Un recital de piano que té com a protagonista a Albert Guinovart és un plaer garantit. Guinovart és un artista complert, un pianista i compositor inspirat, que transmet emocions i foragita qualsevol tipus d’exhibició gratuïta. És brillant i demostra un control tècnic aclaparador, però a mi el que més m’agrada, ja que pianistes tècnicament abassegadors en coneixem uns quants, és la capacitat per fer música de manera senzilla, sense gestualitats grandiloqüents, ni cops d’efecte, ni focs d’encenalls que enlluernen durant l’efímer esclat per oblidar-los en el tediós passatge posterior. Ell fa música a escala humana, tocant de peus a terra i com aquell qui no fa res, t’interpreta Beethoven, Chopin o Poluenc de manera exquisida, sensible i arrauxada. És extremadament senzill i proper, tant quan interpreta, com quan el sents parlar o l’atures pel carrer, sempre assequible i sorprès de que l’aturis. N’ hi ha pocs com ell i ves per on és català, de casa i ai las! no el tenim prou considerat, com si anéssim sobrats de talent artístic, el que no tenim és remei.
El recital que va oferir ahir al Palau era compromès, variat i preciós.
El va iniciar amb una obra seva, Valsos poètics, en memòria d’Enric Granados. És una obra valenta, sent d’un compositor actual, tota ella és melodia, però no soterrada, no, M E L Ò D I C A sense complexes i és clar, bellíssima d’audició plaent que ens predisposar de la millor manera a l’allau de música que ens esperava. L’obra d’uns quinze minuts de durada és una delícia, que més que evocar a Granados, que sense cap mena de dubte ho fa, extrau des del primer acord la marca de la casa, allò que només apuntat ja dius Guinovart, i a mi això em fascina, aquesta voluntat de ser per sobre de tot un mateix, honest i sense prejudicis, és per treure’s el barret. No cal dir que al voltant de la seva música crea tot un fascinant món de bellesa sonora i emotiva que jo personalment agraeixo moltíssim.
La segona obra del programa era una absoluta raresa, ja que va interpretar la Sonata en La major de Marianne Martines, una compositora austríaca filla d’un espanyol exiliat que va néixer a Viena l’any 1770 i va morir al 1812. Classicisme tardà pur, no debades Martines va ser deixeble de Haydn, alhora que amant ni més ni menys que de Metastasio. Potser l’obra no és especialment original i podríem, sense saber-ne l’autoria, atribuir-la a qualsevol dels compositors de l’època. Guinovart la va fer brillar de manera enjogassada en els moviments extrems i de manera suggeridorament etèria en el preceptiu adagio central. Una troballa, sense cap mena de dubte.
Potser Guinovart necessitava els valsos propis i la joguina de Martines per fer front a la temible Sonata núm 23 en Fa menor opus 57 “Appassionata” de Ludwig van Beethoven amb totes les garanties d’agilitat, força i temperament, ja que el canvi de decorat va ser brutal i encisador. Ja l’atac del Allegro assai em va deixar clavat a la cadira i així fins al final. Un prodigi tècnic, però sobretot extremadament romàntic , de contrasts dinàmics magnífics i captivadors, virtuosisme tècnic i sentiment al servei d’una partitura tan endimoniada com aclaparadora, que requereix de quelcom més que un pianista molt dotat que sigui capaç de superar tots els paranys tècnics de manera virtuosística i captivar també per l’emoció. Guinovart va estar pletòric, a moments brutal, sense maltractar el piano, però contundent, mentre que a l’Andante con moto ens va deixar reposar suaument, abans de l’impetuós final.
Més de tres quarts d’hora de intenses emocions van donar pas a un descans reparador, més per a Guinovart que no pas pel públic que seguíem extasiats.
Canvi radical d’escenari amb Les Soirées de Nazelles de Francis Poulenc, un joc pianístic deliciós, a estones quasi humorístic, ple de picades d’ull particulars que per a un oïdor que no conegui els missatges que Poulenc va deixar als seus amics en forma de variacions, no deixa de ser com un divertiment sacsejat de ritmes decadents i melodies evocadores. Una obra ideal per a la sensibilitat guinovariana, tan propensa a crear ambients sonors que et situen de immediat en un món sensorial captivador.
Oficialment el recital acabava amb dues obres de Guinovart: la Fantasia-Evocació, una partitura brillant que deconstrueix algunes frases musicals de Chopin fàcilment identificables, per inserir-les en uns temes melòdics d’amplíssima volada, i les Estampes, estrenades a Cervera l’any 2011 i que té com a fonament de inspiració a Claude Debussy de qui també cita a la manera de… per construir durant deu minuts un món 100% Guinovart (quina facilitat per crear melodies bellíssimes!) sota les tonalitats tan evocadores del músic francès.
Els aplaudiments van ser tan sincers com la interpretació i generós com és, Guinovart ens va obsequiar amb tres propines, les dues primeres de Chopin: el nocturn núm 2 i el vals del minut, i per acabar una breu aproximació al seu Mar i Cel, amb “Per què plorar” i “les veles s’inflaran” els dos grans hits, per deixar al públic entre emocionat, i enormement agraït, per tanta música, tanta inspiració compositiva i interpretativa, i per tanta generositat artística.
Tot baixant l’escala del Palau, em va venir un flash, digueu-me somiatruites, vist que Mar i Cel té una versió per a orquestra simfònica, de quan es va estrenar la versió alemanya a l’Opera de Halle al 2007, no estaria gens malament que l’OBC, si és que li ha agafat el gust als musicals després de l’èxit de la setmana passada, la programés en versió concert amb cantants i bateria (no crec que n’hi hagi, però per si de cas) de casa. Les entrades exhaurides estan garantides i el tribut a un músic valuós de casa, també.
Després que no diguin que no els dono idees…
Un recital magnífic que només ha tingut l’inconvenient d’una petita part del públic (alguns estrangers que aprofiten el concerts per visitar el Palau de manera més econòmica que amb la visita turística) sorollós, poc respectuós, estossegador sense miraments i productor de sons quasi paranormals que encara no he pogut acabar d’esbrinar de on provenien i qui els produïa, us juro que no exagero. Espero que a Guinovart entre l’Appassionata, Poulenc , Martines i ell mateix, no li hagin arribat.
Hi havia micròfons, espero que Catalunya Música ens ho faci arribar un dia o altre.
La propera sessió el 6 de febrer amb el pianista Jordi Camell interpretant obres de Brahms i Pau Casals, el preu…15 euros
IN FERNEM LAND 
Tanta feina per a un sol concert? Podrien fer una mica de xarxa els nostres programadors públics, no? Un apunt molt maco (quina novetat! 😉 ).
M'agradaM'agrada
I tant, però els programadors com que no cobren pels resultats, tant se’ls hi en fot, no sé si m’entens…
Va ser un concert preciós que mereix ser gaudit per moltes persones.
M'agradaM'agrada
T’entenc i, dissortadament, tens -un cop més- tota la raó…
M'agradaM'agrada
A vegades o m’agradaria gens tenir la raó…
Et saludo amb efusió, amic.
M'agradaM'agrada
No estic d’acord en que Guinovart no està prou considerat. De fet crec que és al contrari, no hi ha músic català el nom del qual no soni més constantment. Guinovart és una joia molt personal, a cavall entre el mon del teatre i el de la música. És pianista, sí, però dista molt del perfil de pianista que interpreta repertori estandar.
D’altrabanda, crec que no està bé per part del Palau, tot i que d’entrada pugui semblar bona idea, relegar a tots els músics catalans a un cicle propi, mentre d’altres amb menys qualitat es programaen a les temporades de Palau 100 o piano 100. Incloure músics catalans al grans cicles de les institucions catalanes és el que els donaria una bona exposició i desenvolupament en la seva carrera, però malauradament no es fa.
M'agradaM'agrada
Doncs ho continuo pensat. És cert que està molt present a tot arreu, però precisament és això el que no li perdonen. En aquest país no es pot tenir èxit en el món de la clàssica i ser considerat bo. Et titllen de comercial, d’antiquat, d’ancorat en el passat més retrograda, de ser un compositor de bandes sonores i musicals (això ja és l’anatema dels puristes recalcitrants, ui! musicals quina baixada de pantalons :evil:), però si també poses música als anuncis i banda sonora als culenrots, aleshores és impossible que quan surts a un hemicicle per fer música i combines Beethoven i Poulenc amb la teva obra, aquells que dicten sentència et perdonin la vida, com a molt faran un somriure sorneguer mentre amb veu baixa o no, i entre ells diuen “on va aquest amb valsos i melodies que el públic canta sortint del concert?”
Em referia justament a aquesta actitud dels musics que potser no han connectat mai amb el públic malgrat tenir molts i prestigiosos premis i guardons de les institucions que els bequen, quin contrasentit, alhora que afins al règim que pertoqui, morts d’enveja, es dediquen a menysprear aquesta manca de inquietud atonal que caracteritza als musics catalans que més m’agraden. Ves per on!
N crec que haguem de fer barreres i fronteres musicals entre el món clàssic, el teatre, el cinema o ala TV, si el músic és bo, i en Guinovart em sembla que ho és molt, ja procurarà deixar la seva empremta, fins i tot si li encarreguen una melodia ben cantable per vendre la Grossa de Nadal del 2014.
M'agradaM'agrada
Crec que tú parles exclusivament de la seva feina com a compositor i rebuda, i en això que dius tens raó. Guinovart fa moltes coses, i quan jo deia que sí està valorat, em referia a la globalitat de tot el que fa.
M'agradaM'agrada
Precisament perquè fa moltes coses, i sota el meu criteri bé, és on s’agafen alguns per perdonar-li la vida. En aquest país nostre l’acceptació per part del públic, si parlem de compositors, és signa de comercialitat i de banalització, i en a mi això em fa riure i sobretot molta llàstima.
Temps era temps que els compositors també passaven a la història per els seus grans èxits a les estrenes, i ara sembla que els fracassos o la indiferència del públic marqui el llistó de la vàlua de l’obra estrenada. Costa entendre-ho, al menys en a mi.
M'agradaM'agrada
El fet que sigui popular i hagi connectat amb el públic fa que no se’l consideri com a compositor de la mateixa manera que a altres que no agraden gens al públic.
Fer melodies al segle XXI i en el món de la clàssica té els seus riscos i agradar al públic encara més.
M'agradaM'agrada
Exactament, benvolguda Cncep. Ho has resumit la mar de bé. Moltes gràcies
M'agradaM'agrada
Fora de Mar i Cel, La Vampira del Raval i les sintonies de televisió, no conec gaire la seva obra, però em fa la sensació que aquest senyor ni es complica la vida ni ens la vol complicar als altres. No cal dir que, encara que només sigui per això, em desperta tot tipus de simpaties.
M'agradaM'agrada
No és una qüestió de complicar, jo crec que la vàlua del Guinovart compositor no difereix en gens a la del intèrpret, en ambdues facetes és molt honest i és sincer amb ell mateix. És honest i senzill interpretant i és honest i assequible, no diria senzill, ja que no he estudiat mai la seva obra per dir una cosa així, per a l’oïdor i això sempre enutja a aquells que busquen en la música que s’interpreta a les sales de concert, mal anomenada clàssica, complicacions per tal de ser de qualitat.
M'agradaM'agrada
A mi m’agrada molt aquest pianista, al que conec pel disc i la TV. Les seues grabacions de Turina, Granados i Albeniz per a Harmonia Mundi France estan considerades referencials. És un plaer sentir-lo. La música sona natural, espontànea, cristal.lina. Tant de bo vinga a València per poder sentit-lo en directe.
L’altra faceta que li conec és la composició de bandes sonores. A través de TV3 les podíem sentir. Excel.lents, molt millor que el serial. Malhauradament el Govern que patim els valencians va decidir tancar els repetidors de TV3 d’ACPV i ja no ens arriba el senyal incomplint la normativa europea sobre llengües minoritàries i en perill d’extinció.
Sé que ha composat musicals, però per ací no ens ha arribar res.
Em sembla molt bé que a Catalunya donen suport als artistes de la terra. Ací els veten i els fan la punyeta, com li feren a Raimon, Al Tall i tants altres. Em feu enveja…
Rex
ALBERT GUINOVART, Sonata per a piano I.C’est l’amour
Albert Guinovart, piano
Enregistrat l’11 de Juliol de 2011 a l’auditori del Conservatori Superior del Liceu de Barcelona
M'agradaM'agrada
És un músic admirable, fa molt temps que el segueixo.
M'agradaM'agrada
He trobat una cosa preciosa de Ginovart, del musical “Mar i Cel” basat en l’obra d’Àngel, Guimerà. És l’ària de la mare morisca que assassina un soldat en la lamentable expulsió dels moriscos. La dona diu: “Ens expulsen per parlar la nostra llengua·. Axò dóna que pensar.
Sembla una òpera ben ambientada, cantada i dirigida. Excel-lent i de qualitat. A youtube se’n pot trobar més..
M'agradaM'agrada
Busca, busca i al final t’agradarà fins i tot els musicals, ja que si t’agrada Guinovart en aquesta faceta, quan descobreixis els clàssics…
M'agradaM'agrada
Buscarem…:DD
M'agradaM'agrada
Estic buscant. Espere que ningú no s’espanti, però quan vaig dir que la música de les pel.lis Disney “Pocahontas” i “El Geperut de Nôtre Dame” em recordaven l’estil del musicals americans, no em fallava l’oïda. De fet els cantants d’aquest films són cantants de musicals. He de dir que les dues pel.lícules m’agraden molt, tot incloent-hi les bandes sonores. Escolteu, sinó aquesta escena de Pocahontas. El tema tant de “Mar i Cel” com de “Pocahontas” és el mateix que el de “West Side Story”, o siga, una adaptació de Romeu i Julieta.En tots tres casos, estem – des del meu punt de vista – amb productes de qualitat, les arrels dels quals es troben en l’òpera, que no és si no teatre musical.
http://www.youtube.com/watch?v=2av9SQsMIi8
M'agradaM'agrada
Si em punxen no em treuen sang
M'agradaM'agrada
Jo vull separar el Guinovart solista del compositor. I ho separo perquè, al meu parer, la distància qualitativa entre un i l’altre és molt gran.
L’Albert Guinovart és un gran pianista i hagués aconseguit gran renom internacional si a aquest instrument s’hagués dedicat plenament. Sens dubte la faceta de compositor tambè l’ajuda a saber comunicar molt bé des del teclat, però insisteixo que estariem parlant d’un dels grans del mon pianistic d’haver estat de dedicació exclusiva i haver fet carrera en un dels paisos de referència per a aquest instrument.
He escoltat el 21 de Mozart executat per molts concertistes, tant en directe com en gravacions, i la versió que ens va oferir al Palau amb l’OBC (en aquell temps OCB) va ser extaordinariament bona, nítida, un Mozart perlat, com ha de ser i que res té d’envejar a les versions oferides per les grans bèsties del teclat, actuals i històriques. He anomenat aquest concert havent-lo vist i escoltat en d’altres, però és que és en les gran obres del classicisme on es millor detecta al músic/pianista integral. Els concerts de l’Amadeus és la gran prova del cotó del teclat.
Faceta de compositor: no m’agrada. No m’agrada la música que fa. Em vaig avorrir d’ensopiment amb “Mar i Cel”, i tret dels interessants concerts de piano i cobla i d’algunes obres per a piano, la seva obra orquestral o la destinada per a musicals no em desperten gens l’interés. Música previsible i orquestració pobre. Ho sento. És el que penso.
Dit tot això estem davant d’un músic complet, que conrea diferents gèneres, que interpreta, que crea i que a més defuig la presència gratuita i mediàtica. Un gran artista que omple un gran buit en la cultura musical catalana, i ho fa amb èxit de públic i crítica. Que a mi no m’agradin les seves creacions no vol dir que reconegui que poden arribar i fer feliç a molta gent.
M'agradaM'agrada
POtser el problema és que no coneixes prou la seva obra, no sé, és clar que tampoc estàs obligat a que t’agradi, en qualsevol cas ja és ben curiós que les seves orquestracions no t’agradin i que ell sigui professor d’orquestració i composició, des de el 2002 a l’ESMUC, no hi vol dir res, ja ho sé, però no deixa de sobtar que sigui en aquestes dues facetes, precisament, in menys t’interessa.
Cal pensar que després de més de 20 anys de l’estrena de Mar i Cel la gent continuí flipant amb les seva música i això deu voler dir, que a part de l’interès teatral del musical, una mica com a conseqüència dels musicals que es feien en aquella època a Londres i amb una influència evident en alguns moments teatrals i també musicals, et pugui recordar Les Miserables (nen grumet, nen barricades, himnes revolucionaris/himnes pirates, amors impossibles, lluites de classes, marginació social…
Ja he dit abans, i ara no parlo de la seva vessant com a compositor de teatre musical, que les estrenes de Guinovart, com també succeeix amb les de Brotons, tinguin tanta acceptació pel públic i en canvi em dóna la sensació que són menystingudes per molts crítics i part del públic que troba que quan la música arriba directa al públic, sense necessitat d’esforços addicionals, la qualitat de l’obra, que és diferent al gust personal, no sigui prou valorada. La melodia els expulsa del regne dels cels, deu ser això.
M'agradaM'agrada