L’OBC: LA SETENA DE MAHLER AMB ELIAHU INBAL


Page_1

Sort que davant de l’OBC teníem al prestigiós Eliahu Inbal, ja que amb un altre director de no tant nivell, la setena simfonia de Mahler se m’hagués fet bastant indigesta.

És la simfonia menys estimada de Mahler i ho entenc. És brillant, a vegades massa, tètrica, fosca, divertida, sorollosa, desconcertant, inconnexa, ambivalent , explosiva, i fins i tot té els seus moments lírics i amorosos, amb una mandolina i una guitarra en el Nachtmusik (II): Andante amoroso del quart moviment quasi cambrístic,  però no té cap d’aquells moments que Mahler  quasi sempre té en les seves obres, aquells moments que trasbalsen i que la música ho atura tot, que et toca el fons de l’ànima amb precís i mil·limètric encert, però a la setena això no passa o no em passa, sempre esperes que al tombar de qualsevol moment, de qualsevol frase, Mahler et llenci a l’abisme més colpidor, però ja pots anar esperant, ja…

Tot aquell batibull no té una convivència harmoniosa i possible, si el director encarregat d’erigir aquest edifici perillosament grandiloqüent i inconnex (més del que ja ens té acostumats habitualment el compositor), no té les idees molt clares i un gran ofici. En mans d’un novell podria ser com un immens harakiri, farragós i enutjós. Definitivament la setena de Mahler no m’interessa gaire, però ben escoltada i amb algú expert en l’obra del genial compositor les coses es poden percebre de manera més plaent.

Eliahu Inbal el veterà director israelià ha tornat a dirigir l’OBC després de 17 anys, masses anys d’absència. Per una banda m’hagués agradat que ja que finalment ha retornat i amb un dels seus compositors fetitxe, hagués dirigit una altra simfonia mahleriana, la novena sobretot, o potser la sisena, o no hagués estat gens malament la cinquena, encara  que l’escoltem molt més sovint, per no parlar d’aquelles que necessiten cors i solistes, però també és cert que ja que es programa la comprensiblement relegada setena, millor que es fes amb algú que garantís la millor de les versions possibles.

No sé si va ser una de les millors versions possibles, segurament no, però caram!. Després d’un inici preocupant, amb un mal equilibri orquestral i un metall quasi feridor, Inbal va prendre amb ma ferma el control i varem poder escoltar una intensa versió, farcida de detalls que denotaven un treball extraordinari tant dels músics integrants de la nombrosa orquestra (quants invitats en la plantilla?), com sobretot del director que la va interpretar de manera molt creativa i sempre  estimulant, amb un discurs musical persistent que no va decaure durant els cinc moviments de notorietat i interès basculant.

Inbal no pot millorar la partitura, però si que va incidir en els aspectes més interessants dels moviments centrals, els millors, i va deixar que en els dos moviments extrems, sobretot en el darrer,  ens enlluernéssim amb l’esplendor orquestral d’una OBC majestuosa de sonoritats i de rendiment esplendorós i no ens adonéssim tant de la buidor de la partitura, pur foc d’encenalls.

Feia molt goig escoltar la corda tan vellutada, perfectament identificables cadascuna de les seccions i mostrant amb orgull les capacitats dels contrabaixos sempre tan servicials i tan poc lluïts en la majoria de les obres, però també dels intensos violoncel·los i les presents violes que acompanyaven amb ductilitat i empenta  a uns violins sempre presents, mai engolits per una intensitat sempre controlada.  Una corda sumptuosa que em continua semblant el millor de l’OBC actual i que servia de coixí a tota una orquestra entregada, que tocava amb una electricitat que feia saltar les guspires musicals i que mantenia sempre la tensió  malgrat el poc interès d’alguns fragments musicals.

Menció especial per els solos del primer violí, viola i violoncel en els múltiples diàlegs concertants, amb bones intervencions de la fusta, i després del primer ensurt, també dels metalls i la percussió, molt més controlada que en els darrers concerts.

Segurament a l’OBC l’hem escoltat en una forma més pletòrica, però en el concert d’ahir s’apreciava allò que tan sols t’arriba quan el seu capdavant està ocupat per un “fuoriclase” de la direcció que sap extraure l’orgull d’uns musics entregats i acaba donant personalitat a una interpretació, que és precisament del que anem tan escassos a l’OBC, acostumats a llegir magníficament, però sense el compromís i el risc que ofereixen els grans directors.

L’Auditori mostrava un aspecte digne, lluny del “exhaurides les localitats” de la setmana passada, però també lluny d’aquells aforaments preocupants, és clar que no deixa de ser preocupant que potser el director més estel·lar de la temporada, una veritable autoritat en la direcció i en Mahler, no pugui omplir dos auditoris, ja que aquesta setmana tampoc hi va haver el tradicional concert de divendres, i per tant concentrava molt més l’interès entre dissabte tarda i diumenge matí, ni així.

L'Auditori el dissabte 18 de gener de 2014

L’Auditori el dissabte 18 de gener de 2014 amb una nodrida OBC i Eliahu Inbal.

La setmana vinent ens visitarà el que segons La Vanguardia és el successor de Pablo González a partit del 2015, el mestre japonès Kazushi Ono. Si com us deia jo l’altre dia, el diari barceloní ho deixava com una hipòtesi més que probable, l’endemà Maricel Chavarria insistia i ja deia obertament que l’elecció del director nipó era tot un encert, ja no parlava de probabilitats.

Més enllà del fet i la censurable manera de dir-ho i fer-ho arribar a la ciutadania, de ben segur els propers set dies ens haurien d’aclarir una mica la situació i si hi ha roda de premsa del concert, espero que abans que qualsevol periodista hagi de fer la pregunta, els responsables de l’OBC ens ho expliquin fil per randa.

Avui diumenge  19 a les 11 del matí s’ofereix el concert de la setena de Mahler per Catalunya Música, si no podeu assistir-hi, és la millor opció, de moment…

Un comentari

  1. Josep Olivé's avatar Josep Olivé

    Aviam com m’explico jo ara. Perquè a can JL (“Ancha es mi casa”), en la ja habitual preparació del concert de l’OBC, vaig fer una defensa aferrisada d’aquesta séptima de Mahler i probablement em vaig deixar anar per les ganes de escoltar per fi en directe la seva simfonia menys apreciada i probablement, junt amb la vuitena, la menys programada (aquesta per la seva monumentalitat). No és que renegui de tot el que vaig dir, ni molt menys, perquè continuo pensant que no és una obra menor del seu autor, que hi ha força moments del millor Mahler, però sí que estic disposat a acceptar el que tant en JL, com tu, Joaquim, i el Fede em dieu: simfonia molt irregular, amb els tres moviments centrals molt dignes del seu creador però amb uns moviments extrems més que discutibles.

    I aixi ho vaig percebre ahir dissabte. L’amic Fede em deia a l’acabar el concert que amb Mahler no es pot esperar una continuitat del discurs musical, que el trenca tot sovint i de manera abrupta tot fent un salt èpic per a desprès tornar al lloc de sortida. I aixi és. I aixi ho diu el programa de mà: “Aquest contrast entre una constucció ferma i un caràcter grotesc, fregant l’esperpent, és un dels trets de l’escriptura mahleriana que més van irritar als seus contemporanis”… (la sexta és un exemple formidable, rotund i de gran qualitat de lo acabat d’escriure). I aixi és en totes les seves simfonies, però en aquesta sèptima prodiga aquest efecte un gra massa (potser més d’un gra) i de forma repetitiva, i tanta alternança emocional i sonora, sobretot en el primer i últim moviments, la veritat és que desorienta. I sens dubte el Finale és francament millorable: gairebé sonen com unes variacions, molt poc “variades” i molt poc inspirades. El que sí m’agrada molt és el seu aspecté formal tan simètric, com una davantera de futbol de les d’abans: un punta (scherzo), dos interiors (els noctuns) i els extrems (allegro i finale). L’obra presenta doncs una gran coherència formal, on tres moviments que conformen una pastoral, estan flanquejats per dos moviments d’extremat alt voltatge.

    Pel que fa al resultat de l’interpretació que ens va oferir ahir l’OBC amb Eliahu Inbal, doncs que em vull remetre altra vegada a una curiosa entrada feta en el mateix post esmentat de can JL. L’entrada és, ni més ni menys, que d’enriquedeburgos i diu…”…la séptima de caballeria…seguro que és un ladrillo precioso con Inbal…”. Doncs exacte. I el to desenfadat de l’afirmació d’Enrique no pot ser més ajustat a la naturalesa de l’obra i al resultat de la seva execució. Està clar que Inbal és tota una referencia mahleriana de primer ordre, i ens ho va demostrar un cop més, amb un ceneixement sobrat de la partitura, extraient de l’OBC tot lo bo que té dins. Que vingui més sovint, amb Mahler o Bruckner, si us plau. L’orquestra i el públic ho agrairan.

    M'agrada

    • No sé si Inbal està tant a disposició, és un director molt actiu i ja em sembla miraculós que hagi vingut. Jo també signaria amb una visita per temporada i tenint en compte que ja en té 78 i no sé quants anys més estarà en actiu, convindria que el “lliguessin” per tres o quatre anys.
      Per a mi la setena és una obra que m’interessa poc, ´s clar que si el director és com aquest m’interessa, però m’hagués interessat molt més amb alguna de les altres simfonies de Mahler, amb la ma al cor i malgrat que ja més a vall em lapiden per dir el que penso. 😥

      M'agrada

  2. Joan's avatar Joan

    Com dius tu. Una bona entrada. Potser degut a concentrar el públic de tres dies en dos. (Ibercamera és un sol concert I amb el mateix programa, Inbal al podi I amb una orquestra no sempre superior a l’OBC, hauria exhaurit les entrades) El públic d’ahir deu ser el que tu dius públic de l’OBC. Sense reforços convidats. Semblava que estéssim al cicle d’orquestres internacionals. Amb un públic respectuós que no va aplaudir fins que no va acabar el concert. Tot I tenir l’oportunitat de fer-ho quan el director va anar a beure aigua. Jo crec que aquests concerts són una mena de master-class que fan créixer l’orquestra.

    M'agrada

    • Ja vaig dir que potser mentre la crisi ens massacri d’aquesta manera, seria convenient reduir els concerts de cap de setmana a dos i el tercer fer-ho en altres indrets, i no tots, només aquells més populars.
      Tu mateix t’has contestat a la qüestió del públic que plantejaves l’altre da. Quan el públic és l’habitual no hi ha cap diferencia amb el altres cicles. Som els que som i ens multipliquem sempre que sigui possible.

      M'agrada

  3. timamót's avatar timamót

    Subscric. És una obra que presenta molts elements interessants, però que ens està portant contínuament a passadissos de laberint que no tenen sortida. M’agrada molt més la sisena o la novena.
    També subscric que l’han tocada bé, pel que dius, avui millor que ahir. Com totes les peces, però aquesta especialment ha d’estar ben tocada i dirigida i requereix molts solistes bons, el violí i les cordes, els metalls, les arpes … però no m’ha emocionat i a moments em desconcentrava incapaç de seguir-la. No crec que sigui per la interpretació. També em va passar a Viena amb la Filarmònica i en Barenboim…
    Hem de celebrar però que l’hagin programat, igual que la 8na que ens espera d’aqui 3 mesos

    M'agrada

    • És una simfonia que calia escoltar en directe, i amb un gran director. Hem estat afortunats en aquest aspecte, però jo encara no m’he recuperat del darrer moviment amb les vaques (semblava l’Alpina d’aquesta propera setmana) passajant per l’Auditori. A vegades Mahler em treu de polleguera, i en aquesta obra especialment.

      M'agrada

  4. Gloria Aparicio's avatar Gloria Aparicio

    La he sentit per Cat-Música, no pùc fer una valoració tècnic-musical d’aquesta setena de Mahler, la Orquestra l’he sentit prou bé però, només us púc dir que es la única de les seves simfonies on sòc capaç de desconectar en qualsevol moment, això es impensable de que em passi amb cap altre de les seves Simfonies ,, avui ho he tornat a comprovar…….

    M'agrada

    • Calia escoltar-ho in situ, tot i que també l’he escoltat per ràdio i m’ha produït el mateix desconcert que em produeix sempre. Mahler sempre té coses a dir, però a vegades no m’agrada com les diu.

      M'agrada

  5. Kàtia's avatar Kàtia

    L’he escoltat per Catalunya Radio i he de dir que no m’entusiasmat,l’he trobat pesada i a la meitat ho he deixat.Ho sento.Mahler té d’altres simfonies que em deixen amb la boca oberta.aquesta,no.

    M'agrada

  6. El compte's avatar El compte

    No crec que aquesta setena s’hagi d’escoltar fent comparacions amb les altres sinò amb ganes de “sentir” Mahler. Al menys així hi vaig anar i vaig trovar-me amb la sorpresa d’una direcció del mestre Inbal impecable, molt bona i aconseguint un resultat excelent de una OBC ben reforçada.
    Vaig tenir una molt bona vetllada Mahleriana!!!
    Bona nit!

    M'agrada

  7. Esteban Rey's avatar Esteban Rey

    Querido Jaoquim,

    está usted algo verde en lides mahlerianas… La Séptima es una obra fantástica de transición hacia al periodo final de Mahler se refiere y como resolución a algunas cuestiones estéticas y técnicas planteadas en la Quinta y la Sexta (y también Tercera) frente a lo que hará en la Novena.Ya la descubrirá con el tiempo. ¡Espero!

    M'agrada

    • Bé, es la seva opinió, jo el respecto a vosté i la seva valoració d’aquesta simfonia. Com es pt imaginar n posaré en dubte la valua de la simfonia, dic sencillament que en a mi no m’interessa gaire. Tinc l’obligació de caure rendit a la setena?. És clar que puc arribar a veure la llum, com succeeix amb les òperes de Monteverdi i cregui que hi poso molt interès, però el camí de l’aprenentatge és llarg i encara estic a les basseroles, no s’amoïni tant per a mi, si ho descobreixo li faré saber, de moment la paranoia mahleriana de la setena la deixo pel seu gaudi, suposo que no li sabrà greu.

      M'agrada

  8. Manuel's avatar Manuel

    La setena de Mahler era una assignatura pendent . En la meva memòria , al llarg dels anys . he anat acumulant interpretacions , i interpretacions memorables de les partitures mahlerianes . Amb Decker , amb Inbal , després vindrien Jesus Lopez Cobos , Salvador Mas i Eiji Oue, sobretot Oue … però la setena mai apareixia . Fins vaig sentir la dels mil i la desena completa … Per fi s’ha tancat el cicle amb aquesta setena d’aquest Dissabte 18 . Les obres de Mahler són fascinants en la diversitat d’aspectes musicals i extra musicals . L’excés de literatura perjudica vegades la percepció d’aquestes obres . El natural discurs heroic ( anti heroic en aquest cas ) relliga les diferents peces del gènere des del seu alba en temps de Haydn . Per a mi , aquesta setena simfonia , és la més propera a nosaltres , la que s’allunya dels patrons de l’època, ja detectable en el seu particular estructura simètrica . No té moviment líric pròpiament dit , repartint aquest en els temps segon i quart . Especialment el quart , amb el seu aire nocturnal i sensual , dissolent-se en la brisa i les aromes d’una naturalesa somiadora i embriagant . Contràriament , el segon temps evoca aires d’angoixa i malson , al · ludint curiosament a temes dels Knaben Wunderhorn . El temps central , en ritme de vals és el punt de màxima tensió , i és el més misteriós i enigmàtic . La tensió dramàtica plantejada en el primer temps , amb el seu lema , reapareix en l’enèrgic tempo conclusiu , en to de franc humor , autopariodandose , tancant simètricament amb el tema del primer temps . La claredat brillar amb la major intensitat literalment en aquest vibrant final . Recorda aquesta obra a futures simfonies de Dimitri Shostakovich , per exemple. La tensió entre l’individu i la naturalesa i l’eternitat ( perceptible en les seves ultimes obres ) . Però també aquesta obra presenta elements de renovació que la connecta amb la desena simfonia .

    Esperem a aquesta vuitena sinfonía que vindrà de la mà del titular , Pablo González , ia veure si deixa empremta també en el meu memoria . La de Salvador Mas va ser inoblidable .

    M'agrada

    • Jo la proximitat que tu hi trobes no la sé veure, és més, si nosaltres som així m’interessa poc. Sense els moviments extrems jo crec que seria com un esborrany interessant, però tal i com la va deixar el desconcert que em produeix és total i fins i tot li fotria (amb tot el respecte) un calbot per haver estat tan groller.
      Per cert, Salvador Mas només m’ha agradat una vegada a la vida, precisament en aquella vuitena que substituïa a Decker. Va ser una versió memorable.

      M'agrada

Deixa una resposta a Gloria Aparicio Cancel·la la resposta