IN FERNEM LAND

L’OBC: BRITTEN i EL RÈQUIEM DE MOZART


OBC__18_web-page-001Les portades del programa de mà de L’OBC anuncien el concert que anem a veure, amb un titular invariable L’OBC… i després l’obra principal del programa, i aquesta formula hi ha concerts, com el d’aquest cap de setmana, que resulta especialment dolorós o fins i tot injust, ja que amb el lògic L’OBC i el Rèquiem de Mozart, deixa de banda la Serenade for a Tenor, Horn and Strings de Benjamin Britten que ha ocupat la primera part del concert, i que sense ser tan mediàtica i qui sap si genial com el popularíssim Rèquiem mozartià, mereix figurar ben present, al menys en l’encapçalament del meu apunt, ja que m’ha semblat una obra bellíssima.

Per interpretar aquesta obra de Britten, ha vingut l’excel·lent tenor alemany Werner Güra i la part solista de trompa, ha anat a càrrec de solista de l’OBC,  Juan Manuel Gómez.

Algú m’haurà d’explicar perquè el programa de mà de l’OBC portava el text de la missa de rèquiem traduït. Deixeu-me dir  que és una manera de gastar paper i diners, ja que les parts de la missa en llatí estan prou arrelades com per necessitar la traducció del text, i en canvi de les desconegudes cançons de la serenata per a tenor, trompa i corda del compositor anglès no en figurava ni tan sols el text en anglès. Coses de l’Auditori, inexplicables i que denoten que necessiten millorar.

L’obra de Britten és una autèntica delícia, tant per la part vocal, tan propera en molts moments a Peter Grimes, com per la part del solista de trompa i l’acompanyament de l’orquestra de corda.

Werner Güra ha demostrat una vegada més el seu talent, la seva fama i el seu prestigi, tant en el domini vocal com en la gamma expressiva. La projecció també la controla amb mestrívola sapiència, i quan va convenir va omplir amb potència i sense aparents tibantors la immensa sala de l’auditori, allà on altres han desaparegut, tot i que quan la veu de Güra pren veritable presència és en el registre central i agut. El cant és sensible i va brodar cadascun dels lieds, amb especial cura en el darrer, l’Epilogus que et deixa amb ganes de levitar, amb la magnífica intervenció interior del trompa. Un moment d’aquells que Britten deixa constància d ela seva grandesa.

El solista de trompa de l’OBC ha deixat molt sovint proves del seu talent i categoria. Ahir tot i fer coses magnífiques, amb uns controls de les notes en piano veritablement de molt mèrit, va fer algunes esgarrades. Ja sabem que el instrument és endimoniat, però quan veus que algunes notes agudes no acaben de sortir del tot bé, sap greu i no deixa de deslluir una partitura que demana molt virtuosisme al instrument solista. De ben segur en els dos propers concerts el més probable és que millori i superi la bona impressió del concert que va tenir lloc ahir, i ho farà amb excel·lència.

Només començar el primer compàs del Rèquiem ja vaig percebre que no hi hauria màgia, per dir-ho aviat i curt, li va sortir fatal, amb imprecisió i un so gens treballat, mal presagi. Pablo Gonzàlez no va fer cap versió de l’obra, es va limitar a portar-la fins al final, amb la seva habitual grandiloqüència sonora, que en el cas que ens ocupa va ser en més d’una ocasió descontrol i des-coordinació. No hi havia un bon equl·libri entre una orquestra de so anònim i desconegut, sobretot el metall i les fustes. Per sort la corda va donar una mica de cos i consistència, si bé el mestre González semblava més preocupat en voler fer la seva versió d’una obra mestra, que és quan acostuma a no estar gens encertat i a demostrar que està lluny de ser el director que l’OBC necessitava.

El quartet solista era de prestigi, d’un prestigio innecessari tenint en compte que les parts solistes del rèquiem no necessiten de grandioses figures i si de intervencions ajustades, musicals i perfectament acoblades al conjunt. Com que ahir no hi va haver conjunt, els quatre quedaven una mica a la seva sort. Em van agradar força Elisabeth Watts, la Zerlina de fa pocs dies a la ROH i José Antonio López, de presencia vocal notable. La gran Ann Hallenberg (portar-la per aquesta part em sembla malgastar, francament) va quedar més anònima, si bé molt harmoniosa amb les parts cantades amb Watts. El tenor James Gilchrist em va interessar menys, segurament perquè la veu és bastant ingrata i sobretot perquè acabaven d’escoltar a Güra, que potser li haguessin hagut de demanar doblet.

El veritable protagonista i triomfador de la nit va ser el Cor Madrigal. A mi tot i agradar-me, no em va agradar tant com al públic que el va ovacionar i bravejar amb contundència. El treball de Mireia Barrera, la seva directora és admirable, ja que la qualitat i equilibri del so és el més notable, amb una corda de sopranos excel·lent que manté en tot moment l’afinació i la tensió de tot el conjunt. Elles estan ben secundades per les mezzosopranos, però no tant per els tenors, una mica més escassos de volum, cos i projecció, i els baixos, amb una manca de contundència greu que sempre es necessita per concloure l’edifici harmònic, res per altra part rar en les formacions corals locals, si bé supera amb escreix a tota la resta d’aquests cors no professionals que supleixen la vergonyosa manca d’un cor professional a l’entorn de l’OBC. El Madrigal però, a banda d’aquest retrets que segurament no agradaran a tots aquells que ahir semblava que haguessin escoltat al Monteverdi, és avui per avui el millor cor que tenim per aquest tipus de repertori, possiblement al costat del Cor de Cambra del Palau de la Música, però no són comparables degut el status professional del segon, ara perdut en una política erràtica del Palau a la recerca de la salvació de l’Orfeó Català, mentre que el Madrigal no ho és, encara que el rendiment i resultat  que van donar ahir en el concert que comento, faci creure una altra cosa.

L’ocasió era propicia per fer una gran versió, Pablo González hagués hagut de ser una mica més humil, i fer front a l’obra amb la mateixa modèstia que va demostrar a La infància de Crist de Berlioz, on tant em va agradar i sorprendre, però ahir la temptació era molt gran i va caure una altra vegada en el parany.

Té una bona orquestra, ahir perduda entre gestos buits i manca de detall, tenia un quartet solista dels que podia treure molt més partit del que va treure i tenia un cor en estat de gràcia. Amb tot això i sobretot Mozart, hagués pogut fer una versió més sensible, musical  i fins i tot espiritual. Si no la podia fer genial, com és obvi que no pot, al menys hagués pogut ser honesta, senzilla i sincera.

Ahir divendres l’Auditori feia molt goig, ple fins al capdamunt i gràcies al Madrigal, i només a ells, amb permís de Mozart, va fer que s’assolís un èxit, si no arriba a ser per ells, no sé pas que hagués passat.

auditori 28_02_14

50 comments

  1. Joan

    Una bona entrada, com s’ aprecia a la foto, sense exhaurir però les localitats. Suposo que els problemes deuen ser econòmics: tant que Güra, ja que hi és, no faci doblet com que els poemes de la serenata no figurin al programa. El tema del màrketing se m’escapa totalment… Jo mateix no m’ havia ni tan sols plantejat un arxiconegut Rèquiem fora del cicle d’orquestres internacionals. Ara bé… Quan vaig llegir al diari que anava precedit de la serenata per a tenor I trompa, amb aquests solistes I per 10€… doncs cap allà! Resultat: El que molt bé expliques. De poder escollir prefereixo acostar-me a l’auditori diumenge que l’obra ja està una mica més rodada però aquest finde sóc fora.

    M'agrada

    • Si tots els divendres s’omplís així tothom ho signaria.
      Cal dir que el Rèquiem de Mozart és una d’aquelles obres que mobilitzen, però amb l’obra no n’hi ha prou, i això és el que haurien d’aprendre els del Liceu.
      Jo espero que tant avui com demà, amb emissió per ràdio, el concert sigui més rodó. M’estimo massa l’OBC com per dir que el concert d’ahir va ser bo, enganyar-me a mi, a ells i a vosaltres seria el pitjor que em podria permetre.

      M'agrada

  2. Xavier C.

    El problema ja no és traduir el que no cal i deixar el que cal sense traducció. El problema és traduir coses com

    Tuba, mirum spargens sonum
    per sepulchra regionum,
    coget omnes ante thronum.

    per

    És ben net el so que escampa
    el clarí, per dur les ànimes
    vers el tribunal diví.

    O

    Inter oves locum præsta,
    et ab hædis me sequestra,
    statuens in parte dextra.

    per

    Acolliu-me en vostra pleta,
    del ramat una altra ovella,
    a redós del vostre flanc.

    Prefereixo no continuar parlant si no és en presència del meu advocat.

    M'agrada

    • Raúl

      Ho dius seriosament que el van traduir d’aquesta manera? El Requiem de Mozart és una de les obres que més m’agraden i fer aquesta traducció és un atemptat. Tant la lletra com la música són d’una gran profunditat i fer una traducció així fa honor al refrany “traduttori, traditore”

      M'agrada

      • Raúl

        La traducció de l’Intriutus, Kyrie, Sanctus i Communio és correcta, i precissament són les parts més senzilles d’entendre pel públic general. Però la traducció de la sequència és nefasta, ja no només des del punt de vista literal, sinó des del punt de vista teològic. la sequència diu moltes coses que no surten a la traducció i la traducció li fa dir a la sequència moltes coses que aquesta no diu. A part, no sé perquè han de fer servir paraules tan rebuscades quan tradueixen al català, hi ha alguns trossos que s’entenen millor llegint directament del llatí que les recargolades frases en català.

        M'agrada

    • Josep Olivé

      “Tela…tela marinera”…que diria un castís…encara que molt primet en la informació, el programa de mà de l’auditori sol estar bé, però aquesta vegada falten les lletres de Britten clamorosament i gairebè sobren les del Rèquiem… No diuen que ja hem sortit de la crisi? Doncs no calia aquesta retallada al pograma.

      M'agrada

  3. Aquesta vegada no es la única que resulta sagnant la omissió al títol de una obra, però penso que, encara que fos com subtítol, els anuncis haurien de incloure tot el programa.

    Parcialment d’acord amb el que dius de les traduccions, coincideixo amb Xavier C, i ja veig que no soc l’únic que se’n ha adonat de que amb el llatí té un excés de confiança que fa que es perdi algunes coses. Ja em va bé doncs que l’hagin inclòs, perquè, a més a més, no sempre s’entén bé. Per exemple, a la fantàstica fuga del Domine Jesu, jo entenia quelcom com Comunicantibus (?) on canten “Quam olim Abrahe (promisisti)” que tampoc vol dir que a Abraham li prometesin oli. 🙂

    No puc estar-me de posar aquest youtube.

    Però, el que no es de rebut, com bé dius, es que furtin les dels poemes de la Serenade, que a banda de ser interessants per seguir la musica, son boníssims.

    Pregunta: No dubto de la teva prodigiosa i mítica orella 😉 , però ¿qué creus que passa aquí, a 0:20?

    Advertència o recordatori: Güra, amb Schubert i les Dichterliebe al Palau aquest 18.

    M'agrada

    • Si sempre resulta dolorós excloure del programa una obra, en aquest cas encara més.
      Si ahir només s’hagues produit una quarta part del silenci que aconseguia Abbado al final, jja m’hagués sentit al setè cel, però ni González és capaç de crear durant l’obra el clima adient per tal de que això succeeixi, ni el públic de Barcelona està per aquestes coses, ahir tocava aplaudir a la nena, el nen, la cosineta, el xicot, el papà, la mamà o el veí del setè primera i tot just acabar, coma bojos a aplaudir.
      La meva prodigiosa i mítica orella em diu que el senyor Radovan va està millor que el Sr. Juan Manuel.
      Gràcies per recordar que el Werner Güra ens hauria d’obligar a anar el dia 18 al Palau, en un mes que també tenim a JK i el seu esperadíssim Winterreise. A veure si podem anar a tot arreu, ganes no en falten.
      Cm que suposo que no ens veurem a l’Icària, bon cap de setmana JL.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Dichterliebe al Palau aquest 18…anotat en agenda. Espero poder anar-hi. Obra de referència on les hi hagi, i el cantant s’ho val.

      Comunicantibus (?) on canten “Quam olim Abrahe (promisisti)” ??? Home, sempre és dificil desxifrar les paraules que canta un cor, més encara si el so no és del tot net, però “comunicantibus”…????? :-))))

      Amb el youtube d’Abbado cal dir que musicalment Lucerne és Lucerne…i Barcelona és…Barcelona. Avui diumenge encara hi ha hagut una mica de silenci, garebé imperceptible però una mica…Lo d’ahir va ser molt indicatiu de que hi havia, tal i com diu en Joaquim, gent que va anar tan sols a això, a aplaudir sorollosament a qui fes falta…i no fa falta, mai això fa falta. Però en fi, què li farem. I aqui no es tracta d’Abbado o de Gonzàlez, perquè no es podia indicar ahir més clar amb el gest que l’obra no s’havia acabat. Però tan se val. S’ha defer notar l’entrada d’invitació amb l’agraïment corresponent. Va ser llastimòs.

      Pel que fa a a nota de la trompa en el segon 20 crec el que m’has dit a l’Auditori, pero en Britten li va posa dificil al solista…caram.. 🙂

      M'agrada

  4. Josep Maria Rebés

    Veig que no sóc l’únic que va sortir pensant que la pitjor part al Rèquiem van ser el director i l’orquestra. Va ser penós veure cóm al Dies Irae l’orquestra era ben incapaç de seguir el ritme, i mentre el director s’ocupava exclusivament del cor. De vegades l’orquestra no hi era, de vegades descontrolada, de vegades ajustada i res més. Ha sigut, o al menys per a mi, un concert de cor amb acompanyament (poc efectiu) d’orquestra, i amb uns solistes que van estar bé (la mezzo es feia notar poc) amb una obra que no és per a solistes.

    l’OBC necessita aquell director, que tindrem l’any que ve, que li doni un impuls extra. Ahir es van prendre el Rèquiem com una obra de repertori: complim i punt. Però el públic present se la va prendre com un esdeveniment, i això no està compensat. Aplaudiments que fan sortir als solistes i director un sol cop, i una rebuda formidables a la directora del cor, Mireia Barrera, haurien de fer pensar als responsables de l’OBC que la nit no va ser per tirar coets.

    M'agrada

    • El metre González no és sant d ela meva devoció, això ja n és cap novetat, però quan fa front a obres del gran repertori acostuma a no agradar-me gens. En altres ocasions, el Berlioz, va estar sorprenentment bé i er tant això vol dir que té aptituds més que suficients per ser un gran director en el futur, ara és un director en fase de formació i aprenentatge. Que això sigui a csta de l’OBC em sap molt greu ja que l’orquestra està a un altre nivell i necessitava un director a un altre nivell. S’ha esmentat l’error, tard, però s’ha esmenat.
      El Rèquiem d’ahir és la prova fefaent que amb ínfules de gran director n es pot anar enlloc i que li aniria bé una mica més de humilitat, recolliment i musicalitat per fer front a un Rèquiem que li va sortir sorollós, desequilibrat, mancat de mística i sobrat de vulgaritat sonora.
      El Madrigal bé, però tampoc cal exagerar, això sí, sort en varem tenir…

      M'agrada

  5. Montserrat

    Jo també vaig ser ahir a l’Auditori i estic absolutament d’acord amb tots els comentaris que feu. Tampoc vaig entendre per què no hi havia la lletra de l’obra de Britten, cosa que hauria facilitat el seguiment de la peça. Extraordinari Güra!

    Quant a Mozart… si no es fan versions d’una obra tan coneguda amb una mica de personalitat… el resultat acaba sent penós. Suposo que els aplaudiments al cor era perquè hi havia “amics i coneguts” perquè mai he entès per què en aquest país s’aplaudeix tant. Com bé dieu “no era per tirar coets”.

    Finalment, vaig pensar que era un contrasentit assistir a un “Rèquiem” el cap de setmana de Carnestoltes. Uns dies més tard potser hauria estat més escaient, oi?

    M'agrada

    • Estem molt d’acord Montserrart i no hi havia caigut, però és cert que el cap de setmana de Carnaval, el programa hagués hagut de tenir un altre tarannà més festiu, deixant el Rèquiem per la quaresma

      M'agrada

  6. timamót

    L’obra de Britten em fa il·lusió sentir-la en directe, perquè no recordo que l’hagin programat gaire. Espero no patir massa amb la trompa. És una intervenció important i molt compromesa.
    I sí. haurien d’haver inclòs el text en anglès i la seva traducció! El text del Rèquiem és més conegut…

    M'agrada

    • L’obra de Britten és una delícia i mai l’havia escoltat e una sala de concerts, ni tan sols la tinc en CD, sort del Youtube. Com jo estic segur que en som molts, per tant l’oblit del text és si més no imperdonable, per n dir punible, i encara que en JL digui que el text del Rèquiem és necessari, si era per qüestió pressupostària, està clar que la prioritat era per Britten.
      Gaudireu i penso que passat el tràngol de la primera nit, en els solos de trompa no hi haurà motiu per patir.

      M'agrada

  7. Josep Olivé

    Ara hi tornaré, i no sé si les meves percepcions cambiaran, però el divendres el Rèquiem va sonar fatal. El cor va estar cridaner, metàlic, i l’orquestra passava per allí. Poca cosa més per a una obra que interpretada amb un mínim de qualitat ha de colpir per força. Res d’això va passar. Un Rèquiem amb molta més pena que glòria i que sonava com no pot sonar mai el sublim Amadeus: crispat.

    La sort, la gran sort, va ser poder escoltar una obra meravellosa de Britten. No te desperdici, cada nota és un diamant en el pentagrama. És aquest so tan Britten, tan pur, tan inmaculat, tan per damunt de tot, tan original, tan arcaic i modern alhora, tan Britten…tan Britten…! Una meravella absoluta, i és ja la tercera de la temporada, totes elles indescriptiblement fascinants! Quin goig i quina joia el que vaig escoltar divendres de Britten!

    M'agrada

    • Jo diria que avui diumenge ha empitjorat, parlo del Rèquiem, si ens hem d’atenir al que s’ha escoltat per ràdio.
      Necessitem que Pablo González passi a ser un record i necessitem un cor professional per fer-se càrrec dels concerts simfònic corals de l’OBC. A nivell amateur no podem anar enlloc.

      M'agrada

  8. Leonor

    Aquí está el texto de Britten, en inglés (no lo he encontrado traducido) y sería necesario, dada la procedencia temporal (desde el s. XVII a mediados del s. XIX) de los poetas:

    “Prologue” (horn solo)
    “Pastoral”, a setting of The Evening Quatrains by Charles Cotton (1630–1687)
    “Nocturne”, Blow, bugle, blow by Alfred, Lord Tennyson (1809–1892)
    “Elegy”, The Sick Rose by William Blake (1757–1827)
    “Dirge”, the anonymous Lyke-Wake Dirge (fifteenth century).
    “Hymn”, Hymn to Diana by Ben Jonson (1572–1637)
    “Sonnet”, To Sleep by John Keats (1795–1821)
    “Epilogue” (horn solo; reprise of Prologue, played offstage)

    1. Prologue

    (solo instrumental).

    2. Pastoral

    The day’s grown old; the fainting sun

    Has but a little way to run,
    And yet his steeds, with all his skill,
    Scarce lug the chariot down the hill.
    The shadows now so long do grow,
    That brambles like tall cedars show;
    Mole hills seem mountains, and the ant
    Appears a monstrous elephant.
    A very little, little flock
    Shades thrice the ground that it would stock;
    Whilst the small stripling following them
    Appears a mighty Polypheme.
    And now on benches all are sat,
    In the cool air to sit and chat,
    Till Phoebus, dipping in the west,
    Shall lead the world the way to rest.

    3. Nocturne

    The splendour falls on castle walls

    And snowy summits old in story:
    The long light shakes across the lakes,
    And the wild cataract leaps in glory:
    Blow, bugle, blow, set the wild echoes flying,
    Bugle blow; answer, echoes, dying, dying, dying.
    O hark, O hear! how thin and clear,
    And thinner, clearer, farther going!
    O sweet and far from cliff and scar
    The horns of Elfland faintly blowing!
    Blow, let us hear the purple glens replying:
    Blow, bugle; answer, echoes, answer, dying, dying, dying.
    O love, they die in yon rich sky,
    They faint on hill or field or river:
    Our echoes roll from soul to soul,
    And grow for ever and for ever.
    Blow, bugle, blow, set the wild echoes flying,
    And answer, echoes, answer, dying, dying, dying.

    4. Elegy

    O Rose, thou art sick!

    The invisible worm,
    That flies in the night
    In the howling storm,
    Has found out thy bed
    Of crimson joy:
    And his dark secret love
    Does thy life destroy.

    5. Dirge

    This ae nighte, this ae nighte,

    Every nighte and alle,
    Fire and fleet and candle‑lighte,
    And Christe receive thy saule.
    When thou from hence away art past,
    Every nighte and alle,
    To Whinny‑muir thou com’st at last;
    And Christe receive thy saule.
    If ever thou gavest hosen and shoon,
    Every nighte and alle,
    Sit thee down and put them on;
    And Christe receive thy saule.
    If hosen and shoon thou ne’er gav’st nane
    Every nighte and alle,
    The whinnes sall prick thee to the bare bane;
    And Christe receive thy saule.
    From Whinny‑muir when thou may’st pass,
    Every nighte and alle,
    To Brig o’ Dread thou com’st at last;
    And Christe receive thy saule.
    From Brig o’ Dread when thou may’st pass,
    Every nighte and alle,
    To Purgatory fire thou com’st at last;
    And Christe receive thy saule.
    If ever thou gavest meat or drink,
    Every nighte and alle,
    The fire sall never make thee shrink;
    And Christe receive thy saule.
    If meat or drink thou ne’er gav’st nane,
    Every nighte and alle,
    The fire will burn thee to the bare bane;
    And Christe receive thy saule.
    This ae nighte, this ae nighte,
    Every nighte and alle,
    Fire and fleet and candle‑lighte,
    And Christe receive thy saule.

    6. Hymn

    Queen and huntress, chaste and fair,

    Now the sun is laid to sleep,
    Seated in thy silver chair,
    State in wonted manner keep:
    Hesperus entreats thy light,
    Goddess excellently bright.
    Earth, let not thy envious shade
    Dare itself to interpose;
    Cynthia’s shining orb was made
    Heav’n to clear when day did close:
    Bless us then with wishèd sight,
    Goddess excellently bright.
    Lay thy bow of pearl apart,
    And thy crystal shining quiver;
    Give unto the flying hart
    Space to breathe, how short so-ever:
    Thou that mak’st a day of night,
    Goddess excellently bright.

    7. Sonnet

    O soft embalmer of the still midnight,

    Shutting, with careful fingers and benign,
    Our gloom‑pleas’d eyes, embower’d from the light,
    Enshaded in forgetfulness divine:
    O soothest Sleep! if so it please thee, close,
    In midst of this thine hymn my willing eyes.
    Or wait the “Amen” ere thy poppy throws
    Around my bed its lulling charities.
    Then save me, or the passèd day will shine
    Upon my pillow, breeding many woes,
    Save me from curious conscience, that still lords
    Its strength for darkness, burrowing like a mole;
    Turn the key deftly in the oilèd wards,
    And seal the hushèd casket of my Soul.

    M'agrada

  9. Concep

    Ho acabo d’escoltar per Catalunya Música. El Rèquiem m’ha semblat horrorós. El Madrigal no podia amb la seva ànima. Hi han hagut entrades falses dels baixos, defalliments i desafinades a dojo per part de tothom i mai hi ha hagut una fusió entre l’orquestra i el cor.
    Els solistes discrets.
    A Pablo González se li escapava l’obra dels dits, sempre ha anat al darrere i la partitura el sobrepassa.
    El millor la primera part, en això estem tots d’acord, és el que guardaré de la gravació avortada.
    Ho estava gravant i ho he deixat córrer a mig rèquiem.

    M'agrada

    • J també he escoltat el concert per Catalunya Música i m’he quedat més decebut encara, ja que divendres a l’Auditori el Madrigal no sonava així, semblava que tres concerts seguits amb una obra d’aquesta exigència no els poguessin assumir. Les sopranos sonaven esgotades i sovint no arribaven a les notes.
      Necessitem un cor professional, però o el tindrem mai, a veure si quan arriba el mestre Ono troba una millor solució.
      Ja pateixo per la vuitena de Mahler, amb aquelles UTC (Unió temporal de corals) que acostumen a tenir resultats fatals i dirigida per González, o bé ens esclataran els timpans, o qui sap si a l’entrada repartiran taps, no fos cas que el públic després reclami danys i perjudicis a l’empresa.

      M'agrada

  10. Retroenllaç: La OBC y el Requiem de Mozart en L’Auditori (y 4) | Ancha es mi casa

  11. Si el cor va ser el millor divendres, entenc els comentaris, perque avui ha sigut la part mes feble. El solistes, molt bé (a mi Gilchrist no m’ha fet enyorar a Güra, i mira que m’agrada), però la orquestra tampoc la he vist malament. Crec que PG ha triat un tempo una mica rapit (saps quant ha durat?) i el resultat final ha sigut menys dramàtic del que m’hauria agradat, pero no un nyap, ni de lluny. Portem molts Rèquiems a sobre.

    M'agrada

    • El divendres les sopranos no anaven apurades com avui, la resta més menys igual, és a dir, mediocritat
      El problema de l’OBC és que no existia, era com un murmuri (a la radio també).
      Precisament perquè portem molts rèquiems a l’esquena ja podem dir que aquest no tenia res del que ha de tenir el rèquiem de Mozart. 😦

      M'agrada

  12. josé luís

    És molt divertit veure certs comentaris quan es parla dels cors: la meva sensació és que les sopranos marquen el nivell del cor. Avui potser no han estat brillants… el cor un desastre; l’altre dia si… semblava que el cor es menjava el mon…

    Intentem no entrar en tòpics si us plau… que cada corda es mereix el seu respecte i no només quan les sopranos ho fan tremendament bé

    M'agrada

    • Fins i tot la resposta del públic de divendres, amb la que m’ha semblat apreciar avui per ràdio, difereixen.
      Les sopranos avui han petit. Sort que hi ha la gravació disponible a Catalunya Música. Només cal escoltar-la
      Pel que fa a la meva opinió, ja vaig dir divendres, que no em va semblar tan excel·lent com per tenir aquella rebuda espectacular, però de lluny va ser el millor, i va salvar la nit.
      JO crec, sincerament, que ningú ha mancat al respecte de ningú no ho he apreciat així. En qualsevol cas no és una qüestió de tòpics, més aviat de sentit crític, però si no t’ho sembla, argumentant-ho serà més entenedor.
      JO no sé quant assaigs ha tingut el Madrigal amb Pablo González, i tampoc sé si ell ha fet assaigs només amb el cor, o si el Madrigal es va presentar amb l’obra ben apresa (això és una obvietat) dijous a l’assaig pre general i amb el general de l’endemà ja van enllestir el concert, si fos així, entendria moltes coses.

      M'agrada

      • Joan

        😀 Una vegada vaig assistir a un assaig de l’OBC amb l’institut i tot bé però… aquell dia faltava el solista 😀 Aquell concert no era del meu torn d’abonat i no el vaig sentir per tant no vaig poder apreciar tampoc el resultat final. El que sí tinc clar és que, de poder escollir, millor el darrer concert dels 3 on tots estan més rodats. pel que dieu aquest cop ha anat de més a menys. Jo el divendres hi era i per a mi el ranking del Rèquiem seria: 1. soprano 2. baríton 3. cor 4. mezzo 5. tenor 6.desert 7.OBC 8.desert 9.desert 10.director.

        M'agrada

  13. Jordi R

    Em sap greu dir-ho, però no vaig anar a sentir el Rèquiem de l’OBC per que em temia el que he llegit a la majoria de comentaris. En obres tan conegudes i compromeses, s’ha de fer tot molt bé, i molt dignament (i molt, com ha dit en Joaquim, humilment) per a extreure tota la seva màgia musical. No sé si es una obra adequada per a un gran auditori. Per a mi, el Rèquiem mozartiá demana exquisida precisió tant del cor com de l’orquestra, i una escala humana, a vegades dolça, a vegades terrible.

    M'agrada

  14. Kàtia

    En el passatge de Lucerna tinc la impressiò que Claudio Abbado estava patint moltissim.Fins i tot quàn saluda sembla que li falta la respiraciò.Quina llàstima,es molt dur..Era un home que dirigía amb la mirada o en a mí m’ho sembla.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: