Ahir ho vaig anticipar a la pàgina d’IFL a Facebook i ara aquí, sí, he decidit tancar definitivament el blog.

El 20 de mar de 2019 vaig escriure un apunt anomenat Final, on anunciava el tancament del blog, bàsicament en aquella ocasió, produït per esgotament. Aquell apunt va tenir un afegitó dos dies més tard, que s’anomenava El darrer comentari i va suposar el final d’una etapa llarga i esplendorosa d’una activitat embogida que es va haver d’aturar per auto prescripció davant d’un imminent col·lapse.

El 27 de setembre de 2020, un any divuit mesos més tard i en ocasió d’un memorable recital de Sondra Radvanovsky i Piotr Beczala al Liceu, vaig iniciar una segona etapa que finalitza avui. Aquesta segona etapa més tranquil·la i espaiada, m’ha fet escriure 181 apunts més, però al llarg de 3 anys, quan en la primera etapa i en el moment més gloriós, la publicació era diària. Ara feia dies que em voltava pel cap la idea de finalitzar la publicació d’apunts i restringir la meva activitat a les xarxes, perquè tot se’m feia una muntanya i cada vegada em sentia més incòmode davant els meus lectors.

Em costava acabar la sèrie d’escenografies wagnerianes al festival de Bayreuth, que s’ha quedat literalment a mitges, com també se’m feia cada vegada més costa amunt, posar-me a escriure l’apunt després d’acabar la funció o el concert, com era norma autoimposada, de la casa.

El darrer apunt, ja vaig estar a punt de no escriure’l perquè de cop i volta vaig posar en dubte la idea d’haver d’explicar el que em semblava a mi, una cosa que em deixava d’interessar a marxes forçades. Quina obligació tinc o tenia a fer això sistemàticament?, si precisament el que poso en dubte és la validesa de l’essència?.

Fa quaranta-vuit anys que assisteixo regularment a tot allò que es representa al Liceu i, per tant, puc dir que l’òpera i la música, però l’òpera principalment, ha estat fonamental en la meva vida. Es fa difícil entendre-la sense Wagner, Verdi, Rossini i Strauss, Mozart, Mussorgski, Berlioz o Txaikovski. Aquest i altres, és clar, sempre hi seran i els necessitaré, però no ho tinc gens clar com seran de necessaris en un futur pròxim i sobretot com m’acompanyaran.

No és que no m’interessi l’òpera, és que el món de l’òpera d’avui, m’ha deixat d’interessar. Són coses molt diferents.

Vinc d’un passat encara gloriós que s’ha anat diluint i transformant, com segurament va succeir abans que jo trepitgés el Liceu per primera vegada amb altres públics, cantants i directors d’altres èpoques. Els temps canvien, segurament per sort, evolucionen i s’adapten, res a dir, si no fos que el que m’ofereixen ara, em deixa d’interessar a passes gegantines, any rere any, espectacle rere espectacle. No parlo del Liceu, que mereix un paràgraf a banda, parlo en general i si bé hi ha cases d’òpera amb una programació estimulant, en general, quasi res del que es fa a París, Londres, Milà, Nova York, Viena o Berlín difereix gaire del que veiem per aquí.

Tot em sembla poc interessant, sobretot a escala vocal, perquè hi ha bons cantants i prou, i aquells que semblen excepcionals, dotats d’instruments privilegiats, duren de Nadal a Sant Esteve amb carreres errònies en repertoris poc adients i atrapats en la xarxa comercial més perversa que desvirtua i vulgaritza artistes amb potencial talent. Els cantants d’ara ja no són del meu món, manca personalitat artística, rigor, estudi i elegància estètica. M’estalvio noms.

El tema de les produccions no ajuda gens. No soc detractor de les posades en escenes modernes, ho sabeu, però estic més que tip que el director d’escena sigui el “factotum della città” i que els teatres d’òpera centrin la despesa artística en produccions costosíssimes que a banda de provocar escridassades entre el públic que té la veritat absoluta, han suposat un canvi de paradigma injust, deixant al cantant com a comparsa i els autors de partitura i llibret com a noses que encotillen la seva suposada creativitat. Potser trigarem massa, però arribarà el dia que acabarem veient la llum i ens sorprendrem de tanta buidor i tanta estupidesa. No, aquest tampoc és el meu món.

Tampoc és del meu món aquest públic poc exigent que consumeix l’òpera com un producte d’entreteniment, sense interessar-se per altra cosa que passar l’estona, i ara com a nova i perversa modernitat, encetada amb desvergonyiment aquesta temporada, aplaudint tots els finals d’escena o acte abans que l’orquestra acabi els darrers compassos, fins a arribar a fer-los inaudibles, tan bon punt veuen que s’abaixa el teló. No m’interessa gens compartir res amb ells. S’afegeixen a tot allò que creiem que amb la pandèmia s’havia acabat i ha tornat reforçat: estossecs, comentaris audibles mentre comencen els actes o quan sembla que hi ha una cosa digna de comentar com si estiguéssim al menjador de casa i els mòbils permanentment connectats que acaben passant sempre una mala passada fins i tot als més prudents.

Tampoc forma part del meu món aquest Liceu a qui no l’interessa gens fidelitzar al seu públic més preuat i que el menysté reiteradament, oferint descomptes a la primera de canvi a tots aquells que no s’han volgut comprometre amb la casa i que com a premi a la seva negativa i manca de compromís, obtenen entrades més econòmiques que les comprades pels abonats.

No m’interessa la proposta artística que ha de fer equilibris entre el de sempre mil vegades vist i el menys habitual, amb títols i produccions repetides oblidant coses cabdals mai vistes a la casa, estrenes dels segles XVIII, XIX i XX, amb una política de funcions i abonaments completament fora de la realitat i el que és pitjor, una política de preus insultant, no comparable a altres teatres del voltant o fins i tot els de la primera divisió.

I amb tots aquests condicionants en contra m’he de posar a parlar després de cada representació, del que m’ha semblat? De veritat?. Si estigués sota un sou i un contracte, no tindria més remei, però no sent així, per què ho he de fer jo?

No tinc vocació de barrufet rondinaire, La meva opinió ja no és interessant perquè no formo part del públic a qui va destinat l’espectacle i a qui en teoria em dirigeixo. Quasi res positiu puc oferir al públic nou que tant li fa una cosa com una altra. Quin sentit té escriure per a quatre nostàlgics? El món operístic ha canviat i jo m’he quedat fora volgudament, he baixat del vagó quan hem arribat a l’estació per a mi adequada. És un problema bàsicament meu, de ningú més.

I per acabar les xarxes socials, que fan de trampolí difusor i necessari, i no m’ajuden gens, farcides com estan de gent que ni conec ni acostumen a interactuar amb mi i que els tinc engruixint una xifra que no serveix ni per alimentar autoestimes, perquè fer amics a les xarxes no té cap misteri, mentre que a la vida, fer amics és francament complex. No em serveix de res treure pit del nombre d’amistats i el nombre de likes o comentaris obtinguts.

La pàgina de Facebook In Fernem Land també deixarà de ser propulsora de res, bàsicament perquè sense blog, no hi haurà motiu per parlar d’òpera, i la plataforma generadora de més metres cúbics de bilis, també deixarà de publicar l’enllaç a la nova publicació del blog.

Les meves opinions romandran a l’abast del meu entorn més <íntim, com us succeeix a vosaltres.

Estic molt satisfet i orgullós de les empaties i sinergies creades a partir de tots aquests anys d’activitat bloguera, d’on han sortit amistats de veritat, no com les de les xarxes, generadores de friquis amb egos desmesurats i buidors a l’alçada de les seves vergonyoses penques, aprofitant-se de mi i el blog per la seva promoció i després tal dia farà un any.

L’apunt no incorporarà la possibilitat d’opinar. Us agreixo les mostres d’estima generades i tot allò que m’heu ensenyat, ja sigui a escala musical (he rebut veritables classes magistrals), com en l’àmbit artístic i també humà, i que m’ha permès conèixer, mig amagades entre molta buidor i grandiloqüència efímera, veritables personalitats senzilles i fermes, erudites i generoses, que m’han enriquit com a persona.

Ha estat un projecte llarg, apassionant i victoriós, per això ha posat molt nerviós a més d’un, senyal que el camí era el correcte. Qui ho vulgui pot agafar el testimoni, però que sàpiga que no és apte per a llepes, ni per a cercadors de reconeixement universals i unànimes. Mentre tinguis algú inquiet aniràs pel bon camí.

El meu proper projecte és anar alleugerint la motxilla de tota la cosa prescindible i que no ajuda a fer feliç. Amb ben poc, cada vegada més, en tinc ben bé prou.

Música de Richard Strauss
Text de Joseph von Eichendorff

Im Abendrot
Wir sind durch Not und Freude
Gegangen Hand in Hand,
Vom Wandern ruhen wir beide
Nun überm stillen Land.

Rings sich die Täler neigen,
Es dunkelt schon die Luft,
Zwei Lerchen nur noch steigen
Nachträumend in den Duft.

Tritt her, und laß sie schwirren
Bald ist es Schlafenszeit,
Daß wir uns nicht verirren
In dieser Einsamkeit.

O weiter, stiller Friede!
So tief im Abendrot,
Wie sind wir wandermüde —
Ist das etwa der Tod?

A l’hora baixa
A través penes i joies
hem caminat agafats de la mà,
i ara reposem dels nostres viatges
en la quietud del camp.

Les valls es vinclen a l’entorn
ja l’aire fosqueja,
només dues aloses encara s’enlairen
en l’aire suau, somiejant.

Atansa’t i deixa-les voletejar,
ben aviat és hora d’anar a dormir,
cal que no ens perdem
en aquest erm.

Oh àmbit extens, pau serena!
tan pregons en aquesta hora baixa.
Com estem cansats de caminar –
és potser això la mort?

Traducció de Salvador Pila