IN FERNEM LAND

VIENA 2017/2018: LE NOZZE DI FIGARO (Plachetka-Carroll-Álvarez-Röschmann-Gritskova;Martinoty-Fischer)


Röschmann-Carroll-Nazarova-Helzel-Gritskova-Álvarez-Plachetka-Kolgatin-Speedo Green-Jelosits-Onishchenko. Le nozze di Figaro a la Staatsoper de Viena. Producció de Jean-Louis Martinoty setembre 2017

Tornem a la Staatsoper de Viena que una vegada superat l’ensurt de la inauguració amb el canvis a Il Trovatore: María José Siri substituint a Anna Netrebko (en va cantar dues de les quatre previstes) i Yusif Eyvazov (les va cantar totes) substituint a Marcelo Álvarez, ja ha programat la Khovànxtxina que ha tingut el seu espai corresponent a IFL, Il Barbiere di Siviglia, Salome i Le nozze di Figaro que avui protagonitza l’apunt, i tot això en 14 dies efectius de temporada.

El teatre vienès ha presentat la producció estrenada l’any 2011 del director francès Jean-Louis Martinoty, traspassat l’any passat, que sense ser extraordinària explica bé el relat, dibuixa amb precisió els personatges. L’embolcall escenogràfic no m’agrada gaire, amb referències pictòriques desaprofitades,el vestuari tampoc passa de discret (la comtessa és més minyona que Susanna), i per tant jo diria que estem davant d’un treball només correcte que no va en contra de la narració i de la música, però que tampoc l’embelleix. Una producció que s’eternitzarà i no s’ho mereix.

Musicalment la cosa funciona molt millor perquè al capdavant tenim a Adam Fischer que dirigeix divinament una formació en plena forma i de so bellíssim, càlid i corpori. Fischer a més utilitza un tempo lleuger, no vertiginós, que dóna un dinamisme a l’escena i que recrea magníficament els detalls preciosistes que acompanyen les àries, però també sap atorgar vivacitat en els sempre complicats recitatius. La prova del cotó que sempre representa el fabulós final del segon acte esta curosament dirigit, amb tremp, tensió i brillantor, magnífic i quina resposta de l’orquestra!. Tanmateix en els moments més lírics o elegíacs, o en aquells de to nostàlgic de la comtessa, Fischer sap crear l’embolcall idoni per a cada escena i cantant. Sense ser una versió de caire historicista, ja que el director hongarès més aviat ens situa en el classicisme més clàssic, utilitzant el so ampul·losament luxós de l’orquestra de la Staatsoper, hi ha en la seva direcció unes picades d’ullet als revisionistes molt interessants. M’ha semblat el millor d’aquest streaming.

El repartiment té un puntal magnífic amb el Almaviva de Carlos Álvarez, que sense cap mena de dubte està passant pel millor moment vocal de la seva carrera. La presència vocal, l’autoritat escènica, el fraseig elegant i l’emissió clara, el fan un conte ideal.

Lamentablement la resta del cast, sense ser una mediocritat, no està a l’alçada del baríton malagueny:

Els excesos vocals de Dorothea Röschmann (Desdemona a l’Otello per exemple) sembla que ha tingut el seu efecte previsible en una veu poc consistent i de ser una Susanna magnífica ha passat a ser una Contesa apurada, curta de fiato, incapaç de  mantenir la línia i contenir la respiració per arribar al final de les frases amb suficiència i atacar els aguts amb convicció. Lamento dir que m’ha decebut molt.

El Figaro de Adam Plachetka el coneixem i anava a dir que el patim, però no seria just, al menys aquesta vegada, perquè sense res extraordinari, la direcció de Fiuscher l’ajuda molt i ell en treu partit. Potser és la vegada que m’ha agradat més el baix-baríton txec.

Andrea Carroll, canta Susanna. La soprano americana fins ara havia cantat rols secundaris a la companyia vienesa i ara ha de demostrar que es mereixedora d’interpretar el personatge central de l’òpera mozartiana. Massa responsabilitat, encara li falta bagatge per excel·lir i posar-la en un compromís com aquest i sortir-ne airós només està a l’abast de cantants molt notables. Ella canta amb gust, és aplicada i llegeix bé el rol, però això, només el llegeix i en cap moment m’ha donat la sensació que feia girar al seu voltant a tots els personatges. A banda que la similitud de veus entre totes les cantants femenines, veus líriques sense gaire personalitat i gruix vocal, fa que tot plegat sembli que estàs escoltant a la mateixa soprano, ja canti la Contesa, Susanna o Marcellina.

Cherubino és la mezzosoprano lírica russa Margarita Gritskova. Correcta però lluny de les cantantsque tots tenim al cap, les del passat i les del present.

La resta del cast amb el sorprenent Don Bartolo de Ryan Speedo Green al capdavant, perquè està prou bé i sorprenent perquè el pare de Figaro té la pell negre i és clar, amb amb perruca del segle XVIII, queda una mica carnavalesc, o la Marzellina ajustada de Ulrike Helzel i deliciosa la Barbarina de Maria Nazarova, és de plena solvencia vienesa.

Le nozze és una òpera que com tants de vosaltres heu deixat escrit en el qüestionari, que adoro i de les “dapontianes”, la que més, que és com dir que és l’òpera de Mozart que més m’agrada, per tant poques vegades deixaré escapar l’oportunitat de portar-la a IFL i parlar-ne. En aquesta ocasió per Fischer, Álvarez i Mozart, és clar, em sembla prou justificable

Wolfgang Amadeus Mozart
LE NOZZE DI FIGARO

Conte d’Almaviva, Carlos Álvarez
Contessa d’Almaviva, Dorothea Röschmann
Susanna, Andrea Carroll
Figaro, Adam Plachetka
Cherubino, Margarita Gritskova
Marcellina, Ulrike Helzel
Don Basilio, Pavel Kolgatin
Don Curzio, Peter Jelosits
Don Bartolo, Ryan Speedo Green
Antonio, Igor Onishchenko
Barbarina, Maria Nazarova

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Director musical: Adam Fischer

Director d’escena: Jean-Louis Martinoty
Escenografia: Hans Schavernoch
Disseny de vestuari: Sylvie de Segonzac
Disseny de llums: Fabrice Kebour

Wiener Staatsoper, 15 de setembre de 2017

Enllaçant el qüestionari d’ahir, perquè Jesus sempre sosté la teoria que la música de Mozart és terapèutica, desitjo que la píndola que avui us deixo aquí, us guareixi de tots els mals o quasi, perquè el que està clar és que no són les millors nozze possibles, ni les millors que haureu escoltat mai, però Mozart sempre és Mozart i alguna cosa ens millorarà.

Bona setmana!

13 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de septiembre 2017 | Beckmesser

  2. Leonor

    ¡Vaya sorpresa! Me dijo (o eso me pareció entenderle) que sería Fígaro (no el Conde). Mejor.
    Y lo de Röschmann, qué lástima…Una gran mozartiana. Ay.
    Mozart es terapéutico. Que ayuden “Nozze”, aunque faltan personajes (¿y digo yo, no podrían haber contratado a Crebassa, a Lungu o Yoncheva, un poner? ¡Que es la Ópera de Viena!).
    Por cierto, qué horror el “Don Giovanni”, me explico: el elenco. Salvo al director, a Carlos y a la orquesta. Esto no lo escuché yo así.
    ¡Saludos calurosos, como siempre, infernems!

    M'agrada

    • ¿Siendo como es una gran mozartiana porqué se mete en terrenos no saludables para su voz? Aunque yo creo que Röschmann es Susanna, nunca Condesa.
      Carlos está en un momento inmenso, yo creo que su mejor momento vocal, sin duda. Díselo cuando lo veas

      M'agrada

  3. Pepa MG

    gracias por el enlace, carlos alvarez muy requetebien com be dius!, a figaro en momentos le falta “salsa” para mi gusto. La escenografía pues res de res… y por qué toca el clave la duquesa mientras canta querubino? si no hay clave en esa escena as far as i know.

    M'agrada

  4. willywilly

    Muchas gracias Joaquín por esta detallada reseña de Le Nozze.. Será un placer escuchar a Alvarez y un displacer escuchar a Roschmann quien nunca me ha gustado mucho. Me he enterado que la televisión española ha programado esta función de madrugada cuando todo el mundo duerme

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: