Ha tornat René Jacobs a Barcelona per oferir amb la Freiburger barockorchester i el Zücher Sing-Akademie un altre dels Mozart inoblidables que ens ha regalat entre el Palau de la Música Catalana i ara el Liceu, en aquesta ocasió amb el K 366 de l’opus mozartià, Idomeneo, Re di Creta.
René Jacobs mai decep, no fa com altres famosos directors quan van de bolos amb les seves formacions, les gires anuals del director belga són especialment acurades i té la virtut de què acabin semblant concerts exclusius malgrat que dos dies abans i dos dies després puguin repetir la interpretació en una altra ciutat.
L’engranatge és perfecte, malauradament mai porta figures estel·lars, però són cantants molt professionals que s’integren en el concepte del projecte Jacobs i funcionen meravellosament bé, sense ensurts decebedors i dotant a tot el conjunt d’una coherència i equilibri plenament satisfactori. Així també ha estat en aquesta única representació de l’òpera mozartiana en una versió concertant, si bé és veritat que amb un cert moviment escènic i canvi de vestuari dels protagonistes i el cor, que atorgava teatralitat a la representació.
Jacobs com ja hem pogut comprovar en les seves magnífiques gravacions discogràfiques com en les recordades versions de la trilogia Da Ponte i la Flauta Màgica al Palau, dota les seves direccions d’una vitalitat extraordinària. Té cura del so fins al darrer detall, ja sigui en l’acompanyament dels diferents números musicals, com dels recitatius, que mai resulten anodins. La coherència de tota la partitura és total i mai deixa que el discurs musical i dramàtic caigui en una rutina, ans al contrari, tot és ferm, espontani, sincer i d’una aparent simplicitat expositiva enlluernadora, el seu discurs és guanyador i atrapa, aviat ens oblidem que no tenim grans divos cantant les difícils i meravelloses àries que conté aquesta òpera i tot resulta extraordinàriament bell. És un goig apreciar la jovialitat de la direcció, que extrau de la magnífica orquestra un so del que abans anomenaven de disc, càlid, equilibrat i puríssim, d’una netedat cristal·lina. Un gaudi total.
La formació coral, de 36 components, si no m’he descomptat, s’integra perfectament en aquest engrenatge perfecte, amb un so no pas contundent, però sí prou corpori, equilibrat i mai crispat.
Pel que fa als solistes vocals, el tenor nord-americà Ian Koziara, amb una veu més aviat fosca de tons barítonals i no gaire apta per algunes de les agilitats requerides per Mozart, sobretot a “Fuor del mar ho un mar in seno”, ha cantat el rol titular. Aviat cantarà Parsifal a Frankfurt, el que us pot fer una idea de les característiques de la seva veu, que no és aquella típica veu petita, àgil i clara associada als tenors mozartians. Caldria un baritenor per aquest rol i ell no ho és, però ha defensat prou bé les dificultats del rol.
Idamante ha estat la soprano holandesa Olivia Vermuelen. S’ha anat ajustant al rol a mesura que avançava la representació. No és del tot soprano i li manca alguna cosa per definir-la com a mezzosoprano aguda, però canta amb estil i gust, potser li manca aquella personalitat que sobrepassa la poca entitat de la seva vocalitat.
La soprano hongaresa Polina Pastirchak ha fet front al deliciós rol de Illia, amb molta classe i elegància en l’emissió, alguna nota aguda li ha quedat poc aposentada, però m’ha semblat especialment acurada en l’estil, emetent amb sensibilitat i molta musicalitat.
La soprano ucraïnesa Kateryna Kasper ha cantat al temible però agraït rol de Elettra. Dues àries i un conjunt són suficients per alçar-se amb el triomf de la vetllada, a condició que la cantant tingui la personalitat i la tècnica, és clar, per superar el múltiples esculls de la seva partitura, sobretot la darrera ària “D’Oreste, d’Aiace”, que ha interpretat amb valentia i molta professionalitat. La veu és atractiva, però tendeix a canviar el color entubant una mica el so en els moments de més intensitat dramàtica. Ha obtingut una bona ovació al final, perquè el rol és molt agraït i ella ha estat notable.
El veterà tenor anglès Mark Milhofer, un habitual dels casts de Jacobs, ha cantat el rol d’Arbace amb molt d’estil i també molta cura, ben embolcallat per Jacobs. L’instrument no és notable, però com ha cantat el rol, sí.
El Gran sacerdot ha anat a càrrec del croat Krešimir Špicer, que ha complert amb discreció la seva part.
Jo ja firmaria per tornar a gaudir ben aviat d’un altre Mozart sota la direcció de Jacobs, potser Lucio Silla, o perquè no Die Entführung aus dem Serail, direccions com les seves em reconforten i Mozart dirigit d’aquesta manera, és totalment terapèutic, com sempre m’ha dit l’amic Amfortas. He sortit del Liceu com nou.
Una llàstima que el teatre no s’hagi omplert, hores d’ara hi hauria una mica més de felicitat al nostre voltant.


Tinc per costum no fallar mai a la cita amb René Jacobs quan ve a Barcelona, sigui al Liceu o al Palau, perqué sé que no em decebrà. I així va ser anit, en una nova vetllada mozartiana per recordar.
Com molt bé dius, son d’aquelles nits que surts amb l’ànima en pau.
M'agradaM'agrada
Mozart dona pau i si és dirigit com ho fa Jacobs, és una pau molt reparadora.
M'agradaM'agrada
Ha habido oficio y dedicación. Me alegro pues es lo que vale y funciona.
Ópera compleja mozartiana; era su favorita ¡Qué bien que haya sido interpretada como Mozart pide!
¡Un saludo, infernems!
M'agradaM'agrada
Estoy seguro que hubieras disfrutado de la propuesta. Una mozartiana como tu no puede quedar indiferente a este conjunto.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim,
Me n’alegro molt que guadissis tant, espero algun Mozart ben dirigit com aquest per les properes temporades.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Seria magnífic que Jacobs accedís a dirigir unes representacions amb l’orquestra de la casa i una producció escènica, però això penso que és impossible. M’estimo més que torni encara que sigui per una única actuació, perquè amb ell no acostumo a tenir la sensació que es tracta d’un bolo.
M'agradaM'agrada
Feia molt mesos que tenia les entrades ….., meravellos!! No me’n vaig voler estar i em van caure les llàgrimes.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar Josep. Certament, hi va haver moments de molta sensibilitat a flor de pell. Un gaudi.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, ahir no vaig poder assistir, vaig donar l’entrada a una amiga que m’ha dit que jo va disfrutar molt i li he pasat les teva crònica i m’ha dit que ho expliques molt bé i que verdaderament va ser així.
M'agradaM'agrada
Una llàstima Josep. Celebro que la teva amiga comparteixi les meves impressions, agraeix-li de part meva la valoració del blog.
Ahir també hi havia una altra cita musical ineludible a Barcelona, les cantates de Bach amb Hereweghe a l’Auditori, pocs que som i ens hem de repartir decidint a qui estimem més, si al papa o la mama. Sense cap mena de dubte això va haver d’influir en l’escassa assistència de públic al Liceu. Desconec com va anar a l’Auditori i si es va omplir. Tan gran que sembla Barcelona i en realitat si parlem de cultura i de música, som pocs a repartir-nos i insuficients per omplir-ho tot.
M'agradaM'agrada
Doncs és així … Es podrien coordinar una mica més, oi? Vaig romandre en el dubte fins al diumenge. Al final em vaig decantar pel Bach de Herreweghe, que tampoc no m’ha mai decebut i no ho va fer ahir.
L’Auditori em va semblar força ple. No pas fins al final del segon pis, evidentment, però això em semblaria difícil amb els preus de Ibercamera, que no són precisament populars al no ser que hom tingui algun descompte particular.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la informació, Giacomo.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Joaquim, pel teu comentari. Magnífica versió, equilibrada musicalment, i d’un estil mozartia que només Jakobs pot i sap imprimir. Em varen agradar l’estil acaronat de l’Ilia, les cavernositats i rauxa d’Electra, la linea de cant d’Arbace i el to baritonal i la caracterització del personatge d’Idomeneo en la primera part especialment. El cor va ser fonamental per les seves prestacions i les seves dramatitzacions que ajudaven a explicar el context. Com dius, vaig sortir com nou
M'agradaM'agrada
Hola, Ricardo. Gràcies per deixar-nos la teva opinió que és molt coincident amb la meva. Un autèntic plaer escoltar un Mozart tan pur.
Espero tornar-te a llegir pel blog.
M'agradaM'agrada
Nit de Mozart memorable amb Idomeneo, caldria anar a la temporada 91-92 l’ última vegada que es va representar aquesta òpera amb el gran tenor suec Gösta Winbergh i amb la gran Electtra d’ Enriqueta Tarrés sota la direcció Uwe Mund, avui ens han presentat una molt bona versió amb veus sensibles i ben matitzades amb recitatius molt estudiats, no grans veus però si grans professionals, m’ hagués agradat que el tenor no posés tot el pes de la columna de veu en la zona baixa del registre, per la manca d’ aguts o poc consistents, a favor la dicció i l’ interpretació matitzada, molt bona la direcció orquestral
M'agradaM'agrada
Sento corregir-te però el darrer Idomeneo al Liceu abans d’aquest, va ser la temporada 2005-2006 amb unes representacions dirigides per Sebastian Segle i una producció de Nicolas Brieger. Entre les moltes veus dels múltiples repartiments: Bruce Ford, ideal Idomeneo, Kristine Jepson, Iano Tamar, María Bayo i Francisco Vas, en el primer i més rellevant dels tres casts.
M'agradaM'agrada
Coincideixo molt amb la teva crònica i no entenc tants buits que hi havia al teatre per un meravellós espectacle.
Gran Jacobs ( encare que fisicament el vaig trobar molt feble ). Bons cantants i magnifica láctuació del cor (amb actuació interpretativa esplèndida). Molt bona resposta de l’orquesta. Una nit que recordaré.
Ara m’en vaig a La Traviata. Espero que la Nadine m’emocioni i que la qualitat mitjana del conjunt sea com la de Idomeneo.
M'agradaM'agrada
Molt d’acord amb la detallada crònica d’en Joaquim i aquest cop també amb unes línies del programa de mà del liceu: “La immersió de René Jacobs a les òperes de Mozart passarà a la història de la música com a referencial i(…) Jacobs sempre posa èmfasi a la tria de les veus” Que bé poder dir: “jo hi vaig ser!”
M'agradaM'agrada
Era trist veure mig teatre buit, la veritat, i això que Jacobs no és un desconegut, però entre que és una obra “de les altres” de Mozart (vull dir, de les que no són les de sempre) i la coincidència amb Bach… A mi, potser, qui més em va agradar, com a veu, va ser l’Elettra. L’Idomeneo, la veritat, m’havia pensat que era un baríton, tal qual.
M'agradaM'agrada
Si, tens raó, a vegades la veu fosca ho podia semblar, però hagués estat molt millor un baritenor, com la darrera vegada que ho va cantar Bruce Ford.
M'agradaM'agrada