El darrer apunt, abans del comiat, de la segona etapa d’IFL, va ser el 30 de setembre de 2023 en ocasió del segon repartiment de l’òpera Ievgueni Onieguin que va inaugurar la temporada 2023/2024 del Gran Teatre del Liceu, amb la mateixa producció de Christof Loy, ja que conjuntament amb la Den Norske Opera que la va estrenar, són els tres teatres que l’han coproduït.

Al Teatro Real s’han programat 10 funcions des del 22 de gener al 18 de febrer sota la direcció musical del nou titular de la casa, el valencià Gustavo Gimeno, tret de la darrera funció que serà dirigida per Kornilios Michailidis.

He assistit a la penúltima representació, que també es retransmetia per streaming i he sortit del teatre alhora que satisfet, colpit, com sempre que sento o veig aquesta absoluta obra mestra.

El mestre Gimeno ha portat la magnífica Orquestra del Teatro Real amb una autoritat i un tremp dramàtic admirables, tenint molta cura de no tapar els cantants, alguns amb no gaire projecció, però una línia de cant exquisida que en mans d’alguns mestres poc sensibles a les veus, haguessin quedat lamentablement engolits en els moments més densos, però amb ell sempre els hem pogut sentir sense perdre mai les veus, sense defallir la densitat orquestral i lluint un detallisme líric preciós, especialment notable en la secció de corda. Mai se li ha escapat l’equilibri entre escena i fossat malgrat que la producció, excel·lent, no ajuda gaire, sobretot al cor, que sempre queda encotillat en espais tancats i reduïts, tant en l’escena coral dels teòricament camperols en el primer acte i com tot l’impactant concertant de la segona escena de l’acte segon. Un gran treball que fa augurar grans nits al teatre madrileny sota la sensible, ferma i brillant batuta del mestre.

El Cor del Teatro Real (Intermezzo) sota la direcció del sempre enyorat mestre Basso, sona esplèndid, tot i que la producció no l’ajuda gaire a què el cor soni compacte, ja que la distribució escènica no els afavoreix gens.

El cast, a Madrid únic, era força coincident amb alguns noms que van fer aquesta producció al Liceu. El rol de Onieguin (al Real, Eugenio Oneguin i quantes maneres diferents d’escriure aquest nom hi ha!) ha anat a càrrec del jove baríton ucraïnès Iurii Samoilov, molt millorat respecte a la funció que li vaig veure jo al Liceu (cantava en el segon elenc) i on al final estava literalment esgotat, però en aquesta ocasió ha sostingut tot el complex rol, sota la mirada de Loy, més intens i dramàtic si cal, amb una convicció vocal i dramàtica de gran relleu, acabant el gran duo final amb la veu molt més rotunda en extensió i projecció. És un Onieguin ideal.

Tatiana ha anat a càrrec de la soprano russa Kristina Mkhitaryan que també el va cantar en Liceu en el segon cast i que ja em va agradar molt aleshores i he tornat a tenir la mateixa bona impressió. Veu lírica magnífica, encara amb poca projecció en la zona greu, però amb un bon centre i una ben projectada zona aguda que fa viure l’evolució cabdal de la seva Tatiana, amb molta intensitat, més intimista i continguda en la famosa escena de la carta, on encara és una jove inexperta, però absolutament entregada dramàticament, en el intensíssim duo final on juntament amb Samoilov recreen amb una passió al límit, que no pot deixar indiferent a ningú.

Gran triomf pel tenor ucraïnès Bogdan Volkov. El seu Lenski és un prodigi de sensibilitat, bon gust, magisteri expressiu i sentiment dramàtic perfectament mesurat, sense caure en interpretacions veristes. La veu no és gran, però la projecta de manera admirable i llueix unes mitges veus i uns pianos, com els Lenski referencials. Aprofita els grans moments que Txaikovski li regala i a fe de Déu que els transmet al públic de manera aclaparadora.

La mezzosoprano russa Victoria Karkacheva, va cantar també el rol d’Olga, ella en el primer repartiment, ha complert magníficament amb un rol poc agraït, però imprescindible, lluint una veu preciosa, amb bons i avellutats greus.

Veu bonica però poc contundent la del baix rus Maxim Kuzmin-Karavaev en el doble rol (capricis del Sr. Loy) de Zaretski i Príncep Gremin. Si un baix no té greus, mai pot acabar de rematar la feina, tot i que canti amb gran línia l’ària del Píncep del tercer acte.

La gran Katarina Dalayman, ara ja en una fase crepuscular de la seva brillant carrera wagneriana, ha cantat la Larina sense problemes, El rol no li reporta cap dificultat i el defensa sense cap mena de problema, un luxe.

La mezzosoprano italiana Elena Zilio ha interpretat el rol per a contralt de Filipievna, com ho va fer al Liceu, però en millor forma, tot i que a banda de fer magníficament la caracterització que li marca Loy (li dona molta importància al rol), la veu és la que és i ha de canviar de color i forçar les notes més greus per tal de fer-se sentir.

El tenor andalús Juan Sancho ha cantat amb molta suficiència el Messieur Triquet, un rol que em costa digerir, com segurament recordareu d’altres cròniques d’aquesta òpera. Tot i així i sense arribar a la gran impressió que em va fer Atxalandabaso al Liceu, ha estat esplèndid.

Bé, també, Frederic Jost com a capità, un rol anecdòtic, així com David Romero i  Alexander González, integrants del cor, com a solistes.

La producció de Loy, malgrat tenir alguna cosa que no m’acaba de fer el pes (doble rol com ja he dit pel baix, poc espai escènic pel cor, coreografies atabaladores), és magnífica. Ja em va agradar al Liceu, on vaig veure detalls que al Real no he vist o m’han passat per alt, però us diré que com que el grau d’intensitat de la parella protagonista i també la resta, inclosos el cor i els ballarins amb rols molt destacats, ha estat tant o més extraordinari que a Barcelona, he sortit del teatre veritablement trasbalsat, alhora que satisfet.

Hi ha dos mons en aquesta posada en escena, el de la primera part, molt més realista i amb una trama nova ideada en la dramatúrgia de Loy, a càrrec de les criades i criats de la casa de camp, que donen una substància afegida tant a la trama com als personatges i que perfilen aquest món interior, fosc, domèstic i torturat que alhora tant s’escau amb el món del mateix compositor. També trobem un criat que les portes a totes de corcoll i que alhora veu com el seu petit món de conquestes, trontolla amb l’arribada de Onieguin, o també trobarem les criades seduïdes i abandonades, com també veurem l’inquietant presència de Filipievna i Larina, aquesta sempre per sota de la vella. Hi ha un gran treball de Loy per fer personatges en cada integrant del cor i hi ha molta coherència en la proposta, també en la segona part, on tot queda a un nivell molt més mental i des de l’impactant duel i la posterior escena de la festa i el duo final, on tot roman en una habitació tota blanca i on els personatges se’ns mostren a conseqüència dels fets ocorreguts fins a la festa de l’aniversari de Tatiana. Que el duel el presenciïn totes les dones principals de la trama, o que a la festa del tercer acte Lenski encara estigui present tombat en terra, és la plasmació d’aquella culpa que mai més abandonarà a Onieguin.

L’aparició de vermell de Tatiana és un impacte, com també ho és que immediatament després en l’escena final, torni a aparèixer com en l’escena de la carta del primer acte, tres anys abans. És una posada en escena intel·ligent, brillant i que aporta moltes coses, sense trair res, a una història i una òpera cabdal.

Gran nit