La DECCA ha publicat un nou àlbum operístic amb la gravació de Der Fliegende Holländer, provinent d’unes representacions en directe de l’Òpera Nacional de Noruega, celebrades el mes d’agost de l’any 2024, sota la direcció del mestre anglès Edward Gardner i amb un equip de cantants magnífic al capdavant del qual trobem al baríton Gerald Finley i l’opulent Lise Davidsen.

L’alegria, independentment dels resultats és enorme, perquè les grans cases discogràfiques semblen haver abandonat la, en altre temps, estimulant tasca de posar a la venda els grans títols operístics pels grans directors i cantants de cada generació i serà perquè ara ja no n’hi ha tants com abans o senzillament perquè els hàbits del consum musical han canviat molt i les vendes no justifiquen l’aparició de noves gravacions, però el cas és que allò que fa uns anys era un estímul per a operòfils addictes visitants a les cases de discs d’arreu de les ciutats del món que visitàvem, a la recerca de rareses de títols i gravacions dels nostres ídols, ha deixat de ser habitual i ni tan sols existeixen aquells meravellos negocis de discs on anar a remenar el dit i fer petar la xerrada amb treballadors i clients habituals mentre deixàvem petites fortunes al seu calaix i moltes vegades, grans satisfaccions a les nostres prestatgeries.

També és cert que a banda del segell anglès Opera Rara, que publica en compta gotes rareses admirables amb repartiments quasi sempre interessants, la resta, quan publiquen gravacions d’òperes senceres, cap d’elles està realitzada en estudi (la darrera crec que va ser el Tristan und Isolde de l’EMI amb Stemme i Domingo de protagonistes i dirigits per Pappano) i totes ells aprofiten representacions o versions en concert, que suposo que degudament retocades, si cal, són publicades amb un so a vegades espectacular (res comparable amb les èpoques daurades de la discografia de la segona meitat del segle passat).

Gravar encara que sigui en directe una representació, no vol dir que l’escoltem tal com la va escoltar el públic que va assistir a les representacions d’Oslo, ja que en la gravació no s’aprecia, com acostuma a succeir sempre, els diferents plans sonors de la projecció vocal dels cantants, tots i totes, semblen tenir una projecció molt notable i sabem que això no és així, per tant, malgrat ser una presa sonora del millor de les quatre representacions del mes d’agost (dies 20, 22, 24 i 25) Arne Akselberg, enginyer de so va fer de les seves per tal que Finley i Davidsen sonessin amb la mateixa presència sonora i això els que hem tingut la fortuna de gaudir d’ambdós cantants en directe, sabem que no és així.

Si hi ha alguna cosa que m’ha sorprès en “negatiu” és la direcció musical de Gardner, nou director titular de l’òpera noruega i molt valorat arreu, però que per a mi, amb un tempo excessivament ràpid, desvirtua totalment la tensió misteriosa i nocturna del drama, amb una carrera a vegades fins i tot embogida cap a la redempció de Senta, exempta de la emotivitat i la transcendència que jo necesisito. És clar que aquesta valoració és molt personal i quan s’escolta la versió s’observa una orquestra espectacular, de sonoritats esplèndides i detalls exquisits tot i la velocitat vertiginosa de la versió (131 minuts enfront dels 135 de Sinopoli o Barenboim, 138 de Karajan, 145 de Dorati o 152 de Knappertsbusch a Bayreuth 1955, entre les meves predilectes). Aquest tempo m’ha condicionat la valoració global de la proposta, per altra part, vocalment quasi perfecta.

El baríton canadenc Gerald Finley és un Holandès exquisit, potser massa, molt líric i detallista en una versió del rol vorejant un liederabend, on la veu sona esplèndida, però massa clara per a un personatge tan torturat, misteriós i obscur, condemnat a navegar eternament per mars exaltats per a pagar les malifetes del passat i que només el salvarà una santa i abnegada bleda. La seva entrada (“Die Frist ist um…”) potser és la més detallista que hagi sentit mai, plena de matisos i d’una claredat sorprenent, dubto que en el teatre causés el mateix efecte, però l’esmentat enginyer de so ha fet possible que aquesta interpretació arribi com si es tractés d’un lied del Winterreise. En moments  de més intensitat dramàtica com el duo amb Senta del segon acte o el dramàtic final, he trobat a faltar el baix baríton rotund i apocalíptic habitual (Uhde, sobretot). Així i tot Finley fa la seva notable creació del rol.

Lise Davidsen és en realitat el motiu i la raó principal d’aquesta nova proposta del Fliegende Holländer, la seva Senta és esplendorosa i estic absolutament convençut que en el teatre, l’impacte és encara més definitiu. Les grans veus (parlo de volum) no caben com mereixen dins l’amplificador i els altaveus d’un equip de reproducció, tot i que aquest sigui d’alta gamma. El miracle vocal de Davidsen, la seva capacitat de matís és absolutament sensacional a la seva entrada en la balada (quasi un xiuxiueig) o l’explosió del “Preis deinen Engel und sein Gebot” final són els extrems d’una amplíssim ventall de recursos vocals, tècnics i expressius, d’una veu privilegiada com poques (una veu d’abans) al servei del drama, amb uns atacs precisos i contundents. També la sensació de fredor que pot motivar escoltar-la a casa, sabem que desapareix quan es fa a la sala de concerts o al teatre, perquè l’extrema emotivitat d’una veu tan generosa i excepcional, alhora que bella, s’expandeix amb naturalitat sense ferir ni distorsionar. No hi cap impediment ni cap manipulació tècnica que la desvirtuï. Una Senta sensacional que segurament no gaudirem en gaires més ocasions una vegada es reincorpori a l’activitat, amb les Isolde i Brünnhilde previstes i que tots anhelem, a banda de les seves incursions al repertori italià que no m’interessen gaire.

Brindley Sherrat, el baix anglès que assumeix el rol de Daland, desmereix a la parella protagonista. La veu sona cansada amb tendències oscil·lants i poca rotunditat en un registre més aviat desdibuixat. No he entés mai la seva presencia en teatres de relleu. Una llàstima!

La resta del cast sí que és de gran nivell. El tenor francès Stanislas de Barbeyrac ja ha sorprès al públic wagnerià amb Siegmund (Baden-Baden) que repetirà aquest mes de maig a la ROH, després d’un inici com a tenor líric mozartià (al Liceu va cantar un esplèndid Pélleas la temporada 2021/2022), també acaba de cantar l’Erik al Palau de les Arts. La veu és dúctil i pot fer coses, tot i que aquest rol no ofereix gaires possibilitats de lluïment, que els tenors wagnerians no fan, sobretot matisos i mitges veus que atorguen al rol una expressivitat gens tibada, habituats com estem amb la manca de flexibilitat de les veus wagnerianes, sobretot els esforçats tenors. Exhibeix un cant legato molt satisfactori i una emissió elegant malgrat certs sons metàl·lics en l’emissió d’algunes notes. Un wagnerià a explorar (Lohengrin i Walther, sobretot).

Una revelació per a mi ha estat el mariner d’Eirik Grøtvedt, primer tenor a la companyia noruega i una vegada escoltada la seva breu intervenció s’entén el motiu. Magnífic.

Finalment, la poderosa mezzosoprano hongaresa Anna Kissjudit fa front a la sempre poc rellevant Mary amb una notorietat vocal poc habitual.

Cor i orquestra sonen esplèndidament i atorguen a la proposta una nota final notable a poques dècimes d’assolir l’excel·lència com ho fa sense cap mena de dubte, LA DAVIDSEN.

Molt recomanable, ah! i no tinc cap mena de comissió de la discogràfica i l’he comprat, cosa que sempre afavoreix la sincera valoració final.