Roma s’ha tornat wagneriana aquest inici de temporada 25/26, si l’Accademia Santa Cecilia inaugurava amb una esplèndida Die Walküre que fa uns dies us en vaig parlar a IFL, ara és el Teatro Costanzi el que inaugura la temporada operística amb Lohengrin.

Per l’ocasió s’estrenaven amb Wagner tant el director musical, Michelle Mariotti, com l’escènic, el sempre controvertit Damiano Michieletto i cal dir que per a mi el primer sent surt millor que el segon.

El teatre Romà ha posat amb evidència que no disposa ara com ara, d’un cor capaç de fer front a la partitura wagneriana, tan exigent per aquesta òpera. Sobretot les cordes masculines i en especial els tenors, passen per veritables problemes d’impostació, control i conjunció. Per fer front a aquesta partitura cal garantir una massa coral homogènia, compacta i de qualitat, de no ser així i com passa en aquesta inauguració romana, hi ha moments que es posa en perill els grans concertants, especialment en el segon acte. Parlo del cor abans perquè el mestre Mariotti és el director musical de la casa des de fa tres anys, a ell li correspon la responsabilitat de comptar amb una formació coral capaç d’inaugurar dignament amb un Lohengrin i com a director musical de la representació, el resultat final. L’èxit pel cor al final de la representació és majúscul, espero que el mestre Mariotti tingui més criteri que el públic romà.

Pel que fa a l’orquestra és de més qualitat que la formació coral i malgrat alguna escandalosa errada dels vents, una cosa que passa puntualment amb les formacions més prestigioses, el resultat global és bo, no és l’orquestra de Santa Cecilia, ni la del Teatro alla Scala, ni la Nacional de la RAI que es llueix darrerament en el ROF de Pesaro, però el so és càlid i equilibrat i segueix bé el concepte extremadament líric de la direcció de Mariotti que crea un món eteri i nocturn millor que l’heroic, que a vegades se li escapa una mica de la mà en els bellíssims i complicats concertants de tots tres actes. La direcció és àgil, calorosa i dramàtica, m’ha agradat i demostra la vàlua d’aquest músic massa vegades discutit en certs ambients italians, ja que fora d’Itàlia no es prodiga gaire. Veurem del que és capaç el director d’Urbino en els pròxims reptes wagnerians, perquè sempre s’ha dit que aquest títol és el més italià del seu opus important (no tinc en compte les tres primeres més properes a la gran òpera francesa).

El cast escollit per la inauguració voreja el desastre total si no fos pel protagonista, curiosament un tenor que fis fa poc no haguéssim associat mai a Wagner, Dmitiri Korchak, però suposo que una mica influenciat pel fenomen Spyres, busca també fortuna en els personatges més lírics del repertori wagnerià. Tenia més que dubtes del resultat i si bé he notat certs passatges vocals que posaven en risc a la veu i que poden malmetre l’instrument en un futur no gaire llunyà, el lirisme del tenor rus s’adequa bé a la partitura i en contra del que em podia semblar en un inici, res té a veure amb les sonoritats blanquinoses i sense timbre del famós escolanet alemany. Korchak és molt líric, de l’escola de Sandor Konya, el jove Kollo, Peter Seiffert o el magnífic i malaurat Gosta Wimberg, però és més heroic i viril que Vogt i malgrat que assumeix riscos, se’n surt airós i “vincente”. Només em caldria saber si al teatre arriba tan bé com en l’streaming, tot i que després d’assistir en directe al seu magnífic Arnold del Guillaume Tell a la Scala el març del 2024 no tinc gaires dubtes al respecte.

Ell és l’únic cantant masculí que se salva d’una tria preocupant i que hauria de fer recapacitar al director artístic del teatre romà, Paolo Arcà de cara a contractacions o supeditació als agents artístics, perquè qualsevol teatre amb una mica de criteri i orgull no pot acceptar un Telramund tan desastrós com el baix-baríton islandès Tómas Tómasson. El catàleg de despropòsits vocals i de decrepitud fa impensable que pugues passar el primer assaig i no fos acomiadat, així no es pot cantar. No sé com el rep el públic perquè el Youtube no permet veure més enllà de l’aclamació pel cor i el seu director, Ciro Visco, però insisteixo que no es pot cantar pitjor.

Amb un Telramund tan indigne, les precàries prestacions del baix Clive Bayley com a Einrich i no tant com aquest, però res extraordinari d’Andrei Bondarenko com a Herald, semblen bones, però no ens enganyem, sobretot el rei del baix de Manchester, voreja la paròdia.

I les senyores? Elsa és la soprano o mezzo a vegades, nord-americana Jennifer Holloway, que tan poc entusiasme em va produir en la Sieglinde del passat festival de Bayreuth. Es confirma la poca rellevància vocal i artística d’aquesta cantant que amb 47 anys ja mostra limitacions de tota mena en un moment que hauria de ser de plenitud. Veu oscil·lant, crispada, de colors i tonalitats canviants, poca varietat expressiva i sense talent dramàtic, una Elsa de veu gens etèria, quasi diria que més propera a l’Ortrud si no fos que el seu temperament dramàtic brilla per la seva absència a l’hora per fer-se càrrec d’un rol com aquest. Fàcilment oblidable.

L’Ortrud de la mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova, és bona, no inoblidable, però al costat de tanta mediocritat o nul·litat, ella pot erigir-se més que dignament en un rol tan important i agraït en el cas de tenir a l’abast una cantant amb talent i ella el té. El registre ampli el cobreix amb escreix, un centre magnífic, prou i bons greus i en el registre agut, tan compromès per a tantes mezzosopranos, ella l’assoleix amb autoritat altisonant. Té caràcter i llueix una figura de passarel·la, cenyida en un vestuari elegant de Carla Teti, que la fa una perfecta representant de l’Opus, amb rosari inclòs en els complements que llueix al segon acte.

Nobles i donzelles correctes.

I la producció? Comencem per allò que m’ha agradat molt.

Escenografia de Paolo Fantin esplèndida. Vull dir que l’espai escènic és magnífic, si oblidem qualsevol referència al llibret, que a hores d’ara ja sabeu que no té gens d’importància. L’espai escènic és únic i es va transformant i creant suggerències estètiques molt teatrals, també gràcies a un imponent disseny de llums d’Alessandro Carletti. Aquests dos aspectes fan que la producció sigui visualment atractiva, a moments espectacular i molt estètica, si deixem de banda el vestuari que tret d’Ortrud i el rei, els altres semblen vestits per anar a agafar el metro de les 7 del matí. L’altre aspecte i no gens superficial, ja que és el fonamental, teatralment parlant, és el que em vol dir Damiano Michieletto, el pare de la criatura, i aquí em perdo perquè la meva capacitat mental és incapaç de trobar un fil on agafar-me per entendre moltes de les pretensions del “genial” director.

Crec que no fa gaire vaig escriure que si una producció necessita una explicació prèvia a la representació, d’un llibre d’instruccions o d’un manual de psiquiatria aplicada, no m’interessa gens. Accepto moltes dramatúrgies, girs de guió i fins i tot transgressions provocadores, ara bé, missatges críptic cada vegada menys, perquè a l’òpera vull anar a gaudir de música, cant i teatre, també teatre, però sense que el treball del director escènic passi per sobre de la resta, distraient-me i no ajudant-me a entendre la “nova” dramatúrgia inventada per a no ser un mediocre, i això és el que em passa massa sovint, i ves per on, això és el que em passa amb aquesta producció del director italià, que prescindeix de signes i el cigne, i n’afegeix d’altres, amb una banyera i un taüt que quan l’obrin estarà ple de plomes del suposat cigne, oh! Quin geni! La culpa d’Elsa s’evidencia primerament amb un carbó que la cobreix com l’or a Freia i després amb un fang negre que li cobreix com als brabants, els ulls i li tanca les mans que no arriben a embrutar a son germà quan apareix al final, tot i que no ha deixat de fer-ho en la resta dels actes, com aquella presència inquietant de les nenes de The Shining.

Si coneixes una mica de què va això del Lohengrin, pots lligar més o menys caps, però de no ser així i per molt que llegeixes prèviament l’argument abans d’alçar-se el teló, et faran ballar la padrina. No m’ha agradat el treball de Michiietto. L’encert escenogràfic i lumínic de la proposta amaga per a mi una dramatúrgia estèril, mancada de veritable enginy i talent, buida. Gens d’interès.

Les casualitats fan que avui faci exactament cinquanta anys (diumenge 30 de novembre de 1975) que vaig veure el meu primer Wagner al Liceu i aquest va ser un Lohengrin, res de l’altre dijous tot i que per a mi va suposar una revelació i des d’aleshores “In fernem Land” m’ha acompanyat, i per tancar el cercle us diré que el de Korchak a Roma, és ben bonic i fa goig.

Aquí us deixo el youtube, tot i que no garanteixo que duri gaire.

Richard Wagner
LOHENGRIN

Heinrich der Vogler: Clive Bayley
Lohengrin: Dmitry Korchak
Elsa von Brabant: Jennifer Holloway
Friedrich von Telramund:  Tómas Tómasson
Ortrud:  Ekaterina Gubanova
Der Heerrufer des Königs: Andrei Bondarenko
Vier Brabantische Edle: Alejo Álvarez Castillo, Dayu Xu, Guangwei Yao, Jiacheng Fan
Vier Edelknaben: Mariko Iizuka, Cristina Tarantino, Silvia Pasini, Caterina D’Angelo

Orchestra e Coro del Teatro dell’Opera di Roma
Maestro del Coro Ciro Visco
Director musical: Michele Mariotti
Director escènic: Damiano Michieletto
Escenografia: Paolo Fantin
Disseny de vestuari:  Carla Teti
Disseny de llums: Alessandro Carletti
Dramaturgia: Mattia Palma

Nuovo allestimento Teatro dell’Opera di Roma in coproduzione con Palau de les Arts Reina Sofía di Valencia e Teatro La Fenice di Venezia