INSISTINT EN EL TRISTAN UND ISOLDE INAUGURAL AL MET 2016

nina-stemme-isolde-i-stuart-skelton-tristan-ken-howard_metropolitan_opera

Des de dissabte passat que no paro de donar-li voltes i més voltes a aquest Tristan und Isolde inaugural del MET.

He llegit unes quantes crítiques i hi ha disparitat d’opinions, quasi totes poc positives pel que fa a la producció “dark”de Treliński, un director que em va agradar molt en aquell doble programa del mateix MET amb Iolanta i El castell de Barbablava, i molta més unanimitat pel que fa a Rattle i l’equip de cantants, tot i que jo crec que molts no s’atreveixen a aplaudir sense concessions a Stuart Skelton, un Tristan inesperat i excel·lent.

Curiosament i sense saber com anirà la temporada novaiorquesa que podrem gaudir al cinema en el propers mesos, no crec que, tret de la per a mi tan esperada L’Amour de Loin de Kaija Saariaho o en menor mesura la reposició de Eugene Onegin, la resta d’òperes estiguin a l’alçada del que ens ha ofert aquesta inauguració. Continua llegint

MET 2016/2017: TRISTAN UND ISOLDE (Stemme-Skelton-Gubanova-Pape-Nikitin;Trelinski-Rattle)

Sleton (Tristan) i Stemme (Isolde) MET 2016

Skelton (Tristan) i Stemme (Isolde)
MET 2016

Això si que és una inauguració de temporada com cal, amb un director musical de grandiós nivell, un equip vocal de somni i una nova producció escènica discutible però amb cara i ulls.

Simon Rattle només havia dirigir en una altra ocasió el MET, va ser la temporada 2010/2011 dirigint un memorable Pelléas et Mélisande, cinc anys més tard hi torna per inaugurar la temporada amb una nova producció de Tristan und Isolde i el triomf no pot ser més aclaparador ja que el director anglès signa una versió esplèndida, intensa, d’una claredat expositiva enlluernadora i alhora d’una densitat dramàtica colpidora, amb una orquestra fabulosa que el so del cinema només ens deixa intuir.

Des d’un preludi carregat ja de profunda passió fins la desolació d’un tercer acte demolidor, Rattle erigeix una mestrívola demostració de sonoritats sumptuoses, equilibri i radicalitat, perquè en els moments més intensos del tercer acte el so era quasi expressionista, punyent, d’un dolor interioritzat que em va fer estar neguitós i en tensió fins l’alliberador liebestod. Una direcció absolutament sensacional. Continua llegint

GALA A BADEN BADEN: HARTEROS-GUBANOVA-KAUFMANN-TERFEL;ARMILIATO

Gubanova-Terfel-Harteros-Terfel-Armiliato- Fotografia © Andrea Kremper

Gubanova-Terfel-Harteros-Terfel-Armiliato- Fotografia © Andrea Kremper

Com aquells sorbets refrescants que serveixen per alleugerir els plats més densos dels àpats més suculents, avui entre Die Walküre i Siegfried, us porto la Gala que va tenir lloc el passat 24 de juliol al Festspielhaus de Baden-Baden i que va reunir un pòquer d’asos: Anja Harteros, Ekaterina Gubanova, Jonas Kaufmann i Bryn Terfel, sota la direcció de Marco Armiliato.

És una gala festiva amb uns cantants que enlluernen i que poc importa algun que altre excés o alguna que altra  relliscada interpretativa, perquè és un entreteniment per a butxaques ben nodrides (entre 280€ i 87€) que són feliços assistint a un concert de grans noms i amb obres mil i una vegades escoltades. Poc risc, glamour, públic nonagenari i una ocasió d’or per comercialitzar un concert de vendes garantides. Continua llegint

LICEU: NORMA (1)

Ahir per la tarda i amb un Liceu d’aquells que fan goig, ple de gom a gom (també de tísics estossegadors mal educats), va tenir lloc la primera representació de la nova producció de l’esperadíssima Norma de Vincenzo Bellini amb el primer dels dos repartiments previstos, encapçalat per la soprano Sondra Radvanovsky, acompanyada per el Pollione de Gregory Kunde i l’Adalgisa d’Ekaterina Gubanova, és a dir un repartiment  de grans noms i grans veus que ha motivat el interès de molts amants de l’òpera que sortosament la podran veure als cinemes (la representació del 17 de febrer) en una iniciativa que mai s’hagués hagut de interrompre, sobretot tenint en compte que va ser el Liceu el primer teatre en difondre títols de la seva temporada als cinemes. Tant de bo tornem a entrar al circuit, voldrà dir que la programació del Liceu és mereixedora del interès del aficionats d’arreu. Continua llegint

PREPARANT DIE WALKÜRE

Intentar fer un apunt per preparar al lector a gaudir una òpera de Richard Wagner té molts riscos, bàsicament perquè les aproximacions que es poden fer al genial músic i a la seva obra, encara hores d’ara  són motiu d’airades controvèrsies, quelcom que jo vull evitar en la mesura del possible i centrar-me en l’experiència sempre apassionant de fer front a la primera jornada, de Der Ring des Nibelungen, que em sembla que ja vaig dir l’any passat arran del pròleg (Das Rheingold), que és una òpera gegantina en un pròleg i tres actes, cadascun d’ells dividit en escenes, i que per humanitzar la seva digestió, el compositor en un atac d’humilitat impropi de la seva personalitat, que tampoc crec convenient tractar en aquest apunt, va separar en òperes aïllades i actes, cadascun d’ells amb les corresponents escenes, i d’aquesta manera es representa, fins i tot arribant a mutilar la seva concepció, programant de manera aïllada cadascuna de les parts i desvirtuant el caràcter unitari d’aquest gran culebrot familiar que transcendeix tota mesura raonable d’una obra artística.

Si Wagner s’hagués estalviat les reiterades referències al que ja coneixem, ens haguéssim estalviat ben bé un parell o tres d’hores, però a aquestes alçades demanar-li rigor discursiu i domini de la síntesi em sembla inútil i per altre part ens haguéssim perdut moments tan meritoris com els relats de Wotan, Mime, Waltraute, les Nornes….

I és que es tracta de parlar de Die Walküre, per a mi l’òpera més humana de totes les òperes wagnerianes i vull argumentar-ho mínimament això.

Tret de la Tetralogia, aquesta monumental saga protagonitzada per déus molt humanitzats i Die Meistersinger von Nürnberg, la seva “comèdia”, l’obra madura de Wagner, és a dir aquella que ell mateix va considerar digna de ser representades a Bayreuth,  no ens parla d’éssers humans, els utilitza, això sí,  per filosofar bàsicament, però es fa difícil reconéixer en Senta i l’holandès, Lohengrin, Elsa, Ortrud i Telramund (aquest dos potser sí); Tannhäuser, Venus, Elisabeth i Wolfgang; Tristan, Isolda i Marke, Parsifal, Kundry, Amfortas i Gurnemanz, al veí de l’escala, al pare o a la mare, l’estimat i l’estimada, l’enemic  o l’amic, tots ells són representants de conceptes filosòfics i existencials, són mites i arquetips, fins i tot l’amor de Tristan und Isolde, tantes vegades qüestionada la seva carnalitat, és un ideal utòpic d’un amor impossible, és el més gran coitus interruptus musicat, però difícilment, a no sé que tinguem el romanticisme encès, entenem el nostre ideal d’amor com el d’aquesta mítica parella. En canvi en aquesta mitològica saga de l’Anell dels Nibelungs, que Wagner va revestir d’èpica mitològica i potser en mans de Verdi o Puccini hagués esdevingut una història molt més curta i burguesa, es va mostrar més humà que en totes les altres i va saber copsar millor que en cap altra de les seves obres, l’esperit complex dels homes i dones, que com no podia ser d’altra manera, va representar en una apassionat i sempre efectiva saga familiar. Continua llegint

PROMS 2013: Der Ring des Nibelungen (I/II) Staatskapelle Berlin i Barenboim

Daniel Barenboim PROMS 2013 Foto:Chris Christodoulou)

Daniel Barenboim PROMS 2013 Foto:Chris Christodoulou)

Sense cap mena de dubte els PROMS londinencs han robat protagonisme a la tradicional cita bayreuthina de final de juliol i principis d’agost, en programar la versió concertant de tot el Ring sencer, amb la Staatskapelle Berlin i el seu director titular, Daniel Barenboim, i un equip de cantants que sobre el paper superen el cast de Bayreuth.

Els PROMS juguen amb l’avantatge de prescindir de les sempre enutjoses polèmiques escèniques, com d eben segur aquest any succeirà al turó verd, amb l’estrena de la nova producció de Frank Castorf i direcció molt més estimulant de Kirill Petrenko.

A Londres ens podem centrar en la música i les veus i aquí teniu la primera entrega de les dos que tinc previstes fer, alternant-la amb els apunts bayreuthians i les cròniques liceistes que encara tinc pendents de veure.

Els PROMS no havien programat mai el Ring sencer i Daniel Barenboim mai fins ara havia dirigit a la Gran Bretanya una òpera de Richard Wagner. El bicentenari ha trencat ambdues carències i de quina manera. Continua llegint

DIE WALKÜRE (Pape-Stemme-Kaufmann-Kampe-Gubanova/Mariinsky-Gergiev)

walkure 001

Ara que ningú aposta per les gravacions discogràfiques i que pràcticament les noves versions apareixen en format visual de DVD, el totpoderós Mariinsky de Sant Petersburg sota un segell propi, com altres formacions orquestrals estan duent a terme, inicia la publicació d’una nova Tetralogia amb l’orquestra de la prestigiosa institució sota la direcció imprescindible de Valery Gergiev i uns solistes d’atractiu internacional indiscutible, tot i mantenir artistes de la casa.

La gravació té com a base uns concerts oferts al Concert Hall de Sant Petersburg durant els mesos de febrer i abril del 2012 i també juny del 2011.

Havia escoltat alguna cosa, però fins ara i gràcies a un generós regal no he tingut l’oportunitat de fer-ho en la seva integritat i en més d’una ocasió. El repte que s’inicia és fascinat encara que no amaga alguna que altre decepció. Continua llegint

LA GALA DEL MARIINSKI II (VÍDEO)

La sala del nou Mariinski de Sant Petersburg,  / DMITRY LOVETSKY (AP)

La sala del nou Mariinski de Sant Petersburg, / DMITRY LOVETSKY (AP)

El passat 2 de maig tenia lloc la inauguració (polèmica) de la segona sala del mític teatre Mariinski de Sant Petersburg. Un teatre nou amb forma de ferradura, amb capacitat per a 2000 espectadors, amb una sala recoberta de fusta clara i construït amb materials nobles i altament sofisticats, una llotja reial incomprensible, quasi una provocació i amb tota la pompa i circumstància que els nous tsars de Rússia han promocionat de manera espectacular amb una gala magnífica que combina l’òpera i el ballet, amb els grans artistes de la casa, l’enlluernadora Anna Netrebko com a madrina, invitats com Plácido Domingo, amb forma vocal discutible i René Pape fent de dimoni d’aquella manera que fa ell, això si, tots ells sota l’estricta i brillant direcció del gran mag del nou Mariinski, qui sens dubte l’ha fet ressorgir de les cendres, el grandiós Valery Gergiev, veritable ideòleg d’aquest complex musical, classificat com a obra quimèrica i faraònica.

El cost del nou teatre, construït al davant del teatre històric, a l’altre banda del canal Kriukov, és aproximadament de 530 milions d’euros, si bé ningú s’atreveix a certificar aquesta xifra. Inicialment s’havien pressupostat 200 milions.

Us deixo el vídeo amb la gala sencera que ja s’ha penjat a Youtube, alhora que l’únic enllaç que us permetrà baixar-vos-la, poc a poc però de manera senzilla, aquest és gentilesa de IFL. Continua llegint

FESTIVAL DE PERALADA 2013

cartell del Festival, obra de Yago Hortal

cartell del Festival, obra de Yago Hortal

Aquest migdia s’ha presentat al saló dels miralls del Gran Teatre del Liceu la 27ª edició del Festival Castell de Peralada, que en la vessant clàssica, que és la que m’interessa més, es centra com era d’esperar en les commemoracions del bicentenari Wagner-Verdi, i en centenari Britten, que tots oblidem i que també és de vital importància.

El Festival s’inaugurà el 13 de juliol a les 10 de la nit en el sempre bonic però  poc adequat auditori del Parc del Castell, amb la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi amb l’Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció de Josep Pons, i amb un quartet solista vistós però discutible: Eva Maria Westbroek, Luciana D’Intino, Fabio Sartori i Michele Pertusi.

Westbroek, l’estimada, no pot ser mai la millor opció per aquesta obra, però com que la tindrem en una altra sessió molt més adequada, deu fer una estada empordanesa de relax estiuenc. Tampoc em sembla que Pertusi sigui l’opció més audible, a la localitat que en teoria podria pagar-me jo, ben segur que no.

El divendres 19 de juliol i a l’església del Carme, Continua llegint

EL VÍDEO D’ANNA BOLENA AL MET (Netrebko-Gubanova-Abdrazakov-Costello-Armiliato)

Anna Netrebko a l'Anna Bolena del MET producció de David McVicar. ´Foto Ken Howard Met

Anna Netrebko a l’Anna Bolena del MET producció de David McVicar. ´Foto Ken Howard Met

El 16 d’octubre us vaig deixar l’apunt corresponent a la inauguració de la temporada del MET 2011:

EL MET AL CINEMA: ANNA BOLENA

Sense afegir-hi res més, us deixo el vídeo d’aquella retransmisió, són molts enllaços i haureu de tenir paciència per la baixada de tots ells, però estic segur que aquest 4at regal de la setmana del cinquè aniversari farà feliç a més d’un infernem.

La qualitat del vídeo no és de les millors que us he ofert, tot i que es pot veure i escoltar de manera molt més que correcta.

Espero que ho gaudiu ja que Anna Netrebko, sobretot ella, està immensa. Continua llegint

STAATSOPER DE BERLÍN: EL TRISTAN UND ISOLDE DE LA MEVA VIDA

Tristan und Isolde producció de Harry Kupfer

Tristan und Isolde producció de Harry Kupfer

Benvolguts amics, hi ha dies que tinc més ganes d’escriure que mai, hi ha dies que tens unes ganes, una necessitat imperiosa de comunicar i transmetre allò que fa poques hores vaig viure, però també hi ha dies que sé que no seré capaç de transmetre-ho amb la intensitat que ho vaig sentir i viure. No en sé prou, però tot i així intentaré transmetre-ho, tot esperant que d’una manera o altre pugui ser capaç de fer-vos arribar la profunda, intensa i colpidora experiència musical que vaig viure el dia que IFL complia 5 anys.

Ara no ve al cas explicar el motiu per el qual el dia 10 de març de 2012 amb tot el que m’està passant, jo em trobés a Berlín per anar a veure a Daniel Barenboim dirigint Tristan und isolde, la seva òpera, al capdavant de la Staatskapelle de Berlín i amb Meier, Storey, Gubanova i Pape com a principal reclam. El fet és que hi era i que malgrat que dos dies abans vaig rebre un jerro d’aigua congelada en saber que Waltraud Meier no cantaria (estic predestinat a no veure-la en un rol operístic escenificat) i que en el seu lloc ho faria Iréne Theorin, vaig pensar que en el millor dels casos la soprano sueca seria una digna substituta, ja que tot i els problemes que hem apreciat tots en el seu registre agut en les diverses transmissions bayreuthianes de les que he deixat puntual constàncioa, així com en altres rols que li havia sentit, la intensitat del cant de Theorin era una absoluta garantia que al menys no estaríem davant d’una Isolde d’estar per casa. Continua llegint

LES CONTES D’HOFFMANN A LA SCALA: (Vargas-Gubanova-Gilmore-Simeoni-Kühmeier-Abdrazakov-Letonja)

Les Contes d'Hoffmann, acte d'Antonia. Scala de Milà 2012 Producció de Robert Carsen, foto Marco Brescia & Rudy Amisano

La fabulosa producció de Les Contes d’Hoffmann que Robert Carsen va fer per l’ONP (La Bastille), és la que el Teatro alla Scala de Milà ha llogat per aixecar el segon títol de la temporada després del Don Giovanni inaugural.

Atractius no en manquen a la proposta milanesa, començant pel rol d’Hoffmann a càrrec de Ramón Vargas, però també per les 4 senyores que l’envolten, l’experimentada i potser massa contundent  Ekaterina Gubanova en el doble rols de Niklause i la Musa, l’estratosfèrica Olympia però una mica massa verda per la Scala Rachele Gilmore, la magnífica Antonia de Genia Kühmeier o lan poderosa Giulietta de Veronica Simeoni.  Per la seva part Ildar Abdrazakov  signe uns esplèndids brivalls i la direcció d’orquestra de  Marko Letonja m’ha semblat molt vibrant.

Us deixaré un quants fragments per escoltar i desprès els enllaços per baixar-vos l’àudio en format mp3. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: ANNA BOLENA

Ildar Abdrazakov (Enrico VIII) i Anna Netrebko (Anna Bolena). Foto MET

Ahir es va iniciar la nova temporada del MET al cinema, les celebrades retransmissions de la temporada del teatre novaiorquès als cinemes i en Alta Definició, que ja s’ha consolidat com quelcom a tenir en compte durant el curs musical de qualsevol ciutat beneficiada amb aquesta gratificant oportunitat i que ens apropa amb unes condicions tècniques, quasi sempre immillorables, a la temporada operística més envejada per a tots els aficionats, per la quantitat d’estels que arreplega i els resultats que obtenen.

Aquest any el MET ha estrenat la temporada amb Anna Bolena, una òpera que mai s’havia representat en aquest teatre, i que formarà part en les dues properes, de la trilogia Tudor del compositor de Bérgam, encarregada a David McVicar, responsable escènic d’aquesta producció.

Tots sabem de la dificultat de representar amb èxit aquesta òpera degut a la vocalitat extraordinàriament complexa de la protagonista i a la dificultat de trobar ara i sempre, una soprano que s’adeqüi a les exigències extremes de la partitura. No cal insistir en un tema que va ser àmpliament debatut en el blog amb interessantíssims comentaris, malgrat que algú i molt a pesar meu, va decidir no tornar-hi a participar mai més per estar en contra de la meva manera d’enfocar el tema. Prement aquí hi podreu tornar a accedir.

El Met per l’ocasió ha comptat amb Anna Netrebko la gran diva del moment Continua llegint

LA FRICKA D’EKATERINA GUBANOVA (VÍDEO)

Ekaterina Gubanova (Fricka) Teatro alla Scala de Milà 07/12/2010

Tots els que hem vist o escoltat Die Walküre de la Scala, el passat 7 de desembre hem coincidit en una cosa, la Fricka d’Ekaterina Gubanova és excepcional.

Ekaterina Gubanova és una mezzosoprano russa, nascuda l’any 1979. Va estudiar al Conservatori de Moscu i l’Acadèmia Sibelius de Helsinki. Als 23 anys va entrar a format part de la companyia de la Royal Opera House de Londres. L’any 2005 fa el debut a l’òpera de Paris cantant la Brangäne en la producció de Peter Sellars, obtenint un èxit esclatant i que va facilitar que repetís el rol al Festival de Baden-Baden, al Festival de Roterdam, dirigida per Gergiev i un altre cop a Paris, sota la direcció de Bychkov.

L’any 2006 va debutar al Mariinsky cantant l’Olga de Evgeny Onegin i un any més tard denbutà al MET cantant la Helena de Guerra i Pau de Prokofiev.

Hores d’ara i malgrat la seva recent incorporació al circuit internacional, la llista de teatre on ha debutat i de directors que han reclamat la seva participació en òpera i concerts, impressiona, entre ells Valery Gergiev, Riccardo Muti, Daniel Barenboim, Bernard Haitink, Esa-Pekka Salonen, Antonio Pappano, Edward Downes, Simon Rattle, Daniele Gatti i Semyon Bychkov.

La veu càlida, potent i de bella emissió la fa idònia per a cantar un amplíssim repertori que abraça: Jocasta (Oedipus Rex), Federica (Luisa Miller), Margret (Wozzeck), Néris (Médée), Alisa (Lucia di Lammermoor), Adalgisa (Norma), Giulietta, Nicklausse (Les contes d’Hoffmann), Dryad (Ariadne auf Naxos), Emilia (Otello), Marguerite (La damnation de Faust), Flosshilde, Erda (Das Rheingold), Brangäne (Tristan und Isolde), Fricka (Die Walküre), Marina Mnishek (Boris Godunov), Olga (Evgeny Onegin), Polina (Pikovaia Dama), Lyubasha (La núvia de Tsar), Eboli (Don Carlo) i Bianca (The Rape of Lucretia).

Ara us deixaré Continua llegint

LA INAUGURACIÓ DE LA SCALA:DIE WALKÜRE AL CINEMA

Nina Stemme (Brünnhilde) i les valquíries a la producció de la Scala de Milà 2010

Inaugurar la temporada del Teatro alla Scala de Milà amb Die Walküre té els seus riscos, sobretot  amb una audiència més interessada en fer-se veure i que la vegin durant la tradicionalment sorollosa i protestada entrada dels assistents, els entreactes, on avui podíem veure en detall a molts assistents palplantats en mig de la platea, exhibint el “jo hi era”, que no pas per l’interès musical d’una obra cabdal, però molt llarga i poc donada a l’espectacularitat que pot alleugerir una “serata tedesca” d’aquesta índole.

Sigui com sigui, la Scala ha apostat, tot i saber que no podia fer un repoker vocal, per una jugada segura amb un trio de dames de primeríssim nivell i el triomf final depenia de la fanfarronada o l’encert dels tres senyors escollits. Continua llegint

ESTIU 2007 (II): Salzburg, cal aquest luxe per anar a lòpera?

Salzburg - Foto ximo 

Quan arribes a Salzburg te’n adones aviat que la ciutat no és qualsevol ciutat. Els aparadors de les botigues traspuen luxe i les grans marques apareixen per qualsevol recó. La gentada inunda els carrers, tot i fer un temps gens agradable. Et dona una mica la sensació d’estar a Andorra la Vella, però canviant el formatges i tabac, per Cartier’s, Gucci’s, Vuitton’s i els inefables bombonets mozartians.

El temps climàtic no ens va acompanyar gaire, varem arribar amb un cel grisós i varem marxar amb pluja i temperatura de tardor barcelonina.

El dia que varem arribar era el dia del concert de zarzuela, inicialment previst amb Domingo, Villazón i López Cobos dirigint, i després de la cancel·lació del mexicà, va ser substituït per Ana María Martinez. Evidentment el desencís era generalitzat i el mal humor és consolidava amb la cancel·lació de Anna Netrebko, substituïda per Christine Schäfer en el Stabat Mater de Pergolesi.

Masses coincidències. La crònica rosa ja especula amb la nova parella, no tan sols operística.

Mai he vist tanta concentració de luxe i ostentació, com a la premier delentreacte al carrer - foto ximo Benvenuto Cellini. No es tracta tan sols d’anar vestit de gala, és tracta de portar els vestits més ostentosos, les joies més rutilants i els rellotges més valuosos que hom pugui imaginar. Jo anava amb vestit i corbata (que hores d’ara em sembla bastant anacrònic), però lògicament em vaig sentir estrany pel fet de no pertànyer en aquell grup selecta, al qual va dirigit el festival. Els altres som essers aliens a aquell món, que ens hem colat per la porta de servei, se’ns veu d’un hora lluny.

Cal un festival així?. Penseu que a la vorera del davant del Festspielhaus, la gent s’atura per observar l’espectacle. És absolutament denigrant i vergonyós.

La filera de cotxes que esperen a la sortida als més privilegiats dels privilegiats, fa mal a la vista i molt mal a l’òpera i a la cultura en general. És increïble i inacceptable a aquestes alçades, veure aquest esclat de classisme associat al món cultural.

Deixem les cròniques insubstancials per anar directa a la premier de Benvenuto Cellini del dia 10 d’agost.

Abans de veure l’espectacle tenia alguns dubtes sobre la direcció de Gergiev. Aquest director que sempre m’ha captivat dirigint el repertori rus, em fa pànic quan toca Wagner i Verdi. Amb Berlioz, la seva contundència habitual podria esdevenir insuportable, però vaig equivocar-me. Sense cap mena de dubte, la millor direcció musical de la temporada estiuenca o potser la millor direcció musical del any.

Benvenuto Cellini és un obra extraordinària, que encara hores d’ara em sorprèn quan penso que es va estrenar al any 1838. La seva originalitat melòdica, orquestral i formal s’avança com a mínim 50 anys.

Gergiev va dominar de dalt a baix aquest immens fresc i com no podia ser d’altra manera, va fer sonar la Wiener Philharmoniker de manera absolutament antològica. Quin luxe!, quin so!, quina exuberància, quina fabulosa secció de cordes! Quines dinàmiques. Això si que és el que hom espera d’un festival d’aquesta categoria.

El Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor va estar a l’alçada de l’orquestra i la seva exuberant actuació, sobretot en les dificilíssimes dinàmiques que proposava la lectura de Gergiev, va fer estremir tot el immens Grosses Festspielhaus.

L’estat vocal actual de Schicof, fa literalment impossible que pugui cantar el Cellini. El tenor per substituir-lo ha estat un desconegut fins ara (per a mi) Burkhard Fritz. Aquest tenor alemany te una veu de líric que s’escau inicialment al rol, però la seva vocalitat molt germànica no és la més idònia pel cant francès. La partitura de Cellini és molt exigent i el fraseig molt important. Alagna hagués estat un Cellini ideal, però malgrat anunciar que el cantaria en versió de concert per a Radio France en el 2003,  va cancel·lar, sent substituït magníficament per Gregory Kunde. Ara tampoc Kunde està en estat vocal idoni, però potser millor que Fritz si que hagués estat. De totes maneres altres tenors com Paul Groves, Ramón Vargas o el nostre Josep Bros, per exemple, amb un cant francès exquisit, haguessin estat millor. Primera decepció a Salzburg, que amb uns mitjans portentosos no és capaç de trobar, amb temps, un tenor com cal en una esdeveniment com aquest.

Maija Kovalevska (teresa)La gran sorpresa ha estat la Teresa de Maija Kovalevska. Tota una revelació. Veu de lírica a l’estil Netrebko (no tan sols vocalment, de lluny te un físic similar). Veu gran, esplèndida, de generós registre i facilitat a l’agut. El seu francès no em va semblar gaire entenedor, però ningú, tret del autòcton Naourí, va lluir un francès canònic. Magnífica actuació que li va valdre un triomf absolut.

L’altre interès d’aquesta producció, va cancel·lar per un accident. Kassarova havia de cantar el rol d’Ascanio i la seva substituta va ser la nord americana Kate Aldrich. Una mezzo aguda, que sense ser una fora de sèrie, va resoldre magníficament el seu compromís. Li va mancar el toc de genialitat i divisme que esperem de Salzburg. Una Di Donato, Garanča o Genaux haguessin solventat de manera brillant la cancel·lació de la búlgara.

El Fieramosca va ser cantat per Laurent Naouri. Res a dir, tot i que la seva veu no és un prodigi de bellesa. Va cantar be i actuar excel·lentment. Això és el més important.

La resta, malauradament va ser molt gris. Ni el Papa Climent VII de Mikhail Petrenko ni el Giacomo Balducci de Brindley Sherratt, passen de la més absoluta mediocritat i ja hi tornem a ser. De Salzburg no esperem aquests repartiments mediocres que al Liceu es resolen de manera més brillant.

No vull mencionar el tema del que costa una entrada com a únic argument de protesta davant la poca cura que es te per arrodonir els repartiments, però si pagues una quantitat important és per veure coses importants.

La producció va ser encarregada al operísticament novell Philipp Stölzl, que tan sols havia fet uns “Freischütz“ a l’any 2005 i reconegut a la zona germànica pels seus spots publicitaris, vídeoclips i el seu film Baby (2002).

Va obtenir, ell i el seu equip, un èxit clamorós. Jo no entenc res. No em va agradar gens. Evidentment situa l’acció en època indefinidament contemporània i al alçar-se el teló estem a dalt d’un terrat amb vistes a una ciutat nocturna, surt la Teresa acompanyada de dos servidors robòtics,calcats a R2-D2 i el C-3PO de Star Wars. Aviat em vaig desinteressar pel que em proposava l’escena. Cellini arriba amb helicòpter al terrat, per donar-li un ram de roses a Teresa. Com no podia ser d’altra manera el famós Carnaval romà, va ser un cúmul de personatges amb una estètica bastant Bieito i al final surt un peix gegant que obre la boca i del que surten, com si fos un escenari de cabaret, tota mena de personatges una mica del lumpen.

Durant tota l’obra hi ha una tendència a omplir l’escena de personatges que no aporten res a la història, però que molesten de manera constant i distreuen de la concentració necessària per fruir de l’obra de manera plaent.

Sembla ser que els registes tinguin por de que el públic s’avorreixi i el que jo crec és que, és a ells als qui els avorreix l’òpera i l’han d’omplir de coses supèrflues que no aporten res, però que volen fer més planeres les tres hores d’espectacle.
Decepció escènica i parcialment vocal, però amb una prestació orquestral i coral per no oblidar i el descobriment d’una nova soprano, que ja ha cantat Mimí a València i que m’ha captivat.

el final barroc i confós del Cellini de Salzburg

L’endemà teníem un altre luxe al capdavant de la mateixa Wiener Philharmoniker, Daniel Barenboim ens proposava un Eugen Onegin.

Aquesta orquestra és un luxe i Barenboim la força fins a l’extenuació. La seva lectura del Onegin no em va agradar gens. No es tracta de resultats sonors si no de lectures i visions de l’obra. Per a mi, malgrat que l’Onegin és una obra pessimista, com el Werther, la seva lectura no pot ser depriment i violenta fins l’extenuació del oient. Txaikovski requereix una dosi de romanticisme que Barenboim defuig sense contemplacions, cap concessió en aquest sentit.

La producció de la directora alemanya Andrea Breth és totalment coherent amb la proposta orquestral. És una producció pensada, amb cap concessió al Euene Onegin, acte II (Salzburg 2007)públic, dura, implacable, trista, depriment, grisa, ambientada en una  Russia provinciana on els personatges no podran gaudir mai de la felicitat. Tota l’acció escènica està emmarcada entre les parets grises de la mansió, que tan envolten un camp de blat, com el jardí o sales buides i abandonades a la soledat dels personatges.

L’immens escenari giratori ens va proposant de manera constant cadascuna de les escenes, a vegades acompanyades de visions tristes i desolades de la vida quotidiana a la finca i a la casa. Les possibilitats escèniques d’aquests escenari semblen il·limitades i en aquesta producció se’n fa un ús intel·ligent.

Durant el segon acte, magistralment escenificat el moviment del cor i els personatges, l’escena apareix plena d’aigua, com si la mansió estès plena de goteres, donant una sensació d’abandonament i desencís notable.

Eugene Onegin (final del acte II) Salzburg 2007. Foto ximo

Quan Lenski cau mort, ho fa sobre un basal d’aigua. La sensació de soledat i tristesa és colpiddora.

Hi van haver coses que no em van agradar, sobretot el duet final, però en general es tracta d’una posta en escena coherent, intel·ligent i comprensible. Ja era hora!.

El rol de Onegin és desagraït amb ganes. No te un ària pròpiament definida i el caràcter desagradable del personatge el fa absolutament desagradable i en aquest muntatge encara més. Peter Mattei és un baríton suec que Peter Matteidarrerament canta molt. El vaig veure en un interessant Don Giovanni a Paris el febrer passat, però en aquest Onegin m’ha decebut totalment. Va concloure l’escena del jardí amb un portentós pianíssim, però potser és l’única cosa veritablement notable de tota la seva prestació. La seva veu és clara i poc baritonal, però també li va mancar la intenció i la força i contundència que requereix el rol en la tercera escena del acte primer, quan rebutja a Tatiana, en l’escena de la festa d’aniversari de Tatiana o en el dramàtic duet final, on es va desinflar de manera absolutament decebedora.

Anna SamuilLa Tatiana de Anna Samuil te el handicap d‘una veu lletja. Durant la famosa i cabdal escena de la carta la seva prestació és gèlida, potser per que Barenboim no ajuda gens en la seva visió de la partitura i en cap moment emociona. En el segon acte, la cosa millora i en el tercer acte, vocalment està esplèndida, amb un dramatisme colpidor que es menja literalment al Onegin bullit de Mattei.

Joseph KaiserEl Lenski del tenor canadenc Joseph Kaiser (Tamino en el film de Branagh) és un absolut descobriment. Veu bellíssima de tenor líric que va frasejar de manera brillantíssima el seu rol, amb un quartet esplèndid, un final del segon acte colpidor i un “Kuda, kuda” de tristíssima bellesa. Estem davant d’un tenor important.

La mezzo Ekaterina Gubanova fa una Olga correctíssima i prou. La Larina de Renée Morloc es ordinària, per què aixi ho han decidit Barenboim i Breth i la omnipresent durant la primera part, Filipjewna de Emma Sarkissjan va obtenir un èxit notabilíssim que encara no he acabat d’entendre.

Ferruccio Furlanetto te una categoria contrastada, malgrat que la veuF.Furlanetto comença a estar en un estat decrèpit, tal sols te una magnífica ària per demostrar la seva categoria. La versió no em va agradar per la concepció global de la visió musical del espectacle. Gremin és, normalment un vell venerable i comprensiu que l’últim que esperem és que ens canti de manera violenta i agressiva.

En el rol de Triquet, el honorable Ryland Davies va fer una creació.

Aquest Onegin va tenir una certa categoria, però sense un baríton i amb una direcció musical tan personal i sota el meu punt de vista, inadequada ha suposat una decepció a afegir a la llista.

L’actuació de l’orquestra sorprenent, tot i la visió dura de Barenboim. Al final i com és habitual en Barenboim, va fer pujar l’orquestra a dalt del escenari per rebre els aplaudiments. La sala els va bravejar de valent.

L'orquestra i Barenboim reben els aplaudiments (Salzburg 2007) foto ximo 

El cor, aquest cop no em va agradar gaire. Potser estaven cansats de la extenuant feina del dia anterior, però els vaig trobar un pèl desajustat i les diferents cordes no gaire cohesionades, en especial les cordes masculines amb uns tenors una mica grinyolaires.

Un Onegin important, sens dubte, però ai las!, un altre cop la cosa no acabava d’arrodonir-se. Decepció sobretot per no tenir un baríton amb veu i actuació contundent pel rol titular, penso en Hvorostovski, Keenlyside o Terfel i si la Tatiana hagués estat la Netrebko, Salzburg hagués estat el que esperem de Salzburg.

Reflexió final:

De què serveix tanta ostentació i luxe si el que veiem després és digne de qualsevol temporada prestigiosa o no, de qualsevol teatre europeu durant la temporada?

On s’ha quedat aquella concepció espectacular del festival de Salzburg, on es reunia el més bo i millor del panorama musical i operístic per oferir representacions per a la història i que justificaven els preus escandalosament prohibitius?.

Si el que ens presenten a Salzburg, es pot veure durant l’any a Berlin, Paris, Barcelona o Kalrsrue, què fem gastant-nos el que no tenim?.

Gergiev i Barenboim ho salven?.

Dues revelacions com Kovalevska i Kaiser, la impressionant Wiener Philharmoniker, al costat de companyies correctes, no em fan prou el pes com per tornar-hi, si no em garanteixen repartiments de disc, però de disc d’abans.

Valoració salzburgesa, un notable justet, un 7,5 (8 del Cellini+7 del Onegin=15/2=7,5).

Demà final del periple decebedor, Estiu 2007 (III), Pesaro o el decebedor  final de regnat de Zedda.

Informació complementària: Estiu 2007 (I), què està passant a Bayreuth?