Salutació final de la representació del dia 15 de desembre de 2025 de L’Elisir d’amore al Gran Teatre del Liceu. Foto IFL
Aquest apunt s’hauria d’haver publicat el primer dia de desembre, ja que tenia entrada per la funció del dia 30 de novembre que era la primera d’aquest tercer repartiment, tot i que Monzó ja havia cantat funcions amb Spyres, però em vaig despistar amb l’hora de la representació que aquell dia era a les sis i no a dos quarts de vuit com creia, i em va fer arribar a la porta del teatre a misses dites, bé dites del tot no, però a la mitja part sí, amb la qual cosa només havent vist el segon acte no podia fer l’apunt dient que havia estat una funció esplèndida com alguns fan a les xarxes sense haver-hi assistit.
Tenia especial interès per veure el Belcore de l’amic Jan Antem i també el Dulcamara de Simon Orfila, cantant que sempre he tingut en gran estima, però cal fer les coses correctament i donar prioritat al Nemorino del tenor neozelandès, Filipe Manu, que després de guanyar el Viñas de fa dos anys ha començat a fer carrera internacional. Han estat molt injustos aquells que li han negat el pa i la sal perquè Manu té una línia de cant exquisida, canta amb distinció i elegància i és un cantant belcantista a tenir en compte. Quan jo vaig començar a assistir a l’òpera i escoltava els patriarques de la cua del carrer Sant Pau, dels tenors amb la veu de Manu en deien tenore di grazia, un terme que ara no s’utilitza, el tenore di grazia ha passat a millor vida. Són tenors amb la veu molt lleugera de timbre fàcil i domini de les agilitats, ideal per fer rols mozartians i els contraltinos rossinians, no pas Nemorino ni molt menys en teatres tan grans com ho és el Liceu on la veu ha d’omplir tota la sala. Els grans Nemorino i no cal dir noms perquè tots els tenim a la memòria, han estat tenors lírics amb refinament per fer front a les delicades melodies belcantistes i amb una certa agilitat, però en cap cas res inabastable. Manu m’ha agradat per l’elegància d’un cant fàcil, per un legato notable i per una variació en les intensitats i el bon domini dels reguladors, una prestació de categoria, tot sent encara un cantant amb fase de projecció. Segurament amb un director musical més curós no hauria quedat tan cobert en certs moments, però insisteixo que potser el rol no és ben bé per a les seves característiques vocals i per a un Liceu queda justet, però ha estat un veritable goig escoltar els duets amb Marina Monzó, amb qui s’estenien a la perfecció i és clar, en “La furtiva” que ha cantat amb molta delicadesa i fent de les seves mancances de volum, virtut interpretativa pel fraseig.i el sentiment. Per a mi la prova de foc per a tot Nemorino que tingui pretensions de ser, és el bellíssim inici del finale primo “Adina credemi” i allà ell va estar especialment emotiu i convincent malgrat que faltava aquell gruix sonor de les veus líriques. El seu vessant d’actor, ben diferenciat dels altres dos Nemorinos vistos enguany, és correcte, sense passar-se de rosca, però sense seduir.
A Marina Monzó l’he vist en tres ocasions i mitja i la darrera funció, que va ser la d’ahir és la que m’ha agradat més. A l’assaig em vaig quedar gratament sorprès i després en la primera funció amb Spyers, Capitanucci i Pachón (mateix repartiment que a l’assaig general), la vaig trobar més segura en la zona aguda, com també va ser així en el segon acte del dia 30, però ahir potser perquè tots anaven més relaxats en ser la darrera funció, la vaig trobar especialment fluida, amb un fraseig exquisit, i amb una seguretat tècnica admirable i els sobreaguts totalment sota control. En els duets amb Nemorino hi havia molta comunió, però també va ser així amb Belcore i Dulcamara, estant especialment brillant en la seva escena final, desplegant un belcanto d’altíssima volada. Espero que torni aviat perquè estem, davant d’un estel molt més que emergent.
No us negaré que anar a veure com canta algú que sobrepassa la coneixença per esdevenir un amic, sempre és un compromís. Mai dels mais diré el que no sento, ni mai dels mais li donaré peixet per satisfer a l’amic cantant. Només entrar en escena (pel passadís de la platea no m’agrada gens, però això no és pas culpa seva), vaig respirat tranquil i em va venir al cap allò que li van dir a en Carreras la primera vegada que el vaig sentir cantar al Liceu, quan després d’acabar el “Recondita armonia”, un espectadior li va llençar un sonor “Ja és teva nano”, doncs alguna cosa similar em va passar quan el vaig sentir cantar “Come paride vezzoso” amb aquella desimboltura dels agraciats per la divinitat, amb una veu homogènia i bonica, que corre amb facilitat i amb un estil belcantista sense màcula. Què li manca encara? Perquè recordem que té vint-i-vuit anys i quasi diria que tot està per fer i tot és possible, per tant, penso que cal consolidar un bon registre central i greu, base fonamental per a tots els barítons que volen fer front als grans rols que l’esperen, ara no cal que siguin els més dramàtics, això ja es veurà amb l’evolució de la veu, però aquells grans rols per baríton líric que farceixen el belcanto italià o el repertori francès, sí, i per fer front a aquesta consolidació, cal disposar de més columna sonora, més projecció i volum per omplir plenament teatres de les dimensions del Liceu, ara per ara massa grans per poder omplir tots els racons amb rotunditat. No ha de forçar res, s’ha d’anar fent, de mica en mica, sense les preses del jovent que s’ho vol menjar tot. D’acord que com en el cas de Manu, Matheuz no era un bon aliat. Valoro moltíssim la carrera meteòrica del baríton Jan Antem, perquè ell s’ha encarregat de demostrar-nos a tots els que ho veiem com una aventura més de tants aficionats que pretenen fer el salt a la dedicació professional, destinada al fracàs, hem errat de totes totes i ell amb tossuderia, molta rauxa i gosadia, molt d’estudi i també la sort dels privilegiats, de trobar les persones que li han obert les sempre imprescindibles portes quan hi ha talent, s’està fent un lloc. És tan admirable com il·lusionant i emociona veure el domini que té i aquell estil belcantista que a “Venti scudi” si el cantant no el té queda totalment en fals. Esperona pensar en totes les nits d’emocions que ens té reservada la futura agenda artística d’en Jan. Tant de bo i sembla que té el cap ben moblat, no caigui en les temptacions de teatres i agents que li ofereixin el més temptador en els moments menys apropiats. Saber dir no per a un jove cantant és el gran repte. Confio que ell ho sabrà fer.
Amb un repartiment tan jove, Simon Orfila que encara no té els cinquanta, era el gat vell, i està bé que sigui així perquè el personatge de Dulcamara ja té una mica d’aquesta veterania que el fa “enredar per allà i enredar per aquí” (com cantava en Peret) i que s’ha de guanyar amb simpatia, fatxenderia i moltes taules, tant els “rustici” de l’òpera com el públic que assisteix a la representació. Per fi en els tres repartiments amb variacions i combinacions diverses, he gaudit d’un Dulcamara que no enganya amb trucs per amagar deficiències o mancances vocals. La veu de baix-baríton del cantant menorquí és ideal per fer front al rol i per fi hem escoltat els greus amb rotunditat i un cant legato com cal i no un “parlando” tan simpàtic com trampós i fals. Orfila es guanya al públic cantant i actuant, sap vestir perfectament el personatge i també el personatge ideat per la producció de Mario Gas. Està esplèndid perquè també sap dir, no perds paraula del que diu i només exagera l’actuació en comptades ocasions quan el text o l’escena ho demanen, no com un recurs per amagar el que no hi ha. La sortida “Udite, udite, o rustici” va ser esplèndida, controlant perfectament l’emissió, sense llençar canonades i dient el text amb gran expressivitat. Esplendid i simpàtic en el duo amb Nemorino, com també a l’inici del segon acte amb la famosa barcarola i en el duo amb Adina, El final de festa que Gas li regala, lva ser aprofitat amb més atenció al cant que no pas els altres dos col·legues que s’alternaven en aquest rol. Bravo!
Anna Farrés em va agradat com a Gianetta, molt consistent i una emissió ben controlada i un timbre gens feridor.
He deixat aquesta vegada pel final la tasca del director Diego Matheuz. Després de quinze representacions i encara que controlant millor l’equilibri entre fossat i escena, i fer una lectura més homogènia, però rutinària, es va apuntar a l’èxit global de les representacions sense ser-ne mereixedor. Ahir encara no sé el motiu, va sortir a saludar amb una samarreta blaugrana, qui sap si buscant una futura direcció per a un altre títol, però de veritat que no caldria que tornés mai més. Les dues experiències en obres diferents no han estat satisfactòries i es beneficia com algun cantant que tampoc ho mereixia de l’èxit que assoleixen totes les representacions, gràcies a una simpàtica repetició de “Io son ricco, tu sei bella” que ahir per sort no va ser tan seguida pel públic amb l’odiós acompanyament amb palmades que mai acaben de seguir correctament el ritme.
Finalment, penso que la pròxima vegada que es programi l’Elisir hauria de ser amb una altra producció, tot i els afectes terapèutics d’aquesta, ara bé, en el cas que insistissin amb aquesta, si us plau, que la moto de Dulcamara porti un motor i no surtin aquells tres pobres empenyent-la com si s’hagués acabat el combustible, és totalment ridícul.
Quinze representacions d’Elisir que no han aconseguit en cap cas el ple total, però que malgrat la poca simpatia que em mereix aquest títol, m’han permès en tres dies i mig, gaudir veritablement d’alguna veu i artista excepcional i de cantants amb un futur engrescador.
IN FERNEM LAND 
ante todo, una pena no coincidiéramos ayer y poderte saludar.
Tambien asistï a ese “ mal llamado “ tercer cast y desde luego, el más homogéneo en cuanto a voces , respecto a los demás , destacando para mi y por encima de todos, un pletórico Simón Orfila, de largo el mejor Dulcamara de los 3 que se han repartido este rol.
En cuanto a los otros 3, coincido más o menos contigo, unicamente diria que de todo lo bueno que mostró Marina Monzó, siempre muy implicada escenicamente, deberia mejorar su registro sobreagudo que en el primer acto sobre todo, me sonò en exceso estridente.
De Manu, como bien dices su buena linea belcantista y gusto aunque la voz no es especialmente brillante en cuanto a emisión.
De Antem, como bien dices, voz fresca y con pinta de futuro buen barítono cantabile.
si hiciera de “ alienador “, diria que mi cast favorito de estos ELISIR : Spyres/ Monzó/ Orfila / Pachón o Montague
Ahora a esperar y con ganas el Tristan, con la Davidsen y la batuta de Mälki.
Felices fiestas!
M'agradaM'agrada
Me recoloqué en el tercer piso y en el intermedio me fui al cuarto piso donde siempre encuentro a amigos y conocidos para poder hablar de la función y de lo divino y lo humano.
Monzó tiene una tendencia no al grito, al sobreagudo un tanto crispado, pero fíjate que ayer la encontré mejor que los otros dos días, sobre todo que en el ensayo, donde ciertamente algunos, no todos, sobreagudos parecían poco cubiertos.
No quiero entrar a hacer el cast perfecto porqué tampoco he visto a Sáez, pero si que si hablamos de Nemorino, no hay color, lo de Spyers es otra galaxia.
M'agradaM'agrada
A mi Serena y sin que sirva de precedente esta vez ( me refiero a la función del dia 3), vocalmente no me convenció porque la considero demasiado ligera para el rol . Creo incluso que domina más el repertorio alemán o francés de soprano ligera que el italiano.
Tecnicamente, es una magnífica cantante pero no es voz para Adina, en mi opinión.
En cuanto a Yende por lo escuchado en Catalunya Música, me pareció como poco implicada o hasta poco expresiva.
M'agradaM'agrada
Yende es una cantante que como tantas otras ha asumido roles inapropiados.
El día de la radio caló y desafinó sin contemplaciones.
M'agradaM'agrada
D’Orfila en recordo el seu “Turco” que va ser una festassa, i no em sorpren el que comentes aquí. Llàstima que no fos el Dulcamara del dia que hi vaig anar.
També crec que és lloable el fet que s’hagi programat un cast d’artistes de casa en l’inici de la seva carrera. Crec que va en la línia d’allò que comentes sempre de la funció que ha de fer el Liceu com a teatre que rep subvenció pública.
I per no agradar-te, veure’n tres i mitja i un assaig no està malament 🤣 No vull pensar què ets capaç de fer quan sigui la teva preferida!
J.
M'agradaM'agrada
A la funció del dia 7 el torn del diumenge vaig tenir la sort de veure el baríton Jan Antem i si em va agradar, però en canvi el Dulcamara de Fabio Capitanucci el vaig trobar horrorós però es veu que va agradar molt ja que el van aplaudir molt, em va decebre també Pretty Yende que va cantar amb molta reserva i poca brillantor vocal a anys llum de la seva compatriota Nadine Sierra, en canvi Spyres va estar fantàstic amb un cant legato i un estil que en recordava a Carlo Bergonzi, ens va regalar una cadenza amb un trino a la furtiva lacrima a la funció del diumenge, ja forma part dels grans que han cantat aquest rol al Liceu, Carreras, Kraus, Bergonzi, E. Jiménez, Villazón i també un disgust que va tenir el Liceu quan Pavarotti va cancel·lar després de tres dies i tres nits de cua per comprar les entrades
M'agradaM'agrada
Només una correcció, benvolgut, Yende és sud-africana i Sierra nord-americana.
M'agradaM'agrada
mhhh diria que una altra correcció: la “cosa” que substitueix el bonic full col·leccionable també parla de Jiménez (sense inicial del nom) a la pàgina 22. Pensava que seria M. Jiménez (María) però en Fer escriu E. Jiménez i aquí ja em perdo. Dels altres que cites, he tingut la sort d’escoltar-li el Nemorino al Raúl Giménez i a Rolando Villazón. Hi podria afegir a Javier Camarena i a Michael Spyres, però no crec que acabi recordant al tenorino Viñas, que tampoc em va agradar com a actor. Potser en un altre paper (i en un altre teatre, perquè em sembla una veu petita o amb una altra direcció). Tampoc puc creure que al panflet el director artístic citi l’elenc dels tres repartiments de cada rol principal i es deixi un Belcore, de no ser que el corrector pensi que amb Montague-Rendall i Pachon ja fem el fet, com amb Ramón y Cajal.
Per acabar, m’encanta l’apartat dedicat al compositor: si el Liceu sap que va ser “molt prolífic i amb més de seixanta òperes” (=), per què només en programa 5? (no compto les que són en concert) i quan diu que Anna Bolena o Lucrezia Borgia “es mantenen en repertori actualment” deu voler dir al Teatro Campoamor.
La meva “alienació”: Yende, Camarena, Montague-Rendall-Maestri (que coincideix amb la que va per Liceu +). I a la banqueta Monzó-Spyres-Pachon/Antem (“pon el que prefieras”, com a les col·leccions de cromos de futbol ESTE) – Orfila. Capitanucci en aquest rol no hi ha per on agafar-lo. Però per mi l’òpera no és només veu… la concepció del personatge, el treball actoral són molt importants.
M'agradaM'agrada
Crec que en qüestió de gustos no es pot dir res, però noi, una cantant que cala i desafina a banda de la seva clamorosa poca implicació escènica, com la Yende, que començo a pensar que no farà res més de bo, la triïs com a la millor de les tres, em sembla molt rar en una persona com tu que després fila prim amb altres cantants, i al mateix em passa entre Orfila i els altres dos perquè no sé quin és més desastre si Capitanucci o Maestri que només és bo perquè està gras i hi ha qui amb això ja en tenen prou per caure simpàtic. I què dir entre un “fuori classe” com Spyres i un cantant amb evidents dificultats i prevencions després d’una llarga afecció, com Camarena! En fi, tants caps tants barrets, no ho volia fer això, però esteu tan obsessionats a fer la tria dels millors i si els que trieu no tenen res a veure amb els meus, que no em vull quedar calladet.
M'agradaM'agrada
Volia dir Eduard Jimenez era un tenor que cantava al Liceu
M'agradaM'agrada
Un tenor d’una carrera esplèndida, també a nivell internacional que figura en el lluminós repartiment de la gravació històrica del Viaggio a Reims de Rossini, dirigida per Abbado a Pesaro interpretant el Cavalier Belfiore, si bé la DG el va italianitzar com a Edoardo Gimenez (amb G).
M'agradaM'agrada
Gràcies, Fer, gràcies FA https://www.conservatoriliceu.es/es/professors/eduard-gimenez/ el desconeixia per complet, tot i tenir-lo a casa! Canta per exemple el rol del cavalier Belfiore al Viaggio a Rheims, d’Abbado i sembla que va ser un gran Nemorino dels ’70. Jo no hi era.
M'agradaM'agrada
Al Liceu va debutar la temporada 1963/64r cantant rl Joe de La Fanciulla de West i ha cantat, el Nemorino (1970, 1976, 1980); el don Ramiro de La Cenerentola (1971, 1980, 1992), Ernesto de Dom Pasquale (1972), El Comte d’Almaviva de Il Barbiere di Siviglia (1973, 1976, 1985), Don Ottavio del Don Giovanni (1975), Paolino de Il matrimonio segreto (1975, 1989), Don Gil de Alcalà (1975), Carlo de Linda de Chamonix (1977), Leicester de Maria Stuarda (1978/79), Eloi de Cancó d’amor i de guerra (1983), Idreno de Semiramide (1985), solista en el Llibre Vermell de Xavier Benguerel (1988), Ferrando de Così fan tutte (1990), Monsieur Triquet a Evgeni Onieguin (1998), Don Basilio de Le Nozze di Figaro (2000), Red Whiskers a Billy Budd (2001) a banda de la participació en concerts diversos. De tot això a partir de 1975 li vaig veure tot el que va fer.
M'agradaM'agrada
Va ser un gran tenor lleuger alguns d’ aquests papers com El barber, La ventafocs, L’ Elisir els va cantar també a La Scala de Milà, es una pena que avui resti oblidat ja que va ser un gran Nemorino i ningú se’ n recordi d’ ell
M'agradaM'agrada
Home, ningú, ningú, tampoc, moplts el tenim en la memòri,. però mereixeria una medalla d’or del Liceu molt abans que Maria Abramovic. Si li fan l’homenatge postum, serà lamentable, sí.
M'agradaM'agrada
Crec que no veure tants Tristan und isolde com Elisir, mira que et dic, i estic parlant de la “meva òpera”, però ja vaig explicar els motius que han motivat aquesta saturació d’elisirs: abonament, Spyres i Jan. Hagués pogut prescindir de la funció d’abonament, que va ser amb diferència la més fluixa (Camarena-Yende-Maestri), però vaig creure que malgrat tot estraia bé i no va ser el cas.
M'agradaM'agrada
Jo he de dir que he disfrutat d’aquest Elisir. No tan com esperava això sí. Camarena em va agradar, de tot el que he vist on ell cantava amb l’Elisir és on més he disfrutat (l’he vist a la Cenerentola i la Traviata).
Vaig disfrutar d’en Maestri, entenc perfectament el que comentes en altres apunts, però no em va desagradar. Tot i que en alguns moments notava que imitava a l’Enzo Dara però em va agradar més que en Capitanucci.
El diumenge vaig estar veient l’estrena digital que si mal no recordo és la funció del 2 de desembre, i tant en Camarena, com en Maestri i Yende no van estar igual de bé que com el 5 de desembre funció la qual vaig assistir.
Espero amb ganes el Tristan la veritat. Primer Wagner, i vull anar el més preparat posible, ja que amb l’elisir és relativament fàcil disfrutar i entendre tot. Crec que l’ocasió ho mereix i vull començar a deixar una mica de banda el repertori italià, que m’encanta, però hi ha repertori com l’alemany pot també estar molt bé. Tinc més ganes de Strauss que no pas de Wagner, m’encantaria veure Elektra però a saber quan ho programen…
Sobretot desitjo que la direcció de l’orquesta millori amb les següents òperes respecte aquest Elisir ja que m’ha costat molt emocionarme amb la música les 3 vegades que he anat.
Moltes gràcies per l’apunt Joaquim.
Salutacions,
Marc.
M'agradaM'agrada
L’Elisir ja és història.
Amb el Tristan, benvolgut, serà tota una altra experiència i hi ha molts factors per a considerar-la com el títol de la temporada, òbviament pel debut de Davidsen, també pel Tristan de Clay Hilley i l’altra Isolda, la Pankratova, la nova producció de Bárbara Lluch, la direcció musical de Susanna Mälkki i el principal, l’òpera, per a mi, la meva.
Així com la baixa de Theorin és una bona notícia, vist l’estat vocal de la gran soprano sueca i la Brangäne que ens ve és potser la millor actualment per aquest rol, la Gubanova, desitjaria que el Kurwenal no fos Konieczny, cantant que cada dia detesto més. No li desitjo res dolent, però m’agradaria un altre que no m’amargués la representació.
M'agradaM'agrada
No és un tema de gustos i de colors és en centrar-te en les veus o en l’actuació. En Camarena a la meva funció per exemple ens va fer una arrancada de corrido mexicano que va fer les delícies del públic, em va semblar molt creïble i es mou en aquesta producció com peix a l’aigua. Yende, vista d’a prop em va agradar també molt. Per exemple la seva reacció a poi che non sono amato voglio morir soldato. En Maestri a mi m’encanta, com també soc molt fan de Leo Nucci i no em molesten els trucos, les trampes…. No sé té la italianità, la bonhomia, em fa molt creible els personatges que interpreta i es posa el públic a la butxaca. Els Belcores sí que em semblen intercanviables e ben sonanti! A la meva funció el públic va gaudir molt ( i aplaudir més) i això es contagia. Crec que el liceu fa bé a escollir aquest cast pel liceu + Al cast alternatiu aquesta química ja no hi era, no es va contagiar l’entusiasme al públic que ja no va aplaudir tant i em vaig avorrir més Spyres amb millor veu, gens mal actuat però sense el carisma de Camarena, Serena Saénz ( no sé si aquest paper fa massa per ella…) Pachon i un Capitanucci que no hi havia per on agafar-lo (un festival d’impostadures, tics i molt sobreactuat en tot, fins i tot en el maquillatge. El liceu ha programat tants elisirs que un ja no sap en quin detall fixar-se i amb aquesta direcció doncs…. Em quedo amb les ganes de saber com hauria funcionat un elisir amb Monzó/Spires/Pachon o Antem/Orfila amb més assajos i funcions plegats. Tota manera aquests títols SCR per a mi és el liceu com a pretext per llegir IFL 😀
M'agradaM'agrada
Discrepo, mai com en aquest cas és una questió de gustos perquè si ens centrem només en els asoectes artístics i tècnics del cant, no hi ha comparació possible entre Yende i Monzó, Camarena i Spyers o maestri i Orfila.
M'agradaM'agrada
En els aspectes artístics i tècnics del cant em falta molt criteri però cal considerar també si el paper és adequat per ell (per mi Capitanucci no és dulcamara),la concepció del personatge, actuació, carisma, intendència, aprofitament, control i dosificació de recursos de que el cantant disposa, implicació en el montatge, interacció amb el cor i els figurants, compenetració amb els companys a l’escenari… Un altre exemple: a mi la baixa de Theorin no em sembla una bona notícia (que vingui Gubanoba sí), perquè tot i que l’estat vocal no sigui el d’aquella ovacionada Isolde em vindria de gust escoltar-li també una Brangäne. Que la veu no és la que era? Weno què hi farem!, però és una gran intèrpret. No crec que això se li hagi oblidat…
M'agradaM'agrada
No era un rol adequat per a ella, tot i que poques wagnerianes he vist apianar tant com a ella, i aquest aspecte és fonamental per fer uns advertiments com cal en el segon acte, però mai he estat partidària de que les sopranos acabades facin rols de nezzo com tampoc que els tenors sense aguts passin a fer rols de baríton.
Que el Liceu volgués compensar el desgavell del Lohengrin i les discrepàncies entre ella i la Wagner donant-li aquesta oportunitat de «lluïment» en una funció tan estelar era un detall, però l’estat de salut de la Theorin no permet garantir que la seva prestació vocal fos idònia per fer una Brangäne que donés prestigi a la representació i en conseqüència al teatre o potser hi ha altres motius d’ençà aquell afer tan desagradable amb la KW, no ho sé, però el cas és que a Theorin ja fa molts mesos que no se la veu en cap repartiment.
Què el Liceu hagi trobat la millor cantant per substituir-la és una gran notícia.
M'agradaM'agrada
Gràcies per un altre apunt de L’Elisir, Joaquim! Hauria hagut de comentar abans de les festes i no pas ara quan tots estem enfocats en el Tristan.
De totes maneres, totalment d’acord que el mal anomenat tercer repartiment va ser el millor. De fet, dels tres, l’únic que senzillament em va agradar. Estic content d’haver escoltat Spyres, sí, però m’hauria agradat més un recital seu. Aquí hi havia una Monzó igual d’excel·lent, però també tots els altres estaven bé, com dius: Orfila, Manu, Antem … Vaig sortir-ne content. Sort que va ser el dia que havia escollit per convidar-hi un parell d’amics, encantats. I esperem que Monzó retorni aviat i sovint al Liceu!
Discreparé només de la teva opinió final que s’hauria de fer una altra producció d’aquest títol. El que més aviat s’hauria de fer és deixar-lo reposar: segur que hi estàs d’acord. S’ha fet el 2013, el 2018, el 2025: no tornem a fer-ho abans de 2035, si us plau. Ja ha esgotat les seves possibilitat taquilleres: es va omplir Akhnaten; estan gairebé exhaurides totes les funcions de Tristan abans de l’estrena; al contrari, L’Elisir no es va omplir ni amb el 50% de descompte del Black Friday i portant-hi les escoles, de franc, als laterals del 5è pis. Em semblaria un bon criteri no tornar a fer-ho fins que no estarà bé reposar aquesta mateixa producció. A més, si per alguna raó que no entenc és inevitable repetir L’Elisir, almenys estalviem-no el cost de fer-ne una altra producció.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Giacomo, com sempre pel comentari crític.
Oblides que aquest Elisir ja el vàrem veure al Teatre Grec i després a la temporada del Liceu a l’exili, al Teatre Victoria. Ja està bé, ja n’hi ha prou fa més de 40 anys que no hem vist altra producció. 🙏🙏🙏
M'agradaM'agrada