LICEU 2016/2017: MACBETH (Tézier-Serafin-Kowaljow-Pirgu;Loy-Bisanti)

Possiblement, només possiblement, si en lloc de l’anodí, poc apropiat i gris Giampaolo Bisanti al capdavant de la direcció musical haguéssim tingut un director amb idees, força i grandesa verdiana, sentit teatral i dramàtic, i només una mica de la categoria necessària per inaugurar una temporada d’òpera d’un teatre que vol ser alguna cosa, la cosa hagués anat millor del que va anar, perquè sense anar malament, sense ser quelcom calamitós, va ser un Macbeth on Verdi no va aparèixer en cap moment, ni tan sols en aquells finals dels actes primer i segon on un director pot fer enlairar la temperatura gràcies al regal que Verdi els ofereix amb dos concertants, marca de la casa, per sucar-hi pa, però Bisanti que ja va demostrar a Peralada en el Turandot d’aquest passat estiu que no té cap mena de interès, mai pot ser el director que inauguri la temporada del Liceu. Continua llegint

LICEU 2015/2016: LA BOHÈME 2 o l’enèsim incompliment

Eleonora Buratto (Mimi) i Saimur Pirgu (Rodolfo) Foto © Antoni Bofill

Eleonora Buratto (Mimi) i Saimur Pirgu (Rodolfo) Foto © Antoni Bofill, gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

S’han fet tan habituals el canvis en els repartiments del Liceu, que veure un trist foli en el dispensador dels fulls de sala (ni tan sols es dignen a canviar-ho com sempre s’havia fet i es fa arreu) anunciant el darrer dels incompliments, ni ens altera ni tan sols ens indigne.  Surt una senyora a dir-ho davant del teló (ahir no era la senyora Scheppelmann) i ho aplaudim amb resignació cristiana. Definitivament el Liceu s’ha empobrit en tots els sentits, també el públic tan pacient, tan conformista, tan letàrgic, tan gris, tan poc exigent i tan bon pagador.

Ahir molts hi varem anar pensat que Polenzani cantaria Rodolfo, l’únic atractiu d’una Bohème provinciana i sense interès, i ens varem trobar que Tatiana Monogarova es va indisposar (a ella ningú la va trobar a faltar) i en el seu lloc cantava Eleonora Buratto, fet que hagués provocat, si els astres ens haguessin estat favorables, que la parella que molts anhelàvem per a aquestes representacions discretes, amb Buratto com a Mímí i Polenzani com a Rodolfo, fos possible, però el tenor nord-americà també es va indisposar (masses indisposicions tot i que hi ha qui diu que s’ha enfadat amb el públic del Liceu perquè no l’aplaudim prou, com en Marcelo Álvarez, recordeu?), i va cantar Pirgu, tant ell com Buratto havien cantat el dia abans, per tant el Liceu arriscava al màxim i els feia cantar dos dies seguits, potser els més perjudicats vam ser el públic del torn T, o no.

És a dir repetíem el tenor i la soprano que ja vaig veure el dia 21 de juny i la resta del cast oficial que em tocava veure. Continua llegint

LICEU 2015/2016: LA BOHÈME (Buratto-Pirgu-Bermúdez-Kulchynska-Galán-Radó)

La Bohème és tan bona que ni la mediocritat pot amb ella, sempre té aquella frase musical, aquella melodia o aquell arravatament emocional que et provoca el calfred, és una obra mestra i encara que sobre l’escenari imperi la grisor, la partitura i el llibret s’imposen.

Sobre l’escenari del Liceu i al llarg de la seva luxosa història, s’han vist Bohèmes de tota mena, algunes inoblidables i altres oblidables.  Aquesta que vaig veure ahir seria clarament de les segones si no fos perquè compta amb una Mimi de veritat, amb una veu de veritat i amb una artista de veritat, el seu nom Eleonora Buratto, i si no fos (una altra vegada) que no té encara l’aureola d’estel operístic, que mereix molt més que altres sopranos que omplen els teatres amb més glamur que veu i obtenen èxits fins i tot abans de començar a obrir la boca, ahir hagués merescut un èxit molt més sonat del que va obtenir, tot i que va ser la més aplaudida. Continua llegint

LICEU 2015/2016: SIMON BOCCANEGRA (Nucci-Frittoli-Sartori-Kowalljow-Òdena;Gómez-Zanetti)

A la temporada 2015/2016 del Gran Teatre del Liceu teníem tres Verdi programats i per ara, tot i que les representacions de Simon Boccanegra tot ajust acaben de començar i hi ha diferents canvis de repartiment previstos que poden alterar sensiblement el resultat, estic segur de no equivocar-me si dic que han estat tres fracasos notables.

No s’han escollit bé els repartiments, això és obvi, o potser quan es van dissenyar (ja fa anys) els cantants estaven en un estat vocal més favorable. Apostar en cantants que passen la setantena d’anys és una temeritat, i ara només parlo de Leo Nucci, però és obvi que cada any que passi la seva resposta serà més feble i més allunyada del que esperem la majoria quan volen assistir a una representació d’una de les òperes més belles de Giuseppe Verdi.

Dóna la sensació que el Liceu va tard, i quan teníem que gaudir de Barbara Frittoli aquesta cantava arreu menys aquí,  i ara que tocaria escoltar l’Amelia de Maria Agresta, tenim a la Frittoli.. Només espero que quan Agresta torni al Liceu el seu estat vocal no sigui decrèpit, perquè ara un teatre que vol ser ha de portar a Agresta, no a Frittoli. Continua llegint

SIMON BOCCANEGRA LICEU 30/12/1985 (PONS-FRENI-CARRERAS-FURLANETTO-CHAUSSON;R.ABBADO)

Simon Boccanegra

Continuant amb una preparació “atípica” per les funcions que van començar ahir de Simon Boccanegra de Giuseppe Verdi, avui i com a continuació de la tria del millor Gabriele Adorno de Josep Carreras, us porto al blog la representació que va tenir lloc el 30 de desembre de 1985 al Gran Teatre del Liceu i que va suposar una rèplica descafeinada però encara valuosa, de l’herència de la mítica producció d’aquesta òpera sota la direcció de Claudio Abbado a la Scala de Milà, si bé al Liceu la direcció d’orquestra no va anar a càrrec del gran Claudio sinó del aleshores anomenat “il nipotino”, Roberto Abbado, el joveníssim nebot que començava a despuntar i que en aquell Liceu sota el “regnat” de Lluís Andreu ens havia colpit des del seu debut la temporada 1982/1983 amb dues luxoses produccions: el Don Carlo inaugural (Caballé, Carreras, Nucci, Obraztsova, Talvela i Salminen) i La Cenerentola (Baltsa, Palacio, Bruscantini, Montarsolo).

Per la temporada 1985/1986 es va programar aquest famós Simon Boccanegra, una òpera que en el Liceu s’havia representat fins aleshores en 16 ocasions. Lluís Andreu amb l’intent de situar Barcelona al primer nivell operístic  portant les millors produccions possibles i amb els millors cantants. Continua llegint

LICEU 2015/2016: REFLEXIONS DESPRÈS DE LA CATARSI DEL DARRER GÖTTERDÄMMERUNG

Iréne Theorin Brunnhilde a Götterdämmerung (liceu 2015/2016) Foto © A Bofill Gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

Iréne Theorin (Brünnhilde) a Götterdämmerung (Liceu 2015/2016) Foto © A Bofill Gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

 

No estava previst fer un altre apunt sobre el Götterdämmerung, tot i el fabulós Hagen de König, creia que amb l’apunt del primer dia ja estava tot dit sabent que, com és habitual, a mida que les representacions avancen tot queda més encaixat i amorosit, i per tant la cocció, sinó perfecta, acostuma a millorar molt, però és que ahir en la darrera i apostoflant representació de la darrera jornada de la Tetralogia em van venir tantes coses al cap, que algunes, les més honorables, no em puc resistir a dir-les en veu alta.

Ahir finalment el Liceu feia goig, no estava ple del tot però quasi. Que no s’hagin esgotat les localitats cada dia, diu molt poc del públic operístic en general i dels wagnerians en particular. Ens creiem o ens ho havien dit que n’érem molts més i res de res, perquè la majoria com a mínim n’hem vist dos i això vol dir que si no haguéssim repetit encara hagués estat pitjor.

Fa anys que les coses no es fan bé i el resultat el tenim ara, ja que de manera injusta, una de les millors representacions d’òpera dels darrers anys del Liceu no ha tingut la resposta esperada en 6 “escadusseres” funcions i penso que trigarem a tornar a veure un Götterdämmerung d’aquest nivell. Continua llegint

LICEU 2015/2016: GÖTTERDÄMMERUNG


Tot just acabar el darrer acord i aquesta vegada si que es va respectar la partitura, el Liceu es va enfonsar com el Walhalla feia un instant, sota el clamor d’una sala trasbalsada per la immensitat d’una immolació inoblidable, gràcies a Wagner, òbviament, però sobretot a Iréne Theorin, ja des d’avui Brünnhilde referencial en la història del Liceu, a Robert Carsen que en un genial cop d’efecte teatral concentra tota l’atenció en l’essència, i a Josep Pons, que signa una direcció acuradíssima en el detalls i en molts moments d’una gran bellesa.

Aquest seria un resum quasi “tuitesc” de més de quatre hores i mitja de música i teatre, però tinc ganes d’esplaiar-me perquè feia molt temps que no m’esgarrifava d’emoció tantes vegades. Continua llegint

LICEU 2015/2016: OTELLO (2)

Otello Liceu, Carl Tanner, Ermonela Jaho, Marco Vratogna, Olesya Petrova, Roman Ialcic. Producció de Andreas Kriegenburg Foto de © Antoni Bofill. gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

Otello Liceu, Carl Tanner, Ermonela Jaho, Marco Vratogna, Olesya Petrova, Roman Ialcic. Producció de Andreas Kriegenburg Foto de © Antoni Bofill. gentilesa del departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.

Ahir va tenir lloc la darrera representació del que segurament ha estat la sèrie de representacions pitjors d’Otello en el teatre des de fa molts anys.

El 2 del títol no fa referència a un repartiment diferent al del primer dia, ja que només va canviar el tenor que interpretava el rol titular, per tant és millor dir que aquest 2 es deu a la segona vegada que veig aquesta pèssima producció i sense José Cura, un dels motius del meu enuig en la primera representació, substituït en aquesta darrera representació pel tenor nord-americà Carl Tanner.

Tanner no és un bon Otello, és un tenor que en altres rols segur que pot fer més bon paper que en aquest tan exigent. El rol sobrepassa les seves possibilitats, no és un gran tenor, ni un gran intèrpret. No fraseja amb autoritat, no té personalitat, la veu té a moments una certa consistència, però no per a un Otello que necessita una tensió constant, una presència autoritària i un domini del fraseig i la col·locació de la veu sempre en la zona alta de la tessitura per traspassar una orquestra poderosa alhora que fer entendre tot el que ens ha de dir, tant a mitja veu com en els moments de més compromís.     Continua llegint

LICEU 2015/2016: OTELLO (Rossini)

Gregory Kunde © A Bofill

Gregory Kunde © A Bofill

Els programadors barcelonins sempre tan ben coordinats i en un clima de fraternal complicitat van tenir a bé a programar Otello de Rossini al Liceu i un recital de Juan Diego Flórez al Palau que inicialment es va preveure de napolitanes i que finalment el sentit comú va reconvertir en un recital operístic fet a mida del divo peruà. Com que el públic interessat en el cant de Flórez i el de l’Otello de Rossini és el mateix ja tenim el conflicte sobre la taula. No sé com va anar al Palau però al Liceu una vegada més i no importa la categoria o raresa (en aquest cas es complien les dues característiques) no hi havia ni clima d’excepcionalitat, ni ambient de gala. L’aforament minso i la percepció de que una part del públic assistia degudament invitat, no afavoria al millor dels climes per a degustar una delicatessen només apte per a gurmets i tot sembla indicar que gurmets en devem ser pocs i repartits (no volia mencionar el Barça però també deu tenir el seu efecte més o menys colateral per acabar d’aigualir la festa belcantista). Continua llegint

LICEU 1988/89: DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG (Weikl-Prey-Rydl-Frey-Ress-Patchell-Schiml;Riber-Mund)

Avui us proposo una regressió al vell Liceu, més concretament a la temporada 1988/1989  i a les representacions que varen tenir lloc durant el mes d’abril de 1989 de Die Meistersinger von Nürnberg de Richard Wagner, sota la direcció del aleshores director musical de la casa, el mestre Uwe Mund i la direcció escènica de Jean Claude Riber i que va suposar la reposició de l’espectacular escenografia de talons pintats amb  perspectives sorprenents de Josep Mestres Cabanes que havien estat prèviament restaurades i que malauradament es van perdre per sempre més el trist matí del dilluns 31 de gener de 1994.

Televisió Espanyola va retransmetre una d’aquelles representacions, més concretament la del 18 d’abril que era la penúltima i avui, després de tants anys i  per tal de que sigui coneguda per a molts que aleshores potser no anaven al Liceu o ni tan sols havien nascut i també per a tots aquells que ja només la teníeu en el record, segurament memorable, la porto a IFL com a regal de Reis. Continua llegint

LICEU 2015/2016:LUCIA DI LAMMERMOOR (2)

Ahir va tenir lloc la darrere representació de la temporada 2015/2016 de Lucia de Lammermoor i l’honor de la clausura va recaure en el repartiment alternatiu encapçalat per la soprano granadina María José Moreno i el tenor de Jerez de la Frontera, Ismael Jordi, dos cantants de gran nivell que es situen en aquesta òpera per davant del tàndem Mosuc/Flórez, gràcies a les capacitats individuals però sobretot a la química que flueix i es produeix entre ells. Continua llegint

LICEU 2015/2016:LUCIA DI LAMMERMOOR (1)

Lucia di Lammermoor, és una òpera eminentment per a soprano, tot i que el tenor, baríton i baix  han de ser de gran categoria, per tant que des de que es va anunciar sigui noticia quasi exclusivament per significar el debut en el rol d’Edgardo de Juan Diego Flórez, ja pot donar una idea de que hi ha quelcom desvirtuat en aquestes representacions liceistes de la temporada 2015/2016.

Acompanyant al tenor en el seu debut haguéssim hagut de tenir una Lucia amb la veu idònia, però també amb la personalitat i la rellevància interpretativa que aquest rol ha de tenir. No és suficient cantar totes les notes, no n’hi ha prou amb emetre sons bonics, eteris i deliqüescents, amb un cant extremadament caut i sense embogir-se i fer-nos  embogir. No es pot cantar de la mateixa manera  “Regnava nel silenzio”, que els duos posteriors, tots ells tan diferents entre Edgardo, Enrico i Raimondo, ni molt menys l’escena de la bogeria, un veritable “tour de force” vocal i interpretatiu que ha de trasbalsar per la combinació de tècnica i emotivitat al servei d’una caracterització dramàtica paradigmàtica. Continua llegint

EL CELLINI DE JOHN OSBORN AL LICEU

John Osborn (Benvenuto Cellini) Liceu 11_2015 Fotografia © Antoni Bofill  gentilesa Departament de premsa del Liceu

John Osborn (Benvenuto Cellini) Liceu 11_2015 Fotografia © Antoni Bofill gentilesa Departament de premsa del Liceu

Ahir varem poder escoltar gràcies a la retransmissió de Catalunya Música (quasi magnífica) la segona representació de Benvenuto Cellini, amb l’al·licient de comptar en el rol de Ascanio de la mezzosoprano, aquesta sí, Annalisa Stroppa que va cancel·lar el primer dia.

L’apunt d’avui és un pretext excel·lent per deixar-vos escoltar les dues àries principals del personatge protagonista en la veu del gran tenor John Osborn Continua llegint

LICEU 2015/2016: BENVENUTO CELLINI

I Hector Berlioz amb el seu Benvenuto Cellini va triomfar!, aquest és el gran titular de la primera representació de les sis programades aquesta temporada, i el triomf va ser gràcies, i ara sí, a Josep Pons al capdavant de la direcció musical, John Osborn com a l’excel·lent protagonista, el Cor i l’Orquestra del Liceu (ja tocava!) i sí, Terry Gilliam que amb aquesta barroca, excessiva, bigarrada i brillant producció es posa al públic a la butxaca des de l’obertura.

Així hagués hagut de ser la inauguració de la temporada, amb una producció important, amb una obra més important encara i un equip brillant a l’alçada del repte, un repte que no és senzill però quan les coses es fan bé i es compta amb el valors adequats en els llocs adequats, el resultat no pot ser cap altre que l’obtingut ahir després de més de tres hores de intensitat i brillantor màxima. Continua llegint

LICEU 2015/2016: NABUCCO II

Cor del Gran Teatre del Liceu. Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Antoni Bofill

Cor del Gran Teatre del Liceu. Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Antoni Bofill

El primer repartiment d’aquest Nabucco inaugural de la temporada 2015/2016 al Gran Teatre del Liceu és dolent, però el segon és pitjor.

La sensació frustrant, d’absoluta incomoditat i de incredulitat davant el que el Liceu ens ofereix a una tarifa d’espectacle de primera, és lamentable. No cal dir que aquesta tanda de Nabucco són segons el meu parer, les pitjors representacions que hem vist a Barcelona des de 1977, incloses les excel·lents versions de concert del Liceu dirigides per Nello Santi, i la més discreta del Teatre Grec l’estiu després del incendi (1994).

Les representacions es sostenen gràcies a l’enèrgica autoritat de Daniel Oren, que una vegada més ha tingut que imposar davant la grolleria del públic intentant aplaudir el “Va pensiero” abans d’acabar, una vergonyant actitud desafiant i és que el públic del Liceu, dit sigui amb tot el respecte però la contundència que calgui, s’està tornant poc exigent, conformista, adotzenat i vulgar. L’altre dia em deien de males maneres i amb una manca d’educació ofensiva, que no ens hem assabentat que els temps han canviat i que ara això és el que toca, doncs no, no és el que toca i és absolutament molest que no em deixin escoltar un final decidit pel director musical que ha de mantenir els braços enlairats de manera ostensible per tal de que tothom vegi que encara no toca aplaudir, i malgrat això i el poc cas que li fan els mal educats, hagi de girar el cap mirant a la sala amb cara de pocs amics per intentar que sigui el seu criteri el que finalment s’imposi. Quina pena de teatre!, quina vergonya de públic! i quina representació tan mediocre i maldestre varem patir ahir, quines veus tan poc distingides, tan poc verdianes i tan poc capaces de cantar dignament una partitura exigent i compromesa. Quina desgana del públic durant tota la representació i quin èxit, no apoteòsic però sí inexplicable, al final! Continua llegint

15 d’octubre de 2015: VA PENSIERO, SULL’ALI DORATE

Urnes oficials pel referndum del 9 de novembre, 9N. Paperetes de la votaci— del 9N. Guillem Trius

Urnes oficials pel referndum del 9 de novembre, 9N. Paperetes de la votaci— del 9N. Guillem Trius

Ahir 14 d’octubre de 2015 en el Gran Teatre del Liceu va sonar per dues vegades el Cor del “Va pensiero“, de fet sonarà tots els dies que es representi el Nabucco de Giuseppe Verdi dirigit per Daniel Oren, ja que el mestre israelià s’ho pren com una cosa que sobrepassa la dimensió mítica d’aquest cor i és per això, que precisament avui us vull deixar la magnífica interpretació i el bis, que el Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Conxita García i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida pel mestre Oren van oferir d’aquest fragment coral, un cor que ha esdevingut la primera i única ària per a cor i orquestra de la història de l’òpera. Continua llegint

LICEU 2015/2016: NABUCCO I

Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Royal Opera House / Catherine Ashmore

Nabucco, producció de Daniele Abbado. Fotografia © Royal Opera House / Catherine Ashmore

Inauguració deslluïda i no per la pluja, tampoc per la protesta a la porta de les Rambles i anunci de vaga dels treballadors del Liceu per l’incompliment dels acords de la Direcció amb el Comitè d’empresa, Deslluïda perquè fer una inauguració de la temporada operística sense cantants, o sense els cantants adients, és un nyap considerable.

El Liceu va donar la responsabilitat musical de la inauguració al mestre Daniel Oren, una elecció magnífica ja que el director israelià és un autèntic especialista en aquesta òpera, però immediatament sorgeix la mateixa pregunta que en els darrers anys es repeteix tossudament, per què el director musical del teatre, el mestre Josep Pons no es fa càrrec de la inauguració com és habitual en totes les cases operístiques del món? Continua llegint

PERALADA 2015: OTELLO (Kunde-Álvarez-Westbroek;Frizza)

La gran proposta operística del Festival Internacional Castell de Peralada 2015 era sense cap mena de dubte l’Otello de Verdi amb un trio protagonista de primera categoria, Gregory Kunde que ha esdevingut l’Otello més desitjat, Carlos Álvarez demostrant que al menys hi ha un baríton de veritat que pugui fer honor al cant verdià, i la soprano holandesa Eva-Maria Westbroek fent Desdemona, en aquesta obsessió que té per fer rols spinto del repertori italià que tots sabem, potser fins i tot ella mateixa, que encara que li agradin molt no són ideals a la seva veu i sobretot a la seva escola de cant, molt més idònia pel repertori germànic on ella excel·leix, de fet que no acabés quallant la seva Isolde a Bayreuth, avui precisament després d’haver vist ahir a Herlitzius crispant el rol wagnerià fins a vorejar la histèria, em sap molt més greu, perquè Westbroek en lloc de visitar l’Alt Empordà hagués hagut de passar l’estiu al turó verd interpretant la princesa irlandesa.

Després d’escoltar la transmissió diferida que Catalunya Música va oferir ahir de la representació del dia 1 d’agost als jardins del Castell de Peralada tinc ganes de fer algunes observacions: Continua llegint

LICEU: DON PASQUALE 1 (Regazzo-Nafornita-Gatell-Kwiecien)

FORA LA DIRECCIO! i seguit d’un VERGONYA!, així és com va començar ahir la representació de Don Pasquale al Gran Teatre del Liceu, dos crits sorprenents quan els llums es van apagar i abans que entrés al fossat el mestre Diego Matheuz. No sé arran de què i qui els va proferir, podien ser acomodadors que van entrar a la sala camuflats de públic i que volien seguir la sorollosa protesta que cada dia rep i acomiada als espectadors a l’entrada i a la sortida? o més aviat podien ser abonats indignats per la remodelació de zones i tarifes i que precisament sent ahir torn C d’abonament, el més afectat per la pujada desorbitada de les tarifes, aprofitessin per a saludar “amablement” als responsables del regal, presents a la sala?. No (em) va quedar gens clar, només puc dir-vos que després dels inesperats crits de protesta, nítids i contundents, hi va haver una tímida reacció per part del desconcertat públic, aplaudint no sé si les proclames contra la direcció o per contra, a favor. Qui sap, potser de tot hi havia en aquest inhabitual inici. Continua llegint

LICEU: DON PASQUALE 2 (de Candia-Yende-Siragusa-Bermúdez-Matheuz)

L’entrada caòtica al Liceu amb el carril de baixada de la Rambla incomprensiblement tallat a partir del carrer Hospital i sota un atac decibèlic de proporcions molt molestes, dirigit a qui menys culpa té d’aquesta protesta segurament justa, no feia presagiar que després la nit acabaria sent tan amablement satisfactòria, i és que aquest segon cast de Don Pasquale funciona molt bé i podria millorar molt si no fos per una direcció musical penosa, que precipita el belcanto a una cursa vertiginosa i sorollosa cap al no res, perquè el resultat és decebedor i un lamentable llast per a un cast que sota unes altres mans podria haver superat el notable alt.

Continua llegint