Carlos Cantú (violoncel), Manel Esteve (Uberto), Mar Esteve (Serpina) i Jaume Sangrà (Vespone) a La Serva Padrona de Pergolesi a L’Ateneu Barcelonès, 17 de desembre de 2025. Fotografia d’Antoni Bofill gentilesa del departament de premsa d’AprÒpera

Ahir a l’Ateneu Barcelonès i diumenge vinent a la Sala Clavé de la Unió Santcugatenca, Apròpera presenta la seva darrera producció, la deliciosa òpera de cambra, La Serva Padrona de Giovanni Battista Pergolesi, estrenada a Nàpols l’any 1733 i que es va estrenar a Barcelona l’any 1750 al Teatre de la Santa Creu. En el Liceu va trigar molt a arribar i només s’ha representat en dues ocasions a la temporada 1944/1945 al costat de Il combattimento de Tancredo e Clorinda de Claudio Monteverdi i Il segreto di Susanna de Ermanno Wolf-Ferrari, en un homenatge a Victoria de los Ángeles i on ella va cantar la Serpina de l’obra de Pergolesi i la Susanna de l’òpera de Wolf Ferrari, en ambdues acompanyades per Raimon Torres. En l’obra de Monteverdi ella llegia el text. En les temporades 1999/2000 i 2000/2001 es va representar en El Petit Liceu.

Aquesta òpera, en principi intranscendent que havia de servir per “omplir” l’entreacte d’una òpera seria, va esdevenir cabdal pel futur de l’òpera de l’escola italiana, sent la guspira que va motivar la famosa “querelle des bouffons” l’any 1752 quan l’1 d’agost la companyia d’Eustacchio Bambini van representar a Académie royale de musique l’obra de Pergolesi, que s’havia representat a la capital francesa l’any 1746 sense pena ni glòria. En aquesta ocasió no va ser així perquè molts van creure que la Acadèmie era un lloc inapropiat per una obreta d’aquestes característiques bufes, ja que el famós teatre que després esdevindria l’Ópera només havia d’estar destinat a les grans òperes franceses, tràgiques, mitològiques i grandiloqüents. La controvèrsia estava encapçalada a la banda dels ultratjats, per Jean-Philippe Rameau i per la banda dels partidaris d’obrir l’òpera a les noves propostes italianes pel filòsof i també compositor, Jean-Jacques Rousseau. La controvèrsia va durar dos anys.

Rousseau a partir de les representacions de l’any 1752 va escriure dos texts elogiant l’obra de Pergolesi que varen ser definitius, si més no de cara al públic, per decantar-se cap a l’obertura del repertori a l’escola buffa italiana:

Mais sans insister sur les Duo tragiques, genre de musique dont on n’a pas même l’idée à Paris, je puis vous citer un duo comique qui y est connu de tout le monde, et je le citerai hardiment comme un modèle de chant, d’unité de mélodie, de dialogue et de goût, auquel, selon moi, rien ne manquera, quand il sera bien exécuté, que des auditeurs qui sachent l’entendre : c’est celui du premier acte de la Serva padrona, « Lo conosco a quegl’occhietti », etc. J’avoue que peu de musiciens français sont en état d’en sentir les beautés, et je dirais volontiers du Pergolèse, comme Cicéron disait d’Homère, que c’est déjà avoir fait beaucoup de progrès dans l’art, que de se plaire à sa lecture.

Je crois avoir fait voir qu’il n’y a ni mesure ni mélodie dans la musique française, parce que la langue n’en est pas susceptible; que le chant français n’est qu’un aboiement continuel, insupportable à toute oreille non prévenue; que l’harmonie en est brute, sans expression et sentant uniquement son remplissage d’écolier; que les airs français ne sont point des airs; que le récitatif français n’est point du récitatif. D’où je conclus que les Français n’ont point de musique et n’en peuvent avoir; ou que si jamais ils en ont une, ce sera tant pis pour eux.

No estem, doncs, davant d’una obreta sense importància, malgrat que l’argument sigui un pur pretext per entretenir, de curta durada (no arriba a una hora) i només amb dos cantants i un tercer personatge que no canta perquè els altres dos no el deixen (un recurs còmic, enginyósque beu directament de la “commedia dell’arte italiana.

I aquesta obreta tan cabdal ha estat l’escollida per Apròpera, una iniciativa liderada pel sempre inquiet tenor Marc Sala, per fer front a l’encàrrec dels Enginyers Industrials de Catalunya que celebren enguany el vintè aniversari de la seva aula universitària, que són uns encontres culturals setmanals que abracen totes les arts. Aquesta feliç celebració és el que es va tenir lloc ahir a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès i de la que us vull parlar avui.

L’òpera es va representar amb una formació orquestral de cambra formada per un quartet de corda (dos violins: Adriana Alcaide, Ángela Moro, viola; Luis Manuel Vicente Beltrán i violoncello: Carlos Cantú) segons criteris historicistes i un clavecí a càrrec de Viviana Salisi, tots situats a la part esquerra de l’escenari, mentre que a la dreta se situava l’acció escènica, amb l’únic mobiliari d’una chaise-longe i un mirall, cedits per la FOC (Fundació Òpera de Catalunya), mentre que el vestuari i la caracterització anaven a càrrec de la producció d’Apròpera, obra de Núria Cardoner i Kiona Vioque.

Tot degudament sobretitulat al català gràcies a Glòria Nogué.

No hi havia direcció musical, bé si, a càrrec del primer violí (criteris historicistes) que era Adriana Alcaide, sense oblidar que la gran Viviana Salisi estava davant del Clavicèmbal que també acompanyava els recitatius i que va tenir un moment solista abans de l’escena final, en una feliç idea del director d’escena, Miquel Gorriz, que canvia l’època de l’acció (originalment en temps de la composició, i en aquesta proposta al primer quart de segle XX, caracteritzant al personatge de Vespone com un alter ego de Charles Chaplin.

L’acció és simple perquè l’argument és una poca-soltada, ara bé, Gorriz fa treballar molt als personatges, amb gestualitat vertiginosa que òbviament recordava el cinema mut d’aquells anys i que alhora justifica de manera genial l’escena hilarant, abans del duet final entre Uberto i Serpina, d’aquest amb Vespone i és quan la Viviana posa l’embogida banda sonora al clavicèmbal, per donar temps a canviar de vestit a la serva per esdevenir padrona.

Es una posada en escena simple, divertida, honesta i molt ben treballada i que compta amb dos bons actors i una actriu per donar la imprescindible credibilitat escènica en un espai tan proper com és l’auditori de l’Ateneu i gaudir al màxim dels gests, les expressions de la cara i el cos, tan importants quan el cinema era mut i aquí també per arrodonir la festa musical i vocal.

L’orquestra de cambra va sonar esplèndida, molt ben conjuntats i amb un tempo vibrant que no va fer decaure mai l’acció. Un treball rigorós. Bravo!

L’obra consta de:

1. Sinfonia (obertura instrumental)

Àries i duet

2. Ària (Uberto) – Aspettare e non venire
3. Ària (Serpina) – Stizzoso, mio stizzoso
4. Ària (Uberto) – Ho già vinto la causa
5. Ària (Serpina) – A Serpina penserete
   2. número músical afegit només amb clavicembal per aquesta producció.
6. Duet (Uberto i Serpina) – Lo conosco a quegli occhietti

La part d’Uberto va anar a càrrec del baríton Manel Esteve Madrid, que no necessita gaire presentació. És un cantant excel·lent que domina sempre els rols que interpreta, sigui quina sigui la importància o llargada de la partitura al seu càrrec, ell en fa sempre una creació, amb una cura extraordinària pel fraseig i per fer arribar amb una vocalitat exemplar totes les paraules. Però no en té prou amb això i de tots és coneguda la seva extraordinària capacitat per interpretar escènicament els rols, amb un gest i una expressió extraordinàries, canti o no, amb el que s’ha penjat amb gran mèrit i sense que els seus companys li puguin fer cap retret, la titulació de roba escenes perquè si ell és a l’escenari, sempre acabes mirant el que fa. Comptar amb el Manel per fer aquest rol tan carismàtic i representatiu de l’òpera buffa, és un grandiós encert. No debades aquest personatge donarà peu a tots els personatges que coneixem del gènere des de Rossini (amb el Bartolo o Don Magnifico al capdavant) a Donizetti (Dulcamara o Don Pasquale) i acabant amb Verdi (Falstaff) o Puccini (Gianni Schicchi) i tots, absolutament tots són parents propers o llunyans, però parents, de l’Urbino de la serva padrona. Extraordinari l’Esteve, “come dabitudine”.

Però vet-ho-aquí que la nissaga Esteve que va començar el Vicenç Esteve i han continuat els seus fills Vicenç i Manel Esteve Madrid, ara s’ha engrandit amb la Mar Esteve I Rodrigo, filla del magnífic Vicenç i una nova alegria per a tots els que ens agrada l’òpera i l’òpera viscuda de la manera que els Esteve la saben transmetre. No en tinc cap dubte que la cosa és genètica i la genètica tendeix a perfeccionar-se i després d’un baríton inicial (l’avi) i el tenor i el baríton (fills) ara tenim a la joveníssima mezzosoprano Mar que ha estat tota una joiosa descoberta. Té una veu preciosa, tot i que la part no li permet lluir gaire la zona greu, però quan va poder esplaiar-se una mica va demostrar que és una autèntica mezzo i no una soprano sense aguts com passa algunes vegades o massa sovint. Veu rodona, amb vellut, facilitat per la zona més aguda i amb una gran expressivitat marca genètica de la nissaga. Compte perquè ha heretat de l’oncle aquella capacitat de robar escenes i tenint en compte que en aquesta òpera només en són tres en escena, la cosa té molt mèrit. Malgrat haver-la vist a la meravellosa Alexandrina B i aquest any cantant la part de Maketaten a l’Akhnaten de Philip Glass, no va ser fins ahir que vaig poder exclamar, Caram!. Espero que tingui sort, sempre es necessita en aquesta difícil carrera que ha triat, però la veu, la musicalitat, el talent teatral ja hi són. Cal esperar grans coses perquè sedueix i transmet. Brava

El rol mut de Vespone, perquè al pobre no el deixen parlar ni Urbino ni Serpina que el fan anar de corcoll, havia d’interpretar-lo Marc Pujol, però finalment se n’ha fet càrrec Jaume Sangrà. És una part i en aquesta producció potser més, compromesa perquè ha de treballar molt l’expressió del rostre, recordeu que us he parlat de Charles Chaplin? Doncs serveix per fer-vos una bona idea per on van els trets. Va donar la justa rèplica als cantants, de manera simpàtica amb una barreja de Brighella i Arlechino de la commedia dell’arte i quan és disfressa de militar, tenim una clara referència del Chaplin del Gran Dictador al davant. Excel·lent

La funció va passar volant, és curta, d’acord, però quan les coses van bé es fan encara molt més curtes i és clar, van assolir tots un èxit merescudíssim.

Si teniu oportunitat d’apropar-vos diumenge a Sant Cugat, feu-me cas, cliqueu l’enllaç per a més informació i entrades:

• https://www.apropera.cat/la-serva-padrona

Salutació final de La Serva Padrona de Pergolesi a L’Ateneu Barcelonès, 17 de desembre de 2025. Jaume Sangrà, Mar ESteve, Miquel Gorriz, Núria Cardoner, Kiona Vioque, Gloria Nogué i Manel Esteve. Fotografia d’Antoni Bofill gentilesa del departament de premsa d’AprÒpera

Una darrera reflexió: Un producte com aquest, tan ben fet, tan fàcil de portar de gira, als barris, ciutats i pobles de Catalunya, és un vehicle perfecte per iniciar a molts a l’òpera. La proposta és aparentment senzilla, però hi ha feina al darrere, ben feta i assajada, amb professionals que estimen el que fan i ho fan de manera excel·lent. Propostes com aquestes, de cambra i, per tant, fàcilment programables haurien de ser l’objectiu de tots els responsables de cultura de les institucions públiques del nostre país. Tenim el Liceu com a vaixell insígnia que es belluga poc o gens per Catalunya, tenim la FOC que fa un esforç titànic per donar a conèixer l’òpera més popular pel territori, en parlava l’altre dia arran de l’excel·lent Der Fliegende Holländer, però també tenim petites iniciatives com aquesta d’avui que són l’inici perfecte per quedar-nos per sempre més atrapats i per fer, ja en perdonareu la picada d’ullet, que la vida sigui un pretext per anar a l’òpera.