Tristan und Isolde. Acte 2n Bayreuth 1962 Producció Wieland Wagner

Suposo que a hores d’ara ja us ha quedat prou clar que la meva òpera és Tristan und Isolde, tot i que a vegades necessito alliberar-me d’aquesta exclusivitat i anar a buscar refugi fins i tot als antípodes, però cap obra com aquesta em produeix una commoció tan gran sense necessitat de grans artefactes, només l’orquestra i les veus solistes, ni tan sols el cor, element fonamental i encisador que Wagner sabia emprar de manera mestrívola en tantes òperes i que en aquest cas esdevé residual i anecdòtic. Pel que fa a l’escena, potser estem davant de l’òpera on l’escena esdevé quasi molesta, perquè molt pocs directors teatrals han sabut embolcallar l’escassa teatralitat i l’extraordinària metafísica musical, perquè els personatges no actuen, senten i pensen, sense progressió narrativa i, per tant, la teatralitat ens la proporciona, com en altres poques ocasions succeeix en l’òpera (Pelléas et Mélisande per descomptat), exclusivament la música a través del so orquestral, la veu i els sempre fonamentals silencis, mentre que per a l’escena i en perfecta sintonia amb la part musical, només ens caldria el contrast entre la llum i la foscor, la nit i el dia com he anat repetint en els dos darrers apunts dedicats a aquesta òpera (el preparatori i el dels Wesendonck lieder). Cal escoltar molt i mirar poc en un món on sempre se’ns invita a la inversa i se’ns vol distreure per por que ens avorrim i on els directors d’escena tendeixen a farcir l’escena fins i tot quan és necessari buidar-la per dotar a la música de la seva màxima expressió.

No cal que us digui que durant aquests dies he mirat moltes produccions escèniques i la veritat és que en la majoria de les actuals, m’he fet un fart de riure. L’estupidesa al poder!

Avui que intento centrar la meva preparació sobre aquest títol en el vessant escènic a l’espera del que ens ofereixi Bárbara Lluch en la nova producció que s’estrena demà al Gran Teatre del Liceu, he volgut cercar tres produccions que ens serveixin per fer entendre possibilitats escèniques molt diverses d’una mateixa partitura i totes tres molt belles, tot i que la qualitat visual d’una de les proposades sigui molt precària.

Wieland Wagner, producció de Bayreuth, tot i que el vídeo disponible és de la visita que va fer el Festival a Osaka l’any 1967.

Jean-Pierre Ponnelle, producció del Festival de Bayreuth de l’any 1983

Patrice Chéreau, producció de la Scala de Milà de l’any 2007

És clar que n’hi ha d’altres essencials, com la de Heiner Müller a Bayreuth l’any 1992, però aquestes tres reflecteixen perfectament el que volia exposar en aquesta darrera aproximació al Tristan un Isolde.

Us recomano la lectura d’un llibre que em sembla fonamental per entendre no només un treball en concret, sinó la manera d’entendre i treballar que hauria de ser indispensable entre els dos directors d’una producció, el musical i l’escènic. El llibre que va publicar la sempre imprescindible editorial Acantilado, “Diálogos sobre música y teatro: Tristán e Isolda” entre Daniel Barenboim i Patrice Chéreau, arran del treball que varen fer conjunt l’any 2007 quan van inaugurar la temporada de la Scala de Milà amb aquest títol i en una producció per a mi cabdal. El llibre originalment publicat en italià va ser traduït per Francisco López Martín i Vicent Minguet.

Sintetitzant molt, Chéreau ens ve a dir que Tristan und Isolde és  un drama de cossos ferits pel desig, on la música eleva l’experiència, però el teatre ha de mostrar-ne els aspectes físics i socials. No és una òpera sobre la mort idealitzada, sinó sobre la impossibilitat de viure després d’haver estimat en plenitud i tot això tan abstracte em sembla molt perniciós quan es concreten espais escènics amb vestuaris contemporanis o no i actituds i gestualitats de la nostra quotidianitat. M’estalviaré de parlar-vos de les produccions de Ralph Myers  a Aix-en-Provence (2021), Dmitri Tcherniakov a Berlín (2018) o les darreres de Bayreuth de Thorleifur Örn Arnarsson (2024) o l’ínclita Katharina Wagner (2015), perquè aquestes com altres que hi ha fàcilment disponibles a les xarxes i plataformes, s’allunyen absolutament del que vull exposar.

Ens podem apropar a un títol com aquest de moltes maneres, és clar, però si tenim en compte els principis estètics de Wieland Wagner el gran renovador de l’escena wagneriana que per raons econòmiques del Neue Bayreuth, va haver de simplificar tota la parafernàlia escènica a l’essència, podríem dir que per a ell el Tristan und Isolde era un mite atemporal, gairebé un ritual metafísic, allunyat del drama psicològic que tants directors han utilitzat per sanar les seves mancances, es tracta d’un ritual arquetípic, on la distància emocional és volguda i els personatges són figures simbòliques i la interpretació escènica no ha d’interferir amb la música. Estem davant d’un misteri escènic, no pas d’una experiència humana concreta.

Si, per contra, ens fixem en una altra producció emblemàtica a Bayreuth, àmpliament difosa i aplaudida, la de Jean-Pierre Ponnelle, defensa un equilibri entre narració, música i imatge, mantenint el mite i la bellesa formal, però amb un treball psicològic dels personatges molt tangible. El seu teatre explica l’obra, no la qüestiona i, per tant, és una tragèdia lírica coherent i comprensible, no un experiment.

Per a Chéreau els personatges són contradictoris, físicament cansats, ferits i Tristan i Isolda no són herois: són éssers exposats, que amb la utilització del gest quasi minimalista, però amb una acció escènica carregada de tensió emocional s’assoleix gràcies a un treball escènic amb els cantants molt curós.

Per contra, veient o més ben dit intuint per la manca de qualitat tècnica de la gravació, el Tristan und Isolde representat a Osaka l’any 1967 segons la producció de Wieland Wagner per a Bayreuth, els personatges són quasi despersonalitzats, efigies amb gestualitat encara més mínima que amb Chéreau, amb moviments essencials que més tard Bob Wilson portaria a l’extrem. En Wieland no hi ha psicologia individual de cadascun dels personatges, tot ho abraça el simbolisme.

Per Ponnelle, en canvi, els personatges són perfectament recognoscibles, amb emocions clares i actuacions quasi realistes amb una gestualitat expressiva, de teatre realista sense excessos, amb una psicologia clàssica i precisa per a cascun dels protagonistes i sense ruptures. La narració s’explica de manera fàcilment comprensible.

De la mateixa manera l’espai escènic jugarà en totes tres propostes, aspectes ben diferenciats, mentre que per a Chéreau l’espai escènic és concret, però descontextualitzat, amb aquella escenografia austera i opressiva molt d’acord amb l’estat anímic i mental dels personatges amb l’ajuda del disseny de llums que els embolcalla en una tensió dramàtica angoixant. I que fan Ponnelle i Wieland? Amb el francès les escenografies són elaborades i tradicionals, ben definides i comprensibles, amb la bellesa plàstica i la claredat narrativa com a fonaments i si cal amb referències històriques o simbòliques ben recognoscibles. Per contra, Wieland Wagner utilitza una escena gairebé buida, sense escenografies comprensibles i amb un ciclorama que ajuda a projectar la llum dotant a l’escena d’una abstracció simbòlica allunyada de tot realisme o referència històrica al llibret original, L’escena com a estat mental pur.

De tot plegat i només agafant aquestes tres maneres d’entendre una mateixa òpera, el teatre de Chéreau dialoga amb la música, no visualitza l’acció, en tot cas la qüestiona, Ponnelle cerca l’equilibri entre la música i l’acció dramàtica, l’estètica visual serveix d’embolcall decoratiu, envoltant de plàcida bellesa i misteri, inquietant tensió o tenebrositat dramàtica a cadascun dels actes i sense entrar mai en conflicte amb la música, la puresa de la bellesa estètica al servei de la música. Però també podem optar per la genialitat i intel·ligència de la proposta de Wieland que cedeix tot el protagonisme a la música, sent l’escena com un marc anònim i podríem dir que silenciós, que obvia qualsevol fricció interpretativa entre els personatges. És la radicalitat.

Per sintetitzar-ho:
La concepció global de Wieland és mítica, la de Ponnelle narrativa i la de Chéreau és existencial.

Els personatges de Wieland són arquetips, amb Ponnelle són psicològics i amb Chéreau mostren la fragilitat humana-

L’escena de Wieland és abstracta, la de Ponnelle és realista i “bonica” i la de Chéreau concreta, austera i atemporal.

La comunió amb la música en Wieland és supeditada, en Ponnelle és harmònica i en Chéreau dialogant,

La conclusió de la proposta en Wieland és meditativa i sacralitza l’òpera com si fos un etern misteri, en Ponnelle la proposta esdevé, la narra de manera nítidament clàssica sense preguntar-se res més i en Chéreau la proposta es mostra despullada esdevenint humanament pertorbadora.

Totes tres estan a l’abast i són musicalment molt interessants, amb equips vocals molt potents, mentre que escènicament mostren tres maneres radicalment diferents de presentar una òpera. M’hauria agradat molt tenir a disposició la producció de Peter Sellars per a l’Òpera de Paris (2005), amb els fascinants i hipnòtics vídeos de Bill Viola. És una proposta més a prop de Wieland Wagner, tot i que és innegable que també va a la recerca de la bellesa estètica de Ponnelle.  Aquesta producció és la que més m’ha colpit de les que he pogut veure tant en el teatre com en vídeo. Malauradament o possiblement amb tota la lògica, Bill Viola no va voler que es retransmetés mai per streaming ni que s’edités comercialment, ja que tota la màgia que es produeix en el teatre és impossible encabir-la en una pantalla de cinema o televisió on estàs condicionat pel realitzador i no per l’experiència immersiva.

Així doncs, aquesta és la proposta de Wieland Wagner de l’any 1967 amb Pierre Boulez dirigint i Wolfgang Windgassen, Birgit Nilsson, Hans Hotter, Frans Andersson, Hertha Töpper i Gerd Nienstedt 

La de Jean-Pierre Ponnelle és molt més coneguda i divulgada, amb unes excel·lents condicions técniques tot i que la gravació és de l’any  1983  amb Daniel Barenboim dirigint i René Kollo, Johanna Meier, Matti Salminen, Hermann Becht, Hanna Schwarz i Robert Schunk, Festival de Bayreuth Festival de Bayreuth

La de Patrice Chereau encara és més coneguda i és més recent, prové de la inauguració de la temporada de la Scala el 7 de desembre de 2007 amb  Daniel Barenboim dirigint i Ian Storey, Waltraud Meier, Matti Salminen, Gerd Grochowski, Michelle DeYoung i Willy Hartmann.

 Insisteixo que he obviat produccions com la de Tcherniakov, que també es pot trobar fàcilment, perquè emmetzina tot allò que precisament avui volia proposar. Altres  produccions més realistes o molt estètiques i acolorides, com aquella que vàrem veure al Liceu la temporada 2010 de Ton Steingraber amb escenografia i vestuari de David Hockney que ho envoltava tot en una narració waltdisneyana, eren tan discutibles tot i la teòrica adapatació al llibret original, com aquestes que s’allunyen de manera provocadora. Tot això no m’interesse en una òpera com aquesta, en la “meva” òpera. Tan bo Bárbara Lluch es concentri i es fusioni en perfecta comunió amb la música,