No hi ha director artístic d’una casa d’òpera que tingui l’encert d’agradar a tot el públic, ho sap tothom i és profecia i, per tant, que en mig de l’encert d’aconseguir que la gran Lise Davidsen ens regali la primera Isolde al Liceu i el fenomen hagi posat el teatre que dirigeix artísticament al capdavant de tots els teatres d’òpera, que Victor Garcia de Gomar ens coli el Balkian Erotic Epic de la seva admirada Marina Abramović, ho hauré d’acceptar a contracor. No estic en contra de que es programi, però crec que s’hauria d’haver programat fora d’abonament ja que no es tracta d’un ballet, tot i que ballen una mica, ni d’una òpera tot i que també canten, és una performance de quasi tres hores i mentre el Liceu encara no s’hagi estrenat Les Troyens o La donna del lago, entre moltes altres obres mestres, que en l’abonament ens col·loquin una performance com aquesta ho trobo injust. Estic content que l’hagin renovat fins al 2031 i d’això potser en parlaré un altre dia, però a vegades les seves patinades em treuen de pollaguera.

Què la performance s’inclogui en la programació de dansa de la temporada em sembla, si més no curiós i injust perquè els amants de la dansa es poden sentir ultratjats, i potser us preguntareu els que em coneixeu més, que com és que en parli sent la dansa una disciplina artística amb la qual no em sento especialment identificat. Potser hi haurà, perquè sempre hi ha qui pensa malament i no encerta, qui cregui que em vaig deixar endur pel morbo de la campanya publicitària vestida d’advertència als abonats, que els despullats i escenes simulades de sexe m’havien tret la mandra de sobra, però res més lluny de la veritat, si vull “alegria macarena”, sé, com tohom, on connectar-me i llestos!. Vaig badar i no vaig bescanviar l’entrada set dies abans de l’espectacle per una del segon repartiment de La Gioconda (pagant la diferència), com volia i quan ho vaig voler fer, ja no hi vaig ser a temps. Tampoc la volia posar a la venda mitjançant el mercat secundari, opció que ofereix el mateix teatre, perquè em sembla injust que aquesta alternativa penalitzi tant a l’abonat i beneficiï doblement al teatre. Jo poso la meva entrada a disposició marcant el preu i si es ven jo acabo rebent el 50% del preu que he estipulat, l’altre 50% se’l queda el teatre que ja havia fet “el seu negoci” proporcional d’aquest espectacle quan vaig comprar l’abonament, i si tota la gestió la faig jo per la web, quins costos addicionals té el teatre per endur-se’n el 50% del preu de venda que he posat jo? Tampoc volia regalar-la perquè no coneixia el que anava a regalar i no volia fer-me més enemics dels que ja tinc. En definitiva, amb tota la mandra imaginable i amb el neguit que em produeixen alguns comentaris llegits de coneguts, amics i saludats que ja l’havien vist, em dirigeixo cap al Liceu.

A la façana pengen de manera, deixeu-me dir que vergonyosa (foto de capçalera), els advertiments previs per a tot el públic assistent (en negreta i cursiva els trobareu més avall) i també la pàgina web del teatre ens recorda allò que ja ens va enviar per correu fa setmanes, no fos cas que algú s’escandalitzes o les tietes es despistessin pensant que van a veure uns cors i danses de l’esbart dansaire de Zagreb:

Atenció informació sobre l’espectacle Balkan Erotic Epic (una vegada passat el corrector de català perquè els responsables de comunicació del Liceu no deuen saber que és un servei gratuït que ofereix la xarxa)

A Balkan Erotic Epic, entre la performance, la dansa i l’experiència escènica sensitiva, Abramović fusiona els antics mites i les llegendes dels Balcans amb les tradicions folklòriques i l’erotisme, creant així una obra de gran poder visual i emocional. L’artista, fent servir la seva gramàtica plàstica i en una reivindicació feminista d’alt voltatge, utilitza el cos com a mitjà d’expressió, però també com a espai per qüestionar les normes socials i polítiques relacionades amb la sexualitat, la violència i el poder.

Com sabeu, aquest espectacle de Marina Abramović, mare de la performance, es va estrenar mundialment el passat 9 d’octubre a Manchester i donada la naturalesa del que ha esdevingut finalment, creiem que heu de ser coneixedors de certs detalls de l’espectacle prèviament a la vostra assistència:

• Només per a majors de 18 anys. Es faran comprovacions d’identitat a l’entrada.
• L’espectacle conté nus integrals i escenes sexuals explícites, inclosos actes simulats.
• Epilèpsia fotosensible: l’espectacle utilitza efectes de llum similars als d’una bola de miralls.
• Està totalment prohibit fer fotografies durant la representació.
• Es demanarà a tots els espectadors que guardin els seus telèfons en fundes de seguretat tancables, que romandran amb vosaltres i es desbloquejaran al final de l’espectacle (o si necessiteu marxar abans). Això garanteix la protecció i la seguretat dels intèrprets, així com una immersió completa en Balkan Erotic Epic.
• L’experiència té una durada aproximada de 3 hores i donada la seva naturalesa es permetrà l’entrada i la sortida de la Sala en qualsevol moment de la funció. El servei de bar estarà obert en tot moment (tingueu present que els telèfons mòbils estaran dins les fundes de seguretat durant tota l’estada. Això vol dir que, si feu servir el pagament amb el mòbil (NFC), no el podreu utilitzar al bar. Us recomanem portar targeta física o efectiu.)

Vàries coses respecte als advertiments:

Majors de divuit anys? La canalla que té mòbil, que és pràcticament tota a partir dels deu anys, pot accedir amb tota la facilitat del món a qualsevol de les plataformes que ofereixen sexe per a tots els gustos i condicions només prenen una tecla, se’ls ha de prohibir entrar si és que els seus pares o acompanyants no tenen cap inconvenient en què ho vegin? Poden entrar al Tristan und Isolde i a la ballaruga balcànica no? Em sembla grotesc. No és un espectacle infantil com tampoc ho és el Tristan o La Gioconda, però prohibir l’entrada? Al Liceu no hi poden entrar els menors perquè no poden pagar el que costa una entrada i punt. Els nus i les escenes de sexe explícit (que no n’hi ha) són el motiu? La canalla poden veure per la televisió com un activista social és assassinat impunement per la policia dels Estats Units mentre dinen, sopen o esmorzen i no poden veure nus sobre un escenari? No és demagògia això meu, em sembla indignant, perquè el que ofereix la senyora Marina Abramović , agradi o no, no és un espectacle del Bagdad amb un nan amb un cigalot distret que fa les alegries de la concurrència, no fotem!, es tracta, fent un copy paste del mateix teatre, d’un espectacle inclassificable que es mou entre la dansa i la performance combina elements de la tradició de l’art performatiu amb la sensualitat i l’erotisme, i reflecteix l’exploració constant d’Abramović sobre el cos, la sexualitat i els límits de l’experiència humana. L’obra s’inscriu en el context cultural dels Balcans, un lloc carregat d’història, conflicte i una rica tradició cultural, la qual cosa fa que la peça no només sigui un repte estètic, sinó també una reflexió profunda sobre la identitat i les tensions polítiques i socials del territori. “Toma del frasco Carrasco!”

La creadora i el director artístic del Liceu parlen en el programet de mà de la significança de l’erotisme i el sexe en les cultures pretèrites i, així i tot, el mateix teatre prohibeix que un menor d’edat (adolescents de catorze a disset anys, per exemple) puguin assistir a aquest espectacle? Qui sap si un o una adolescent inquiets i amb les feromones alterades traurien més profit d’aquesta performance per a ells prohibida, que no pas sentint a l’exultant santa Davidsen cantant “Wie lachend sie mir Lieder singen, als ich ihn sah, den wunden Mann…” Potser s’engrescarien més a repetir Liceu en un futur que no pas amb els discjòqueis dels Under35.

El tema mòbil, en canvi, em sembla esplèndid, no per evitar que en aquesta performance a l’hora de veure la carn d’olla bellugant-se per sobre l’escenari, hi hagués una enlairada de braços amb l’aparell (el telefònic) a la mà, intentant capturar el gloriós moment, no per aquesta ni per aquest motiu, per a totes les representacions, concerts, recitals i ballarugues diverses que es facin a partir d’ara. Tots els mòbils dins el fantàstic preservatiu superprecintat i a prova de manipulacions. No sabeu pas totes les enrabiades que ens estalviaríeu a la immensa majoria de públic i als artistes i músics.

Dels efectes de llum anomenats de manera escandalosament espectacular “Epilèpsia fotosensible” ni us en parlaré. Hi ha moments de disseny de llums que són un goig, això sí.

La cerimònia dels preservatius telefònics a l’entrada hauria de millorar en un futur, a causa dels col·lapses i cues que s’han originat, però han contractat a molt personal que ben segur farà baixar la taxa d’atur del mes de gener.

Creia que el fet de poder entrar i sortir durant les tres hores que dura la representació, sense cap entreacte, seria molt pitjor del que ha estat. No hi ha hagut a penes desercions, només un senyor molt gran ja (entre vuitanta i la mort diria jo), quan portava una hora ha començat a queixar-se en veu alta que ja estava tip i que volia marxar, que allò no era música, que era molt avorrit i que ja estava tip de figues (literal), com que el senyor es creia que amb l’edat es justifica tot, no ha parat de queixar-se fins a sortir al passadís. Una parella davant meu, segurament amb problemes de pròstata, han sortit per tornar a entrar al cap d’una estoneta i un matrimoni que seu al meu davant, han marxat per no tornar. Desercions discretes amb el corresponent i molest cop de porta del passadís, però en general tot el públic que no omplia del tot, però sí que amb notorietat, ha aguantat fins al final. Un públic amb moltes cares noves, molt modernets, a dojo i molta estrangeria, un públic de performance cool.

I la performance?

Llarga, molt llarga, excessivament llarga. Una introducció interminable i en general a tots els diferents números els hi sobrava metratge, a banda de l’inici, el número de les “xones sota la pluja” (si Gene Kelly aixequés el cap!) després dels cinc primers minuts de curiosa i divertida ocurrència, m’ha semblat pesadíssim, fins i tot si el meu interès màxim a la vida fos veure dones enlairant les faldilles i obrint-se de cames per ensenyar les figues que han atipat a aquell senyor que ha marxat fastiguejat, trobo que ja n’hi havia prou amb cinc minuts. També el número inicialment hipnòtic i bellíssim del cementiri amb el cos de ball nu fent l’amor amb els esquelets (la versió balcànica de la dansa de la mort de la nostrada Verges?), m’ha semblat interminable i això que es tracta d’un dels moments més potents de la proposta.

Marina Abramović té un concepte de l’estètica enlluernador i sap crear moments especialment notables, d’aquells que et queden gravats per sempre més, però alhora peca, per a mi, de recurrència, pedanteria i intel·lectualitat distant. S’estima massa i allò que inicialment et sorprèn en positiu i encisa, t’acaba fatigant. Pesada!

La performance no té cap argument, Abramović com si fos en Joan Amades, va recollir costums ancestrals i atàviques dels Balcans i fa una amanida que pot resultar indigesta per la quantitat i la poca varietat. La dansa, tret d’algun moment com en una mena de funeral, que pren notorietat, és molt bàsica, folklòrica i repetitiva, mentre que els cants que acompanyen gran part de l’excel·lent banda sonora, m’han semblat el més interessant de la proposta, amb tres veus, que tot i estar amplificades, m’han agradat, cadascuna amb profundes reminiscències ètniques. Esplèndides.

La posada en escena és variada, atractiva i sorprenent, amb cops d’efecte com unes escenografies gegantines de genitals masculins que deixen en ridícul a Nacho Vidal o John Holmes, o una pizzeria rústica de poble, però amb una escala que sembla dissenyada per Le Corbusier per embolcallar el moment musical més agraït de la vetllada, per no parlar del gran moment del cementiri, amb un efecte escènic magnífic i un disseny de llums molt suggerent. Suposo que per descansar i permetre els canvis d’escena, hi ha una senyora que fa de mestre de cerimònies que m’ha carregat bastant, volent fer gràcia i ai!, quan es vol fer gràcia i al públic li costa arrancar és que alguna cosa falla. Cal dir que a banda de l’acció escènica, hi ha unes projeccions que reforcen les imatges de l’escenari, de gran bellesa plàstica, el fort d’Abramović

Tres hores seguides, són moltes hores, però si estan justificades per una trama dramàtica que et manté clavat a la butaca o per un desgavell d’enginy visual i estètic es podrien justificar. L’erotisme dels balcans, amb les receptes de l’herboralari precursores de la Viagra incloses, amb una horeta i mitja a tot estirar ja n’hi havia ben bé prou.

Aplaudiments generals, sense l’entusiasme que provoca el Liebestod de la santa, és clar i tal dia farà un any.

Una última i no menys important reflexió. Que despré de presentar aquelles 7 vides de la Callas, una ocurrencia d’aquelles que sovintegen el Saló dels miralls, de dissenyar el prgrama general d’aquesta temporada i aquest perfomance balcànica, la Marina ja tingui la medalla d’or del Liceu em sembla una autèntica burla per a tots aquells grans professionals, artistes o associacions que han passat o són fonament de la casa i encara no sel’s hi ha donat. A vegades la modernor els fa patinar més que a la Sonja Henie.