No hi ha director artístic d’una casa d’òpera que tingui l’encert d’agradar a tot el públic, ho sap tothom i és profecia i, per tant, que en mig de l’encert d’aconseguir que la gran Lise Davidsen ens regali la primera Isolde al Liceu i el fenomen hagi posat el teatre que dirigeix artísticament al capdavant de tots els teatres d’òpera, que Victor Garcia de Gomar ens coli el Balkian Erotic Epic de la seva admirada Marina Abramović, ho hauré d’acceptar a contracor. No estic en contra de que es programi, però crec que s’hauria d’haver programat fora d’abonament ja que no es tracta d’un ballet, tot i que ballen una mica, ni d’una òpera tot i que també canten, és una performance de quasi tres hores i mentre el Liceu encara no s’hagi estrenat Les Troyens o La donna del lago, entre moltes altres obres mestres, que en l’abonament ens col·loquin una performance com aquesta ho trobo injust. Estic content que l’hagin renovat fins al 2031 i d’això potser en parlaré un altre dia, però a vegades les seves patinades em treuen de pollaguera.
Què la performance s’inclogui en la programació de dansa de la temporada em sembla, si més no curiós i injust perquè els amants de la dansa es poden sentir ultratjats, i potser us preguntareu els que em coneixeu més, que com és que en parli sent la dansa una disciplina artística amb la qual no em sento especialment identificat. Potser hi haurà, perquè sempre hi ha qui pensa malament i no encerta, qui cregui que em vaig deixar endur pel morbo de la campanya publicitària vestida d’advertència als abonats, que els despullats i escenes simulades de sexe m’havien tret la mandra de sobra, però res més lluny de la veritat, si vull “alegria macarena”, sé, com tohom, on connectar-me i llestos!. Vaig badar i no vaig bescanviar l’entrada set dies abans de l’espectacle per una del segon repartiment de La Gioconda (pagant la diferència), com volia i quan ho vaig voler fer, ja no hi vaig ser a temps. Tampoc la volia posar a la venda mitjançant el mercat secundari, opció que ofereix el mateix teatre, perquè em sembla injust que aquesta alternativa penalitzi tant a l’abonat i beneficiï doblement al teatre. Jo poso la meva entrada a disposició marcant el preu i si es ven jo acabo rebent el 50% del preu que he estipulat, l’altre 50% se’l queda el teatre que ja havia fet “el seu negoci” proporcional d’aquest espectacle quan vaig comprar l’abonament, i si tota la gestió la faig jo per la web, quins costos addicionals té el teatre per endur-se’n el 50% del preu de venda que he posat jo? Tampoc volia regalar-la perquè no coneixia el que anava a regalar i no volia fer-me més enemics dels que ja tinc. En definitiva, amb tota la mandra imaginable i amb el neguit que em produeixen alguns comentaris llegits de coneguts, amics i saludats que ja l’havien vist, em dirigeixo cap al Liceu.
A la façana pengen de manera, deixeu-me dir que vergonyosa (foto de capçalera), els advertiments previs per a tot el públic assistent (en negreta i cursiva els trobareu més avall) i també la pàgina web del teatre ens recorda allò que ja ens va enviar per correu fa setmanes, no fos cas que algú s’escandalitzes o les tietes es despistessin pensant que van a veure uns cors i danses de l’esbart dansaire de Zagreb:
Atenció informació sobre l’espectacle Balkan Erotic Epic (una vegada passat el corrector de català perquè els responsables de comunicació del Liceu no deuen saber que és un servei gratuït que ofereix la xarxa)
A Balkan Erotic Epic, entre la performance, la dansa i l’experiència escènica sensitiva, Abramović fusiona els antics mites i les llegendes dels Balcans amb les tradicions folklòriques i l’erotisme, creant així una obra de gran poder visual i emocional. L’artista, fent servir la seva gramàtica plàstica i en una reivindicació feminista d’alt voltatge, utilitza el cos com a mitjà d’expressió, però també com a espai per qüestionar les normes socials i polítiques relacionades amb la sexualitat, la violència i el poder.
Com sabeu, aquest espectacle de Marina Abramović, mare de la performance, es va estrenar mundialment el passat 9 d’octubre a Manchester i donada la naturalesa del que ha esdevingut finalment, creiem que heu de ser coneixedors de certs detalls de l’espectacle prèviament a la vostra assistència:
• Només per a majors de 18 anys. Es faran comprovacions d’identitat a l’entrada.
• L’espectacle conté nus integrals i escenes sexuals explícites, inclosos actes simulats.
• Epilèpsia fotosensible: l’espectacle utilitza efectes de llum similars als d’una bola de miralls.
• Està totalment prohibit fer fotografies durant la representació.
• Es demanarà a tots els espectadors que guardin els seus telèfons en fundes de seguretat tancables, que romandran amb vosaltres i es desbloquejaran al final de l’espectacle (o si necessiteu marxar abans). Això garanteix la protecció i la seguretat dels intèrprets, així com una immersió completa en Balkan Erotic Epic.
• L’experiència té una durada aproximada de 3 hores i donada la seva naturalesa es permetrà l’entrada i la sortida de la Sala en qualsevol moment de la funció. El servei de bar estarà obert en tot moment (tingueu present que els telèfons mòbils estaran dins les fundes de seguretat durant tota l’estada. Això vol dir que, si feu servir el pagament amb el mòbil (NFC), no el podreu utilitzar al bar. Us recomanem portar targeta física o efectiu.)
Vàries coses respecte als advertiments:
Majors de divuit anys? La canalla que té mòbil, que és pràcticament tota a partir dels deu anys, pot accedir amb tota la facilitat del món a qualsevol de les plataformes que ofereixen sexe per a tots els gustos i condicions només prenen una tecla, se’ls ha de prohibir entrar si és que els seus pares o acompanyants no tenen cap inconvenient en què ho vegin? Poden entrar al Tristan und Isolde i a la ballaruga balcànica no? Em sembla grotesc. No és un espectacle infantil com tampoc ho és el Tristan o La Gioconda, però prohibir l’entrada? Al Liceu no hi poden entrar els menors perquè no poden pagar el que costa una entrada i punt. Els nus i les escenes de sexe explícit (que no n’hi ha) són el motiu? La canalla poden veure per la televisió com un activista social és assassinat impunement per la policia dels Estats Units mentre dinen, sopen o esmorzen i no poden veure nus sobre un escenari? No és demagògia això meu, em sembla indignant, perquè el que ofereix la senyora Marina Abramović , agradi o no, no és un espectacle del Bagdad amb un nan amb un cigalot distret que fa les alegries de la concurrència, no fotem!, es tracta, fent un copy paste del mateix teatre, d’un espectacle inclassificable que es mou entre la dansa i la performance combina elements de la tradició de l’art performatiu amb la sensualitat i l’erotisme, i reflecteix l’exploració constant d’Abramović sobre el cos, la sexualitat i els límits de l’experiència humana. L’obra s’inscriu en el context cultural dels Balcans, un lloc carregat d’història, conflicte i una rica tradició cultural, la qual cosa fa que la peça no només sigui un repte estètic, sinó també una reflexió profunda sobre la identitat i les tensions polítiques i socials del territori. “Toma del frasco Carrasco!”
La creadora i el director artístic del Liceu parlen en el programet de mà de la significança de l’erotisme i el sexe en les cultures pretèrites i, així i tot, el mateix teatre prohibeix que un menor d’edat (adolescents de catorze a disset anys, per exemple) puguin assistir a aquest espectacle? Qui sap si un o una adolescent inquiets i amb les feromones alterades traurien més profit d’aquesta performance per a ells prohibida, que no pas sentint a l’exultant santa Davidsen cantant “Wie lachend sie mir Lieder singen, als ich ihn sah, den wunden Mann…” Potser s’engrescarien més a repetir Liceu en un futur que no pas amb els discjòqueis dels Under35.
El tema mòbil, en canvi, em sembla esplèndid, no per evitar que en aquesta performance a l’hora de veure la carn d’olla bellugant-se per sobre l’escenari, hi hagués una enlairada de braços amb l’aparell (el telefònic) a la mà, intentant capturar el gloriós moment, no per aquesta ni per aquest motiu, per a totes les representacions, concerts, recitals i ballarugues diverses que es facin a partir d’ara. Tots els mòbils dins el fantàstic preservatiu superprecintat i a prova de manipulacions. No sabeu pas totes les enrabiades que ens estalviaríeu a la immensa majoria de públic i als artistes i músics.
Dels efectes de llum anomenats de manera escandalosament espectacular “Epilèpsia fotosensible” ni us en parlaré. Hi ha moments de disseny de llums que són un goig, això sí.
La cerimònia dels preservatius telefònics a l’entrada hauria de millorar en un futur, a causa dels col·lapses i cues que s’han originat, però han contractat a molt personal que ben segur farà baixar la taxa d’atur del mes de gener.
Creia que el fet de poder entrar i sortir durant les tres hores que dura la representació, sense cap entreacte, seria molt pitjor del que ha estat. No hi ha hagut a penes desercions, només un senyor molt gran ja (entre vuitanta i la mort diria jo), quan portava una hora ha començat a queixar-se en veu alta que ja estava tip i que volia marxar, que allò no era música, que era molt avorrit i que ja estava tip de figues (literal), com que el senyor es creia que amb l’edat es justifica tot, no ha parat de queixar-se fins a sortir al passadís. Una parella davant meu, segurament amb problemes de pròstata, han sortit per tornar a entrar al cap d’una estoneta i un matrimoni que seu al meu davant, han marxat per no tornar. Desercions discretes amb el corresponent i molest cop de porta del passadís, però en general tot el públic que no omplia del tot, però sí que amb notorietat, ha aguantat fins al final. Un públic amb moltes cares noves, molt modernets, a dojo i molta estrangeria, un públic de performance cool.
I la performance?
Llarga, molt llarga, excessivament llarga. Una introducció interminable i en general a tots els diferents números els hi sobrava metratge, a banda de l’inici, el número de les “xones sota la pluja” (si Gene Kelly aixequés el cap!) després dels cinc primers minuts de curiosa i divertida ocurrència, m’ha semblat pesadíssim, fins i tot si el meu interès màxim a la vida fos veure dones enlairant les faldilles i obrint-se de cames per ensenyar les figues que han atipat a aquell senyor que ha marxat fastiguejat, trobo que ja n’hi havia prou amb cinc minuts. També el número inicialment hipnòtic i bellíssim del cementiri amb el cos de ball nu fent l’amor amb els esquelets (la versió balcànica de la dansa de la mort de la nostrada Verges?), m’ha semblat interminable i això que es tracta d’un dels moments més potents de la proposta.
Marina Abramović té un concepte de l’estètica enlluernador i sap crear moments especialment notables, d’aquells que et queden gravats per sempre més, però alhora peca, per a mi, de recurrència, pedanteria i intel·lectualitat distant. S’estima massa i allò que inicialment et sorprèn en positiu i encisa, t’acaba fatigant. Pesada!
La performance no té cap argument, Abramović com si fos en Joan Amades, va recollir costums ancestrals i atàviques dels Balcans i fa una amanida que pot resultar indigesta per la quantitat i la poca varietat. La dansa, tret d’algun moment com en una mena de funeral, que pren notorietat, és molt bàsica, folklòrica i repetitiva, mentre que els cants que acompanyen gran part de l’excel·lent banda sonora, m’han semblat el més interessant de la proposta, amb tres veus, que tot i estar amplificades, m’han agradat, cadascuna amb profundes reminiscències ètniques. Esplèndides.
La posada en escena és variada, atractiva i sorprenent, amb cops d’efecte com unes escenografies gegantines de genitals masculins que deixen en ridícul a Nacho Vidal o John Holmes, o una pizzeria rústica de poble, però amb una escala que sembla dissenyada per Le Corbusier per embolcallar el moment musical més agraït de la vetllada, per no parlar del gran moment del cementiri, amb un efecte escènic magnífic i un disseny de llums molt suggerent. Suposo que per descansar i permetre els canvis d’escena, hi ha una senyora que fa de mestre de cerimònies que m’ha carregat bastant, volent fer gràcia i ai!, quan es vol fer gràcia i al públic li costa arrancar és que alguna cosa falla. Cal dir que a banda de l’acció escènica, hi ha unes projeccions que reforcen les imatges de l’escenari, de gran bellesa plàstica, el fort d’Abramović
Tres hores seguides, són moltes hores, però si estan justificades per una trama dramàtica que et manté clavat a la butaca o per un desgavell d’enginy visual i estètic es podrien justificar. L’erotisme dels balcans, amb les receptes de l’herboralari precursores de la Viagra incloses, amb una horeta i mitja a tot estirar ja n’hi havia ben bé prou.
Aplaudiments generals, sense l’entusiasme que provoca el Liebestod de la santa, és clar i tal dia farà un any.
Una última i no menys important reflexió. Que despré de presentar aquelles 7 vides de la Callas, una ocurrencia d’aquelles que sovintegen el Saló dels miralls, de dissenyar el prgrama general d’aquesta temporada i aquest perfomance balcànica, la Marina ja tingui la medalla d’or del Liceu em sembla una autèntica burla per a tots aquells grans professionals, artistes o associacions que han passat o són fonament de la casa i encara no sel’s hi ha donat. A vegades la modernor els fa patinar més que a la Sonja Henie.
IN FERNEM LAND 
Bon dia: no tinc entrada , la vaig canviar per un Tristan .
Veig que ho vaig fer moooolt bé.
M. Jesús
M'agradaM'agrada
Hola, M. Jesús.
No sé què dir-te, com tot va a gust del consumidor, jo només parlo per mi. No em sap greu haver-ho vist, però amb la meitat de la durada n’hi havia ben bé prou.
M'agradaLiked by 1 person
Ostres! M’ha sorpres veure el teu post sobre aquest espectacle. No pensava pas que tu hi assistissis! Aquest any, amb una amiga, vam agafar un abonament de dansa, per que anavem a agafar els altres tres espectacles i preu per preu vam acabar amb l’abonament, tot esperant el que ens depararia amb aquest balcan.
Haviem estat divendres passat a veure la Santa, que no la d’Avila, i el primer que vam dir en entrar va ser: caram! el public avui es radicalment diferent. Molt “modern” que no saps si es per conviccio o per allo de “epateur le bourgeois”.
El tema mobils em va dur a mi a la mateixa conclusio! No ho poden implementar en totes les funcions? I ens estalviem els que sonen a mitja funcio o que el del costat envii un whatsapp o un twit a mig espectacle, i no precisament a l’entreacte.
De la performance coincideixo amb tu plenament. El que mes em va agradar va ser la part de la banda sonora, amb unes musiques i veus, en alguns moments molt captivadores, molt ancestrals. I, efectivament, cada “numero” l’hagues retallat a la meitat, amb el que no ens hauria esgotat tant. Esteticament, la part del cementiri era, certament, molt potent. I el de l’enterrament (o boda negra) va ser especialment reeixit.
Ara, en sortir, em preguntava, i amb tot aixo, na Abramovic que ens ha volgut dir? Que esperava que m’aportes el seu espectacle? I noi, no vaig ser capaç de trobar una resposta clara.
En fi, a mitjans febrer hi ha un ballet del Royal Ballet al cinema. Aquest cop si, dansa.
Salut!
M'agradaLiked by 1 person
Benvolgut, JordiP.
Els abonaments inclouen, com bé saps, concerts, dansa, recitals i òpera. Fa molts anys que reclamo abonaments separats, però el concepte és un altre perquè la temporada del Liceu ho inclou tot, fins i tot performances com aquesta, que no és res del descrit abans.
Sempre he cregut que els amants de la dansa estan perjudicats, perquè si no són especialment amants de l’òpera, no tenen la mateixa oportunitat que nosaltres d’obtenir bones localitats en un gènere on la visió de l’escenari és fonamental mentre que a l’òpera no.
Certament, hi ha possibilitats de canvi i vaig badar, per tant, em vaig menjar amb patates una performance que em sembla bé que s’inclogui en la temporada, però sempre fora de l’abonament, perquè de la mateixa manera ens podrien colar una Terra Baixa o un Una extraña pareja i la major part dels abonats que també poden ser amants del teatre no es fan abonats per veure’n al Liceu. Les performances d’aquesta senyora o qualsevol artista tenen el seu públic, doncs fora d’abonament i que tots els modernets que la vulguin veure que puguin comprar entrades centrades i amb visió total de l’escenari, perquè d’altra manera, aquest espectacle encara és menys digerible.
Pel que fa a la performance i la pregunta que et vas fer en sortir jo ja la tenia clara abans d’entrar. No ens vol dir res, és un pretext per fer les seves composicions visuals, de la mateixa manera que un altre dia podem veure una performance d’hora i mitja sobre les calçotades i la màgia d’introduir-se per la boca un ceballot fàl·lic untat amb una salsa menstrual de manera col·lectiva. Estic segur que si els directius del Liceu la porten aquests dies a una de les moltes masies catalanes que en fan, la Marina es torna “pazza”.
Coses de la modernor.
M'agradaM'agrada
No he assistit a «l’espectacle» ni ho faré. Ara estic molt lluny de Barcelona i tampoc està la cosa com per agafar el cotxe i posar-se a l’infern de l’AP7 i ja no diguem dels trens.
El meu apunt es refereix a que he vist a la revista Òpera Actual que la Sra. Abramovic ha rebut la medalla d’or del Liceu. Quins mèrits ha fet? la cosa de la Callas, aquest Balcanic erotic… i, és clar, el programa de la temporada actual. Tindrà alguna cosa a veure que, segons es diu, és amiga del Sr. Soros, el de la Open society…? En fi, no em vull posar en embolics…
Per cert, el premi de la medalla també li ha tocat al «compositor» Héctor Parra. He tingut la oportunitat i la dissort d’assistir a la majoria d’estrenes de les seves peces a l’Auditori quan era abonat de l’OBC. No n’hi ha hagut cap que m’agradés gens ni mica i us puc assegurar que la rebuda del public era més que freda. Però no sé per quins set sous era artista en residència…
Amb la de gent que fa coses interessants i de qualitat…
Ja m’he desfogat ni que sigui una mica.
M'agradaLiked by 1 person
Hola, Pere.
Travessar quasi tot Catalunya per veure aquesta performance, si no ets fan incondicional de l’artista, no té cap sentit. Imagino que ja deu costar veure una òpera, que és el nostre negociat, una cosa inclassificable com aquesta, encara més.
Que es programi em sembla bé, hi ha molt modernets que flipen amb aquestes coses i per tant, que posin tot l’aforament a la venda i que els abonats que ho vulguin tinguin fins i tot preferència, però no obligats a comprar un espectacle que poc té a veure amb allò que fan que any rere any s’abonin. Pel que fa a Hèctor Parra i la seva medalla d’or, tampoc l’entenc gaire, però s’han programat dues òperes seves: l’any 2009 Hypermusic Prologue, a project opera in Seven Planes al Foyer i l’Orgia l’any 2024 a la sala Gran. No és el compositor de la meva vida, però no crec que el premi sigui en funció si agrada o no, però com tu penso que és massa aviat per rebre-la. Els criteris actuals semblen més per la seva obra que no pas per la seva obra a les temporades, no són els mateixos d’abans, és clar. Els premiats amb l’honor aquest any han estat:
Josep Pons — Medalla d’Or artística, director d’orquestra, pel seu paper al capdavant de l’Orquestra del Liceu.
Javier Camarena — Medalla d’Or de veu, tenor de reconegut prestigi internacional.
Àlex Ollé — Medalla d’Or de dedicació especial, director escènic destacat.
Marina Abramović — Medalla d’Or de les arts visuals, artista de performance de renom internacional.
Hèctor Parra — Medalla d’Or de composició, per la seva trajectòria en la música contemporània operística.
Anna Maleras — Medalla d’Or de dansa, per la seva contribució a la dansa i coreografia.
Fundació Òpera de Catalunya — Medalla d’Or institucional, per la promoció i difusió de l’òpera a Catalunya.
SANTANDER i Fundación Santander — Medalles d’Or de mecenatge, per la seva col·laboració i suport cultural.
Joan Uriach (a títol pòstum) — Medalla d’Or de filantropia, en reconeixement al seu compromís amb la cultura i el teatre.
Sense més comentaris
M'agradaLiked by 1 person
Estic absolutament d’ acord amb tot el que dius. Que el Liceu es quedi més del 50% quan un abonat ven una entrada quan això no els reporta cap feina em sembla directament un robatori. Que aquest espectacle hauria de programar-se fora d abonament, també. Que els pocs soferts abonats que hem vist l’espectacle hem sortit perplexos , també .
Molts trossos pesats i repetitius i si es proposava escandalitzar, tampoc no ho ha aconseguit. Per a mi totalment prescindible.
No li trobo cap mèrit a la Sra. Abramovic perquè li hagin donat la medalla del Liceu i ,al damunt, una exposició d’ uns quadrets seus al saló de miralls que no té cap interès artístic.
Quants diners deuen costar totes aquestes idees supèrflues d’ artistes residents i exposicions prescindibles?
Això, sí, als soferts abonats ens raspallen de tant en tant amb paraules buides quan es presenta la temporada però ens fan empassar una programació molt discutible i ens expremen econòmicament si volem vendre una entrada.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies per comentar, Joaquim.
Aquesta pràctica de la venda d’entrades del segon marcat ja és una còpia del que també fa el Barça amb els seus socis que posen a disposició les seves localitats quan no hi poden anar o no en tenen ganes. Crec recordar, que això ja ve de l’època de l’oblidable director Guasch, d’infausta memòria, que no s’hagi retocat per afavorir a l’abonat ja no m’estranya perquè els abonats no som precisament el públic més ben tractat de la casa.
No estic gens en contra d’obrir el Liceu a totes les formes artístiques i que s’ompli d’escultures o muntatges, tot i que en un teatre amb tan pocs espais disponibles (no és el Teatro Real que li sobren salons i salons de descans en els que a penes hi va algú), en el Liceu hi ha a banda dels passadissos, el saló dels Miralls on només faltaven les diferents escultures o paradetes, per tenir més junts i incòmodes al públic durant els descansos, el Foyer o el vestíbul d’entrada. Potser el Foyer seria més adequat tot i que no sigui tan vistós…
M'agradaLiked by 1 person
Jo ja fa uns anys que el Liceu ja no em pren el pél com ho ha fet en un passat. Els abonats sempre em sigut uns cap de turc per salvar les misèries del teatre. Ara sóc molt més feliç només comprant les obres que m’interessen sense passar pel sedaç de la membresía d’aquest club líric i quan no estic del tot satisfet em desplaço a llocs on pot ser aquella temporada perten millor títols o cantants ja sigui a València, Bilbao o Madrid. Dit això i responent a el què ha dit el Sr. Joaquim sobre la vergonya de no estrenar La donna del Lago o Les Troyens podríem reivindicar molt més títols injustament oblidats i sepultats sobre la supremacía del molt tirá » reportori «. Aquí deixo algunes de les obres mestres que encara avui espero que programin un dia.
Notre Dame – Schmidt
La Sorcière – Erlanger
Risurrezione – Alfano
L’Etranger – D’Andy
Der Evangelimann – Kienzl
La Navarraise – Massenet
Mendi Mendiyan – Usandizaga
Golem – Bretan
La Nonne Sanglante- Gounod
Grisélidis – Massenet
Pepita Jiménez – Albéniz
Zingari- Leocavallo
Dante – Godard
Der Vampyr – Marshner
I tants altres que em deixo per no fer això massa llarg. Sempre penso que no ho veure mai representat cap títol d’aquest encara que construieixin quatre Liceu Mar.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies per comentar.
La llista és interminable i cadascú té les seves i tot i agradar-me molt les esmentades en el comentari, tant Les Troyens com La donna del lago, són dues de les meves imprescindibles i em sembla vergonyós que sent tan cabdals (no ho dic jo això), encara estiguin pendents d’estrena al Liceu.
Per altra banda, la majoria de les esmentades al comentari són difícils de veure a qualsevol teatre, el que no vol dir que no tinguin molts més mèrits que l’Elisir d’amore, per exemple.
M'agradaLiked by 1 person
Avorriment folclorosexual, aquesta senyora està sobrevalorada, ha estat la darrera enserronada als abonats del Liceu, i ara la medalla d’ or, fer un espectacle folclòric acompanyat amb elements sexuals que avui en dia ja han deixat de ser provocació, un senyor a l’ entreacte deia que no era digne ni de ” les palanganeres” del permanganat potàsic dels prostíbuls del carrer de
Les Tàpies del llavors barri xino del Raval de Barcelona, aquesta senyora ens ven fum feminista adobat amb salsa folclòrica i res més que idolatria i egocentrisme.
M'agradaLiked by 1 person
Té el seu públic. El que em dol és que ens la posin a l’abonament i que li donin la medalla d’or, és un espectacle que treu lloc a una òpera, és clar que deu ser més econòmic i el preu de les entrades així ho fa entendre, però amb el que ha costat aquesta performance jo crec que s’hagués pogut recuperar un títol del repertori català per cantants locals bons, que n’hi ha amb escreix i la immensa majoria dels abonats no haguéssim agraït.
La modernor també és recuperar el patrimoni.
Gràcies, Fer per dir-hi la teva.
M'agradaLiked by 1 person
Molt interessants els títols que proposa tomjoma, si el Liceu programés aquestes obres seria el millor teatre d’ òpera del món, caldria afegir obres eslaves: Halka, Ruslan i Ludmila, la núvia venuda, Armida, Dalibor etc. i obres barroques franceses: Atys, Les indes Galantes etc, La llista no s’ acaba mai,
M'agradaM'agrada
No sé si el millor, però el més exòtic, segur.
M'agradaM'agrada
Per al.lusions del què ha dit Joaquim una mica més avall el Liceu no esdevindria un teatre exòtic si no un teatre valent que apostès per noves inquietuds i nous projectes sense recòrrer any rere any a obres com Tosca, Aida, Boheme …… per només salvar els calerons de la temporada. Torno a dir que ni cent Liceu Mar contruits farà que representin cap dels títols que he esmentat.
M'agradaM'agrada
I si no tenim el públic educat, perquè no ho està, com ompliràs per fer rendible una Das wunder der Heliane de Korngold, una Giulietta e Romeo de Zandonai o Les Troyens de Berlioz en una mateixa temporada si la feina va ser nostra per omplir mig Liceu a les guineutes de l’estimat Janacek?
M'agradaM'agrada
Penso que la Marina fa tard de segle. A aquestes alçades de la pel·lícula, potser encara podria trobar escandalosa una Manon al Bagdad que posés l’èmfasi en aspectes escènics menys sovintejats als teatres d’òpera, però programar-li aquest Balkan Erotic (Epic?) amb guarnició de medalla d’or i exposició de galeria d’art sembla més aviat un reconeixement a una trajectòria en el lloc incorrecte. I, posats a fer això, hauria preferit un greatest hits, que com a mínim hauria estat més amè.
Aquest cop sí, agraeixo el programa de mà en lloc del full de sala, perquè em va permetre entendre algunes coses. I no, no és que hi anés net d’idees… hi anava molt equivocat. Esperava una explosió de música zíngara a l’estil Kusturica i em vaig trobar amb una orquestra minimalista, gairebé de banda de poble, amb violí solista i unes veus molt ben escollides.
Em va agradar molt l’escena de la taverna, que se’m va fer molt curta, de la mateixa manera que se’m va fer llarga la del cementiri. En fi, no em va molestar anar-hi, però crec que una retallada d’una hora i mitja la milloraria notablement. L’escàndol, si és breu, és dues vegades escàndol.
M'agradaM'agrada
Com es nota que lo teu és l’òpera, eh? L’escena de la taverna (per a mi pizzeria de Le Corbusier) també em va semblar la millor i també se’m va fer curta.
M'agradaM'agrada