La sorprenent evolució de Michael Spyres en el món de l’òpera des del seu debut fins ara és sorprenent. Crec que pocs podien arribar a preveure que un tenor que va debutar cantant rols de tenor líric i fent front al repertori de contraltino i baritenor rossinià, acabaria debutant com a Tristan al Metropolitan Opera House de Nova York, vint anys més tard, combinant el rol amb altres que tenors que canten l’un o l’altre no són capaços de combinar-los amb èxit reeixit. Quants tenors que canten Tristan poden cantar també Nemorino, ambdós rols amb èxit? Això i l’enlluernadora carrera d’aquest rara avis, crec que mereixen un apunt a IFL.

Va néixer l’any 1979 a Mansfield (Missouri), en una família de músics, va iniciar els seus estudis als Estats Units i els va completar a la Universitat de Música i Arts Escèniques de Viena.

El seu debut escènic professional va tenir lloc el 2006 al Teatro San Carlo amb el rol de Jaquino a Fidelio de Ludwig van Beethoven, poc després va començar a consolidar-se en repertori italià i va participar en produccions i gires (com “La traviata” al Japó).

Així va ser el seu Alfredo de l’any 2007

L’esclat internacional arriba el 2008 al Festival Rossini de Wildbad (Alemanya), on interpreta el paper protagonista de “Otello” de Gioachino Rossini.

Aquí el teniu en els duos d’Otello amb Iago (Giorgio Trucco) i Roderigo (Filippo Adami). Amb posterioritat hi ha interpretacions d’aquests duos amb col·legues més il·lustres, però m’ha semblat interessant oferir les inicials de l’any 2008 que van suposar el llançament internacional, encara que els tenors que l’acompanyen no estiguin a la mateixa altura.

Aquest reconeixement internacional li va obrir les portes del Teatro alla Scala on debuta l’any 2009 amb “Il viaggio a Reims“. No dipsoso d’aquella gravació perquè en el primer repartiment el rol de Conte di Libenskof el cantava Dmitri Korchak, però us deixo escoltar el sensacional duo “Di che son reo” que canten el Conte i la Marchesa Melibea tal i com el varen cantar uns anys més tard (2015) a Àmsterdam ell i la mezzosoprano Anna Goryachova. Per sucar-hi pa!

Aquell mateix any va cantar l’exigent i mític rol de Raoul a “Les Huguenots” de Giacomo Meyerbeer a Nova York (Bard SummerScape). Podem escoltar com va cantar l’ària “Plus blanche que la blanche hermine”

I també una ària bastant més dificil de sentir en una representació d’aquesta òpera, “Aux arm,es mes amis” que canta Raoul a l’acte cinquè

Durant aquells primers anys va formar part de la companyia de la Deutsche Oper Berlin, ampliant i consolidant repertori.

A partir del 2010 va esdevenir un tenor de referència en el cant rossinià i en l’exigent repertori francès amb rols com Arnold a Guillaume Tell (Gioacchino Rossini). Podem escoltar l’ària i cabaletta d’Arnold tal i com la va cantar a la Wichita Grand Opera el 22 de febrer de 2014 (sigueu clements amb el cor)

També va incorporar el Faust de Berlioz a “La Damnation de Faust“, compositor del que s’ha fet un excel·lent especialista. Escoltem-lo amb l’ària “Nature immense” tal com la va interpretar a Gant l’any 2012.

L’any 2013 canta “Les Contes d’Hoffmann” al Liceu,

Vasco de Gama (L’Africaine) de Meyerbeer a Frankfurf, que vaig poder veure i en vaig fer un apunt a IFL , però de la que no disposo de cap enregistrament (existeix l’àudio publicat per Naxos) i també va cantar el Chapelou / Saint-Phar, protagonista a Le postillon de Lonjumeau d’Adam a l’Opéra-Comique de París

Aquest període el consolida com un dels pocs tenors capaços d’afrontar rols extremadament exigents tant tècnicament com estilísticament, amb incorporacions de rols d’òperes que s’havien deixat d erepresentar davant la incapacitat de trobar qui en fes front, com  el rol de Rodolphe de l’òpera de Charles Gounod “La nonne sanglante” que va cantar amb gran èxit de crítica i públic a l’Opera-Comique l’any 2018.

En els últims anys, Spyres ha ampliat el seu repertori cap a rols més dramàtics:, sense deixar el repertori de líric: debut al Metropolitan Opera com amb “Faust” (2020), posteriorment va cantar l'”Idomeneo” (2022) amb la mítica producció de Jean Pierre Ponnelle, que va estrenar Luciano Pavarotti,

També va incorprorar el Pollione a “Norma” que en aquest cas escoltarem en el duo  “Vieni in Roma” al costat d’Ekaterina Gubanova (Adalgisa). La gravació és d’un assaig general del MET (2023)

Inicia de mica en mica una ampliació del repertori que passa del baritenor clàssic i belcantista als rols més consistents de líric del repertori francès com hem pogut veure fins ara, per endinsant-se en el repertori germànic amb el Florestan de “Fidelio” a l’Opéra Comique (2021)

Posteriorment aquest rol l’ha cantat a la Staatsoper de Viena (2025).

Després d’haver gravat el rol en una magnífica edició discogràfica dirigida per John Nelson, va cantar el rol d’Énée de “Les Troyens” de Berlioz al Festival de Salzburg del 2023. Aquest rol, un altre dels que pocs tenors s’atreveixen a afrontar, és una demostració de la seva versatilitat estilística i capacitat vocal. Escoltem la magnífica ària del darrer acte “inutiles regrets!”.

El gener de l’any 2024 canta Don José de “Carmen” al Liceu (rol que ja l’havia cantat amb anterioritat a La Bastille de París)

L’abril d’aquell mateix any debuta com a tenor wagnerià a Strasburg on canta el “Lohengrin“. Escoltem sense solució de continuïtat l’entrada del primer acte “Nun seinbedankt, mein liebee Schwan”, el duo del tercer acte “”Das süβe Lied verhallt” i el preceptiu “In Fernem Land” i el final “Mein lieber Schwan”. Amb ell escoltaren la Elsa de Johanni van Oostrum, Edwin Fardini (Der Heerrufer) i la  direcció d’Aziz Shokhakimov.

I a l’estiu fa el seu debut al festival de Bayreuth cantant el Siegmund de “Die Walküre”, rol que va repetir amb més èxit, l’estiu següent on també va debutar cantant  el Walther a “Die Meistersinger von Nürnberg”. Escoltem en primer lloc la tercera escena del primer acte de “Die Walküre” en l’edició del 2024 des de “Ein Schwert verhieβ mir Vater” fins al final de l’acte, acompanyat per la Sieglinde de Vida Miknevičiūtė.

Mentre que del festival del 2025 escoltarem des de “Raste nun hier, gönne dir Ruh! fins al final de lacte segon, amb les veus de Jennifer Holloway (Sieglinde), Catherine Foster (Brünnhilde), Vitalij Kowaljow (Hunding) i Tomasz Konieczny (Wotan).

I òbviament aquí teniu la cançó del premi que canta Walther en el tercer acte de “Die Meistersinger von Nürnberg” tal i com ho va cantar Spyres aquell mateix estiu al Festival de Bayreuth

L’any 2025 el va iniciar amb un nou repte a la Staatsoper de Viena, cantant la part de tenor i el Bacchus de l'”Ariadne auf Naxos” de Richard Strauss al costat de la que al 2026 seria la seva Isolde, Lise Davidsen. Ja sabem les dificultats a les que Richard Strauss sotmet als tenors i Spyres salva la part de manera brillant. Juntament amb la soprano noruega canten: la Najade, Florina Ilie, la Dryade, Daria Sushkova i Echo, Ileana Tonca.

El 2025 l’acaba al Liceu cantant per primera vegada “L’Elisir d’amore“de Gaetano Donizetti. Es fa dificil enrtendre com un tenor amb l’evolució vocal com la seva i amb els rols que ha incorporat en els darrers anys pugui mantenir una linia belcantista tan pura i la veu magnifica per cantar d’aquesta manera “la furtiva lagrima”

i després el sorprenent debut com a Tristan al MET al costat de Lise Davidsen.

No voldria acabar aquest apunt sense que l’escoltessiu cantant de baríton, però abans si que vull que l’escoltessiu no com a baritenor, sino com a contraltino, cantant “Ecco ridente in cielo” de “Il barbieri di siviglia” tal i com ho va cer l’any 2014 a Itàlia quan li van entregar el premi Mario Tiberini d’aquerll any.

I ara, també de la mateixa òpera us proposo el duo d’Almaviva i Figaro, “All’idea di quel metallo”, amb Michael Spyres cantant el rol de Figaro per a baríton al costat de  Lawrence Brownlee com a Almaviva. Sorprenent!

i seguint com a baríton, l’escoltarem cantant en primer lloc l’ària que canta el mateix  Conte d’Almaviva però uns anys més tard a “Le Nozze di FIgaro” que Mozart va escrure uns quants anys abans, “Hai già vinto la causa”. La gravació es va realitzar al  Théâtre du Châtelet de París l’any 2022

De Giuseppe Verdi, compositor  que no sovinteja, li podem escoltar l’ària del Conte di Luna de “Il Trovatore“, “Il balem del suo sorriso”. Ell seria un Henri ideal de “Les vêpres siciliennes” o un Don Carlos de la versió francesa, però de moment aquí teniu aquesta raresa baritonal

I perquè no sigui dit, de la mateixa òpera així va cantar el “Ah! Si ben mio” i la pira en el concert del guardó Mario Tiberini de l’any 2014 se li va atorgar. Aquest premi per honorar la figura del tenor italià, es va començar a donar l’any 1989 i el primer guardonat va ser el baix Samuel Ramey, altres il·lustres que l’han obtingut han estat: Chris Merritt (1991), Mariella Devia (1992), Rockwell Blake (1996), Juan Diego Flórez (2003) o Jessica Pratt (2012) entre molts d’altres.

En un canvi radical de registre, també voldria que l’escoltessiu cantant “Ging heut’ morgen übers Feld” dels Lieder eines fahrenden Gesellen II de Gustav Mahler.

Per finalitzar un apunt que no m’agradaria acabar mai, us recordo que Michael Spyres va debutar al Liceu el 4 de febrer de 2013 cantant el Hoffmann a “Les contes d’Hoffmann” de Jacques Ofenbach i ha tornat per cantar el rol de Fernand a “La Favorite” de Gaetano DOnisetti la temporada 2017/2018, Mitridate a “Mitridate Re de Porto” de Wolfgang Amadeus Mozart en versió de concert la temporada 2020/2021. Va tornar per participar en el programa “Mite i tragèdia d’Electra i Èdip, on va cantar la part d’Oedipe de l’obra “Oedipus Rex” d’Igor Stravinsky i en la temporada 2023/2024 va cantar el rol de Don José de la “Carmen” de Georges Bizet. La darrera actuació fins ara al Liceu ha estat el Nemorino de “L’Elisir d’amore” de Gaetano Donizetti i té previst en el mes de juliol cantar la part de tenor de la simfonia núm 8 (La dels mil) de Gustav Mahler, en el comiat del mestre Josep Pons com a director titular del teatre. Esperem que en el futur tinguem oportunitat de seguir-lo veient i gaudint.

Reptes encara en té pendents, qui sap si els Siegfried, el més que probable Tannhäuser o l’Otello verdià, tot i que del compositor de Busseto ho té quasi tot pendent.

Per acomiadar l’apunt dues cançons que m’agraden molt, primer el “Be my love” de Nicholas Brodszky., que segur que recordeu com la cantava Mario Lanza per aqui va ser escrita a The Toast of New Orleans

I  “You’ll never walk alone” de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein que canta el personatge de Nettie (una mezzosoprano)  en el musical Carousel. S’ha versionat molt i pels més grans: Elvys Presley,  Frank Sinatra, Johnny Cash, Barbra Streisand, Doris Day, Nina Simone, Louis Armstrong, Die Toten Hosen, The Adicts, Lana Del Rey, Los Fastidios, els tres tenors la van incorporar en els seus concerts i també el quartet Il Divo. ​ Ha esdevingut munsicalment coneguda més enllà dels àmbits teatrals de Broadway i el West End, per ser l’himne que canten a capella en cada partit els seguidors del Liverpool FC. Aquest és la versió que va cantar Spyres l’any 2023 per  auna emissora de ràdio

Trajectòria similar no l’he sabut trobar en la història de l’òpera. És un cas únic de flexibilitat vocal (del barroc a Wagner i el repertori contemporani) i adequació estilística, així com del ben cantar en majúscules.

Aquest apunt “només” té la pretensió impossible de fer un resum de tota la seva carrera fins ara, amb part de tot el material audiovisual que he pogut recollir. Seria esgotador posar-ho tot, però espero que l’amplíssima tria hagi estat del vostre grat.

Més informació a la web del tenor: https://michaelspyres.com/