ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

ERMIONE A PARÍS (Meade-Spyers-Hubeaux-Korchak;Zedda)

Angela Meade, Ermione al Théâtre des Champs Elysées. 15 de novembre de 2016

Angela Meade, Ermione al Théâtre des Champs Elysées. 15 de novembre de 2016

Entre Ricciardo e Zoraida i Eduardo e Cristina, després de revisar Armida i transformar-la en una òpera en dos actes en lloc dels tres de l’estrena i retocar el tercer acte de Mosé in Egitto, l’inquiet compositor va estrenar la monumental Ermione al Teatro San Carlo de Nàpols el 27 de març de 1819 amb un repartiment que incloïa el bo i millor de l’època que és el mateix que dir els cantants de més anomenada de la seva època i per els que no només Rossini van escriure adhoc les temibles partitures que després han mantingut durant molts i molts anys aquests veritables tresors romàntics/belcantistes en la injusta ombra de l’oblit. Parlem de Isabella Colbran, Rosmunda Pisaroni, Andrea Nozzari, Giovanni David i Giuseppe Cicimarra en el rols principals d’Ermione, Andromaca, Pirro, Oreste i Pilade, tots ells exponents d’una vocalitat que a partir del seu mestratge i excel·lència van crear uns models canors i estilístics que han anat perdurant amb les corresponents alteracions i també adulteracions fins els nostres dies, ara amb uns intents, en alguns casos més que lloables, de recuperar l’essència gràcies als estudis profunds de les versions crítiques que intenten tornar als orígens i per tant no perdre la identitat. Continua llegint

1 DE DESEMBRE: WORLD AIDS DAY o LA GALA ANUAL A LA DEUTSCHE OPER DE BERLÍN

 

Any rere any i ja en van 26, la Deutsche Oper de Berlín organitza una gala, sovint esplèndida, per recordar-nos que la lluita contra la SIDA continua necessitant de la generositat de tots.

La gala és pur glamur, amb catifa vermella, “postureig” i tot el que vosaltres vulgueu, però a banda de ser un aparador de famosos que serveixen òbviament de reclam, alhora també serveix per mostrar en aquesta ocasió, tota una jove fornada de cantants joves que en algun cas seran estels rutilants en el firmament operístic dels propers anys. Continua llegint

ROSMONDA D’INGHILTERRA DE DONIZETTI (Pratt-Mei-Spyers-Ulivieri-Lupinacci;Rolli)

rosmonda

Rosmonda d’Inghilterra a Florència. Foto GBOpera

A Florència han recuperat una òpera de Donizetti, esplèndida i oblidada, Rosmonda d’Inghiletrra.

Rosmonda d’Inghilterra es basa en la historia de Rosamund Clifford, amant del rei Enric II i assessinada per gelosia de la reina Leonor d’Aquitània. Després de la seva estrena al Teatro della Pergola de Flo`rència l’any 1834 es va representar a Livorno l’any 1845 i no es va tornar a representar.
L’any 1975 es va redescobrir a Londres sent la soprano australiana Yvonne Kenny l’encarregada de donar a conéixer aquest rol en els temps moderns en una representació també en forma de concert. Per la seva banda Opera Rara en va fer un enregistrament l’any 1996 amb Renée Fleming de protagonista, però no ha estat fins aquest any 2016 i ara el teatre de l’òpera de Florència, la ciutat de l’estrena, on s’han ofert dues representacions en forma de concert de la versió crítica segons la partitura manuscrita, abans que Bérgamo, la ciutat natal del compositor, ofereixi quasi amb el mateix repertiment, la versió escenificada.

Continua llegint

ROF 2016: LA DONNA DEL LAGO (Jicia-Abrahamyan-Flóres-Spyres-Mimica;Mariotti)

El dia 8 es va inaugurar 37ª edició del Rossini Opera Festival (ROF) de Pesaro amb una de les obres més excelses del catàleg del compositor, La donna del lago, que cal recordar que no s’ha representat mai al Liceu, en una mostra vergonyant de les mancances que encara arrossega el teatre barceloní.

Pesaro ha apostat a cavall guanyador comptat amb Juan Diego Flórez, un fidel al ROF, tot i que darrerament en anys alternatius, per cantar el Giacomo V una interpretació que ja he comentat a IFL arran de les aclamades representacions a la ROH i al MET. Però aquesta òpera necessita d’un quartet de solistes que ofereixin el mateix grau de mestratge, domini tècnic i sensibilitat interpretativa que el necessari per fer front al Giacomo V, i el ROF en aquesta edició del 2016 ha arriscat en l’opció femenina, oferint el rol d’Elena a una cantant jove sorgida de l’Accademia Rossiniana amb l’única experiència pesaresa d’haver cantar en el ROF del 2015 el rol de  la “Contessa Floville” a “Il Viaggio a Reims” que es repeteix cada any per oferir l’oportunitat de debutar en el marc del ROF als membres més destacats  de l’Accademia. No hi ha dubte que l’aposta és riscosa tot i que la soprano Salome Jicia podria arribar a ser un valor segur si cantés allò que hauria de cantar amb les seves possibilitats actuals. Continua llegint

FESTIVAL D’AIX 2016: IL TRIONFO DEL TEMPO E DEL DISINGANNO (Devieilhe-Mingardo-Fagioli-Spyers;Warlikowski-Haïm)

IL TRIONFO DEL TEMPO E DEL DISINGANNO, GEORG FRIEDRICH HAENDEL,(LE TRIOMPHE DU TEMPS ET DE LA DESILLUSION) Oratorio en deux parties, Direction musicale Emmanuelle Haim, Mise en scene Krzysztof Warlikowski, Decors et costumes Malgorzata Szczesniak, Dramaturge Christian Longchamp, Lumiere Felice Ross, Choregraphie Claude Bardouil, Video Denis Gueguin, Orchestre Le Concert dÕAstree, au theatre de l'archeveche du 1er au 14 juillet 2016. Avec : Sabine Devieilhe (Bellezza), Franco Fagioli (Piacere), Sara Mingardo (Disinganno), Michael Spyres (Tempo) (photo by Pascal Victor/ArtComArt)

Fotografia de Pascal Victor/ArtComArt

Avui marxem cap a Aix-en-Provence a on en el marc del Festival del 2016 el director Krzysztof Warlikowski s’ha inventat una història per representar un oratori que mai va estar pensat per ser portat a l’escenari malgrat que molts dels directors representatius de la modernitat, com el mateix Bieito o Flimm també han dit la seva, aprofitant aquest seguit d’àries que amagant en molts casos, el bo i millor del opus de Handel.

La proposta del director polonès no m’interessa gens, aviat m’he avorrit amb una dramatúrgia que he hagut d’anar endevinant tot i que m’han quedat masses trames confuses o masses transgressions mentals envoltades d’una pretesa modernitat i que voleu que us digui si al cap de ben poc temps només m’he concentrat en la banda sonora, aquesta sí de veritable relleu i per gaudir. Continua llegint

MICHAEL SPYERS CANTA “SE DI LAURI”

Michael Spyres Mitridate a  La Monnaie Brussel·les 12/05/2016

Michael Spyres Mitridate a La Monnaie Brussel·les 12/05/2016

El tenor Michael Spyers, que en el Liceu no ens va causar gaire impressió cantant un Hoffmann més aviat gris (el tornarà a cantar el juliol del 2017 al Festival de Munich), és un gran especialista en els rols mozartians i rossinians per a baritenor, tot i que la seva veu no sembli capaç a primera escoltada, d’assolir els extrems que caracteritzen aquesta raríssima vocalitat ja extingida i recuperada quasi en recerca musicològica. Spyres però,  també canta rols tan dispars com el Don José de Carmen (Théâtre des Champs-Elysées, Paris gener/febrer 2017). l’Orlando Paladino de Haydn (Opernhaus de Zürich al maig i juny del 2017), el Pirrus de l’Ermione de Rossini (Lió i París en el mes de novembre vinent) o aquest Mitridate que avui és motiu de l’apunt, i que l’ha cantat el passat mes de maig a La Monnaie de Brussel·les i¡per tornar-hi  els mesos de juny i juliol del 2017 a la ROH. Continua llegint

HEU TRIAT A ROBERTO ALAGNA COM EL MILLOR CELLINI

Roberto Alagna Foto: Claude Gassian

Roberto Alagna Fotografia: Claude Gassian

Jo no he triat, no ha calgut ja que no hi ha hagut empat tot i que a darrere hora el marge que hi havia entre el número 6 i la resta s’ha anat escurçant.

El número 6 i guanyador (ja des d’un bon principi es va veure quina era la tendència) és el tenor francès Roberto Alagna, que encara que jo crec que mai ha cantat Benvenuto Cellini (va cancel·lar el seu esperat debut en aquest rol, en els concerts de Radio France dirigits per John Nelson i publicats per la Virgin, que va acabar cantant Gregory Kunde, un altre dels 11 triats. Continua llegint

GUILLAUME TELL A BOLOGNA (Álvarez, Spyres, Auyanet, Orfila, Alberghini; Mariotti)

Si fa uns quants anys m’haguessin dit que podria veure Guillaume Tell en francès i amb tres o quatre repartiments diferents, després de tanta sequera referent a aquest títol per a mi imprescindible, no m’ho hagués cregut i vet-ho-aqu-i que en qüestió de poc temps, si feu una ullada a l’activitat operística dels darrers mesos podem apreciar produccions diferents d’aquesta òpera amb: Flórez, Osborn, Hymel i ara Spyers cantant “l’impossible” rol d’Arnold, a Rebeka, MeadeByström i ara Auyanet fent front a l’exigent rol de Mathilde, i per el rol protagonista hem vist el nom de Pertusi, Finley, Jenis, Alaimo i ara amb gran goig s’afegeix a la llista Carlos Álvarez en una interpretació més que notable, un gran Tell. Continua llegint

LES MARTYRS DE DONIZETTI (Spyers, El-Khoury, Kempster, Sherratt; Elder)

 

El passat 4 de novembre va tenir lloc en el Royal Festival Hall de Londres un concert amb la Orchestra of the Age of Enlightenment dirigida per Sir Mark Elder, amb els solistes Michael Spyres, Joyce El-Khoury, David Kempster, Brindley Sherratt, Clive Bayley i Wynne Evans per interpretar l’òpera de Gaetano Donizetti, Les Martyrs, que és el mateix que dir la versió francesa de l’òpera Poliuto, basada en l’obra de Corneille Polyeucte escrita per a Nàpols però prohibida l’any 1838 per el rei que no va voler que un màrtir cristià i un ambient religiós fos el protagonista d’una òpera.

Donizetti va a marxar a Paris amb la partitura sota el braç i amb la col·laboració d’Eugene Scribe que va revisar el llibret, refent tots els recitatius, incloent, àries duets, tercets, tot el finale primo i el corresponent ballet, seguint les convencions parisenques. Continua llegint

PESARO 2014: AURELIANO IN PALMIRA (Spyers-Pratt-Belkina;Crutchfield)

Esperava una retransmissió televisiva que sembla ser que no es produirà, per tant amb una mica de retard publico l’apunt d e la tercera producció del ROF 2014, el Drama serio en dos actes  amb llibret de Felice Romani, extret del llibret que Gaetano Seror va escriure per a l’òpera Zenobia in Palmira dels compositors Pasquale Amfossi i Giovanni Paisiello, música de Gioacchino Rossini, estrenat al Tetro alla Scala de Milà el 26 de desembre de 1813.

L’any de l’estrena de Aureliano in Palmira, la Scala estrenava un nou empresari, Francesco Benedetto Ricci, i per inaugurar la seva primera temporada va apostar per el jove Rossini, de qui va escriure al pare del compositor mostres d’estima artística (carta del 23 d’octubre de 1813). Continua llegint

LICEU: LES CONTES D’HOFFMANN (1)

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d'Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d’Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Després de veure un assaig general preocupant, la primera del segon repartiment de la que ja teniu constància a IFL i haver escoltat per ràdio una transmissió del primer repartiment, em vaig apropar a la funció d’ahir diumenge de Les Contes d’Hoffmann amb dues sensacions contradictòries, l’esperança i la mandra.

Stéphane Denève i Lauren Pelly són en gran part responsables que m’hagi avorrit molt, tant que a mida que anava avançant la representació, el tedi inicial propi d’un representació operística de diumenge a les cinc de la tarda, sempre propensa al maltractament de les cervicals motivat per les nonetes, s’hagi consolidat fins a les 9 del vespre, un rècord que feia molt temps que no em passava. Continua llegint

MICHAEL SPYRES US CANTA EL FAUST DE BERLIOZ

Michael Spyres. Foto gentilesa del mateix tenor a la seva pàgina de facebook.

Avui estava a punt de tirar la tovallola, ja que tot el que m’ha anat arribant a les darreres hores em portava d’un desencís a un altre i pensava que no seria possible portar, ni que fos un bocí d’esperança musical a uns moments tan excitats i convulsos, però ves per quan estava a punt de dir-vos com la Lecouvreur, “chiedo in bontà di ritirarmi” quan he recordat que tenia una Damnation de Faust de Berlioz pendent d’escoltar.

Berlioz mai defrauda i sempre sorprèn i en aquest cas ha estat Michael Spyres, el tenor que aquest estiu ens va agradar tant en el Ciro in Babilonia de Rossini a Pesaro, i al que el Liceu ha tingut a bé substituir a Vitorio Grigolo en la titularitat del primer repartiment de Les Contes d’Hoffmann d’aquesta temporada, qui m’ha salvat en el darrer moment.

El tenor nord-americà ha interpretat, al costat de la soprano (no m’atreveixo a anomenar-la mezzo) alemanya Claudia Mahnke, alternant amb Maria Riccarda Wesseling, i el baix baríton italià Michele Pertusi, la genial i preciosa “Légende dramatique” de Berlioz a la Vlaamse Opera de Gant, dirigits per Dmitri Jurowski. Continua llegint

EL VÍDEO DE CIRO IN BABILONIA A PESARO 2012

Ewa Podles (Ciro) i Jessica Pratt (Armira) en el duo de l’acte segon de Ciro in Babilonia, producció de Davide Livermore per el ROF 2012.

Ja us vaig dir que tan aviat tingués el vídeo a disposició us facilitaria els enllaços.

Aquí el teniu i us diré, per afegir al·licients a la descàrrega, per si la part vocal no us semblen suficients, que la producció té gràcia i ha sabut resoldre un argument impossible amb un truc escènic, que si bé no és nou, al menys ofereix entreteniment i enginy teatrals que fan més passadora la trama.

Davide Livermore, el responsable escènic d’aquesta producció del ROF, ha pensat que la millor manera de portar en escena aquesta històrica biblíca de difícil digestió, fins i tot en l’època de l’estrena, era ambientar-la com si fos una pel·lícula muda de principis del segle XX. Potser Cabiria de Giovanni Pastrone estrenada al 1914?, potser.

El cas és que els espectadors del teatre i en conseqüència tots vosaltres, assistiran a una projecció d’una pel·lícula muda i també veuran als espectadors de l’època, que amb una gestualitat tan afectada com els propis actors, reaccionaran amb sorpresa, admiració i incredulitat, davant els esdeveniments èpics i ingenus que succeeixen a la pantalla.

Livermore i el seu jove equip no han estalviat cap detall, i utilitzant imatges de les pel·lícules del inici del cinema, no debades la producció compta amb la col·laboració de l’important Museo Nazionale del Cinema, de Torino, han ambientat tota la producció en blanc i negre, però de tant en tant, utilitzant, com també es va fer en pel·lícules com el Napoleó d’Abel Gance, un color que virava tota la imatge (Ivermell, blau, verd). També amb el genial afegitó d’utilitzar un disseny de llums que fa oscil·lar la intensitat lumínica, com succeïa en les projeccions, i tot plegat amb unes imatges lleugerament ratllades que se sobreposen a l’escena real i que donen una sensació d’antigalla cinematogràfica digna d’admiració. Com és natural, de tant en tant apareixen en pantalla els rètols que molt esquemàticament es expliquen l’acció. Continua llegint

PESARO 2012: CIRO IN BABILONIA (Podles-Pratt-Spyers-Palazzi;Crutchfield)

Ewa Podles i Jessica Pratt a Ciro in Babilonia (ROF 2012)

Abans que Gioachino Rossini estrenés a Ferrara, el 14 de març de 1812, el Drama con cori Ciro in Babilonia, tan sols havia estrenat 5 de les 39 òperes que va escriure, sense comptar les versions franceses d’algunes ja escrites en italià. Per tant estem parlant d’una obra de joventut que ens pot mostrar ja algun dels grans trets genials del mestre de Pesaro, però en cap cas una òpera important. Té, això sí, detalls de interessant orquestració en els acompanyaments de les àries, ja que els recitatius van a càrrec d’un continuo de  pianoforte i cello, i també trobem la gran herència de Mozart en alguns fragments, com la cadència de la primera gran ària d’Amira “Vorrei veder lo sposo”, o d’un cor del segon acte.

L’òpera està estructurada sobretot per un seguit d’àries, dos grans duos, un terzet i un gran quartet que conclou el primer acte, sempre lligats per uns recitatius que denoten encara la manca de desenvolupament dramàtic. És per tant una òpera de lluïment vocal que necessita de tres grans cantants que puguin aixecar el vol d’una òpera que de no ser així, difícilment es pot programar, sobretot si no es compta amb una contralt de veritat i un baritenor.

El ROF del 2012 l’ha programat per primera vegada i ha reunit un equip vocal important. Continua llegint