Després de les memorables edicions de l’any 2012 (amb els vídeos controvertits de Bill Viola) i la del 2022, ambdues al Palau, enguany torna la Matthäus-Passion (La Passió segons sant Mateu), amb la versió del Collegium Vocale Gent i Philippe Herreweghe, és clar, però a l’Auditori de Barcelona, dins la temporada d’Ibercamera.

Per aquestes dates solen coincidir com a mínim dues Sant Mateu a Barcelona, al Palau (va ser divendres passat i sembla que en una versió esplèndida) i aquesta de l’Auditori, però si havia d’escollir, perquè ja he decidit que a tot arreu no puc anar, aquest cop ho tenia clar: volia, necessitava, trasbalsar-me del tot, i amb els de Gent això pràcticament està sempre garantit.

Jo, de la Passió d’aquest any, esperava trasbalsar-me, amb aquella màgia única que el Collegium Vocale Gent i Philippe Herreweghe em van regalar en les dues ocasions anteriors, i no ha estat així. La versió d’enguany ha estat bellíssima; la interpretació, serena, extremadament humana, concentrada, i orquestralment i coralment irreprotxable, amb un Evangelista de primeríssima categoria i un Jesús rotund. Ja sabem que els solistes són en gran part membres del cor, cantants preparadíssims, que ben segur canten molt millor que els que ho feien en temps de Bach, però que no trasbalsen si no es crea aquell embolcall que, per a mi, ahir no es va produir a l’Auditori.

Només que hi pensem una mica, potser entendrem que si el dia 27 interpretaven aquesta Passió a Gent, el cap de dos dies eren a Colònia, ahir a Barcelona, demà a Madrid, el dia 2 a Hamburg, el 3 a Múnic i el 4 a Zúric, és difícil assolir el que jo demano. A cada lloc volen el mateix i és impossible donar-ho, perquè ja no és només interpretar-la pràcticament cada dia, amb l’exigència que això comporta per a totes i tots, el director el primer, ja que el 2 de maig complirà setanta-nou anys. Set concerts seguits amb un parell de dies de descans, que comporten a banda de l’exigència de la preparació, cada dia dormir a un lloc diferent, els viatges, els trasllats, les esperes, els hotels, els auditoris cadascun amb acústiques diferents, climes diferents i sense temps per reposar i preparar l’entorn propici per l’embolcall espiritual necessari per convertir-lo en màgic. És gairebé un miracle que en algun d’aquests llocs s’arribi a aconseguir. També cal dir que, de la mateixa manera que demano que les grans orquestres sempre toquin a l’Auditori, les Passions i el repertori barroc interpretat amb criteris i formacions historicistes, estic convençut que troben millor caliu al Palau.

El mestre Herreweghe, a qui mai no ha caracteritzat una gestualitat grandiloqüent, ha dirigit amb la seva austeritat habitual, amb molta serenor, una versió quasi diria que minimalista en molts moments i en els moments de les grans corals omplint d’un so magnífic la sala Pau Casals, però sempre amb contenció. Ha estat en l’acompanyament de les àries on s’ha mostrat més reflexiu, allunyat de dramatismes, amb una orquestra plena de solistes instrumentals meravellosos que acompanyen les àries amb un gran virtuosisme i expressivitat sonora, amb moltíssima qualitat de so, una cosa que es troba a faltar en la majoria dels solistes vocals, si bé en aquesta obra es permet molt més que no pas en l’Orlando de l’altre dia al Liceu amb els solistes discrets que portava Minkowski. En aquest cas el tema és diferent, ja que aquestes àries també les hem sentit cantades per grans i mítics noms que han deixat versions referencials, i això també es troba a faltar o almenys jo ho trobo a faltar com a cirereta ideal en aquest embolcall de bellíssima perfecció que oficia el mestre belga.

El cor inicial m’ha desanimat una mica, perquè el so, habitualment càlid, equilibrat i rotund del Collegium Vocale, semblava que havia d’amollar-se a l’Auditori; sortosament, després han brillat com ens tenen acostumats, amb un equilibri, un matís i una claredat polifònica aclaparadors.

L’Evangelista del tenor Guy Cutting ha estat magnífic en l’esgotadora part, molt expressiu i amb una emissió segura i una projecció admirable. L’Evangelista, malgrat no tenir cap de les bellíssimes àries assignades, és l’eix vertebrador de la monumental partitura, i una ària pot ser interpretada discretament sense que s’ensorri l’estructura, però si l’Evangelista falla tot trontolla. El tenor anglès no tan sols ha mantingut el nivell, sinó que ha fet una veritable creació.

El Jesús del baix austríac Florian Boesch ha estat d’una solidesa vocal convincent, malgrat que la veu no és pròpiament de baix; la projecció, però, ha ressonat amb contundència i expressivitat, i a vegades fins i tot semblava amplificada (he dit semblava).

Entre els solistes, cal dir que hi ha hagut una baixa de darrera hora, ja que la soprano Johanna Ihling s’ha indisposat i en el seu lloc ha hagut de cantar l’ària Ich will dir mein Herz schenken la soprano del cor II, Hannah Ely, que ha salvat el repte discretament. La soprano I ha estat una habitual de les Passions del Collegium, Grace Davidson, que en altres visites cantava la part de soprano II i que malgrat pujar de categoria, continua igual de discreta.

Els dos contratenors m’han agradat: tant Alex Potter, amb l’ària més emblemàtica (Erbarme dich) i el magnífic duo amb la soprano com a moments culminants, com Benno Schachtner, potser amb una veu més dúctil, però sense l’autoritat del primer. En cap cas Potter ha superat els meravellosos predecessors en les visites anteriors.

Els tenors Samuel Boden i Florian Sievers no m’han semblat res d’extraordinari: encaixaven amb la magnífica correcció general, però el record del tenor croat d’ahir amb Savall (Emanuel Tomljenović) era molt present.

Més que correctes els baixos, sobretot Mikhail Timoshenko com a baix II: és jove encara, però sembla una veu que, quan es consolidi, farà goig. Florian Störtz, com a baix I, m’ha semblat més anònim.

L’experiència d’una Sant Mateu és intensa i, una vegada més, amb una interpretació d’aquesta categoria, sense ser la millor de la meva vida, et fa pensar en transcendències; i si això passa és que el concert ha estat magnífic. Al final, els aplaudiments del públic que omplia l’Auditori han estat sorollosos per a tots i cadascun dels solistes vocals i instrumentals, amb especial entusiasme per a Cutting, Boesch i Potter pel que fa a les veus, i per a Christine Busch (concertino I), amb un acompanyament sensible a l’Erbarme dich i Maria Roca (concertino II). Però no només elles: estrepitoses ovacions per a Romina Lischka (viola de gamba), Patrick Beuckels (flauta), Emmanuel Laporte (oboè) i Julien Debordes (fagot) de l’orquestra 1. Apoteosi quan s’han aixecat tots.

Un gran concert, com s’esperava, però jo volia un plus personal que no he rebut; el problema deu ser meu.

Demà més: demà, Mahler, el més crepuscular.

.

MATTHÄUS PASSION BWV 244 (1727)
Collegium Vocale Gent, orquestra i cor
Philippe Herreweghe, director

Guy Cutting, Evangelista
Florian Boesch, Jesus
Philipp Kaven, Pilat
Grace Davidson* Hanna Ely**, soprano
Alex potter* Benno Schachtner**, contratenor
Samuel Boden* Florian Sievers**, tenor
Florian Störz* Mikhail Timoshenko**, baix

* solista cor 1 / ** solista cor 2