Be, arribem al final de la temporada amb la Norma de Bellini protagonitzada per la desconeguda Rachele Stanisci.

El primer que cal dir d’aquesta soprano italiana és que canta molt be, i canta molt be el bel canto, però la seva veu és la d’una soprano lírica i jo crec que no es escaient per la Norma.

La línea es pura i el fraseig és clar i amb intenció. La veu no te molt volum i en el registre greu desapareix. La Norma requereix una veu amb un centra generós i un greu contundent, sobretot per afrontar el segon acte, amb pàgines tan dramàtiques com “Dormono intrambi” o “In mia man alfin tu sei”. En aquests moments on la partitura demana una veritable veu dramàtica, ella força i parla, no canta.

Llàstima doncs la seva sortida ha estat molt esperançadora. Tot veient que no era la veu idònia, ha fet coses boniques en la “Casta Diva”, això si, mancant-li una mica més de legato per lligar les frases tal i com les grans Normes ens han acostumat.

Ha estat una digna defensora del paper, però s’ha quedat a mig camí i jo crec que no hauria de fer aquest rol i hauria de centrar la seva carrera en altres òperes. Tot i així he llegit en una ressenya que fa rols tan dispars com Mimí o Abigaille, la Fedora i la Olga de l’òpera de Giordano, la Fiordiligi (no se pas com farà els greus del “Come scoglio”) i el Ermione de Rossini, en definitiva un despropòsit total. No crec que faci una gran carrera.

M’ha deixat absolutament bocabadat la Dolora Zajick. Ja he dit més d’una vegada que és una mezzo amb una veu fenomenal, però que tot ho canta igual. Doncs no, avui no. Avui ha fet un primer acte de antologia, amb un domini prodigiós de la veu, amb pianos i pianíssims d’un mestratge i d’una tècnica fora del corrent. És cert que a vegades treu molta veu, però és que en te molta i la controla i avui no ha cridat mai (no ho sol fer) i ha fet uns reguladors i fins hi tot semblava que entengués el que cantava. Ha estat absolutament magistral. Ha tingut un èxit colossal (com sempre).

Franco Farina ja he manifestat a tort i a dret que no m’agrada gens i la seva actuació en el Don Carlos d’aquest any, és un dels punts més negres d’aquesta temporada. Avui ha fet de les seves. Portaments descontrolats i aguts estentoris, però no ha estat tan malament. Ha fet, fins hi tot frases en piano, fent un intent de demostrar que a part de volum, el Pollione ha de cantar be i amb sentiment (duo amb Adalgisa). Potser s’ha encomanat per uns moments del art de la Zajick. No ha estat protestat, però tampoc bravejat.

Giacomo Prestia ha cantat un Oroveso d’un tros. Monòton i una mica estentori. Be, tota la representació ha estat una mica estentòria, però això vindrà una mica més tard.

Begoña Alberti ha estat molt be com a Clotilde, se l’ha sentit molt i sempre controlada i Jon Plazaola ha cantat un correcte Flavio.

A última hora el mestre Bruno Campanella ha sofert una indisposició i ha estat substituït per Giuliano Carella.

Carella ha estat molt malament. Tempo rapidíssim i ha pensat que enlloc de Bellini feia Weber o Marschner. So gruixut i lleig de l’orquestra, cap moment, dels molts que te aquesta bellíssima òpera, d’ample volada lírica, ni a l’entrada de Norma, ni en el inici del segon acte, ni en el commovedor final, el magistral Deh! Non volerli vittime, que ha confós absolutament per una òpera verista.

Que fes un èxit fa dues temporades amb el Turandot, no vol dir que hagi d’apretar el volum d’aquesta manera. El cor s’ha deixar emportar per aquesta sorollosa versió i han cantat sempre forte i amb un so més aviat gruixudot i lleig.

Totes les veus, tret de la Stanasci, eren de gran volum i deu haver pensat que no taparia a ningú, doncs si ha tapat i el més greu, ha ofegat la meravellosa música que va escriure Bellini i l’ha convertit en una grolleria grandiloqüent.

L’escena, malgrat que ho he vist per tele, conserva aquell aire entre futurista i roques nocturnes dignes del poblat d’Asterix. No molesta.

Al final aplaudiments per tothom, Carella i l’equip escènic inclosos. Bravos pel conjunt, i apoteosis per la Zajick.

Espero el segon repartiment i espero poder sentir una mica més de Bellini i de belcanto, pel be de les meves orelles i pel prestigi del teatre. Jo crec que aquesta funció ha tingut un èxit absolutament immerescut.