En l’única botiga de discs que varem trobar en tot Salzburg (és molt fort això de la indústria discogràfica, diuen que New York tan sols en queden dues)  vaig comprar el disc del estiu.

El preu era com comprar tota una òpera sencera, però ja que és un disc del que vaig llegir una bona crítica i que sembla que la EMI a Espanya no es decideix a treure, vaig pensar comprar-lo, l’altre opció era el debut d’una nova estrella discogràfica anglesa anomenada Kate Royal. Amb aquest nom de flam i alguna cosa que vaig escoltar a ca la Mei, vaig anar per lo segur.

El disc està dedicat en la seva totalitat a Richard Strauss i canta la Nina Stemme, l’escena final de la Salomé, l’escena final del Capriccio i els quatre últims liders. Con que la durada és escandalosament curta pel preu pagat, el productor en un excés de generositat va decidir incloure el preciós preludi anomenat Mondscheinmusik que precedeix al monòleg de la comtessa. Els 56′.22″ de durada que no esgotant ni de bon tros, els límits establerts pels CD’s, permetien incloure la dansa dels sets vels, per exemple.

No hagués passat res, be, res no, el Antonio Pappano, director musical d’aquest disc, ens hagués posat a mil i la satisfacció del comprador hagués estat total i l’amortització dels minuts pels cèntims d’euro que val aquest disc, s’hagués abaixat per cònsol de la butxaca mal tractada.

Després diuen que la industria discogràfica l’enfonsen els internets i els mp3. No, la industria l’han ensorrat ells, amb aquestes durades de misèria, aquests preus i repetint de manera esgotadora el repertori.Be aquest és un altre tema que potser un dia destaparé.

Avui us vull parlar d’aquest meravellós enregistrament que preludia aquesta prevista Salomé liceista de la Stemme, que ja espero amb gran delit.

La veu s’ha de gaudir en directa. Escoltada en disc te un vibrato tipus Marton, per entendre’ns, que al natural queda molt més apaivagat, tot i així la veu és sumptuosa i el seu registre és generós. Amb un centre carnós, uns greus que preludien rols wagnerians de transcendències walhalístiques i aquest agut tan segur i exultant que és una alegria per les orelles encara ferides pels crits de la Linda Watson a la Brünnhilde escoltada per la ràdio, d’aquest any a Bayreuth.

He de confessar que la Salomé que m’agrada és la de les sopranos líriques amb veu més jovenívola; així és com entenc aquest pervers personatge. Les veus com la Nilsson, la Goltz o la Varnay les trobo molt més adients per la Elecktra. Les meves Salomé són la Caballé, la Behrens en la fabulosa versió amb Karajan o la Studer en la gravació amb Sinopoli. La Stemme s’acosta més a les primeres, però això no vol dir que la creació que en fa no m’agradi.

M’ha agradat molt, per la sumptuositat de la veu i per la força que treu en aquesta escena final, que tantes i tantes sopranos de les grans, ja han dit la seva i de quina manera.

L’escena del Capriccio és com un gran lied i ella arreplega els seus poderosos mitjans per dir-la de manera intimista, acaronant l’orella sense ferir. En les ascensions finals a la zona aguda es on es manifesta més el vibrato, doncs vol aprimar la veu per tal de no molestar a la lluna que observa aquest deliciós testament straussià. Els pianos i el legato de la senyora Stemme resten com absolutament referencials.

En les quatre darreres cançons, seguint aquest èxtasi sonor, ens regala quatre perles absolutes. Ella no és la Schwarzkopf o la della Casa, referències llegendàries i des de el inici de Frühling ens adonem que la seva visió és extraordinàriament sensual. Les he escoltades dues vegades seguides abans de dir-ho, però ara us ho afirmo, és la versió més sensual d’aquestes cançons, mai ningú m’ho havia cantat aixì, i dic m’ho havia cantat, perquè aixì no he sentit, com si les cantés per a mi. Fantàstic, no?

Tot això no és fruit tan sols del miracle vocal i artístic d’aquesta soprano que ja ha entrat en vida a la capelleta de les meves santes, quasi totes mortes o retirades, pobres. Sense l’Antonio Pappano, potser el millor director de l’actualitat (això també és fort oi?, però si no et mulles de que serveix un blog?), la Stemme estaria be, però és que amb ell i Richard Strauus, estan tots tres sublims. Quin acompanyament, quina absoluta sensualitat a la Salome i aquest acompanyament climàtic, líric, passional i terrenal dels liders és d’una comunió artística amb la cantant, admirable. Escoltant el final de Im Abendrot, te’n adones que Pappano està tocat pels déus.

La fantàstica orquestra del Royal Opera House Covent Garden està de sort comptant amb aquest director titular, enveja absoluta és el que em fan els londinencs i un goig absolut a la orella és el que em fa aquest disc.

Absolutament recomanable.

No deixo cap fragment sonor, doncs sembla ser que darrerament hi ha caça de bruixes en els fòrums i blogs, però em quedo amb unes ganes…  

Per obrir boca i no trepitjar uns vídeos de la Stemme cantant les quatre darreres cançons de Strauss que va publicar en el seu blog la Mei, us deixo l’enllaç Nina Stemme canta Strauss.