El 24 de març de 1982 es produïa el meu debut artístic al Liceu de Barcelona. Aquest fet que ara no te cap transcendència, però que en el futur ben segur que es recordarà tant en el meu currículum com en els anals del Teatre, va ser motivat per la meva cabdal intervenció en I Pagliacci de Ruggero Leoncavallo, que juntament amb Il Tabarro de Giacomo Puccini, varen ser representades en la temporada 1981-1982.
3 funcions, 3, que varen suposar trepitjar les taules del vell i atrotinat escenari i enfrontar-me a la boca amb aquella negror aspectant imaginada en els milers d’ulls que no em treien la vista de sobra mentre jo feia la meva solitària actuació. Era el centre de l’escena, tot un privilegi que no he tornat a repetir, doncs diguem que en el meu debut vaig caure en les mans d’un director d’escena més aviat anodí que no va saber veure tot el meu potencial. Si en lloc de “caurem” l’Antonello Madau-Díaz, hagués estat el Patrice Chéreau, el Giorgio Strelher o el Jean-Pierre Ponnelle, tots tres molt anomenats en aquella època, segur que el meu futur hagués estat tot un altre.
En aquells anys la figuració de les òperes no s’anava a buscar al Institut del Teatre com fan ara. El Manolo, cap de la figuració, reclutava personal de la manera més “professional” imaginable i jo que visitava amb assiduïtat la botigueta de la Isabel, molt a la vora del Liceu, per on ell també hi passava cada dia, m’ho va proposar i em va agafar.
Recordo amb emoció el primer assaig, on per la pinta que fèiem ens escollien per un rol concret. Jo, com podeu veure a la foto, portava barba i aquest fet va fer decidir al Sr. Madau-Díaz. Havia de fer d’un pastor que baixa de les muntanyes i es troba amb un casori. De fet això era una premonició per fer el Manalic de Terra Baixa, però no vaig tenir sort. Seguint amb el càsting, em varen preguntar si sabia música i jo els hi vaig dir que Karajan no era, però una mica sí, i aleshores em va dir, perfecte!. Vaig pensar, ja està Joaquim!, ara et fan la prova de veu, però no. La cosa consistia en que jo tenia que imitar el clarinet de la orquestra, en el moment que el entren I zampognari (haurien de ser gaiters) i el cor canta allò de:
Andiam! Andiam! etc.
Don, din don, din don, etc.
Din don, suona vespero,
ragazze e garzon, din don!
A coppie al tempio ci affrettiam!
Din don, diggià i culmini
il sol vuol baciar.
Le mamme ci adocchiano,
attenti, compar!
Din don, tutto irradiasi
di luce e d’amor!
Ma i vecchi sorvegliano
gli arditi amador!
Din don, suona vespero,
ragazze e garzon, din don, etc.
Veritablement era un moment solista important, jo tenia que mirar al director d’orquestra per l’entrada i després fer el play back, mentrestant sortien els altres comparses, no tan importants com jo, barrejats amb el cor i representant un casament com es pot apreciar a la fotografia.
Ja no tornava a sortir fins al segon acte, on érem espectadors de la fatídica representació i on es desencadena la tragèdia. Havíem de fer allò esperat, riure, patir i esgarrifar-nos, tot per aquest ordre i al final fugir corrents.
Quan ens varen donar el vestuari, no precisament de la Squarciapino i vaig veure que em donaven aquella “jaqueteta de llaneta” mentre la resta anaven amb màniga curta, per poc m’agafa un col·lapse, però vaig pensar, així els productors i gent important que hi hagi en el teatre es fixaran més amb tu.
Va ser veritablement emocionant, tot i que si arriba a succeir com ara, que al final, surt a saludar tothom, jo em moro del impacte.
Els minuts abans de començar la funció hi havia una electricitat i una màgia especial, barrejada amb els nervis dels solistes i tothom es desitjava sort. Recordo la comunicació pels altaveus interns de la immediatesa del inici, els aplaudiments del públic quan el mestre Eugenio M.Marco entrava al fossar i la sortida de Joan Pons per fer el Pròleg. Desprès les cames em feien figa, estàvem a punt de sortir.
Varen compartir actuació amb mi: l’esmentat Joan Pons, que va cantar el pròleg i el Tonio, Christine Weindinger que cantava la Nedda, l’inefable Nunzio Todisco fent el Canio (en aquells anys sovintejava molt el Liceu), Enric Serra que cantava el Silvio i Josep Ruiz el seu magnífic Beppe. Varen ser excel·lents companys i es varen portar molt be.
Cal dir que en Il Tabarro que iniciava la vetllada i cantaven Pedro Lavirgen, Radmila Bakocevic i el gran Giuseppe Taddei.
Un amic d’aleshores (ara en prou feines em saluda) em va demanar un favor: Ves a veure a Taddei i fes-li signar un disc, vaig trucar la porta del camerino i haig de dir que va estar simpatiquíssim i molt amable.
La representació de Il Tabarro no la podíem veure entre bastidors, ens havíem d’esperar al vestidor dels comparses. Jo allò ho vaig trobar ultratjant i amb un altre pirat com jo ens varem seure d’amagat, en un passadís dels telers, amb les cames penjades al buit situat al segon o tercer pis del escenari amb visió lateral quasi perfecte de l’escena, veient el fossar de l’orquestra i la negror de la sala, tan sols il·luminada per la llum d’escena, imatge similar a la dels tramoies de la pel·lícula “El Gran Caruso”, ho recordeu?, doncs igual. Una visió única i diferent d’una representació d’òpera que no oblidaré mai i que de ben segur ara és impensable.
Tota una experiència el meu debut. Una experiència que no es va repetir, potser és per que no vaig cobrar?. No, no ho crec. No recordo si ens varen pagar alguna cosa, però en tot cas no va ser una nòmina que anés més enllà del bitllet del metro per tornar a casa i un cafè, però en realitat el que vaig rebre va ser molt més.
IN FERNEM LAND 
Caram, caram… xD
M'agradaM'agrada
Tots tenim un passat…
No et van cridar més? Tot aixó que ens hem perdut.
La foto es molt maca.
Un record per a tota la vida.
M'agradaM'agrada
Gracias por compartir la experiencia, he sentido envidia y todo, sobre todo de ver una función desde arriba del escenario con las piernas colgando. Lo de la piel de cordero en I Pagliacci tira un poco para atrás.
M'agradaM'agrada
Vaya experiencia!!!
Debe de ser muy interesante ver cómo se va gestando todo, y trabajar junto a gente profesionales del mundo de la lírica.
Dientes largos me has puesto este lunes. 🙂
M'agradaM'agrada
¡ Qué mono !
M'agradaM'agrada
Jo també vaig actuar a I Pagliacci, pero uns anys més tard, exactament no se ni quina edad tenia. D’això s’enrecordaran els meus pares, ja els hi preguntaré. M’enrecordo que en un dels moments había de dur un cap gros i que tot just quan comença la obra m’habia d’aixecar per avisar al poble que arribava el circ al poble. Y després em sembla que sortía a Il Campanello per possar uns candelabres a cada cantó de l’escenari. ¿Padre? ¿Madre? ¿Me podéis refrescar la memoria?
M'agradaM'agrada
Sin duda un recuerdo imborrable, y una experiencia que merece ser contada para mayor disfrute.
¡Enhorabuena por ese debut!… un éxito seguro, pese al vestuario.
M'agradaM'agrada
Be ara veig que jo tenia un futur i que Madau-Díaz, com ja suposava no tenia ni idea del material que tenia al davant. 😳
Moltes gràcies a tots, la resposta ha estat molt afectuosa. Bienvenido Barbebleue!
Pablo, la teva actuació (quina casualitat!!!) va ser 9 ANYS MÉS TARD. Les dates exactes 17,19,21,23 i 25 d’abril de 1991. Pagliacci els havia de fer Josep Carreras, però va ser quan se li va detectar la leucèmia. Va cantar espectacularment Giacomini i un tal Bruno Sebastian. Va ser el debut de Hvorostovsky al Liceu, cantant en algunes funcions el Pròleg i el Silvio, les Nedda varen ser Ana Maria González i Verónica Villarroel. Els Tonio varen ser Cappuccilli (que també va fer uns pròlegs de caure de cul a terra) i George Fortune.
Il Campanello el varen cantar Verónica Villarroel i Enzo Dara.
El director d’escena dels dos espectacles va ser Emilio Sagi (tu vas tenir més sort que jo i no vas aprofitar-ho) i els d’orquestra Enrique Ricci (Campanello), Janos Kulka (Pagliacci).
M'agradaM'agrada
Moltes gracies Ximo, quina efectivitat!!
Tots aquests noms i records estaven adormits en algun racó oblidat del meu cap. Si que vaig aprofitar per que vaig repetir en una altre ocasió, a I puritanni (no se si abans o després) i no se si alguna més i després el meu germà petit si que hi va apareixer més sovint. ¡Quina memoria de peix!
M'agradaM'agrada
Quina gràcia! Realment m’imagino que són d’aquelles coses que queden per sempre més. A veure si pels propers Pagliacci et tornen a contractar. Jo havia sentit a dir que el 2009/2010 es faria Cavalleria/Pagliacci. Tu en saps res? Havia sonat la Guleghina com a Santuzza i la Nizza com a Nedda. Res. Gràcies per compartir l’experiència.
M'agradaM'agrada
Pablo, una mica de memòria tinc, però hi ha un llibre que m’ajuda molt, fet pel Pau Nadal.
I Puritani és més fàcil. Tan sols poden ser els del Rockwell Blake, Denia Mazzola i Paolo Coni. Temporada 1989-1990 amb direcció escènica, també d’Emilio Sagi.
Vianant està previst una Cavalleria i Pagliacci, ara els meus honoraris són molt alts , però si paguen, cap problema, em torno a posar la samarra de llana encara que siguin el més de juliol. Ara sortiria a saludar!!!. Parlant més en serio, sembla ser que un dels tenors serà José Cura.
M'agradaM'agrada
Oye, pues… puestas en escena aparte, vestuarios y demás… no sé… solo se me ocurre decirte que…
¡QUÉ GUAPO, C*Ñ*! 😉
M'agradaM'agrada
Bueno Salarino, han pasado los años, digamos que un tiempo fue. La foto es muy agradecida, en fin 😳 😳 😳 😳 😳
M'agradaM'agrada
efectivamente Ximo el Puritano fué el de Blake .El debut mío como madre de figurante fué en la temporada 89/90 con E.Onieguin una de mis operas predilectas,y una representación para mí inolvidable con la Freni sensacional, N Ghiaurov, etc.. y si recuerdas, una escenografía de Pier L. Samaritani espectacular, tuve que estar en todos los ensayos en los que necesitaban a mi hijo Javier, por aquel entonces un niño de 5 años terriblemente nervioso, lo que se dice vulgarmente “un pieza” pero que cuando vió por primera vez el tinglado, quedó subyugado, se sentaba en la primera fila en el centro a la izqda y no se movia, la dirección musical era de Txakarov un caracter, le impactó. Yo lo miraba (a mi hijo ) y no me lo creia… el día del ensayo general había sido la fiesta de los panallets en el cole de Javier y parece ser que se había dado un atracón importante, entre eso y la emoción, apunto de levantarse el telón la vomitera en medio del escenario (que es donde esperaba Javier con el coro), fué también espectacular, como se portó la gente del Liceu de bien y con que cariño nos trataron, por que yo claro no sabía donde meterme si coger la fregona o atender al niño Dios Mio que rato… Claro en el ensayo general no pudo actuar pero si en todas las funciones … Como bien escribes, es una experiencia asistir a la Opera entre bambalinas, ¿recuerdas aquella puerta abatible por donde entraba gran parte de los artistas? hacía un ruido terrrible, y a los bomberos escuchando los domingos las retrasmisiones de los partidos incluso cantar algún gol del Barca… un milagro que no trascendiera al patio de butacas, yo alucinaba…
Aquello fué un privilegio desde luego tengo unas cuantas anecdotas y maravillosos recuerdos del viejo Liceu… Por cierto impagable tú foto de pastorcillo… llevas razón se ve que tenias madera…
M'agradaM'agrada
Quina cosa tan curiosa! Jo, frivolament, també he pensat: ¡Però que guapo!. Tant se val si no cantes.
Olympia
M'agradaM'agrada
Hola ximo.
Sóc amic de la soter. M’ha parlat del teu magnífic blog i ja fa dies que m’hi passejo.
És tot un cúmul de sorpreses, però aquesta d’avui és molt divertida. Jo crec que et conec, de vista però et conec.
Quan vaig estudiar a Barcelona (1985-1990) anava molt sovint al Liceu, i jo crec que ets tu. Anaves o vas a quart pis?.
Ara ja no hi vaig tan sovint al Liceu, tot i així sempre que puc, tinc temps i entrades vinc a Barcelona i al Liceu, però des de Tàrrega no és gaire pràctic.
Una felicitació per aquest blog tan distret.
JoanPau
M'agradaM'agrada
Hola Joan Pau, benvingut.
Doncs si, és més que probable que em coneguis de vista. Efectivament anava i encara vaig a quart pis. Quina gràcia, oi?
Espero que si un dia coincidim pel Liceu, siguis capaç de reconeixem, han passat molts anys i…
Un dubte, dius que vas estudiar a Barcelona a partir de 1985 i aquests Pagliacci són del 82.
Espero que continuïs visitant el blog.
Moltes gràcies
M'agradaM'agrada
Doncs tinc entrades per l’Aida del dia 1 de desembre. També hagués volgut anar al recital del Florez, però no tinc entrada, saps si hi ha algú que en tingui una per vendre?.
Escolta ximo jo aquest debut teu no el vaig veure, efectivament no anava al Liceu, però ja et vaig dir que a partir del 85 si, i és de llavors que et recordo. De fet, la meva dona que en aquells moments era la meva promesa i havia vingut algunes vegades, m’ha dit que també et recorda i de la teva colla també, diu que hereu molta gent.
Ja veus han passat els anys, però els records perduren.
M'agradaM'agrada
Llàstima Joan Pau, a l’Aida del 1 de desembre no hi aniré. Al recital del JDF si. No conec a ningú que li sobri una entrada, van molt buscades.
No t’amoïnis, segur que trobem un dia coincident.
Efectivament la colla ÉS, encara molt nombrosa.
A reveure
M'agradaM'agrada
Tornaré per La Ceneretola i Death of Venice.
M'agradaM'agrada
Hola!
Tinc uns companys de feina que m’han fet visitar aquesta pàgina teva, i, descobreixo per sorpresa, que també vas ser figurant. (Jo vaig ser-ho de 1979 a 1989)
Jo també vaig estar en aquestes representacions que esmentes, però….no et recordo……….
Alguna dada més respecte a altres funcions????
M'agradaM'agrada
Hola Albertodossi, benvingut, Quina gràcia!.
Doncs si vols que et sigui franc, ja no recordo qui més sortia i lo meu va ser debut i comiat, no vaig tornar a sortir en cap altra, potser per això no em recordes. Si fas l’exercici de comprovar el canvi entre el pastoret de la foto (la barba era autentica, res de postissos) i la meva foto actualitzada de l’esquerra (no, no, aquest no, aquest és Ernest Lluch, el de sota), te’n adonaràs de lo cruel que és la mare natura.
Quin “rol” et van assignar a tu?.
Ja ho veus, no me’n vaig sortir ni com a actor, ni com a cantant i em tens aquí, fent aquest blog que tantes sorpreses em dona.
Torna quan vulguis, seràs sempre benvingut i les teves aportacions serviran per engrandir-lo.
M'agradaM'agrada
aiii què divertit, en Joaquim pastoret-fauno, quina troballa històrica que tenies amagada als novells. Estàs molt guapo! 🙂
M'agradaM'agrada
El meu bateig operístic i liceïsta -com a espectador- va ser, jo diria que la mateixa temporada o l’anterior, crec que la darrera o la penúltima d’en Pamies amb una Traviata cantada per Maria Nicolescu, Vinzenzzo Bello y Antonio Blancas, dirigits tots pel mestre Gerardo Pérez Busquier. Jo tindria uns 14 o 16 anys. Va ser una de les experiències més intenses de la meua vida.
Salutacions des de terres gòtiques.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim!! Compartir aquestes vivències és molt interessant. Segur que hi va influir moltíssim en la teva vida. I potser en alguna cosa gràcies a aquell dia estem molts aquí avui.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
El verí ja m’havia atrapat feia molta anys, des de que era un nen. Quan vaig fer aquesta aparició ja anava com a públic al Liceu i vaig aprofitar aquella oportunitat, tota una experiència de viure la sensació de trepitjar un escenari i percebre la fascinació de la sala i entendre una mica més la dificultat de cantar davant d’aquella immensitat aspectant.
M'agradaM'agrada
Ets un pou de sorpresas!!!.
M'agradaM'agrada
Espero que quasi sempre positives….
M'agradaM'agrada