Lions for Lambs és la darrera pel·lícula dirigida per Robert Redford i l’he anat a veure aquest vespre.

He sortit del cinema amb una sensació estranya que encara em dura. Potser hauria d’esperar a demà per fer la crònica, hores d’ara encara tinc dubtes i és que aquesta pel·lícula, malgrat semblar tenir un visió crítica del que està passant als EE.UU i la intervenció al Iraq i al Afganistan, m’ha deixat un dubte, provocat per una certa ambigüitat.

És cert que tan Redford, com Meryl Streep o Tom Cruise, són representants del que a Amèrica en diuen demòcrates crítics contra la política duta a terme pel govern conservador del Sr. Busch, però malgrat aquesta certesa, hi he trobat masses dubtes oberts en els personatges, que m’han fet sortir inquiet.

Cal dir que les interpretacions memorables de la Streep i Cruise son el punt àlgid de la pel·lícula. Robert Redford com a actor ha perdut tota l’expressió facial amb aquest atemptat que s’ha comés ell mateix, sotmetent-se  a una o vàries operacions estètiques que l’han deixat irreconeixible i inservible per expressar qualsevol sentiment davant la càmera.  

Rere la càmera, ens ofereix un exercici brillant a partir de tres històries que succeeixen contemporàniament, cadascuna d’elles protagonitzada per una parella. Una periodista lliberal (Streep) que és invitada al despatx d’un senador republicà (Cruise), brillant i temible que l’ha de convèncer per publicar la darrera estratègia governamental  per guanyar la guerra i convèncer als americans de l’opció triada, alhora que guanyar-se una futura i probable temporada com a inquilí de la Casa Blanca. Un professor humanista (Redford) que vol despertà a un jove alumne (Andrew Garfield), absolutament desencisat amb el seu país i la societat que li ha tocat viure, malgrat uns inicis idealistes i un parell de soldats, un negre (Derek Luke) i un hispà (Michael Peña) atrapats a les muntanyes afganes en una situació absolutament desesperada.

Tota la pel·lícula, tret d’alguns flash backs, de quan els soldats eren alumnes del professor Redford, són plans seqüències llarguíssims que han de sostenir les actuacions dels actors. Cap problema en el despatx del senador. La Streep està esplèndida, com quasi sempre, amb recursos més continguts però igual d’eficients que sempre (mèrit de Redford) i un Cruise amb una convicció escènica gens exagerada. Cap sobre actuació per part dels dos, en un agraït i tens diàleg.

El que succeeix al despatx del professor està estructurat en un guió més perillós. O jo no he acabat d’agafar-li al truc al discurs humanista de professor o la inexpressivitat de la cara impossible del Redford  ha evitat que m’arribés el missatge. La veu extraordinària del actor no ha estat prou convincent i el noiet que l’escolta no m’ha semblat a l’alçada del que se li demanava. D’acord que és un rol difícil, però el noiet es queda amb un actor’s studios de baix nivell.

L’altre parella te la part menys lluida. Les escenes a la muntanya afgana són massa tòpiques, massa distants. Potser per por a caure en l’efecte contrari, dramàtic i sensible, Redford ha volgut evitar-ho amb un distanciament que en cap moment m’ha emocionat i jo crec que allò hauria de ser de pell de gallina. 

Crec que les intencions de Redford són excel·lents, però els resultats a mi no m’han acabat de fer el pes. Tota la pel·lícula està al voltant de les decisions que hem de prendre en un moment donat de la vida. En l’encert o no d’aquestes decisions i en el impacte que aquestes decisions deixaran als seus protagonistes, amb les pors i les incerteses. També al públic, o al menys a mi, m’ha deixat amb una sensació incerta.

S’ha de veure.