IN FERNEM LAND

Scherza infida


Avui començo una nova sèrie de post que es titularan “Les meves àries“, on us aniré fent escoltar, si voleu, les àries que m’agraden més.

[splashcast CBPD2013WW]

La primera, i no és per una casualitat, és “Scherza infida” del Ariodante de G.F.Händel.

En les òperes barroques sovintegen els andantes, lamentos, adaggi i altres temps musicals emprats pels compositors per tal d’expressar les queixes, els temors i els estats d’ànims més aviat dolorosos pels que estan passant els personatges. Händel, com Vivaldi, en son unsG.F.Händel mestres amb els temps lents, i en les seves òperes trobem joies com aquesta d’avui, que potser és la que més m’agrada.

Scherzo infida in grembo al drudo, és l’ària que canta Ariodante en el segon acte de l’òpera del mateix títol de Georg Friedrich Händel amb llibret ànonim, basat en el que va escriure Antonio Salvi per l’òpera de G.A.Perti, Ginevre, principessa di Scozia.

Ariodante canta l’ària desprès d’un intent de suïcidi motivat per una falsa creença de la infidelitat de la seva estimada Ginevra. Malgrat el text ple d’ira i furor, l’ària és d’una melangia colpidora, marcada per uns silencis, que si es saben fer, donen un sentit i profunditat a la música sorprenent. La música també està feta de silencis i aquí en teniu un exemple bellíssim.

L’ària està situada al bell mig de l’òpera i podríem dir que tot en Ariodante passa abans i desprès d’aquesta ària. El temps es detura, no hi ha grans explosions vocals, ni coloratures vertiginoses que ens faran quedar bocabadats. El lament d’Ariodante arriba tan directament al cor, que és impossible que els que ho escoltem ens quedem igual. La melodia portada pels violins amb sordina i acompanyada pel cant lamentós del fagots, flueix serenament.

L’excel·lent interpretació que us proposo és la de la mezzo Magdalena Kožená. La Kožená canta aquesta ària donant tot el sentit dramàtic de les paraules, per sobre del virtuosisme, que també posseeix, però que en cap moment és la clau del seu cant.

CarestiniEl rol d’Ariodante va ser escrit per un castrat, Carestini. Avui en dia ja sabem que els rols escrits per aquests cantants sortosament desapareguts, estan cantats o be per els contratenors o be per les mezzos agudes.

La magnífica interpretació no prové del extraordinari CD gravat per la mezzo polaca i que s’acaba de posar a la venda, si no que gràcies al Ceph, he obtingut aquest enregistrament ( i les altres dues opcions que podreu escoltar a sota) provinent d’un concert celebrat al Théâtre des Champs-Elysées de Paris, sota la direcció de Paul Goodwin, el 23 de novembre de 2005, on jo m’atreveixo a dir que encara està millor que al disc.

Espero que ho gaudiu.

Us deixo quatre enllaços més per escoltar o descarregar altres versions del ària.

(gràcies un altre cop, Ceph)

15 comments

  1. Mei

    Doncs jo tinc ganes de saber com li anirà a la DiDonato, avui diumenge, en l’estrena d’Ariodante al GTG suposo que molt bé a veure si tenim ocasió de sentir ben aviat la seva Scherza infida

    M'agrada

  2. maac

    La meua versió preferida de “Scherza infida” és la de Von Otter amb Minkowski, també m’agraden molt, a més de les citades, la de Bowman, ja un poc envellida, i la de Daniels.

    M'agrada

  3. colbran

    El aria es de ensueño. A mí me encantan los largos y adagios de Haendel. Pero Monsieur Jaroussky no da la talla con su voz pequeña, débil e ingrata y al lado de estas dos monstruas del canto queda tremendamente disminuído. Carece de la fuerza de la desaparecida Hunt y de la superba maestría de la Kozená. Dónde está la zona grave de toda el aria y muy especialmente el grave de contralto de la inflexión “…infida” casi al final de la misma, Monsieur Jaroussky? Nada, el viento se las llevó…!

    M'agrada

  4. pol

    He escoltat vàries vegades a la Kozena en directe, sempre m’ha deixat clavat a la butaca. La veu és petita, però no li fa falta més. Tal com canta i en aquesta ària ho torna a demostrar sent un concert en viu, on la resposta del auditori no enganya, vol dir que la intel·ligència de la cantant, la tècnica i la veu al servei de la música, son suficients eines per crear un moment únic.
    Jo no sóc gaire amant dels contratenors, tot i que he vist en directe a Jaroussky i us haig de dir que el seu cant transporta. En aquesta versió que ens proposes, no acaba d’estar còmode. Te raó Colbran quan diu que li manca força i sobretot el registre necessari per esser convincent, en una ària on ha d’esgarrifar.
    La Hunt, quina llàstima la seva pèrdua, en fa una creació, tot i que també m’agrada molt la Baker i la Von Otter en la versió del Minkowski.
    Un blog bonic, descobert per casualitat, felicitats.

    M'agrada

  5. Titus

    A mi també m’agrada molt la versió de von Otter i em vaig fartar d’aplaudir a la Kasarova al Liceu fa un parell de temporades. La de Baker em resulta massa freda, encara que també m’agrada. Kozena no em sol agradar massa, encara que he de reconeixer que ací està molt bé.

    M'agrada

  6. Ceph

    Bueno. Primero que todo, no hay por qué agradecer, Ximo, ha sido un placer poderte pasar esto. Mi conexión es funesta, y me habría gustado pasarte tanto las versiones de Baker, Bowman, Christofellis, la de Jaroussky en vivo (mucho más emotiva que la del cd), y también las de Daniels, Kasarova, Von Otter y hasta la de Connolly. Es muy difícil elegir.
    La versión en vivo de Kozená es muy buena, clasifica entre mis favoritas. Como noto cierta predisposición al tema “contratenores”, no entraré a evaluar los criterios de cada uno, en definitiva son opiniones, gustos. El que ha estudiado la interpretación en barroco, conoce que para resolver un aria, cuando no se tienen centros apropiados, y los graves no acompañan, se puede subir al agudo y colocar la voz allí. Eso ocurre sobre todo en la parte imaginativa del da capo, donde el señor Jaroussky, como llaman, consigue el grave, pero no tiene el color al que estamos acostumbrados. Su voz es blanca, muy cristalina. Para conseguir el registro, lo mantiene en voz de cabeza, y por eso suena algo “desinflado”… pero lo que hace la mayoría de mezzos es pasarse a la voz de pecho y conseguir el efecto dramático. Si el señor Jaroussky hace eso, ya tendría el cuello repleto de dientes.
    En mi opinión, sigue siendo todo una cuestión de apreciación. La grabación del “Scherza…” de Kozená en cd es igualmente encartonada y preciosista que la de Philippe… Los live son más emotivos a la vez que imperfectos (por lo cual, en esta caso juega en desventaja)… El vibrato de la Kozená llega a ser muy molesto al punto de parecer un berrido, y no por ello digo que es una mala versión, y sus variaciones no siempre están bien resueltas. La de Von Otter con Minkowski no acaba de convencerme. La de Bowman se queda cortita al lado de la de Philippe, y sólo la grabación de Daniels posee una fuerza directamente proporcional a la belleza vocal de Jaroussky. Su voz “pequeña, débil e ingrata”, criterios que me han producido mucha risa, es infinita y técnicamente mejor que la de Kozená, la supera en proyección, virtuosismo, armónicos, afinación y uniformidad. Quien no ha oído a Jaroussky y a Kozená, a AMBOS, en vivo, no debería decir estas cosas a la ligera, so pena de perder crediblidad. La versión que tengo de la Kasarova, que tiene una voz potente pero muchas veces entubada, con Minkowski, es en mi opinión, mediocre.
    De cualquier modo, y para no seguir siendo el adalid del jarousskysmo, creo que hay arias que se le dan mejor a Philippe, sobre todo las arias de agilidad. Pero claro, si canta arias de agilidad o coloratura se dice que es gallináceo, y si canta arias de emoción, que no transmite. El asunto es que Philippe tiene detractores y no estoy yo por la labor de convencer a nadie. Mire usted, si no le gusta el chocolate, pues no lo consuma. Así hago yo, que no me gusta el chocolate. Un saludo a todos.

    M'agrada

  7. Passió, això m’agrada.
    Benvingut Pol, espero llegir-te sovint.
    Maac, m’agrae molt que hagis utilitzat el valencià per primera vegada en el blog.
    El que no voldria es que el blog es convertís en una cadena de foro, amb recriminacions per les opinions escrites. No voldria que aquest lloc fos un lloc de polèmica.
    Si ens agrada l’entrada, els àudios o els vídeos, perfecte, si no és així esteu en tot el dret de dir-ho, però ni desqualificacions, ni tibantors entre els visitants, please! Jo no us conec a tots i entre vosaltres succeeix el mateix. Les paraules escrites moltes vegades poden ser llegides en diferent sentit de com s’ha volgut dir.
    Moltes gràcies a tots.

    M'agrada

  8. joanpau

    Hola ximo.
    M’ha agradat molt aquesta ària.
    Lo meu no és el barroc.
    He escoltat les tres versions i a totes tres he trobat coses d’interès.
    Potser hauré de fer més atenció a aquest període de l’òpera que fins ara he oblidat bastant.

    L’Aida està a prop. Espero amb ànsia la teva crònica. Deus anar a la primera, m’equivoco?

    Gràcies un altre cop.

    M'agrada

  9. Hola Víctor, gracias a ti por visitar In Fernem Land y dejar tu opinión. Espero que no sea la última vez.
    Joan Pau, si aniré a la primera. Bé, crec que veuré als quatre repartiments. Però per la Cedolins i la Carosi ja tinc les entrades. Em fa molta il·lusió escoltar a la Papian.
    Fins aviat

    M'agrada

  10. Ceph

    El 13 de febrero se fallan los premios Victoires de la Musique Classique 2008 en Toulouse. Si te interesan, Ximo, puedes seguirlos en http://www.lesvictoires.com. La terna de finalistas como artistas del año incluye a Dessay, Piau y Villazón. Y en el de mejor disco del año el Pierre et le Loup… de Sokhiev & Lemercier; el Maria, de Bartoli; y el Carestini, de Jaroussky. Pongo esta info aquí porque no sabía dónde ponerla, y porque está relacionada con el “Scherza infida” de Philippe (que sale en el disco en cuestión)… 😉

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: