Quan Maurice Jarre va decidir que volia ser director d’orquestra, desprès d’escoltar la Rapsòdia Hongaresa de Franz List, va tenir un ensurt al saber que per estudiar piano ja era massa tard, tenia 16 anys i això coartava les possibilitats reals d’esdevenir director. El director Charles Munch el va aconsellar que estudiés percussió, per tal d’aprendre i comprendre el significat real del ritme.
Després dels estudis efectuats al Conservatori Nacional de Música de Paris, va treballar amb Pierre Boulez i al any 1951 va ser anomenat Director musical del Teatre Nacional Popular, dirigit per Jean Vilar, pel que va composar música per obres de Camus, Cocteau, Pinter o Breton.
Quan va conèixer a Georges Franju va fer el salt definitiu al cinema iniciat al any 1951 composant música addicional per Fanfan la Tulipe. Per Franju va composar la música del curtmetratge Hôtel des Invalides.
Te una llarguíssima llista d’obres excel·lents per pel·lícules i directors mítics, però sense cap mena de dubte l’encontre amb David Lean el va marcar per la història.
Va fer quatre treballs per les quatre darreres pel·lícules del genial director anglès i en tres dels quatre va guanyar el Oscar, injust que no fos en tots ells.
La riquesa , l’exuberància i l’exotisme melòdic de Jarre romandran per sempre més en la història de la música i la habilitat per orquestrar amb un estil molt propi, amb recursos percussionistes, sens dubte heretats del estudis del conservatori, li han donat un segell marca de la casa inconfusible. És veritat que es auto plagia i ho podrem comprovar amb la tercera i la quarta partitura que us deixo, però és un goig escoltar una música que arriba directament als sentiments i que ens porta ràpidament al record de les imatges memorables de:
Lawrence d’Aràbia (1962). Abans de contractar a Jarre es va pensar en Benjamin Britten, Malcolm Henry Arnold, Aram Kachaturian o Richard Rodgers. Finalment varen decidir que fos ell qui ens deixés aquesta música inoblidable i el varen premiar amb l’Oscar a la millor partitura del any 1962:
[splashcast KSST4673LP]
Tres anys més tard David Lean va rodar Doctor Zhivago i va tornar a demanar el serveis de Maurice Jarre, que va composar una partitura de més de dues hores plenes de leitmotiv per cadascun dels personatges i les situacions. Malauradament li varen retallar la partitura i pràcticament varen deixar el preciós però omnipresent tema de Lara. Va tornar a guanyar l’Oscar, però l’enuig va ser considerable.
[splashcast FQBL2926KA]
Al 1970 David Lean al torna a cridar per fer la banda sonora de Ryan’s Daughter. Malauradament i hores d’ara incomprensiblement, ni la pel·lícula ni la música varen obtenir el reconeixement de la crítica i el públic.
[splashcast EOIF2388KH]
Catorze anys més tard, Lean refet del fracàs de la penúltima pel·lícula va tornar a cridar a Jarre per l’ùltima col·laboració plegats. La fantàstica, enigmàtica i romàntica A Passage to India, va tornar a reconciliar-los amb el món i Jarre va obtenir el seu tercer Oscar per una partitura que és en molt moments calcada a Ryan’s Daughter. Sembla que Jarre digués no volíeu té?, doncs ara us tornaré a re escriure la música que em vareu menysprear.
[splashcast YBGY9468RJ]
IN FERNEM LAND 
Vaya películas y vaya música!!!
De las cuatro que incluyes, coincidentes en músico y director, la que más me emocionó fue “A passage to India”. Yo no sé si fue la hermosisima y misteriosa partitura (con nueva instrumentación, pero que no deja de ser la de “The Ryan´s daughter”, en muchos momentos), o la entrañable e inmensa Peggy Ahscroft, de la cual había perdido la pista (o no me había fijado en ella), desde que en 1935 colaborara en “The 39 steps”, dirigida por Alfred Hitchcock. El Oscar que le concedió la Academia es, para mí, uno de los más justificados de toda la historia de los Oscars. La serena mirada de esa gran dama y su encuentro con un casi irreconocible Alec Guinness, siempre con la música de Jarre al fondo, me proporcionaron casi tres horas de felicidad; lamentablemente su personaje nos deja a media película, pero parece como si el espíritu de la actríz estuviera presente hasta el final de la misma. Una gozada de antología.
Qué he de decir de las otras tres? Son imprescindibles en la Historia del Cine, donde David Lean ocupa un lugar de privilegio, pese a quien pese. No olvidemos las maravillas de su cine en blanco y negro: “Sangre, sudor y lágrimas”, “Cadenas rotas”, “Oliver twist” y sobretodo “Breve encuentro”,…Sin olvidar sus incursiones en el color, en años en que éste era infrecuente, con “La vida manda”, “Un espíritu burlón” y “Locuras de verano” y, en un terreno para mí menos interesante “El puente obre el río Kwai”, película que me cuesta repetir. No así “A passage to India” que ahora porque es muy tarde, sino me dispondría a verla de nuevo.
M'agradaM'agrada
Fabulous and Great.
Extraordinary Lean and Jarre.
Thank you for this tribute.
The films of today, do not have this sensitivity.
M'agradaM'agrada
Thank you Larina and welcome!.
The wonderful music of Jarre is a pleasure.
M'agradaM'agrada
Ho sento Ximo. A mi en Jarre m’ha semblat sempre un músic mediocre amb molta, molta sort. La filla de Ryan era una pel·lícula excelent però sonaven valsos afrancesats i no s’hi trobava ni una nota cèltica que tant hi hauria convingut. El tema de Lara, si tu dius que va ser retallat, ja no puc opinar. Al meu parer feia una melòdia pobra i cursi…i un altra tema del Zhivago que era força bonic estava clarament saquejat de la sinfonia Stalingrad. No em disculpo perquè tothom tè el gust que ´`e i cal respectar-ho, però jo m’he despatxat. Gràcies.
M'agradaM'agrada