Ahir dissabte 9 de maig, va tenir lloc la darrera de les sis representacions de la nova producció de l’òpera Pelléas et Mélisande al Teatro alla Scala de Milà, després de vint-i-un anys d’absència de l’obra cabdal de Debussy al Piermarini. Scala TV la va retransmetre el dia 30 d’abril per Scala TV en rigorós directa, com ha de ser i jo us la comento avui.

La nova producció suposava el debut al teatre milanès de Romeo Castellucci, un fet fins i tot sorprenent després de la presència del director teatral a molts dels teatres més rellevants de l’actualitat, però no només, també suposava el debut de la “nostra” Sara Blanch en el rol de Mélisande, un rol que suposa un canvi important de registre i alhora el seu debut en un rol protagonista al temple de la lírica italiana. Hi va debutar el 2024 cantant el rol de Tribino a L’Orontea de Cesti.

El director francès  Maxime Pascal, tornava a la Scala després d’haver dirigit l’any 2017, “Ti vedo, ti sento, mi perdo” de Salvatore Sciarrino. El director francès (Carcassonne, 1985) treu un so bellíssim de la magnífica orquestra de la Scala, amb la deliqüescent densitat sonora, les transparències emboirades dels colors i uns silencis dramàtics estratègicament impactants, sempre amb calidesa i un refinament exquisit, què és el que s’espera i demana d’aquesta obra, mantenint sempre el discurs amb la deguda tensió per no fer decaure mai l’interès, que és el gran risc.

L’equip vocal l’encapçalen el tenor suís Bernard Richter, com a Pelléas i Sara Blanch amb una sorprenent Mélisande. El tenor debutava a la Scala i canta el rol amb subtilesa i fragilitat, no exempta d’alguna lleu tibantor en els moments més exigents de la zona aguda en el segon acte i en el duo amb Mélisande al quart. En qualsevol cas és una interpretació molt sensible i adequada, que combrega a la perfecció amb el cant de Melisande i contrasta amb la severitat del de Golaud. Mentre que Sara Blanch jo crec que s’ha precipitat en la interpretació del rol. És evident que l’evolució vocal de la soprano catalana d’ençà que em va sorprendre al Teatre de Sarrià, o en aquella estrena a Peralada de l’exigent “La straordinaria vita di Sugar Blood” de García Demestres, per no parlar del debut al Liceu i la posterior carrera internacional amb la Zerbinetta de Viena o l’Ofelia a Torí, la veu ha anat agafant cos i ara ja estem parlant d’una soprano líric-lleugera si voleu, però amb un pervenir que aviat donarà pas a tots els rols de lírica, no en tinc cap dubte, perquè la veu evoluciona i bé. Ara bé, Mélisande requereix un cos amb més densitat corpòria en el centre i el greu, perquè malgrat la delicadesa pristina de la línia de cant, el recitatiu permanent del relat debussinià, s’ha de dir polit, sempre mantenint el llenguatge de subtilesa dramàtica, sense caure amb efectes més propis del verisme, obrint el so i quasi parlant més que cantant quan cal fer greus i frases dramàtiques.  El rol, no ho oblidem, l’han interpretat també mezzosopranos líriques (Frederica Von Stade, Magdalena Kožená, entre les més celebrades), precisament per això o sopranos com Victoria de los Ángeles, que tenia un centre i greu molt carnós i consistent. Penso que era massa aviat, però també penso que sap dotar al personatge del misteri, la transparència i també cal dir-ho perquè uns dels avantatges del streaming davant dels coneguts inconvenients, l’apreciació de l’adequació lingüística i el fraseig francès sempre elegant, deliqüescent i el toc de fragilitat, són perfectes. No puc negar-ho, soc molt de la Sara Blanch.

L’altre gran protagonista és Golaud, és clar i l’interpreta un gran Pelléas (també l’han cantat barítons, com ja sabeu), Simon Keenlyside. La seva interpretació és intensa i dramàtica, mantenint encara una veu, força sòlida, però amb una certa pèrdua de color en els aguts del cinquè acte durant en la confrontació amb Mélisande i també una certa oscil·lació en les notes que s’han de mantenir. El seu francès és un goig d’accents i pronuncia.

La resta del cast és molt compacte, amb l’Arkel sever i profund de John Relyea, molt més convincent i imponent vocalment, que en el seu Alvise al Liceu. La Geneviève oficial dels darrers anys en totes les grans produccions d’aquesta òpera, la canadenca Marie-Nicole Lemieux canta un rol per sota les seves magnífiques possibilitats, de manera impecable.

El petit Ynold, el dia de la retransmissió era la Allegra Maifredi, molt sonora (des de casa) i perfectament interpretada. El metge i el pastor de  Zhibin Zhang iGeunhwa Lee, no desmereixen la solidesa del repartiment.

Si hi ha una òpera que s’adequa als misticismes críptics, a les al·lucinacions estètiques, als tuls, als fums, els guerrers amb llança, les cortines d’aigua i els mòduls escenogràfics amb pretensions arquitectòniques de les produccions conegudes de Castellucci, aquesta és sense cap mena de dubte Pelléas et Mélisande. Potser per això la Scala ha trigat tant a fer-lo debutar.

Tot o quasi, allò que s’espera del director de l’Emília-Romanya ho trobareu, però jo m’esperava més i millor. Segurament el streaming televisiu no ajuda gaire en els moments més foscos, que en aquesta proposta en són molts, a deixar-se atrapar per aquest món nocturn en el qual l’obra ens submergeix i que Castellucci, tret de moments comptats, es pren al peu de la lletra. És clar que hi ha moments que t’atrapa perquè el poder visual de les seves imatges són molt potents, però en altres com en la famosa escena de la torre i els cabells, el que arriba només s’intueix sense arribar a fer l’efecte que suposo que ell busca amb l’aigua caient pel mur com si fossin els seus cabells. Són conceptes de muntatges més propis de la Biennale di Venezia que d’un discurs narratiu coherent amb l’argument. I si vas deixant de voler seguir la història, funciona quasi sempre de manera excel·lent, però en altres i com ja és habitual en les produccions, el vessant críptic del creador queda per a ell, sense arribar al públic. Per quins set sous en el duet final Pelléas i Mélisande semblen a punt per fer la pantomima de Pagliacci?

Si he de valorar per la resposta del públic d’aquell dia a la Scala, la resposta és gèlida, amb algunes mostres més intenses d’aprovació per la nena que canta Ynold (les criatures ja ho tenen això), Relya i sobretot l’orquestra, però no el director, que com la resta de l’equip, rep un educat succés d’estima distant. Per a mi tot plegat mereixia més entusiasme, potser perquè l’obra m’agrada molt i he trobat que el conjunt, amb els peròs esmentats, té el nivell que espero d’un teatre com la Scala i m’hagués agradat veure-la allà, francament, més que assegut a casa.

Així i tot si aquí al Liceu volen tornar a fer-la d’aquí a uns anys, la producció d’Oller és millor que la de Castellucci, sense cap mena de dubte.

Claude Debussy – Maurice Maeterlinck
PELLÉAS ET MÉLISANDE

Pelléas: Bernard Richter
Mélisande: Sara Blanch
Golaud: Simon Keenlyside
Geneviève: Marie-Nicole Lemieux
Arkel: John Relyea
Le petite Yniold: Allegra Maifredi
Un médecin: Zhibin Zhang
Le Berger: Geunhwa Lee

Orquestra i cor del Teatro alla Scala Milà
Director musical: Maxime Pascal
Director d’escena, escenografia, disseny de vestuari i de llums: Romeo Castellucci
Dramaturgia: Christian Longchamp
Col·laboració artística: Giulia Giammona

Milà 30 d’abril de 2026