Matthew Polenzani i Elmina Hasan a Werther, Gran Teatre del Liceu. Producció Christof Loy. Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del departament de premsa del GTL

És ben curiós com un cantant, un únic cantant, pugui fer canviar tota una producció i això és el que m’ha semblat el Werther del segon repartiment. En conjunt un bon Werther i malgrat les coincidències amb el primer, tota la representació pren un altre alè, és clar que Werther és Werther i malgrat que Charlotte en el tercer acte és el centre dramàtic, qui ho galvanitza tot és el temor, i ahir era Matthew Polenzani, un cantant refinat, d’estil afrancesat i que doble en edat al Xavier Anduaga, el Werther que abans-d’ahir va bisar el “Puorquoi me réveiller” davant l’eufòria provocada per la interpretació del tenor basc.

Polenzani té moltes coses a favor per convèncer com a Werther, el seu francès és idiomàtic, així com el seu estil, amb reguladors, sons apianats i amb aquella sonoritat de màscara que tant identificaven al mestre Kraus, per no dir directament els sons nasals i aflautats que recorden la bella i vella escola de cant francès. La seva interpretació és intensa, però quan s’està a punt de fer seixanta anys la veu no pot sonar mai juvenil i a Polenzani l’enlletgeix un cert vibrato i alguns fortes una mica descontrolats que no tenen res a veure amb les magnífiques i adequades mitges veus que és capaç de deixar flotant. El timbre no és bonic i, per tant, ha de convèncer amb el cant i ho fa, però no sempre encerta en una línia homogènia. El físic no l’acompanya per mostrar la joventut del poeta tòxic (adjectiu de l’amic Rai que comparteixo absolutament) i fins i tot el vestuari que utilitza és diferent del del tenor basc. Tota l’escena de l’agonia del quart acte, que la canta molt ajustada i amb sentiment, interpretada ha estat decebedora i diria que ridícula, dubto que Loy l’aprovés, ja que talment  sembla més agònica Charlotte que ell i aquestes “petites coses” fan que sent una bona representació no m’hagi acabat d’emocionar en cap moment. És inevitable comparar, però sobretot cal parlar de la importància d’una veu seductora, de color homogeni i sense límits en la zona aguda, perquè això i la joventut esclatant, amb una línia de cant excel·lent, fan la resta i sedueix al públic. Polenzani diu molt millor, sap, perquè porta molts Werther a l’esquena, cada inflexió, cada accent, cada paraula i el sentiment que porta al darrere, però la veu, el timbre i el so no sedueixen, no enamoren, no  trasbalsen o no creen la màgia que Anduaga tot i estar aprenent les primeres lliçons, la nota ja sigui de notable alt i tots sabem i esperem l’excel·lent que no trigarà a arribar.

I si Werther no galvanitza a la resta, es fa difícil superar el llistó de la correcció. La mezzosoprano del Azerbaitjan, Elmina Hasan té una veu molt més homogènia de color que Kristina Stanek, la Charlotte del primer cast. La veu és bonica més de soprano que de mezzo, diria jo, però ideal pel rol, li manca personalitat dramàtica, sobretot en el tercer acte, el seu acte i he trobat a faltar molta química amb Polenzani, Potser la Charlotte és ara per ara, massa rol per a ella o potser necessitava més estímuls. Totes tres àries han estat ben cantades i malgrat que el seu francès no sigui excel·lent, és millor que el de Stanek, però aquella s’implica molt més.

Carlos Daza és un magnífic Albert, tant vocalment, com dramàticament, fa tot un personatge, molt ben delineat i molt més creïble que el jove i inadequat Oller del primer cast. Ja us vaig dir a l’altra apunt, que el vaig veure a l’assaig general i em va agradar molt i ahir es va tornar a confirmar. Hauria de sovintejar més les temporades del Liceu.

Excel·lent la Sophie de Leonor Bonilla. Loy en fa tota una recreació d’aquest personatge i Bonilla com Esparza al primer repartiment, aprofiten el regal de manera esplèndida. Vocalment, no té cap problema, és més fa notes precioses, amb un fiato molt ben utilitzat i en pianissimo per acabar la seva ària del tercer acte.

La resta no varien de la funció del primer dia i responen a la perfecció a cadascun dels rols: Stefano Palatchi, Josep Fadó, Enric Marinez-Castignani, Marta Esteban i Cristòfol Romaguera, formen un equip compacte que vesteixen amb sobrada i excel·lent professionalitat la proposta de Loy, que els fa treballar amb personatges molt ben delimitats. Només els sis solistes de l’excel·lent Cor Vivaldi canvien, però l’excel·lència continua sent marca de la casa, tant dels solistes com del conjunt intern.

L’orquestra millor que la direcció Nánási, tot i que en aquesta representació m’ha semblat més equilibrada que el primer dia; així i tot, al costat de moments de sonoritat molt ben reeixits n’hi ha d’altres excessius que desequilibren i decauen el conjunt, però en cap cas m’ha semblat que l’orquestra arribés a tapar als cantants com han dit molts.

El públic més aviat distant, només ha reaccionat, com és habitual, després de l’ària del tercer acte del tenor, però sense gaire entusiasme i al final, sense que tampoc les mostres d’aprovació passessin d’alguns discrets bravos i els corresponents i càlids aplaudiments, tothom ha marxat cap a casa. Diria que l’orquestra i Bonilla han estat els més aplaudits.

Dimecres una altra festa grossa, la Semiramide de Rossini i dijous l’apunt. No falrteu a cap de les dues cites.