IN FERNEM LAND

PELL DE GALLINA AL AUDITORI


L’esdeveniment que suposa la interpretació dels Gurre-Lider (Les cançons de Gurre) d’Arnold Schönberg en qualsevol sala de concert del món no ha de passar desapercebut per cap amant de la música.
L’obra és gegantina i espectacular com la simfonia dels mil de Mahler i com aquesta, per la dificultat que suposa comptar amb una orquestra i una massa coral imponents, més 5 solistes capaços de traspassar aquest impressionar mur sonor. Per aquest motiu és bastant difícil de poder-la fruir en directa.
Els Gurren-Lieder son l’apoteosi del post romanticisme que obra la porta al canvi radical que el mateix Schönberg va fer en la música. Sembla com si aquesta obra fos el testament, la màxima demostració que el llegat de Wagner, Strauss i Mahler ja no podia anar més enllà i l’entrada del nou estil era inevitable.
L’obra va suposar l’únic èxit en la seva vida. La resta no va ser compresa pel públic, que encara hores d’ara li costa acceptar (ens costa) la proposta artística i estètica d’un llenguatge analític que deixa de banda les emocions directes de la música melòdica i tonal, per endinsar-se en la recerca i la investigació de nous llenguatges i formes d’evolució musical.
En els Gurre-Lieder, experimentem ja, com també ho varen fer Mahler o Strauss, en les atonalitats del dodecatonisme. En la tercera part, Schönberg s’atreveix en el fragment destinat al narrador, a utilitzar el sprechgesang o cant declamat, que posteriorment esdevindrà en el Pierrot Lunaire o a Moses und Aaron, marca de la casa i del dodecatonisme en l’òpera. Malgrat això, el corpus estètic és encara post romàntic, amb claríssims referents a l’òpera wagneriana, adoptant la forma liderística amb nexes orquestrals que van enllaçant les diferents escenes.
L’obra escrita entre 1900 i 1910 te com a base literària, els poemes de Jans Peter Jacobsen que ens narren l’amor entre el rei Valdemar i Tove, la seva amant, assassinada per la reina Helvig. Les reminiscències medievals del Tristan und Isolde hi son ben presents, malgrat que els passatges més wagnerians de la partitura em recorden al Götterdämmerung o als sons tenebrosos i ombrívols de la primera escena del segon acte del Lohengrin.
El màxim artífex del èxit clamorós, de la versió que hem escoltat aquest cap de setmana al Auditori, és sense cap mena de dubte Eiji Oue. A Barcelona tenim una sort enorme de comptar amb aquest director titular, que de memòria i amb una energia esclatant hi fins hi tot diria que contagiosa, ha dirigit i concertat aquest immens poema simfònic.
És lògic que l’impressionant coral escrit per Schönberg, per concloure aquesta obra, aixequi tot un auditori amb peu. L’entrada del cor provoca que totes les terminals nervioses es posin en excitació i es provoquin les descàrregues elèctriques que passant per l’espinada ens facin posar la pell de gallina, però aquesta obra te molta música i durant els cent minuts que dura, l’emoció per la bellesa de la partitura i de la interpretació m’ha fet emocionar en molts moments, però sobretot en l’impressionant lied de la tórtora del bosc (Stimme der Waldtaube) i en el interludi orquestral que el precedeix.
Per sort hem comptat amb la mezzo americana Jane Irwin, que amb una veu bellíssima i un cant líric i intens ens ha fet emocionar de valent.
Ja sabem que el Auditori de Barcelona, bé per que encara està per acabar i el buit del espai destinat al orgue, es menja part del so, o per que l’acústica està renyida amb la veu humana, es fa sempre difícil escoltar els solistes vocals. Si a més hi sumem que la massa orquestral és enorme, fer-se escoltar en un obra com aquesta és pràcticament impossible. Ella ho ha aconseguit, per la qual cosa haig de suposar que en un teatre, aquesta senyora ens hagués deixat bocabadats.
Ni la reconeguda Melanie Diener (darrera Elsa en el Lohengrin del Liceu), ni el tenor canadenc John Mac Master m’han convençut. Sobretot per que els he sentit poc i a ell quan l’he sentit no m’ha agradat gens. La partitura és difícil, per la tessitura, pel cant heroic i alhora pel lirisme que demana a un tenor que ha de ser capaç de fer-se escoltar en un tsunami de sons i per la llargada de la intervenció. En la segona part diguem-ho clar no ha resistit i ha quedat relegat al anonimat. Ella més digne i entonada ha passat per moments delicats en la zona més aguda, però el handicap més gran ha estat no sentir-la gaire.
El lied del camperol i l’escena cabdal del narrador han estat a càrrec del baríton anglès David Wilson-Johnson. Ho ha cantat i dit amb molta dignitat i potser un pel massa d’histrionisme vocal pel narrador.
M’ha agradat molt la intervenció de Thomas Randle en el Klaus el bufó. La veu lírica s’ha projectat estupendament, tot i les dificultats esmentades del local i en aquest cas el lleu histrionisme era molt més adient al caràcter del text que en el cas del narrador, molt més dramàtic.
La intervenció coral és breu però molt intensa.
Catalunya compta amb bons cors amateurs que han estat sempre capdavanters i extraordinàriament valuosos per mitigar les carències històriques d’un cor professional per l’orquestra. Però la suma de quatre cors importants no fa un cor potent i cohesionat, capaç de les subtileses més perilloses pels tenors primers o els greus més contundents en el lied dels vassalls. He trobat a faltar una massa coral masculina més convincent. N’eren molts però l’orquestra els tapava i no crec que la culpa sigui del excessiu volum emprat per Oue, això són els Gurren-Lieder i no Monteverdi.
En l’imponent coral final, quan les seccions femenines s’incorporen al esclat sonor i emocional, les sopranos m’han agradat molt, les mezzos i contralts, que estic segur que han cantat, han quedat tapades. La distribució no les afavoria gens, col·locades com estaven en les grades laterals extremes destinades normalment al públic. Per què no proven mai de col·locar al cor o part, dins la caixa del orgue?, potser al quedar més alçats i completament frontals, les veus es projectarien millor. Hi havia una distància enorme entre les cordes femenines i això lògicament no afavoria gens a les cordes greus.
Tot i així cal dir que la part coral ha estat dignament servida, però repeteixo que m’agradaria algun dia poder escoltar el cor que hauria de merèixer la nostre orquestra. Què tot i aixì per aquesta obra necessitaria un reforç? segur, però no seria el mateix dos cors que sumin 250 cantaires que quatre.
He gaudit molt del concert i m’ha sabut molt greu que el Auditori no s’hagi omplert del tot. El nom de Schönberg ben segur que encara hores d’ara, espanta a molta gent i no saben el que s’han perdut.
Finalment, si l’obra s’hagués interpretat tota seguida, el discurs musical ho hagués agraït, un tall de vint minuts no crec que l’afavoreixi.
Gràcies Eiji Oue i que la col·laboració amb l’OBC sigui per molts i molts anys.

Si voleu escoltar el concert us deixo els enllaços del RapidShare.

El so no és molt bo, però és l’única gravació que he pogut aconseguir del concert (Gràcies Colbran)

11 comments

  1. olympia

    La grabació que jo tinc és més perfecte que la que he escoltat avui a l’Auditori però tot i així he gaudit molt de la infinitud de sons incloses les veus de la soprano i especialment, com dius tu, Ximo, la de la mezzo.
    El poema escrit també m’ha agradat molt.
    Tot plegat em recorda molt a Wagner com si en fos una actualització amb veu propia, la de Schönberg que ens avisa de com està canviant la música en aquell moment.
    Olympia

    M'agrada

  2. Judit

    Ximo, ara no puc escoltar els audios, però encara que només sigui per agrair-te la “currada” d’escriure aquesta fantàstica crònica, prometo que els escoltaré tan aviat com pugui.

    M'agrada

  3. Sí, el cor d’homes… Realment els directors de cor van plantejar-ho molt bé, i pensant en el comentari que fas sobre que quatre cors bons no en fan un d’excepcional, ja van assignar una part independent a cada cor perquè cada part per separat hagués pogut ser treballada al màxim detall amb cantants que ja es coneixen i treballen junts (es tracta d’un fragment a triple cor, i com que hi havia quatre grups corals, un d’ells es va dividir perquè tot quedés el més compacte possible). Per tant, tens tota la raó en el teu comentari, però em temo que no hi havia una altra manera d’interpretar aquesta obra, ja va ser prou difícil juntar 100 homes que poguessin cantar allò… N’eren molts, però apenes si arribaven a la quarta part del que Schönberg demanava (400 homes!): ni Oue podia ajustar tal desequilibri en el balanç! Nosaltres els animàvem (èrem el més semblant a un públic, amb 45 minuts d’espera i només 5 de música… però quins 5 minuts!), però realment sortir per sobre de l’orquestra era una tasca molt complicada. Ara, com a massa coral, tota una experiència, cantar a 50 metres de les altos 🙂
    En qualsevol cas, m’alegro que el concert en general produís aquest efecte, no es podia esperar menys d’una obra tan gran com aquesta dirigida per Oue. Ja tinc ganes de tornar a treballar-hi…

    Salut,
    Una altra Oue-fan 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: