Aquesta plantilla tan actual que s’utilitza per arreplegar unes quantes cançons d’un grup conegut i fer-ne un musical (Mamma Mia!, Hoy no me puedo levantar i d’altres), ha servit també a Julie Taymor (Titus i Frida) per arreplegar 33 temes de The Beatles, ni més ni menys, i fer una pel·lícula amb aires de ingenuïtat, naïf, romàntica, psicodèlica, antibel·licista i no se quantes coses més. Potser masses.

Acroos The Univers és una pel·lícula que comença amb estètica Grease amb colors Douglas Sirk o Todd Haynes a Lejos del Cielo, amb aquells ocres exultants a la provinciana Ohio dels anys seixanta, per acabar en la psicodèlica New York, en el més pur estil Hair.

Un recorregut amplíssim pels agitats anys seixanta on trobem tot i cadascun dels topics (Guerra del Vietnam, lluita pels drets civils, llibertat sexual, les drogues, el moviment hippy, els ideals llibertaris, la consciència de classe) lligat per uns personatges que porten els noms dels protagonistes de les cançons dels Beatles (Jude, Sade, Prudence i manca la fantàstica Michelle), per lligar-los en un guió ben intencionat però que peca de massa ambiciós i es queda en epidèrmic.

La plasmació visual de tot aquest hapening és brillant, enginyosa, sorprenent i a vegades genial, però en alguna escena frega el kitsch més espantós. Li manca el component trencador, modern i sorprenent que Baz Luhrmann va saber imprimir a Moulin Rouge i que sense cap mena de dubte la Taymor vol imitar i seguir en aquest film, aconseguint els objectius de manera discontinua.

Entre les troballes de guió trobem el doble funeral del inici, amb un Let it be de veritable impacte dramàtic. Entre les troballes visuals (moltes) el reclutament de soldats pel Vietnam, amb un I Want You on fa intervenir de manera sorprenent el oncle Sam, tot canviant el sentit original de la cançó brillantment. L’escena de la piscina, o l’escenificació de Stawberry Fields Forever amb una barreja d’inspiració creativa i denuncia bèl·lica.

En quant als personatges tenim petits esbossos de personatges inspirats en Jimi Hendrix o Janis Joplin i d’altres més a prop de la Sandy de Grease, tot massa barrejat i tant sols lleument tractat.

El film també compta amb intervencions estel·lars com Bono cantant I Am the Walrus (potser lo pitxor de la pel·lícula), Joe Cocker a Come Together o Halma Hayek encapçalant el grup de insinuants infermeres.

Què li manca a la pel·lícula? No ho se, concreció, compromís, mala llet, sobrant-li bon rotllo i sucre. M’ha agradat i sorprès molt, a estones, però les dues hores catorze minuts m’han semblat un pèl excessives.

Jo us la recomano però tenint en compte que hagués pogut ser una pel·lícula més ambiciosa, arriscada i compromesa i s’ha quedat en un brillant i superflu espectacle destinat a esdevenir el proper èxit a Broadway i al West End, i si no al temps,no debades la Taymor és la directora del fantàstic Rei Lleó i prepara el musical sobre Spiderman amb musica de Bono.

Un musical que ens mostra que les cançons magnífiques dels Beatles aguanten perfectament el pas dels anys, però que s’allunya del món de John Lenon, apropant-se molt més a les ambicions de Paul McCartney.

Us deixo el trailer on podreu fer-vos una idea