IN FERNEM LAND

Chanson Triste


Final del concert

Hi ha dies que fer la crònica d’un concert és dolorós i avui creieu-me que ho és molt.

Ens hem trobat i conegut molts assidus a aquest blog i això ha estat per a mi molt emotiu, us ho prometo. Començar a posar cares a les persones que participeu d’aquesta experiència és molt gratificant i molts ja heu vist que en el entreacte la meva cara era de prunes agres.

Jo creia sincerament que l’aturada de aproximadament mig any, en la carrera vertiginosa de Rolando Villazón, li feria molt bé, sobretot si aprenia a dir no i a part del descans de les cordes, li servia per aprofundir en la solució als problemes purament tècnics que tan ens varen preocupar en la Manon.

Avui jo l’he sentit pitjor que a les Manon del mes de maig-juny.

Ha sortit nerviós, insegur, amb un constant moviment corporal que no semblava presagiar un Dichterliebe reparador. Però el resultat del que hem escoltat durant els 16 lieds que formen aquesta obra preciosa, poètica i un dels cims del romanticisme vocal, ha estat ni més ni menys que penós. Hom podia tenir dubtes que l’estil que li coneixíem fins ara, fos el més idoni per aquestes peces que necessiten d’un estil allunyat del cant operístic, per anar al fons de la partitura i del text amb la senzillesa i el sentiment més despullat. Res més lluny del que ha pretès fer Rolando Villazón, que tot i no encertar amb l’estil just que li volia donar, mostrava evidents signes de problemes vocals i d’emissió en les zones extremes. La veu no corria, engolada i amb problemes en el passatge com a la Manon, ens demostrava que el repòs no havia servit per a res. L’esperança de tot, o quasi tot, el teatre era que a la segona part, alliberat ja d’un estil que li és absolutament aliè, fos capaç d’aproximar-se al Villazón que estimem tantíssim i que es capaç de galvanitzar a tot l’auditori.

Ni la “Chanson triste” de Duparc ni “Aprés un rêve” de Fauré poden ser cantats com si es trobes a Saint Sulpice a punt de rebre els efluvis amorosos de la germana del Lescaut. Continuàvem fora d’estil i amb la veu encaixonada no sé pas on.

Amb el Massenet d’Ouvre tes yeux bleues“ ens hem aproximat a l’esperança de que el miracle era possible, però els petits problemes amb l’emissió, amb el pas de la veu a la zona aguda, amb l’entonació per aquí i per allà, feien veure que la inseguretat del cantant era evident. Mentre que tota la primera part ha cantat sense partitura i faristol, en la segona, amb peces més curtes en francès, italià i castellà, no s’ha desenganxat del faristol, que semblava que era el punt de recolzament davant una inseguretat evident.

La mirada fixa i el cap permanentment tombat cap a la partitura, semblava voler evitar al auditori que malgrat tot esperava el miracle, el moment màgic.

Ha arribat el bloc Tosti i la partitura continuava allà, com a refugi d’una inseguretat potser més psíquica que vocal. Una lectura més aviat intimista i una veu que no acabava de respondre al que el cantant li proposava, m’han fet abandonar a qualsevol esperança de remuntada. Un abandonament del escenari, amb el pianista assegut al piano esperant-lo, després d’Aprile, han fet témer el pitjor, però el cantant ha tornat per oferir-nos “Non t’amo più” molt emotiu, però vocalment insuficient, no era el Rolando que estàvem acostumats.

L’últim bloc, el d’Obradors ens deparava contra pronòstic l’evidència de que la cossa estava insegura i fins hi tot m’atreviria a dir que poc preparada. Després de “Al amor” a començat am “Corazón, ¿por qué pasáis? I allò semblava el Schönberg de Pierrot Lunaire, ha tallat en sec, ha sortit del escenari i ha tornat a entrar per tornar a començar i els problemes, malgrat seguir fins al final, han persistit, no ha sabut agafar l’entonació adequada i la veu li ha quedat perillosament mal posicionada. Ha callat i el pianista ens ha fet un solo, per al final acabar plegats el desgavell. Un accident, si, però allò no ha estat fruit de la casualitat. Seguidament ha vingut “Del cabello más sutil”, i ha estat el que més m’ha agradat del programa oficial. La veu molt recollida i emesa de manera molt intimista. No es pot cantar d’altra manera, però ell tampoc podia intentar-ho de cap altre. El programa s’ha acabat amb les Coplas de Curro Dulce, atacades molt de cara a la galeria, amb les escales ascendents i descendents no massa ben resoltes i amb un acabament que en altres circumstàncies m’hagués semblat excessiu, avui era talment per salvar els mobles.

Rolando Villazón ja sap que té allò que tan sols els grans posseeixen. El carisma, l’atractiu personal que és capaç de amb estreta comunió amb el públic que es rendeix a la seva manera de cantar, emocionar i commoure.

Avui el públic ho volia tan si com no, però tots, fins hi tot les més cecs i els més sords, han vist que el Rolando Villazón té problemes. El públic del Liceu l’estimem i l’hem rebut amb una ovació d’agraïment i estima. Agraïment per no haver cancel·lat un recital que hagués hagut de cancel·lar i d’estima per les nits (poques però intenses) que ens ha fet viure. Ell sembla pel que diu, i m’ho crec, que es troba molt bé amb nosaltres, i crec que ell també ha patit per saber que no estava en les condicions idònies.

Ha fet dues propines. Te quiero dijiste (Muñequita linda), molt ben cantada, amb pianos i mitges veus i quan el públic més entregat per l’estima que pel resultat real del concert el premiava amb mostres evidents d’estimació sincera s’ha produït el fet que sense cap mena de dubte recordarem sempre. Ens ha anunciat un experiment dedicat al públic del Liceu, que dit per ell, ens porta al cor. El Liceu es casa meva i ha tocat la fibra sensible de tot catalanet/catalaneta, cantant Rosó, la popular cançó que ningú recorda que prové de la sarsuela Pel teu amor de Miquel Poal Aragall i Josep Ribas. Jo he plorat. La cançó és molt emotiva, simple, però arriba directa al cor, però és que ho ha cantat amb sentiment i amb un català més que correcta, sense partitura i faristol. Un clamor generalitzat ha fet aixecar a tothom de les cadires, però no podem oblidar que aquest concert ha estat molt trist i l’evidència de què si no trobem tots plegats el remei adient, això no pinta gaire bé.
Millorat, reposa tot el temps que et faci falta, estudia, deixat aconsellar, no et precipitis, no t’estressis, el públic no t’oblidarà mai, però és necessari que reflexionis molt seriosament el que t’ha passat avui. Rolando si us plau, fes-ho per a tu i per nosaltres. No en tinguis cap dubte que el públic t’estima i avui ha estat una evidència mútua d’aquesta estimació, però ves en compta, nosaltres esperarem tant temps com faci falta, ja ho saps que ens trobaràs sempre. Nosaltres no tenim cap pressa, tu tampoc n’hauries de tenir.

48 comments

  1. Teresa

    Bé, primer de tot, demanar disculpes, especialment al Ximo (no ho faré més), perquè estic fent una cosa molt reprobable en un blog: tenir el comentari preparat abans de que l’autor escrigui el seu text.

    Què voleu que us digui! Jo he patit també molt aquesta tarda, i, a la vegada, he disfrutat encara molt més. Per tornar-lo a veure, per tornar-lo a sentir. El seu estat vocal, es cert, és el pitjor de qualsevol de les seves actuacions al Liceu. La seva energia, la seva entrega, el seu carisma, la seva brutal emocionalitat, son les mateixes, o més grans encara.

    Es com quan t’estimes algú i saps que et fallarà, però no t’importa. No perds l’esperança de que remunti, i tú vols ser-hi quan passi.

    Comentavem amb la Tosca i la Judit que hi ha una diferència fonamental entre la resposta de la primera, i la de la Judit i la meva. La Tosca va conèixer al Rolando a travès de l’òpera, i nosaltres dos hem conegut l’òpera a través del Rolando. No som objectives, ens agrada incondicionalment. No hi ha cap rigor operístic en això, no hi ha criteri. Estimem al Rolando…i prou!

    M'agrada

  2. El repertorio elegido para el recital no parece que le favorezca mucho. No soy muy villazonista pero me da un poco de pena estas carreras que duran tan poco, esperemos que todo los problemas que está teniendo se solucionen y todo quede en un susto.

    M'agrada

  3. Tosca

    Ha sido una noche llena de emociones. Que le queremos, lo sabe se lo hemos demostrado. Que nos quiere, queda claro, desde el momento que, no sólo ha terminado el recital, sino que nos ha cantado dos propinas. Pero, ay Ximo, cuanta razón tienes !!!! Debe replantearselo. Porque le queremos debemos ser sinceros y desde la sinceridad decirle no Rolando, así no puedes seguir. No puedes apoyarte en tu carismática comunión con el público porque ésta se acaba con noches como esta.De que te esperaremos, no te quepa duda.Hoy he hecho algo que no habia hecho hasta ahora: esperar en la salida de artistas y le he visto cansado, sin apenas voz,triste, correcto sí atendiendonos a todos, pero no chispeante como suele ser. Él sabe mejor que nadie lo que se sufre cuando intentas dar y no puedes.Ánimo Rolando!!! Es porque te queremos y te necesitamos que esperamos que pongas todo de tu parte para volver a disfrutar en un escenario porque sólo así nos harás disfrutar.

    M'agrada

  4. colbran

    Yo he sufrido muchísimo, pensaba que en cualquier momento se le quebraba la voz. No obstante, en la segunda parte me ha gustado en “Ideale”, canción que me es muy familiar gracias a Gina Lolobrigida que la cantaba en “La mujer más guapa del mundo” (1955) y fue la primera intérprete a quien se la escuché, y en el bis “Rosó” que ha interpretado en un digno catalán, aunque ha evitado el filado final y lo ha transformado en un agudo en forte, quizás más efectista.
    Por cierto yo siempre he sabido que esta romanza pertenenece a la zarzuela catalana “Pel teu amor”, como he comentado hace unas horas a la salida del teatro. Lo que he confundido es el nombre del autor.

    M'agrada

  5. Pero bueno, qué desastre…:-(
    Lo siento mucho,el repertorio no le iba nada,es cierto, pero aún así parece que sigue hecho polvo, seguramentetenía que haberlo canceladoy no lo ha hecho por no decepcionaros. Espero de corazón que supere sus problemas, ya sean vocales, emocionales, psicológicos… tiene una voz preciosa y que transmite, ojalá el éxito tan enorme y la carrera meteórica no le sigan pasando factura y pueda vencer esta crisis.

    ÁNIMO ROLANDO!!!

    M'agrada

  6. Jaume

    Quina tristor, m’asusta pensar que els problemes siguin mes que vocals. L’he vist palid, en mala cara, molt trist, mes prim, sense la mirada de nen picardios que tant ens agrada.
    Si es la veu, pot tenir arreglo. Si no……estem perduts.

    M'agrada

  7. colbran

    Yo creo que la de ayer ha sido una tarde triste para todos los que hemos asistido al Liceu y para todos aquellos que, posteriormente, se hayan enterado del resultado.
    Cuando emerge una persona con el carisma de Villazón, en cualquiera de las manifestaciones de la vida, se le quiere por su poder de comunicación y, en este caso, por esa llaneza, simpatía y proximidad que emana, aparte de las cualidades canoras que posee.
    El momento que atraviesa es peligroso y el público que asistió ayer al Liceu así lo entendió, por eso los aplausos y bravos fueron tan cariñosos y emotivos y la comunicación con el intérprete total.
    Yo creo que desde la aparición de Jaume Aragall ningún otro cantante ha calado tan hondo en la comprensión y cariño del público del Liceu como Rolando Villazón, quizás porque apunta problemas similares y se hace querer. Por cierto, Jaume Aragall estaba entre el público y habrá padecido lo suyo.
    Le deseo de todo corazón que supere esta triste etapa y vuelva a ganar confianza en sí mismo, lo cual se traducirá en una mejora vocal, como aquella a que nos tiene acostumbrados. Sería una verdadera lástima que un personaje tan humano y comunicador desapareciera del panorama lírico, tan lleno de envidias y caras estiradas.

    M'agrada

  8. Judit

    Buff… si hagués de definir les meves emocions ahir diria que em vaig sentir com en una muntanya russa… els nervis abans del recital, la sensació (encara que en el fons no ho volgués reconèixer) que les coses podien anar malament, la il.lusió de conèixer-vos a alguns de vosaltres… i el patiment. La meva experiència en aquest món és tan curta que jo encara no sabia que es pugui arribar a patir tant escoltant algú cantar. Vaig estar tensa tota la primera part, patint molt. Després, l’alegria de poder posar cares a alguns noms que m’han arribat a ser tan coneguts, i l’esperança que a la segona part en Rolando remuntés… Em semblava que la cosa anava millor i la veritat és que vaig començar a relaxar-me i a gaudir de debò, si no gràcies a la seva tècnica, sí gràcies al seu ART i la seva manera de transmetre i emocionar, i per a mi l’òpera, sobretot, és això. En aquest cas crec que la meva “inexperiència” va jugar a favor meu i encara que fos a trossets, vaig disfutar molt… Vaig plorar d’emoció també amb la Rosó… i us he de confesar que des que he començat a llegir la crònica d’en Ximo (fantàstica, com sempre) no he parat de plorar. Crec que ahir el públic del Liceu, que és obvi que l’estima, li va donar tot el recolzament que va poder… però és clar, amb això no n’hi ha prou. Haurem de seguir de prop els propers concerts i veure què passa, i evidentment Teresa, Tosca, seguirem amb ell incondicinalment. Ara encara més. Un petó a tots.

    M'agrada

  9. Acabo de leer también la crónica de Mei… qué lástima, y qué tristeza…
    Los problemas vocales son complicados y difíciles de tratar, y sólo le podemos desear que repose, que se recupere y que tenga ánimos…
    Gracias por el emocionante y exhaustivo relato, Ximo.

    M'agrada

  10. Rodrigo

    Hola companys,
    ja fa tamps que segueixo diàriament el bloc del Ximo, que per cert està molt bé i és molt interessant, i fins ara no havia tingut la necessitat imperiosa de fer cap comentari, però desprès del recital d’ahir, no he pogut evitar-lo.
    Rolando Villazón és una de les grans personalitats que ens ha donat la lírica en els últims anys. Té una veu molt bella, sap cantar i, a més a més, té allò que ha fet gran als grans: carisma.

    Al recital d’ahir el vaig veure realment malament: nerviosíssim, descentrat i insegur a dalt de l’escenari. Ell estava patint molt i ens va fer patir a tots.

    Al Schumann el vaig veure fora de lloc, amb la veu tirada cap enradera (engolada) i malgrat això va conseguir mantenir el meu interés (normalment els recitals de lied al Liceu en fan dormir placidament), no se dir per les emocions encontrades que estaba patint al veure’l lluitar contra ell mateix o per l’ànsia de veure el moment on es donés aquella inflexió en la que l’artista trobé el punt just de serenor i seguretat per remuntar les circunstàncies.

    Al descans crec que jo estava ja tant nerviós com el Rolando. Al voltant meu tothom parlava del mateix: no està bé…, està deprimit…, hauria d’haver cancelat…; però al metix temps tothom tenia esperances: a la segona part estarà més còmode amb el repertori…, als bisos cantarà òpera i es retrobarà amb ell mateix… La veritat és que al Liceu ens l’estimen molt al Rolando!

    La segona part va anar una mica millor vocalment, però el cantant cada vegada estava més nerviós, fins i tot en alguns moments sel veia “desencajado”, com dierien els castissos.
    He de confesar que al Tosti em va emocionar molt, i a l’acabar la última de les tres cançons vaig cridat un tremendo “Bravo” de pura ràbia.
    A partir d’aquí un moment tremendo per a un cantant: haver de tallar un peça.

    La veritat és que a mi no es una cosa que em preocupi, ja que n’he vist dáltres, sinó recordeu a Flórez en el recital del Palau que en un dels bisos, el rondó final del Conde D’Almaviva del Barbiere, es va parar perquè es va oblidar de la lletra, o la Sonia Ganassi en una funció de l’Estuarda al Liceu que es va oblidar que tenia que cantar i es va aturar tota la funció fins que no va sortir a l’escenari; però aquesta vegada sí que em va preocupar, perquè crec que més que un lapsus o un petit moment de desconcert, és reflexe de l’estat del nostre estimat Villazón.

    Rolando no està bé, i crec, com el Ximo, que és més un problema emocional o psicològic que no pas vocal, ja que la veu no donava signes d’estar en mal estat, sinó que era la seva tècnica la que no estava segura. A mi em va recordar moltíssim al nostre Jaume Aragall: un “manojo de nervios”.

    Crec que el, problema del Villazón va per llarg, perquè és més de cap que fisiològic. La veritat és que no se que li ha passat aquests darrers mesos però no li han provat. No em puc creure tota aquesta rumorologia que sonava per l’ambient de que si la dóna la deixat, que si patatim, que si patatam…

    Espero que pel bé de l’art el Sr. Villazón recuperi aquella alegria i ganes de fer-nos disfrutar del seu cant i veu maravellosos, ja que ahir el vaig trobar molt insegur, nerviós i lluny de les coses que un artista de la seva categoria ens pot oferir.

    Anim Rolando! No tenim presa. T’has de pendre el temps que et faci falta. Recuperat i quan estiguis del tot bé, t’esperem amb totes les ganes i el carinyo que et mereixes.

    M'agrada

  11. Joana G.

    Yo también me lo pasé fatal,recordaba aquellos bises del “elexir d’amore” de hace solo dos o tres años y pensaba en los saltos vertíginosos que puede dar la vida.Yo también diría que es algo mas que técnica vocal, no debe ser fácil presentarse delante de dos mil y pico de personas con sus oidos preparados como proyectiles. En fin le deseo fortaleza para enfrentarse a sus propios miedos.

    M'agrada

  12. Teresa

    Aclariment per al Rodrigo: la rumorologia a l’entorn del Rolando es variada i extensa, i em sembla que hi ha molt de “mitologia”, però el que et puc assegurar és que la seva dona l’estava esperant a la sortida d’artistes i van marxar junts.

    M'agrada

  13. tot i que segueixo regularment aquest i d’altre blogs; no hi havia intervingut mai, però avui necessito esbravar-me.
    Per dir-ho en tres paraules que suposo avui emprará molta gent.
    Ahir vaig patir.

    Està molt pitjor del que em pensava.

    D’entrada el recital estava (pel meu gust) mal plantejat. El Liceu o millor el públic del Liceu vol opera no una tanda de 16 lieds, vinga floretes, angelets i rossinyols.

    Els lieds per si sols son avorrits, però si a més els fas d’una tirada sense deixar que el públic d’entrada es desbravi i s’animi aplaudint, al final ja no saps si n’hi havia un de bo o dos o tres o tots eren avorrits.

    A més gran part de l’èxit del villazon es la pasió que hi posa, pues como que los lieds mu apasionao no.

    Arriba la segona part i allí comença el patiment de veritat. Va tenir el mal encert de posar dos cançons del tosti aquell o com es digui que també les va cantar el Florez (dios que diferencia).

    Quan va atacar una de l’obradors , una mica difícil, només començar va tallar en sec i se’n va anar darrera bastidors suposo que a beure, cosa que ja havia fet entre peça i peça. Va demanar excuses (al més pur estil caballè de l’any passat en aquell recital per oblidar) i la cosa va seguir.

    De propines Muñequita linda (que la va capejar) i Rosó (que el Moncho la treu millor). No sé que opinareu però jo crec que això son bisos per un sopar amb la família no pel Liceu. Però com els catalans som una mica per no dir molt papanatas doncs ja tens allí al públic desmelenant-se especialment les senyores.

    Preocupant molt preocupant, ho fa uma sentada amb ell mateix i amb qui sigui que l’assessora, si és que l’assessora algú o Villazón s’acabarà massa aviat.

    A mês tinc entès que El tio vol fer l’Otello i La Chenier. Deu Del cel.

    Esta malament, molt malament.

    La véu no te lluentor i se’l veu cansat. (no arriba, senzillament no arriba. La cosa pinta malament i em sap greu, espero que es refaci. Un recital com el d’ahir es perdona pel currículum, però una vegada només.

    Suposo que tot el que sentireu anirà el mateix sentit.

    . Per a mi la cosa es resumeix en “vaig patir”.

    M'agrada

  14. olympia

    Ahir va ser un superdia perquè us vaig trobar, Ximo, Teresa, Judit, Mei…però vaig estar tristoia en veure que aquell xicot que ha arrasat als grans teatres del mon s’havia de barallar amb una veu tan bella com rebel i enfadada. M’agradaria creure que amb bones gàrgares, molt repós i l’assessorament dels que l’estimen, reposi que com molt be diu en Ximo, nosaltres l’esperarem. El vaig veure i sentir, espantat: el seu do li fallava.
    A l’entracte, la Judit semblava pressentir que les coses anirien maldades.
    No puc estar d’acord amb el que escriu l’Estrella. Els lieder poden ser avorrits per ella pero agraden a molta gent. A mi, per exemple. Ara be, no estan fets per ser cantats pel Rolando que te la veu tan lírica. Tots sabem que en Prei, en Dieskau, en Göerne han cantat l’Amor de poeta i tots, si be diferents, han transmés una essència que en Villazón sembla ignorar. No sé si els cantants en llengua alemanya que he anomenat, sabrien cantar Tosti de forma convenient. No és una pregunta irònica.
    Relaxa’t doncs, Rolando Villazón. No tinguis pressa com diu en Ximo. T’esperarem.

    M'agrada

  15. Elvira

    Molt bon comentari. Et felicito.
    Jo és la 1a. vegada que intervinc.

    M’ho he passat molt malament………
    Primer perquè no m’agrada veure patir ningú.
    Segon perquè no m’agrada patir.
    Tercer per la qualitat.
    Quart perquè a cap públic se li pot oferir un “espectacle” com el que hem vist.

    Està clar i s’ha fet palès que més que una crisi vocal, el que està passant ara mateix en Villazón és una crisi existencial. A més d’estar pagant molt car els seus “abusos” vitals i professionals; aquest excés de passió que gasta en tot aspecte i l’avidesa en cantar-ho tot, en comptes d’anar piano i a poc a poc, aplicant el seny i la prudència, orientant bé la carrera, l’han acabat per fagocitar. Era un dolor veure la imatge en escena. La tensió i la por l’escanyaven. Està en un clot. En aquest clot que, qui més qui menys, ens hem trobat tots en algun moment de la nostra vida. Un moment de tenebra, confusió. Ni saps ni qui ets, ni que estàs fent, ni cap a on vas, ni sembla que puguis concentrar-te i ser coherent amb el que dius i fas.

    En definitiva; he patit molt veient els nervis i el seu patiment. Em desenquaderna veure algú passant-s’ho malament.

    El Schumann no m’ha agradat gens. Ni l’estil ni l’exposició. No cal que m’allargui, oi? I a la segona part, la cosa no donava per a gaire més.

    Quan al descans he vist aparèixer el faristol farcit de partitures, ja m’ho he vist venir. Que no estava preparat i a més que s’enganxaria a ell com si li anés la vida. Malauradament tot s’ha confirmat.

    Qualsevol i els més grans cantants, poden i han tingut accidents (veu que es trenca, un gall, una flema punyetera, lleugera indisposició, etc). Amb això mai m’hi posaré, sóc indulgent i com va dir Schönberg: Deixem la perfecció per als que no saben apreciar altra cosa. Però aquí hi havia molt més que això: manca de concentració, angoixa, inseguretat, poca preparació, poca elasticitat de la veu (pel “dique seco” i errors en la tècnica), desquadres, desafinació…… També s’ha vist algun moment brillant, perquè “quién tuvo, retuvo”.

    Em pregunto que haurà estat aquests dies a Viena amb el Werther. En sabeu res?

    I ho sento i aquí sí que sóc una mica dura. Opino que més val que hagués cancel.lat. El públic també té una il.lusió i ha de rebre quelcom de l’artista. I quelcom amb cara i ulls. Si no està bé, que no corri i ja tornarà. La Norman crec recordar que va trigar anys a tornar. L’Arteta també es va prendre el seu temps. No es pot tornar en aquestes condicions, oferir tan pobre espectacle, haguda compte del nom merescut que tenia fins ara. Potser, i això és especul.lar, algú li ha recomenat que agafés el toro per les banyes i s’hi enfrontés, quasi en un sentit terapèutic, però em sembla que aquí l’han cagada, perquè es pot tornar amb baixa forma i és comprensible, però el que no es pot oferir és aquest despropòsit.

    Li aplaudeixo el coratge i aguantar, però per mi no calia. Hagués preferit esperar. M’he entristit i només volia que s’acabés.

    Espero que surti d’aquest mal pas i torni a oferir-nos moments d’aquells en els quals els rellotges s’aturen. És un gran cantant i bon intèrpret i poc a poc tot tornarà al seu lloc. Així ho espero. I també per la seva estabilitat vital i felicitat.

    Perdoneu pel rotllo, però havia de fer una catàrsi.

    M'agrada

  16. Judit

    Elvira, pel que jo he llegit a les crítiques del Werther, era evident que no estava al 100%, i ja es deia que se’l veia una mica més reservat i insegur del que és habitual en ell, però ni molt menys el que vam veure i sentir ahir. De fet a mi em van semblar unes crítiques prou acceptables, i, si més no, esperançadores. I pel que fa al teu comentari sobre el seu “excés de passió”, crec que tens tota la raó, justament ahir ho comentàvem amb en Colbran. La ironia és que aquesta mateixa passió que l’ha dut al cim, i al cor de molts de nosaltres, és la mateixa que ara li està fent la trabeta…

    M'agrada

  17. kundry

    Qué casualidad! Antes de encender el ordenador y leer la crónica del día del Ximo, suelo poner algo de música y hoy casualmente estoy oyendo Pierrot Lunaire de Schoenberg, de mis últimas adquisiciones de estas navidades. Francamente, imaginarme a Villazón cantando y recordando esta obra, me pone los pelos de punta. Sólo he tenido el gusto de oir una vez (en directo) a Rolando, en Viena, en Los cuentos de Hoffmann, hace dos años y medio, y el éxito que tuvo fue clamoroso, todavía deben estar aplaudiéndole. ¡Qué pena!

    M'agrada

  18. pilar

    queridos amigos todos los que ayer sufristeis tanto con Villazón, lo habeis transmitido de una manera espléndida y apasionada, tanto que mientras os leia se me ha puesto un nudo en el estómago.
    El artista pende de un hilo, todos, todos los artistas quiero decir, dominar la técnica y controlar cualquier rama del arte es más sencillo.
    El artista de verdad es muy fragil, ser artista y genial siempre, demasiado.
    Comparto vuestra comprensión y la esperanza de su recuperación. Saludos

    M'agrada

  19. Hola, gràcies pel teu comentari en el meu blog. nomésun aclariment, per descomptat que el lied no és feixuc, però por resultar-ho, que és el que va passar ahir. Pel que fa als estossecs, si noi. Jo repartiria juanoles al entrar i tu diu una que es va fer un esquinç de costelles aguantant-se la tos en el recital del florez i que es va deixar perdre l’assaig de la Cenerentola, perquè aquell dia ni que ho hagués volgut me l’hauria pogut aguantar, per la resta estem d’acord. Apa segueix endavant amb el teu blog que em sembla molt interessant com molts altres dels teus companys.

    M'agrada

  20. Em sembla que tots estem més o menys d’acord que la cosa no va anar gaire bé. Esperem, doncs, que amb una mica de temps en Villazón pugui tornar a estar en plena forma.

    Per cert, sobre això de la dona, jo naturalment què passa en la seva intimitat, però van aparèixer junts al Saló dels Miralls…
    Salut!

    M'agrada

  21. anna

    Penso que ahir vàrem patir tots però jo, que sóc una mica pesimista, em fa por qu el Sr. Villazón no es recuperi del tot. No vaig tenir la sort d’escoltar-lo a l’Elixir d’Amore. Les dues úniques vegades que le vist en directe van ser la temporada passada amb la Manon i ja li vaig trobar la veu fosca. Jo no sé `música i no puc apreciar els problemes tècnics que molts de vosaltres exposeu.
    Crec que els cantants mediàtics dels nostres dies fan massa coses i ells mateixos es perjudiquen. Tant de bo que el Sr. Villazon es recuperi i ens torni a fer gaudir del seu art. Es possible que s’hagi precipitat en retornar als escenaris.

    M'agrada

  22. Elvira

    Moltes gràcies a Judit pel comentari sobre el Werther. La veritat és que tornar amb el Werther ja em sembla agossarat, després d’aquests mesos sense actuar. Però me n’alegro de que anés bastant bé.
    Esperem que a partir d’ara vagi mesurant més les forces i triï repertori adequat. És molt jove i té molt de temps per anar evolucionant i atacar nous rols.

    M'agrada

  23. soter

    ¿Alguien duda en este momento que este chico está arruinando su carrera?
    Se veía venir. Me hubiera gustado asistir a este recital, ahora después de lo leído, me alegro de no haberlo hecho.
    Los cantantes de ópera son los seres más vulnerables que existen. Viven permanentemente sujetos al ego, a la adulación, a los éxitos descomunales, a las muestras de cariño e idolatría . Si eso por desgracia se interrumpe, o se es un fuera de serie como Plácido Domingo, que supera cada uno de los escollos con sorprendente éxito o desgraciadamente demasiadas
    muestras tenemos de carreras malogradas, de voces maltrechas y de juguetes rotos.
    Sería fantástico que la de Villazón fuera aún recuperable. Lo deseo de todo corazón. Ah! Y que se olvide de una puñetera vez de Plácido Domingo y empiece a ser Rolando Villazón

    Uno más en la lista

    M'agrada

  24. Frasquita

    A mi los recitales del Liceo nunca me han convencido del todo. En primer lugar porque te los colocan en el abono según les parece , y a veces hay suerte pero otras….Y también soy reacia a comprarlos extra-abono porque nunca se sabe y el Liceo es teatro de ópera, que no sala de conciertos, por mucha pantalla acústica que pongan detrás del cantante.

    En cuanto a la estructura del recital, y como me ha parecido que algún participante tenía menos experiencia, comentar que siempre es así. Una primera parte suave y flojita para calentar la voz. A veces, y si el cantante es avispado, hace como en el futbol : a saber, se guarda una “perla” justo antes de acabar la primera parte y entonces todo el mundo se va contento al entreacto. En este caso, y en otros muchos no fue así, y no hay más que ver lo deprimidos que están todos ustedes.
    En la segunda parte se suele abrir la caja de las esencias (no siempre) y se puede empezar a oir lo que uno esperaba. Si hay suerte la tercera parte (propina) suele ser buena y sustanciosa.

    Pero el mal és más grande. El Liceo no es sala de conciertos sino teatro de ópera y parece que el Sr.Matabosch sigue sin enterarse.

    Desengañémonos, hay muy pocos cantantes inteligentes que sepan escogar exactamente el repertorio que les va y sepan decir NO a lo que no les va. Después de tantos años yo sólo he conocido a uno: Alfredo Kraus

    En fin , mi apoyo a ese pobre chico que hizo lo que pudo y reconoció que es difícil “re-engancharse” y desear que encuentre un asesor honesto que no esté pensando sólo en el volumen de la cuenta corrriente

    M'agrada

  25. És el primer cop que escric aquí i us he de dir que jo vaig disfrutar amb el Rolando i no vaig patir, és un professional amb ofici.Sí que se’l veia amb un pèl menys d’energia als ulls, però mica en mica li va anar tornant l’alegria de cantar. Va transmetre igualment aquella força que amb tanta generositat dóna a bassals i ens va tornar a fer vibrar i a manegar-nos el cor amunt i avall amb la seva passió i expressivitat.. de tècnica no n’ha perdut, sinó la veu no li arribaria al 5è. pis, embolcallant el personal(cosa que no poden dir altres cantants més engreïts que fins i tot canten Otellos). Esteu donant per perdudes una veu i una personalitat extraordinàries sense raó. Des d’un punt de vista pràctic, el Rolando ha d’entendre que no pot cantar tot el que li passi per la ceba, i ha de fer una tria molt acurada del repertori, i no pot fer cops de força fins d’aquí a uns quants anys. Potser no està gaire ben aconsellat, o ni fa cas dels consells, que acostuma a passar als joves plens de força i empenta. Cal que tingui seny, però d’aquí als negres averanys que esteu dient, n’hi va un munt.
    Us ho agrairia si algú em pot donar la seva adreça per escriure-li. Gràcies.

    M'agrada

  26. cesca

    soc del parer de gemma. no cal posar tants bastons a les rodes d’un cantant que està passant mals moments siguin fisics o psiquics. nomès els “puristes” es van sentir defraudats.cal valorar l’esforç i la valentia i el que ens ha donaat fins ara. Cesca

    M'agrada

  27. No hi ha cap dubte que en Rolando Villazón és un cantant mediàtic. Ha provocat una allau de comentaris, de noves visites (gràcies i benvinguts Rodrigo, Estrella, Katia, Gemma i Cesca) i aquest post ha esdevingut en dos dies, el més visitat del blog.
    Penso que tota aquesta estima, si es concentra en energia positiva, és el millor Elixir d’Amore (i mai millor dit) per la recuperació de Rolando Villazón. Pocs (o potser cap?)cantants en l’actualitat poden lluir un estol de seguidors així. Això no és màrqueting

    Gràcies a tots

    M'agrada

  28. Mei

    Cesca, potser som tan puristes com el propi Villazón que no va permetre la retransmisió en directe per Radio Clásica del recital i que tampoc n’ha permès la seva radiodifusió en diferit…

    M'agrada

  29. Natalia

    Jo crec que caldria demanar al Liceu que treguin els arranjaments florals de l’escenari els dies de recital, no semblen fer cap be als cantants.
    ‘Del cabello mas sutil’ es una de les meves cançons de concert favorites, em quedo amb el record de com va cantar-la Rolando.
    Ximo, gràcies de nou pel blog i els comentaris.

    M'agrada

  30. Quina entrada i comentaris més bonics,…va ser una vetllada de la que realment se’n pot aprendre un munt de coses, i potser això és el què compta, que ens transforma.

    M'agrada

  31. Cafaf

    El problema de Villazón es técnico,…tarde o temprano iba a pasar esto,…una gran voz es grande cuando detrás hay una buena técnica que la respalda, sino, simplemente es como una bonita y esplendorosa estrella fugaz: que cuanto más brilla, más se desintegra.

    M'agrada

  32. Cafaf, bienvenido.
    Seguramente estamos de acuerdo, pero tampoco está todo perdido. Muchos cantantes han pasado por problemas similares y lo han superado. Esperemos que este sea el caso, al menos a mí me gustaría que así fuera.
    Espero seguir viéndote por el blog.
    Anna i Natalia gràcies, vosaltres m’ajudeu molt.

    M'agrada

  33. Cafaf

    Estimado Ximo:

    Estoy totalmente de acuerdo, es muy muy triste que un cantante se pierda, ya que son muchos años de estudio, formación y esfuerzo. Espero que se solucionen todos sus problemas lo más pronto posible y que retome su carrera de una forma segura. Deseo profundamente y de todo corazón que su caso no sea similar al de otros tenores…ya he contemplado muchas estrellas fugaces en el universo de la lírica, y se me parte el alma cuando las veo desaparecer en el firmamento.

    Muchas Gracias por la Bienvenida.

    M'agrada

  34. Judit

    Cafaf, preciosa la imagen de la estrella fugaz: “que cuanto más brilla, más se desintegra”. Me la apunto. Sólo espero como todos que no sea el caso de Villazón…

    M'agrada

  35. Olave

    Acabo de leer la crítica de Christian Peter del concierto que acaba de ofrecer R. Villazón el 28 de enero en el Teatro des Champs-Elysées en el ciclo de Grandes Voces con este programa de ópera:
    Cielo e mar de La Gioconda, La dolcissima effigie y L’anima ho stanca de Adriana, Il padre!…Il padre mio de Il Figliuol prodigo de Ponchielli, y como segunda parte, Questa o quella de Rigoletto, O inferno de Simon, Quando le sere al placido de Luisa Miller, Ah, se tu sei fra gli angeli de Fosca de Domes, y como bises Giunto sul passo estremo de Mefistofele, O sole dmio de Di Capua y Granada de Lara. Diriía Daniele Callegari a la Orq. Filarm. de Praga, y la crítica es altamente positiva, aunque con alguna reserva o consideración hacia nuestro querido artista.

    Se dice, en resumen, lo siguiente:
    Cielo e mar está cantado con gusto y musicalidad, el medio es generoso, ha ganado en amplitud y el agudo es fácil, llegando el artista a realizar matices del mejor efecto; que las dos páginas de Adriana traicionan la inadecuación de los medios del artista a este repertorio aunque las ha cantado con una emoción palpable, pero que el tenor tiene tendencia a refugiarse en la emisión fuerte permanentemente. (El crítico le desea que no aborde inmediatamente este papel íntegramente…). Dice también que la interpretación de Figiol prodigo es totalmente convincente (el público aplaude con entusiasmo…). La segunda parte muestra, dice el crítico, a Villazón relajado en obras que le permiten explotar todos sus dones como cantante. Frasea el aria de Rigoletto con ironía y ofrece el aria de Rodolfo de la Luisa sublime: recitativo dramático, contraste con el aria que es interpretada con sensibilidad extrema, y que la segunda parte o estrofa la ofrece en piano, lo cual provoca una ovación merecidísima del público; afirma que esta aria permite encontrar todas las cualidades del tenor que desde el principio de su carrera habían seducido: timbre cálido, línea de canto elegante y refinada, musicalidad infinita y sinceridad que conmueve al espectador. El programa termina con la bella aria de Gomes que arrebata al público. En el primer bis Villazón tropieza con el agudo final pero lo corrige con brío. Canta el O sole mío con lon los trinos que hacía Pavarotti y Granada con acierto total a pesar de una orquestación absolutamente kitch.
    Callegaria acompañó con atención al artista al que no cubrió nunca y dirigió las páginas veristas con gusto y sobriedad, aunque el preludio de Rigoletto estuvo manco de garra.
    El público aplaudió muchísimo, puesto en pie, y Rolando, visiblemente feliz, ha recuperado una voz sana pero todavía frágil, un agudo intacto y un medio mejor proyectado que en el pasado.
    Bueno, parece que ha ofrecido un hermoso concierto ¿no?.
    Finaliza la crónica comunicando el crítico que se le ha concedido la nacionalidad francesa y que ha sido condecorado Caballero de las Artes y de las Letras en un cóctel privado.

    ¡Qué esperanzador ha resultado leer esta reseña, después de leer todo lo escrito de su concierto en Barcelona poco antes! A ver si se mantiene así años y años; ello sería una grandísima satisfacción para él y para nosotros. Yo siempre recuerdo la primera Bohème que ofreció en La Monnaie en diciembre de 2003, si mal no recuerdo y que le volvimos a ver en el mismo título en La Bastille en octubre de 2005. Fue extraordinario; sólo decir las primeras frases ya te hacían pensar que estabas delante de un grandísimo artista; aquello era esculpir el sonido y los espectadores saboreábamos su canto cálido y emotivo porque él matizaba cada palabra como pocas veces habíamos oído (no sé si alguna vez…).

    M'agrada

  36. Tosca

    Gracias Olave, de verdad, me alegro del éxito del recital y como a tí, me ha llenado de esperanza lo que has escrito. Me ha conmovido tu descripción de la Boheme de 2003 porque se ajusta a los sensaciones vividas la primera vez que le escuhé(Elisir del Liceu 2005), jamás una voz me había llegado tan adentro, con tanta calidez y belleza. Fue fantástico y quiero poder volver a vivirlo. Bravo Rolando!!

    M'agrada

  37. Carlos Cruz

    ¿Un poco ciegos? o la pregunta correcta sería ¿un poco sordos?. Estamos delante de un juguete roto. La mayoría de ustedes se han cogido a este tenor, como el nuevo tenor del siglo, sin darse cuenta de las graves carencias en su línea técnica, expresiva e incluso como actor.
    Cada cual disfruta con lo que quiere, pero si ustedes lo hacen con Rolando Villazón, no me cabe ninguna duda que el mundo de la ópera ha entrado en un ocaso de mayores proporciones de lo que se dice.

    M'agrada

  38. Carlos Cruz

    Me olvidaba anunciarles que el próxio mes de Marzo trendrán ocasión de asistir a otra Chanson Triste en el Teatro de la Zarzuela.
    ¡Seguro que me lo cuentan!

    M'agrada

  39. Teresa

    Estimado Sr. Cruz, ¿no tiene usted nada más en la vida que hacer que dedicarse a poner comentarios fúnebres sobre tenores en el “ocaso” de su carrera? Porque yo le juro que no dedico ni medio minuto a cosas que no me interesen… De este tipo de actitudes aún quedan algunos especímenes en el mundo de la Ópera, pero, por suerte, parece que, mayoritariamente se impone la gente a la que le gusta disfrutar.

    M'agrada

  40. Teresa

    Siento quitarle la exclusiva, pero lo del recital en el Teatro de la Zarzuela ya era conocido por la gente que frecuenta este foro, guárdese usted el papel de angel exterminador/anunciador para estos carnavales.

    M'agrada

  41. Bienvendo Sr. Carlos Cruz.
    Es evidente que nuestros puntos de vista son dispares, aunque me alegra que se manifiesten en este blog, al que me gustaría que siguiera aportando sus opiniones en un futuro.
    Muchas gracias por informarnos del próximo recital en Madrid, del que ya tenía constancia, y que sinceramente espero que sea un verdadero éxito.

    M'agrada

  42. Carlos Cruz

    Señorita o Señora Teresa, ¿Alguien le ha dicho a usted que a mi no me gusta disfrutar?. Es más, disfruto siempre que puedo, pero pongo un listón para ello. No disfruto con todo ya que me he puesto unos modelos, como estoy seguro que usted tendrá los suyos.
    Cuando el Señor Villazón se acerque a Bergonzi en cuanto a técnica y estilo o a su compatriota Araiza, malogrado por su ambición contraproducente o al mismísimo Roberto Alagna, por citar un tenor actual del que tendría que aprender como acercarse al Romeo de Gounod, entonces es posible que el señor Villazón mejore sus actuales carencias.
    Solamente con carisma, difícilmente hará más años de carrera y queriendo imitar a Plácido Domingo menos. Al señor Domingo, caso único en la historia de la ópera, mejor que no lo siga, el eclecticismo del madrileño le ha ido bien a él, pero seguro que para otro representará un suicidio.
    Finalmente, creo que su segundo comentario sobra y estoy convencido que incluso se arrepiente de haberlo escrito. No pretendía ser ángel exterminador de nada, simplemente anunciarles, por si no lo sabían ya que aún no se ha publicitado de manera oficial, su próxima actuación en Madrid.

    M'agrada

  43. olympia

    r. Cruz:
    Ojalá el recital de Madrid no sea una Chanson Triste. Es Vd. muy dueño de sus malos augurios para con el tenor mexicano y en cada frase nos demuestra de cuántos conocimientos operísiticos se vale Vd. para argumentarnos su imparable fracaso…pero yo no me creo que Vd. sepa más que el crítico del que tan generosamente nos habla Olave y que nos llena de esperanza respecto a la voz de Monsieur Villazón.
    Era bueno Bergonzi y lo es Alagna. Villazón no está en su mejor momento pero le conocemos las virtudes y yo quiero pensar que quienes lo valoramos en lo que se merece, seguiremos disfrutando de su manera subyugante de interpretar cantando.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: