Fa dues setmanes Eiji Oue ens va fer posar la pell de gallina amb una versió extraordinària dels Gurre-Lieder de Schönberg i avui amb un esglaó més cap a l’excel·lència d’una feina extraordinàriament rigorosa i professional, però mai sense deixar de banda l’espectacularitat i la creació, ha aconseguit al finalitzar l’impressionant adagi de la monumental novena simfonia de Gustav Mahler, arribar a l’autèntica catarsi entre els musics i el públic.

Quan Oue dirigeix, petit com és ell, no utilitza tan sols els braços i les mans, utilitza fins l’ùltim muscle dels seu cos per expressar i trametre la visió de les obres que dirigeix. És tot un espectacle veure’l saltar, llençar el braç dret enlaire mentre l’esquerra resta immòbil i el cos es torça en un moviment rítmic i ballable, o com s’ajup o com dansa, o com recull els braços acaronant un nadó invisible o com es coloca les mans sobre el cap per concloure el Rondo-Burleske. Expressat d’aquesta manera sembla que estigui parlant d’un pallaso i creieu-me quan us dic que estic parlant del music més gran que ha dirigit l’orquestra en els darrers anys. Un comunicador, un creador amb una personalitat abassegadora digne alumne del mestre dels directors comunicadors i carismàtics, Leonard Bernstein. No debades, el director americà el va tenir com alumne i deixeble predilecte.

Veure com el cos menut de Oue es llença literalment contra l’orquestra que té al davant, com un nedador que de manera gens temerària i decidida es llença davant d’un mar imponent, és una experiència colpidora.

Si els resultats fossin discrets tot el que ara son lloances serien retrets, ho sé, però és que el que fa Eiji Oue, el nostre director, aquest amic que m’he fet, encara que no ens hagin presentat jo el considero amic meu, per tot el que em fa viure i sentir, és impressionant.

La novena simfonia de Mahler, com totes les obres d’aquest autor poden semblar inconnexes i incoherents, amb moments que van des de la més excelsa inspiració a la banalitat i el soroll més indigest, però això succeeix quan els intèrprets son correctes mitjanies, en canvi, quan estem davant de veritables creadors tocats pel privilegiat sentit del art, Mahler esdevé el músic més important del tombant del segle XIX i principis del XX, el post romàntic per excel·lència, el que sempre arriba al cor i mai et deixa indiferent.

Tal com diu en Barbebleue “La Novena Sinfonía arroba por su belleza ensimismada. Su Adagio final recoge y arropa al oyente entre la emotividad de su cuerda y la crepuscular belleza de sus maderas”, doncs no tan sols en aquest impressionant adagi, Oue ens ha ensimismat. En el segon moviment Im tempo eines gemächlichen länders” i en el impressionant Rondo-Burleske ens hem sentit emportats per les melodies ballables i per l’aclaparadora instrumentació, per las dinàmiques i els contrasts en que ens sotmet Mahler, però es quan arriba l’hora de la veritat, quan l’home s’enfronta amb el final, la vida i la mort, en aquest quart moviment absolutament magistral i cimera de la creació mahleriana, és quan hem patit amb l’angoixa de les cordes i el dramatisme de la fusta, amb unes violes i violoncels en absolut estat de gràcia, per arribar a un grau de serenor absolut en aquest plàcid final, quan acceptem la mort com a alliberament de tot dolor físic i espiritual, gloriós.

Eiji Oue ha estat capaç de dirigir (de memòria com ens té acostumats) fins hi tot al públic que no hem aplaudit fins que ell ha volgut, malgrat els estossecs impertinents en els silencis finals, on tot l’immens auditori moríem una mica en una catarsi difícil d’oblidar.

Començar el cap de setmana amb un Tristan i acabar-lo amb la novena de Mahler és tot un privilegi coherent.

L’OBC anirà de gira amb aquesta novena, els propers dies, si teniu la possibilitat d’anar el 30 de gener al Auditori de Lleida o el 1,2 i 3 de febrer al Auditorio de Madrid, no us ho perdeu, és magnífic, catàrtic.