IN FERNEM LAND

Tristan und Isolde al Teatro Real


Tristan und Isolde

Anar al Teatro Real per veure Tristan und Isolde, tenint present la recent producció de la inauguració del Teatro alla Scala de Milano del proppassat 7 de desembre i ja comentada en el blog, és un error, tot i així el impacte del treball encapçalat per Baremboin i Chèreau no és fàcil d’oblidar i malgrat els esforços fets durant tota la nit, tot sovint em venien a la memòria.

La funció que comentaré del 25 de gener comptava amb els cantants del segon repartiment, és a dir:

  • Tristan: Jon Frederic West
  • El rei Marke: René Pape
  • Isolde: Jeanne-Michèle Charbonnet
  • Kurwenal: Alejander Marco-Buhrmester
  • Melot:Lauri Vasar
  • Brangäne: Elena Zhidkova
  • Un pastor i mariner: Ángel Rodríguez
  • Timoner: David Rubiera
  • Direcció musical: Jesús López-Cobos
  • Direcció escènica: Lluís Pasqual
  • Escenografia: Ezio Frigerio
  • Vestuari: Franca Squarciapino
  • Il·luminació: Wolfgang von Zoubek
  • Producció del Teatro San Carlo de Nàpols

Vaig llegir la crònica del diari El País feta per Vela del Campo, de la primera de dia 15 de gener, on es lamentava de les protestes injustes per part d’un sector del públic cap al mestre López-Cobos i l’orquestra. En un moment desafortunat deia “No es la Filarmónica de Berlín, pongamos por caso, pero está muchos enteros por arriba de la Orquesta del Liceo de Barcelona. ¿Con quién comparamos?”. Bé Sr. Vela del Campo, doncs jo crec que l’orquestra del Liceu quan toca Wagner supera i en molt al que vaig escoltar abans d’ahir al Real. A part de la concepció tova i mel·líflua de López Cobos en els dos primers actes, l’orquestra te un so, sobretot en les cordes, anèmic, a part de les petites pífies d’un o altre instrument del vent o la fusta. En el tercer acte, va donar-li ja des de l’impressionant preludi, un caire tràgic i de tensió dramàtica molt convincent. L’orquestra va respondre molt millor que durant els dos primers. Álvaro Vega, solista del corn anglès en el tercer acte, va tenir una intervenció força reeixida, però la sensació global de la direcció musical i de la prestació de l’orquestra no va passar de la rutina i això en un obra cabdal no és acceptable. López Cobos va optar en molts moments per un excés de volum que quasi tapava al Tristan, tenint en compte el volum del Sr. West, podeu fer-vos càrrec dels decibels emprats. En canvi vaig trobar a faltar tensió i opulència en el relat d’Isolda, lirisme romàntic en el duet i patetisme en la primera intervenció del rei al final del segon acte. Hom podia imaginar, coneixent al mestre titular del Real, que no tindríem una versió personal i de referència, ni que fos discutible, però al menys una lectura clàssica d’un kapelmeister i jo vaig trobar que estàvem al davant d’un anar fent i prou. Després del desencisat preludi del primer acte, ràpidament me’n vaig anar mentalment a la retransmissió del canal Arte del 7 de desembre. D’acord l’orquestra no és la de la Scala però, on era la tensió? on eren l’esclat romàntic, l’opulència, la desesperació, la mort?, senzill de contestar, no hi eren i prou.

Jo començo a pensar que Lluís Pasqual no és tan bo com diuen, de fet fa anys que penso que un cop desaparegut Fabià Puigcerver a Lluís Pasqual se li va acabar l’ajuda a l’ombra que el guiava i li deia que calia fer i el que no. Puigcerver hagués corregit moltes coses d’aquest Tristan.

Pasqual situa cada acte en una època diferent, volen explicar-nos, com si la resta de mortals no fóssim capaços d’entendre, que l’amor de Tristan i Isolda és intemporal, ja sigui en l’època original del romanç (primer acte), en l’època de composició (segon acte) i en l’època actual (tercer acte). Molt original no sembla l’idea, l’hem vista moltes vegades i per directors oblidables (Faust de Giuseppe de Tomassi).

En el primer acte quan s’aixeca el teló i veiem la Proa del vaixell que ocupa el centre del escenari i al darrera un immens mar platejat que romandrà durant els altres dos actes, dramàticament amenaçat per un cel tempestuós, el impacte és notable i d’una bellesa plàstica innegable, al cap de mitja hora ens adonem que no hi ha dramatúrgia, que els personatges estan abandonats al mig d’un mar estèticament bellíssim però res més, i la bellesa pot arribar a cansar.

En el segon acte el desgavell és més notable. S’aixeca el teló i ens trobem amb una cortina blanca i transparent. Al darrera intuïm la silueta d’uns arbres i el mar platejat i persistent. L’efecte és lletgíssim. Un cop retirades les cortines de menjador la cosa millora, amb un jardí més aviat mediterrani i un mobiliari (un llit i unes cadires) esquemàtic i d’un cert estil victorià. Què hi fa aquest llit entre xiprers i un tronc sec i gegantí?. En el moment d’iniciar-se el duo, els arbres és mouen de banda a banda del escenari i tot perd sentit i es converteix en una parodia d’un món tancat pels amants. Calia fer moure tot el decorat per això? Si en el delicadíssim inici del duo, comencen a grinyolar el decorats amb un so metàl·lic i molest, què pensaríeu? doncs us recordaríeu de les idees pretesament brillants i supèrflues del director, o no? Ja que Wagner deixa estàtics els personatges jo mouré l’atrezzo, deu haver pensat Pasqual. Aquest muntatge es va estrenar a Nàpols un any abans que Chèreau presentés el seu a la Scala. Pasqual es deu estar tirant dels cabells. Les comparacions són odioses, però tan sols recordar el que és pot fer en un acte aparentment estàtic com el segon acte del Tristan i el que vaig veure al Real, fa riure.

En el tercer acte, Pasqual situa l’acció en un hospital més aviat abandonat, amb unes parets de vidre que ens deixen veure l’omnipresent mar. Imatge fàcil i risible, ens trobem al Hospital del Mar.

La idea no em sembla dolenta, però la resolució està poc treballada i resulta burda, mal interpretada. Kurnewal i Tristan miren a la platea per veure si arriba Isolda, quan a dreta, esquerra i al darrera tenen el mar per on arribarà el vaixell. Al final hi ha una manca d’emoció teatral alarmant i això és greu en un muntatge on s’ha primat per el impacte visual més que pel treball minuciós de la psicologia dels personatges, com si va fer Chèreau, sense renunciar a una aposta visual radical però també bellíssima.

Anem pel més important, els cantants.

Jon Frederic West és segurament el únic tenor de l’actualitat i quasi diria dels darrers anys (molts anys) que acaba l’obra amb aparença d’haver cantat un rol curt i fàcil. No fa patir mai. El volum de la veu és molt gran i l’emissió potent i quasi sempre ben projectada. Problemes? Doncs si, un insalvable, la veu és força lletja i els altres, a aquestes alçades de la carrera, també ho semblen. No hi ha cap elegància en el cant d’aquest tenor nord americà, no hi ha cap evolució vocal entre el primer acte i el tercer. Això no és un Siegfried, això és una mica més complicat. Això si, si en els dos primers actes, cantats sembla que sense reserva, la veu es mostre contundent i prou, en el tercer venç sense cap mena de problema tota la dificultat que pels altres tenors representen una tortura incessant. Ell està pletòric, immens, aclaparador i convincent, al·lucinat com correspon al deliri fins a la mort. Jo em vaig quedar absolutament fascinat d’aquest mitjans i del resultat, però malgrat que pel Tristan el tercer acte és el seu acte, com per Isolda ho és el primer, durant el primer i sobretot el segon ha de cantar i h de commoure, i amb aquest material i amb la manera com l’utilitza, no és difícil imaginar que el duo del segon acte sembla més un Chènier que un Tristan com Deu mana.

Jeanne Michèle Charbonnet te una veu lletga però potent, capaç sobretot en el primer acte de convèncer per la seva energia i entrega. La veu és fosca, amb un centre important i una zona greu molt notòria, per tan ens trobem davant d’una soprano dramàtica. La zona aguda és precària i els sobreaguts molt problemàtics. En el pas de la veu, tendeix a aprimar el so i la veu ens mostra un vibrato una mica molest. És una Isolda correcta en el primer acte, discreta en el segon i compleix en el tercer, res a veure amb la fantàstica crònica que ens va deixar la Papagena de l’actuació de la Meier en el primer repartiment.

La resta de cantants son més que correctes, una estupenda Brangäne de Elena Zhidkova, amb les meravelloses intervencions del segon acte, molt ben cantades. És una mezzo aguda però que te prou contundència en el registre greu, per no semblar una soprano curta.

El Kurnewal de Alexadre Marco-Buhrmester va imposar-se molt bé en el primer acte, quedant una mica desdibuixat en el patetisme del tercer, on davant del torrent West, no hi havia res a fer.

Lauri Vasar, Ángel Rodríguez, premi Viñas del Grup de Liceistes de quart i cinquè pis i David Rubiera, malgrat l’amplificació d’alguna de les seves intervencions varen estar molt correctes.

El cor, sense motiu, amplificat en les darreres intervencions, no apareix mai en escena i la seva prestació és correcta i prou.

 

Les salutacions del final

Deixo pel final el luxe asiàtic de René Pape en el Rei Marke. Quan obre la boca en la seva entrada, resolta de manera nefasta per Pasqual, te’n adones de la bellesa, de la classe, de la unitat de color en els greus, el centre i els aguts, de l’elegància en el fraseig. És un fora de classe i tota la resta queden un graó per sota. Llàstima que hagi estat tan poc treballat escènicament i tota l’escena davant els dos amants, palplantats i una mica absents de la que els hi cau a sobre, es limiti a un passeig a dreta i esquerra, lluint planta i capa.

Al final aplaudiments per a tothom, d’un públic, com sempre fred al acabar els actes i una mica més expansiu al finalitzar l’òpera. Per Pape, com és lògic, una eixordadora ovació.

Un Tristan sempre és un Tristan i encara que la Isolda no sigui la Meier quan arriba el “Mild und leise”, la commoció és tal, que quan acaba sempre em quedo més satisfet que si hagués escoltat un bon Trovatore, per exemple. La màgia que posseeix aquesta obra m’atrapa cada vegada que l’escolto i quan la veig, malgrat els peròs trobats en aquesta versió, surto dient que és la millor òpera de la història.

16 comments

  1. Entre la teva crònica i la de Papagena quasi és com si haguera escoltat els dos repartiments. Gràcies per compartir les teves sensacions. De Lluis Pasqual et diré que va fer la regie d’un Simon Boccanegra a València l’any passat i em va pareixer d’allò més avorrit. Les imatges que he vist d’aquest Tristan em recordaven a aquell Simon, així que supose que serà més del mateix.

    M'agrada

  2. López Cobos, el único hombre capaz de pedir una manzanilla por la noche en un local de moda que además tenía la cafetera apagada, XD (anécdota contada por un testigo del hecho) En fin…

    Mks.

    M'agrada

  3. No estoy seguro porque no he visto la producción de Madrid en directo pero el mar de ese Tristan se parece mucho al del Boccanegra de Les Arts, también de Pasqual. Comprendo la monotonía.

    M'agrada

  4. colbran

    Alguien nos comentó que el mar plateado era como un homenaje al mar de “E la nave và” de Fellini.
    Volver al Real es siempre una agradable experiencia, sobretodo en tan extrraordinaria compañía.
    Por tercera vez he poddo disfrutar de un Tristan con Jon Frederic West y en esta ocasión en vivo. Para mí es el rey actual del tercer acto, a pesar de la escena que le obliga a ejecutar Lluis Pasqual, más propia de un loco que de un herido de muerte.
    A Pasqual me agradaría preguntarle qué significa el “baile” de árboles del segundo acto, mientras el lecho del centro está inamovible.
    Una sorpresa agradable comprobar que la Charbonnet tiene más volumen e intensidad en el canto que la demostrada en el deslucido “Der fliegende Holländer” del Liceu.
    Una satisfacción extraordinaria poderme estrenar con la voz de Renè Pappe. Y una desilusión comprobar que Jesús López Cobos no es el director más idóneo para Wagner, o al menos para “Tristan und Isolde”, si bien su visión musical del tercer acto es muy satisfactoria. Pero es que esta ópera tiene tres actos y bastante largos…No es suficiente quedar bien en el último, aunque, indudablemente, ayuda algo a compensar el recuerdo de la poca profundidad y matización de los dos primeros.

    M'agrada

  5. Pues siento el sabor agridulce que os ha dejado el Tristan… lo de la producción lo entiendo, y claro, con la reciente de La Scala, es lógico comparar, Ximo. Las comparaciones serán odiosas, pero también muy clarificadoras.
    Me ha hecho gracia lo de la manzanilla. Ay, qué sosainas…

    M'agrada

  6. Pilar

    Verdaderamente esta es la típica producción de “a ver como me las compongo para liar la troca, gastar mucha pasta, hacerme el protagonista y dar que hablar”. No tiene sentido, salvando el mar, que objeto tiene Sr. Pascual marearnos con los cipreses de aquí para allá y encima haciendo el mecanismo un chirrido espectacular. ¿para que sirven los ensayos? se corren riesgos innecesarios… pagamos el pato el espectador. Del tercer acto hay que decir que teniamos a Tristan en coma y en cama, bien tapadito, eso sí, cuando se despierta y se levanta resulta que tenía las botas puestas …y hasta en un hospital del Seguro te pueden dejar en el pasillo ingresado tres dias, pero te ponen un pijama. Estos señores directores de escena se menten en unos jardines ellos solitos y sin ninguna obligación, de los que luego no saben salir, o salen muy mal.
    Yo de voces te lo dejo a tí Ximo, sin tantos matices, la interpretación de la Isolda me gustó mucho, quizás es que como tú bien dices esta es una ópera que es “demasié”y el final es tan maravilloso…
    Y Tristán pues si que cantó sin hacernos sufrir en ningún momento, pero tiene una planta que no enamora y yo reivindico una mínima presencia física para los artistas, se debieran cuidar, echan una barriga y michelines a la primera que te descuidas y es que es un suplicio verlos. Encima las vestimentas que le ponen al pobre Tristán en el primer acto, y los refajos ensangrentados del tercero,(por cierto la mancha de sangre a la izquierda cuando la espada se la clavan por la derecha) chirria estéticamente.
    Bien Ximo, intentaré hacerme con la grabación de la Scala.
    Con todo y con esto La Isolda, un placer SIEMPRE.

    M'agrada

  7. Mmmm… intentaré quedarme con la parte negativa de tu estupenda crónica. Así será más llevadera mi ausencia de esas representaciones: por Pape, Meier y por ver si West lograba conmoverme tras su nada convincente Tristan en DVD (también con Meier)

    Respecto a Lluis Pasqual, así desde fuera, y sin comparar con Chéreau, no me parece tan descabellado como Konwitschny, Decker, Bieito y otros “ilustres” wagnerianos.

    M'agrada

  8. Assur

    Mira que em sap greu, eh?, però, noi, no hi ha manera! Per molt que ho intento, i mira que ho intento, ja que, per exemple, l’Olympia me n’ha arribat a donar, d’explicacions!…, I m’ha passat CDs, i DVDs de diferents versions d’obres de Wagner…, però, i creu-me que em sap greu, no hi entro!

    De tota manera, però, acabo de llegir amb atenció la detalladíssima crònica que has dedicat al “Tristany i Isolda” que vas anar a veure al Teatro Real de Madrid, i t’he de dir que m’ha fet somriure el comentari del crític musical del diari “El País” quan, fent referència a les mostres crítiques per part d’un sector del públic envers l’orquestra del citat teatre, utilitza com a defensa que una altra orquestra, en aquest cas la del Liceu, no ho fa pas millor, la qual cosa em sembla d’una pobresa argumental fora de dubtes.

    No em puc imaginar, per exemple, llegir en qualsevol diari la crítica d’una exposició de pintura on la poca qualitat de les obres presentades per l’artista expositor siguin defensades per un crític dient que si bé el pintor no és Velázquez, molt pitjor pinta, posem per cas, el fill d’en Peret de cal Ros.

    Jo recordo que, quan era petit, vaig dur un dia a casa les notes del butlletí escolar i, com que no van ser massa bones, vaig defensar-me davant de la meva mare dient-li que molt pitjors eren les notes que havia tret en Tugues, que, com et pots imaginar, era el pitjor estudiant de la classe, a la qual cosa la meva mare, una dona sense gairebé estudis, em va respondre tirant-me per terra tota la defensa i fent-me, a més a més, un escac mat: “És per a tu i no pas per a en Tugues que ens estem de moltes coses perquè tu puguis anar a escola”.

    Salutacions i, encara que tard, l’enhorabona per la merescudíssima referència a l’”in fernem land” –un bloc de referència, sens dubte- al Bloc de nit de Catlaunya Música.

    M'agrada

  9. Ximo, hemos visto dos películas distintas,(gracias por el piropo a mi crónica aficionadilla) creo que en una obra así más que en otras el reparto es crucial.
    Una cosa sobre el primer acto: ¿qué más dramaturgia se puede sacar de un barco en medio del mar?
    Por lo demás, he de decir que el día que yo estuve se aplaudió también a López-Cobos, se ve que ese día no habían ido los asíduos de Bayreuth, jajajaja (en su descargo, y esto interesará a Colbrán, hay que decir que Rossini se le da mucho mejor)
    Besos a los parroquianos 🙂

    M'agrada

  10. Assur, saps que em passa? doncs que allò que m’agrada molt m’agradaria que també agradés als amics i a les persones que aprecio i això és absurd. Cap problema si no hi entres i gràcies per tota la resta.
    Queridísima Papagena, es obvío, incluso con un mismo reparto cada función es una película diferente. Anda que no me ha pasado multitud de veces con funciones con el mismo reparto y resultados sensiblemente diversos. Ni ellos cantan siempre igual, ni nosotros escuchamos siempre igual. En cuanto a lo que se puede hacer en el primer acto, pues no se lo preguntes a Bieito o Konwitschny, pero yo quedé un poco harto de esas subidas y bajadas de la plataforma y un poco de cambios de tonalidades al cielo y al mar no le hubieran venido mal. Con todo lo mejor del montaje. Lo del baile forestal y los cinco médicos para un solo enfermo, lo de las botas que menciona Pilar o lo de Isolda con guantes jugando con el agua de la fuente es risible, por no hablar del bailecito entre Brangäne y Kurwenal en la cubierta o ese encuentro entre árboles molestos en el segundo acto. Aún así lo peor para mi gusto es como resuelve la crucial escena del Rei Marke.
    Estoy escuchando la versión de Radio Clásica, una vez más, llena de interferencias y la presencia de la orquesta, gracias a los micros, mejora mi apreciación, aunque la dirección de López Cobos sigue pareciéndome excesivamente blanda.
    Dean Smith en conjunto, me gusta más que West y de la Meier, como no la veo, le noto más las mermas vocales, aunque esa maravillosa intensidad expresiva, la Charbonnet ni en sueños. Alan Titus me parece excesivamente gastado y Pape emocionante. La Fujimura canta muy bien, pero pronto la veremos cantando Mimí, ES UNA SOPRANO LÍRICA que canta de mezzo e incluso de contralto (Erda).
    Awake, yo creo que a la manzanilla de López Cobos le tendríamos que echar un poco de coñac 🙄

    M'agrada

  11. colbran

    Pilar, no busques ese “Tristan” de La Scala porque ya os lo tengo preparado para cuando vengáis a ver la “Elektra”.
    Papagena (supongo y deseo que ya estés recuperada), efectivamente, a López Cobos le va más Rossini y no es que sea más facil sino que entra más en su juego. Yo le he visto cosas extraordinarias de Rossini (“Il viaggio a Reims”, “Le comte Ory”,…). De wagner le recuerdo un concierto de oberturas y preludios en el Palau, si no me traiciona la memoria y estuvo bien. Pero “Tristan und Isolde” es muy peculiar y Daniel Barenboim hace una lectura genial y López Cobos ni se aproxima.

    M'agrada

  12. amfortas

    Vaig llegir al senyor Vela del Campo abans d’anar al Real i com abonat al teatre vaig pensar que deu tenir parents i amics a l’orquestra. Mai ha funcionat be la Simfonica de Madrid amb Wagner i si que recordo grans Wagners al Liceu. A Madrid també però amb Baremboim i la seva troupe.
    Gracias a Colbran podrem gaudir del Tristan de la Scala i en un ordre millor que el teu Ximo. Primer el Real i després la Scala.

    M'agrada

  13. Isolda

    He vist i sobretot he escoltat el Tritan de la Scala En una paraule EXTRAORDINARIA!!!BAREMBOIN UN MONSTRE, dirigint et interpretant musicalment la posta en escena i direcció de Patrice Chèreau fantàstica. Els cantants dignes del que veiem i escoltavem particularment la Waltraud Meier. Una gran representció.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: