Un dels moments més impactants de la meva història operística al Liceu son les representacions de l’Elektra de l’any 1990, on Eva Marton va signar una de les funcions més memorables de la seva història liceista, al costat d’un equip més que solvent amb Sue Patchell i Mignon Dunn, de digníssimes acompanyants i tot envoltat d’una direcció escènica de la Núria Espert amb un fabulós decorat d’Ezio Frigerio, que roman inalterable en cada recó de la meva memòria.
Potser aquest és el motiu pel qual aquestes noves funcions d’Elektra, l’imponent òpera de Richard Strauss, m’interessaven més que cap altre òpera programada aquesta temporada.
El cast inicial s’ha vist alterat amb el canvi de la Chrysothemis,
inicialment previst per la luxosa Adrianne Pieczonka (sobre el paper un rol ideal pel cant de la soprano canadenca) i finalment a càrrec de la soprano nord americana Melanie Diener, que fa tres setmanes varen escoltar (o quasi) com la Tove dels Gurre-Lieder al auditori i que es presenta al Liceu. La resta continua sent l’espectacular cast previst, és a dir Deborah Polaski en un dels rols que més èxits ha obtingut en la seva ja dilatada carrera i el retorn d’Eva Marton al Liceu interpretant la Klytämmestra per primera vegada en la seva carrera i ja un indici que ens trobem en les acaballes d’una gloriosa trajectòria (25 anys del debut al Liceu). Els homes, molt menys rellevants musicalment parlant, encara que importantíssims en el desenvolupament de la tragèdia, han estat assignats al Wotan del moment, és a dir Albert Dohmen per l’Orest i a un dels comprimaris més gloriosos dels darrers anys, el britànic Grahan Clark per l’Aegist. Al capdavant de l’orquestra el titular Sebastian Weigle, en una obra de les que pot fer un èxit sonat i amanint tot l’entramat escènic el director Guy Joosten que es presenta amb aquesta coproducció amb La Monnaie de Brussel·les, al Liceu.
Amb tots aquests antecedents personals he anat al assaig general (6 de febrer) amb curiositat, ànsia, neguit i esperança.
El que hem vist i sentit ha estat un assaig, jo diria, per la sensació final, que ni tan sols general, però això és comprensible, a cap cantant se li exigeix que en un assaig general canti a ple rendiment i al començar la veu de la regidora del teatre ens ho recorda, no fos cas que algú és poses nerviós pel fet de que un cantant obvies les dificultats de la seva part.
La senyora Polaski ha passat per sobra del rol entre un xiuxiueig permanent i uns pianíssims que anirien força bé a la Giulietta de I Capuleti e i Montecchi de Bellini. En algun moment ha volgut provar la veu i el que m’ha arribat, més enllà d’un color encara bell, no m’ha agradat gaire, però hauré d’esperar a jutjar la tasca de tots els cantants en una funció. Ara bé ja us puc dir que Albert Dohmen ens ha impactat positivament a tots.
L’orquestra ha tingut moments esplèndids i altres que semblava desmotivada per la poca implicació dels cantants. En molts moments ha estat un gran poema simfònic i és clar sense les veus m’he fixat massa en detalls que m’agradaria que milloressin i sincerament crec que serà així. L’orquestra no em fa patir.
L’escena comença en un espai que podria ser el vestidor de les guardianes d’una presó o d’un camp de concentració. Espai reduït que ens mostra a les serventes vestint-se amb els uniformes que ens podrien situar en una contemporaneïtat indefinida, però en un ambient de repressió paramilitar. Suggeridor inici, tot i que força gratuït. La segona escena ens situarà en un únic espai que ja no canviarà fins al final. Un pati o un espai tancat per quatre murs amb detalls arquitectònics de múltiples èpoques, però que no ens acaba de situar i tant podria ser un patí de presó, com un escenari teatral o un magatzem. Una escala de fusta ens condueix al que suposem deu ser el Palau i una vestida de mecano tub, envolta les parets a mode de passarel·la, res a veure amb la darrera proposta del any 90, però com a punt de partida semblava que podria donar un joc que després ha quedat en el no res i en algun cas en la decebedora comprovació de les poques i inútils idees del senyor Joosten.
Sota el meu punt de vista l’Elektra té dos moments d’imprescindible creació teatral, la gran escena de la confrontació entre Elektra y Klytämnestra i la trobada entre els germans, Elektra i Orest. És veritat que la música de Strauss en l’entrada de Klytämnestra ja ens predisposa a una entrada teatralment molt potent i Joosten li regala a la Marton una escena digna del aplaudiment, tal i com es fa al MET quan apareix una diva de la casa, però potser perquè han vestit al personatge de Norma Desmond
(Sunset Blvd. de Billy Wilder) o d’Adriana Lecouvreur a punt de cantar “Ecco respiro appena…Io son l’umile ancella”, mai he presenciat una confrontació de dues ments pertorbades, a no sé que la ridícula gestualitat de la Polaski, que em recordava en molts moments a la Davis a What Ever Happened to Baby Jane?, hagués de ser suficient per aterrir-nos com aquestes dues dones deixades anar per la seva bogeria venjativa, ens hauria de provocar. No us vull parlar gaire del la llum i el para-sol que li posen a la Klytämnestra quan s’estira en el divan del Doctor Corbella. Us prometo que no m’hagués imaginat mai en una escena com aquesta, tants despropòsits.
L’altre escena, la del reconeixement entre els germans, que ha de commoure més enllà del que ens proposa Strauss amb la seva explícita partitura, Guy Joosten ha decidit atorgar a l’Elektra la personalitat de Maria Magdalena o
de la Kundry, rentant els peus del germà i eixugant-li amb els cabells. L’iconografia religiosa remata el ridícul final, quan ens apareix (no us vull trencar el suposat encanteri del final) una visió bastant suí generis, de la Pietà de Michelangelo.
Superar el record de l’Espert era difícil, com ho serà esborrar el record de la Marton en l’Elektra, però amb aquesta “dramatúrgia” com està de moda anomenar els treballs dels directors d’escena, el que serà fàcil serà oblidar-la.
Molt pocs moments d’interès teatral i al final una sensació de que quan un assaig no va gaire bé, les funcions milloren molt. Ho espero.
La resposta a partir de dissabte 9, per bé que jo estaré a La Creació del Palau.
IN FERNEM LAND 
Doncs si que anem bé. Espero que la cosa millori.
Jo recordo bé l’Elektra de 1990.
Aquesta no la podré veure.
M'agradaM'agrada
La recuerdo muy bien, difícil de superar!
M'agradaM'agrada
Y yo digo… tanto que repiten escenografias porque no reponer esta de l’Espert? Nos hartan con la Turandot y ésta no la vemos desde el 90!! Incongruencias. De todas maneras espero disfrutar cuanto pueda el 13.
M'agradaM'agrada
Realment aquesta Elektra del 90 és increïble. Jo, esclar, no la vaig veure, però el vídeo que en tinc… Em feu enveja.
M'agradaM'agrada
Espero no haver de dir que l’Elektra que vaig veure l’any passat a Berlin sigui millor que aquesta… 😦
M'agradaM'agrada
La Diener no cantarà la funció de l’estrena. No estic segur que ahir cantés ella. A jutjar per les fotos que he vist d’una i altra crec que ahir ja va cantar l’Ann-Marie Blacklund.
M'agradaM'agrada
Yo también presencié aquella Elektra. Nunca la olvidaré (espero que el alemán ese, el tal Alzheimer, no me la juegue). Conocía la obra por la grabación de Solti/Nilson y sobretodo por el video de la película/ópera de Bohm – Rysanek – Varnay … El baile de la Rysanek cantando a Agamenon y la expresión esperpéntica y terrorífica de la Varnay, no se los deberían perder ningún amante de la ópera y del teatro. Después de ver la versión de Nuria Espert, Eva Marton y el coche-cubil, no sería capaz de saber cuál es mejor. Elektra es una ópera para ver, Elektra es una ópera para cantar, pero también para actuar y convencer no sólo al escuchante, sino al espectador y estas dos versiones, en mi modesto entender, son imprescindibles.
Gracias Ximo por tantas posibilidades como nos facilitas de recordar estas vivencias.
M'agradaM'agrada
Pues a mí la Tosca de Nuria Espert en el Real me pareció espantosa siendo clemente 👿
M'agradaM'agrada
Aunque la vi por televisión, también guardo buen recuerdo de la Elektra de Espert, no tanto del sonido de la retransmisión que era horrible porque no creo que aquello fuera debido al vibrato de Marton.
M'agradaM'agrada
Ya decía yo que la sentía muy bien porque a la Melanie Diener de los Gurrenlieder apenas se la oía y era mucho más alta que la Chrysothemis del ensayo. O sea que se trata de Ann.Marie Blacklund. Gracias, Vianant.
Papagena, mira que te quiero, pero que la Espert haya hecho una “Tosca” mala en el Real no quiere decir que nuestra “eléctrika” de 1990 no fuera no buena sino extraordinaria. La escenografía y la dirección escénica de la Espert fueron de antología y a mí nunca me ha gustado tánto la Marton como en esa “Elektra”. En el ensayo, además cantó a pleno pulmón, no como la Polasky el otro día.
Tosca ha comentado, no sin razón, que por qué no se ha repuesto aquella producción. Bueno es que el Liceu se quemó, no lo olvidemos, y quizás se quemó con el teatro. En caso contrario no entiendo cómo han comprado o alquilado este adefesio incongruente y mal dirigido, se mire como se mire. Y en cuanto a las voces…Esperemos a escucharlas (?) en función de pago. Por lo menos dispondremos de un barítono colosal. Algo es algo.
El vibrato de la Marton siempre fue notorio y característico, pero le acompañaba fuerza, volumen, intención y ganas de agradar, ahora es un poco lamentable y carece de todas aquellas cualidades suyas que le hicieron famosa. Le queda, eso sí, la madera de gran estrella.
A mí la dirección musical de Sebastian Weigle no me ha gustado nada. Y no es la primera vez que me pasa. Debe ser algo de rechazo de piel…
M'agradaM'agrada
Jo també vaig veure l’Elektra del 90. Suscric tot el que has dit d’aquella producció.
Per aquesta (hi aniré el 21) només espero coneixer l’estat de la veu de la Marton que, pel que dius, ja dona mostres de decadencia. Es clar que no es el mateix el rol de Clitemnestra que el protagonista. La Marton del 90 va ser incomparable.
M'agradaM'agrada
Crec que no es pot treure clomcluións categòriques d’un ensaig general, per tant és una equivocació-al meu entendre-
M'agradaM'agrada
El sábado asistí a la función de abono de la Elektra.
Musicalmente la cosa funcionó bastante bien. Mejor desde la confrontación de madre e hija. Al inicio orquestal le faltaron bemoles.
La Polaski se reservó en el monólogo de salida, pero cuando se soltó ya no dejó de arrebatar. Su voz no está para muchas alegrías.
El resto correctos y la Marton a parte del número que le montaron sus seguidores, es una ruina vocal y escénicamente lo que le hacen hacer es de pena. Sirva pues el numerito floral como homenaje a lo que ha dado en este teatro.
La producción quiere ser intelectual, pero es una mamarrachada ridícula y absolutamente olvidable. Estoy contigo en que lo de los baños de sol es un despropósito risible, sobretodo si tenemos en cuenta que la escena tendría que pasar en la oscuridad lúgubre y opresiva del palacio.
M'agradaM'agrada
Bé sembla que els crítics s’han posat casi tots d’acord i per una vegada creuen que aquesta posta en escena és una pífia.
Musicalment fins diumenge….
M'agradaM'agrada
Pues yo no fuí una de las que aplaudió ni gritó bravo el sábado cuando terminó la Elektra. De hecho es que me quedé de auténtica pasta de boniato con la escena final y me sorpredió el telón pensando si aquello era Elektra o la matanza de Texas.
Esta representación no me emocionó en ningún momento, la puesta en escena es tan mala que pesa demasiado.
A la Sra. Marton la quiero mucho, pero que se lo piense la proxima vez. Yo voy a olvidar esta representación y me quedaré para siempre con el recuerdo y la emoción de la Elektra de la Espert y aquella Marton.
M'agradaM'agrada
No crec que aquesta Elektra passi a la història del Teatre.
Quin rave! i la gent com boja cridant a unes cantants que criden més que ells. Un bon Orest, com és de suposar, no salva aquesta òpera. Una no arriba, l’altre no se la sent i la reina ha perdut la decència.
L’orquestra insuficient i l’escena, ah! però hi va haver escena?
M'agradaM'agrada
No va estar tan malament com dieu, ara, res a veure amb la del any 1990. És cert que a la Polaski ja li costa arribar a tot arreu, però arriba. La Marton encara que no canti ja val la pena. És cert que el pitjor és l’escena, però el Liceu ens té bastants acostumats darrerament a decepcions d’aquest tipus.
M'agradaM'agrada
Lo siento Pilar, yo creía que como a Amfortas, al menos la parte vocal te habría gustado.
Benvingut Francesc, espero escoltar en directa la funció del diumenge per parlar dels cantants.
Sembla que hi ha divisió d’opinions, això està bé, però jo preferiria la unanimitat de la darrera versió, escènica i musical.
Pol ben trobat de nou, però aquestes adhesions sense discussió no poden ser bones per la salut.
M'agradaM'agrada
Vaja! entre tots m’esteu treient les ganes d’anar-hi dijous que ve (no demà). Ni l’escenografia, ni els cantants … quin desastre!
M'agradaM'agrada
A mí me gustó.
Quizás porque el recuerdo de la de la Marton/Espert me queda lejano, quizás porque en su momento no pude apreciar la obra en su totalidad, no sé pero ayer descubrí y disfruté de una partitura brillante muy bien ejecutada por Weigle (del que me declaro fan incondicional).
Las voces, si bien es cierto que Polaski empezó reservona, coincido con Marcos, una vez arrancó estuvo arrebatadora y muy convincente. Marton ha dado todo lo que tenia que dar, aun así defendió su rol con garra y muchas tablas: quien tuvo, retuvo. Oreste sencillamente me encantó.
De la producción, hombre no voy a decir que sea una maravilla (no saldría viva, ja,ja ) pero, quizás porque lo leído era para salir corriendo, no me pareció tan horrorosa como cabria haber esperado. Eso sí mención especial para la escena de la tumbona y el parasol, y para la escena final, ambas sin gracia ninguna y rallando la horterada
Aun así, yo disfruté y no fui la única porque por una vez no oí toser a mi alrededor, parecía que estaban verdaderamente subyugados por esa fantástica música que lo envolvía todo. No será una función para recordar, tiene un listón muy alto que superar, pero para mí ha sido fantástica porque hoy por fin he descubierto Elektra
M'agradaM'agrada