IN FERNEM LAND

BOSCOS ENDINS



Jo sóc dels que quan veuen una obra dirigida pel Joan Lluís Bozzo arrufo el nas.

Malgrat comptar amb èxits notables i muntatges emblemàtics en la història del teatre català, fa massa temps que la companyia Dagoll Dagom i el seu director, esgarraven les propostes en les obres de collita pròpia (Poe, La Perichola). Ara sembla que amb el Llibertí i aquesta, estem passant un bon moment. Felicitats!

Apropar-se amb aquests prejudicis a una obra tant particular con Into the Woods, magníficament traduïda per Boscos Endins, no em feia preveure res de bo. Dissabte passat en el suplement Babelia del diari El País, un dels crítics teatrals que em mereixen més respecte, en Marcos Ordoñez, diguem que li feia una repassada notable i malgrat tot això, les ganes per veure aquest espectacle eren molt fortes.

El musical original de Broadway, en contra del que opinen moltes de les persones que m’envolten, em semblava brillant i sobretot originalíssim i deixem-ho dir, Sondheim sempre és Sondheim i a mi, mai em decep.

L’envoltori creat per aquests Boscos Endins, obra de Jon Berrondo en l’escenografia, Mercè Paloma en el vestuari i el disseny de il·luminació de Quico Gutiérrez, em sembla excel·lent i supera en molt l’original de Broadway, que podem veure en un DVD, curiosament editat a casa nostre.

L’obra musical és pur Sondheim i ja sabem com les gasta normalment aquest gran compositor. Una cèl·lula central que es va repetint i tres o quatre melodies que com leitmotiv és van succeint en les diferents escenes, amb les variacions de lletres i músiques pertinents i sempre amb unes harmonies que es reconeixen a una hora lluny. Hi ha una marca de la casa, un segell musical que el fan perfectament identificable i quasi diria que auto plagiable, reconeixent compassos d’aquí i d’allà, d’altres obres, però aquesta és una característica de quasi tots els compositors i Sondheim l’explota al màxim, fins i tot, a vegades de manera massa avara.

Jo, amb les propostes d’aquest geni em rendeixo. Alguna cosa hi ha en les seves obres que quan les escolto i les veig, entro de seguida. Hi ha alguna excepció, però potser quan vegi en directe Sunday in the Park with George o Pacific Overtures, canviaré d’opinió.

Quan han començat aqests Boscos Endins anava amb les ungles una mica preparades i he trigat cinc minuts a començar a fruir tranquil·lament del que veia i escoltava. El inici m’ha costat entendre el que cantaven, després segurament m’he anat acostumant.

Hi ha una cosa en tot el muntatge que em sembla penosa de veritat i és el disseny de so. Tots criden molt i les veus femenines arriben a atacar amb aquests aguts tant exagerats, que tan li agraden al Bozzo, el sistema nerviós.

Joan Llu�s Bozzo

Jo crec que una elecció més acurada de les veus o sobretot del to i l’emissió, hagués estat tot un encert i si el disseny del so excessivament amplificat en alguns moments, fos més treballat, l’espectacle guanyaria molt

La Ventafocs, la Caputxeta, la Madrastra, la Florinda, la Lucinda, la Rapúnzel i la mare de Jan, martiritzant en molts moments, amb aquesta exagerada propensió al agut més esquizofrènic, mentre que la Fornera i la Bruixa, tenen uns registres més greus i que s’agraeixen molt, en mig de tanta cridòria gallinaire. Aquest és el més gran retret que puc fer-li al muntatge, ja que la resta haig de dir que m’ha agradat molt.

És cert que el nivell musical dels actors no està equilibrat i que en alguns moments manca una certa mala llet en el personatge de la bruixa, on Bernardete Peters a Broadway en feia una creació. Tot hi així, la Mone, sobretot a la segona part, m’ha agradat molt. La que m’ha sorprès més ha estat la fornera d’Anabel Totusaus, com a cantant i com a actriu.

La part masculina està més coixa, tot i comptar amb un parell d’esplèndids prínceps. Carlos Gramaje en la doble vessant de Príncep Ventafocs i llop i Sergi Albert amb un Príncep Rapúnzel molt carismàtic, que treuen els dos duets i les seves parts solistes de manera brillantíssima.

Stephen Sondheim

En Joan Lluís Bozzo ho fa funcionar tot com una gran rellotge, on totes les peces d’aquesta obra coral, funcionen en relació amb les altres i potser en solitari alguna pateix massa. Jo no hagués fet fer mai una Caputxeta com la que dibuixa l’Anna Moliner o un Jan com el diu i canta en Marc Pujol, o no hagués donat el paper de narrador a un sòcies del mateix Bozzo com Ferran Frauca.

Veure la resposta sincera del teatre al final de la representació, havent encaixat una obra no gens fàcil, com és Boscos Endins i venuda com un espectacle familiar, quan no va dirigida al públic infantil, és tota una sorpresa. Potser és això el que algun crític no ha volgut acceptar. Un Sondheim, representat per la companyia més comercial del nostre teatre, potser és una cosa difícil de pair, una heretgia per tots els seguidors d’aquest compositor, als quals els hi agrada comptar les seves obres per fracassos, per tal de mantenir-lo allunyat de lo fàcil i sempre en el pedestal de la sofisticació classista que molts el volen situar. Quina bajanada! En Sondheim es guanya o vol guanyar-se la vida amb èxits i ben segur que li encantaria veure com aquest espectacle funciona al Teatre Victòria.

D’acord, tant sols hi han quatre cançons, però renoi, quines cançons!. Bona adaptació d’un excel·lent Joan Vives al capdavant dels 10 musics que es multipliquen per tal de fer una orquestra com cal.

Jo aconsello a tothom que entri al Bosc i es deixi seduir per un espectacle intel·ligent i que en la segona part pren una volada més enllà del original divertiment de la primera.

11 comments

  1. Teresa

    Me’n alegro que t’agradés, Ximo. Jo al vaig trobar senzillament horrible, ja ja! Vestuari i escenografia lletjissims (còpia dels londinencs, però, pel que he vist al Youtube). Interpretacions teatrals i musicals nefastas, potser amb la sola excepció de la panadera. Menció especial a la caputxeta, la escanyaries sense dret a ressucitar al mig minut se sentir-la. S’ha de dir que vaig anar el segon dia de la pres-estrena, i es possible que algunes coses estiguessin encara per ajustar…però no tantes! Sobretot, sobretot, vaig trobar que era una versió totalment plana, a-folch-a-torrada (quan no toca), disneynizada de l’obra, sense ironía, sense acidessa, sense una mica de foscor. Només se’n salva, es clar, perquè és un Sondheim. és l´únic valor que li trobo. Al meu entendre, han volgut fer un espectacle “per a tota la família”-en el sentit pejoratiu del terme-, deixant la mordacitat i la inteligència endins, molt endins del fosc bosc.

    M'agrada

  2. joanpau

    El millor musical que es fa a Barcelona, amb diferència. Una veritable versió original i no una tristíssima franquícia.
    Completament diferent a la producció de Broadway i complementària. El vaig veure a la temporada Alta de Girona i no em va agradar gaire, aquest cap de setmana a Barcelona, em va agradar molt més.

    M'agrada

  3. Roberto

    Totalmente de acuerdo con Ximo. Es verdad que echas a faltar un poco más de ironía o “mala baba”, pero ya me gustaría que se hicieran más musicales con este nivel de producción. La vimos en una tarde repleta de familias y al parecer, disfrutaron mucho, cosa que no esperábamos porque no lo veo como musical para niños. Que Sondheim es único hace tiempo que lo sé y es verdad lo que dice Ximo, sólo son cuatro canciones que se van repitiendo. ¡Pero qué cuatro canciones! Hay que dejarse llevar por las melodías y entonces es cuando realmente comienzas a disfrutar. ¡A ver que pasa este fin de semana con “Sweeney Todd”!

    M'agrada

  4. Ricard

    Vaig poder veure-la el passat dimecres. A mi SI em va agradar, i força. Tot i que en cap moment els cantants actors facin interpretacions remarcables, sota un punt de vista musical, el conjunt em va complaure plenament. L’escenografia no la trobo lletja en absolut ni el conjunt de vestuaris. Recordo que, en acabar la primera part, ja tenia la sensació d’haver vist un espectacle complert. Van ser tres hores molt ràpides, amb molt de ritme. Em va sorprendre Carlos Gramaje que, per a mi, era el punt feble dels dos Mar i Cel (encara que, si no recordo malament, era l’únic que va repetir) ja que el trobava molt poc natural; a Boscos endins, en canvi, fa una paròdia de príncep realment divertida. Penso que cal recolzar totes les iniciatives que ens portin musicals a Barcelona, quantes més millor, i si el mínim de la qualitat és quelcom semblant a aquesta producció, ja estaria més que satisfet! No em de comparar-nos amb Londres o New York, tan de bo algun dia podem fer-ho!!
    Des de dimecres he escoltat algun fragment de Into de Woods en l’ipod gairebé cada dia i es que Sondheim enganxa!

    M'agrada

  5. Estic molt malalt i la metgessa que es quasi igual que la Dolly Parton m’ha dit que tinc el síndrome de Sondheim, diu que la curació es lenta i dificultosa però que amb unes capsules de Porter-Herman i unes quantes injeccions de Rodgers-Styne em podré curar

    M'agrada

  6. colbran

    Yo creo que Stephen Sondheim es el compositor de musicales más destacado de todos los que están en ejercicio y uno de los mejores de todos los tiempos, pero tiene tres obras que se me atraviesan y no puedo con ellas: “Pacific overtures” (con una partitura que no consigo paladear), “Sunday in the Park with George” (en mi opinión la pedantería sofisticada elevada a la enésima potencia) e “Into the woods” (“Boscos endins”) que evitaré calificar para no enemistarme con nadie.
    De las tres citadas, no obstante, “Boscos endins” es la que tiene mejor partitura, eso es innegable (aún cuando la canción “Boscos endins” la encuentro machaconamente insoportable y muy propia para un spot), pero es la temática de la pieza teatral la que se me atraviesa, tanto en la versión de Broadway (que tengo en DVD), como en la del teatro Victoria, que por cierto es muy respetuosa con la obra original (aunque han suprimido la escena dramática de la Caperucita) y que está muy bien actuada aunque no tan bien cantada.
    El segundo acto, muy superior al primero, es mucho más aceptable para mi gusto. Pero para llegar al segundo hay que pasar por el primero y éste me aburre hasta producirme somnolencia.
    Está claro que “Into the woods” (“Boscos endins”) o gusta o no gusta.

    M'agrada

  7. Roberto

    Me habçía dejado algo en el tintero. Pude ver hace unos años en Londres “Pacific Overtures” (que parece que Colbran tiene atravesada) y puede asegurar que vista y oída en escena es una verdadera delicia que no logro explicar porqué alguien no la monta en nuestros escenarios. Creo que son partituras a priori difíciles de escuchar, pero que cobran otra dimensión en un escenario. Lo mismo me pasó con “Merrily we roll along” y probablemente me sucederá lo mismo cuando vea en escena “Sunday in the park with George”, que sin duda es la más dura de digerir. Lo que no cabe duda es de que con la inauguración esta semana del nuevo Teatre Gaudí, sin duda éste es un final de mes totalmente Sondheim.

    M'agrada

  8. A queer one (Julie Jordan)

    Esperaba con impaciencia tu comentario-

    Cartas boca arriba: he visto unas cinco producciones (seis contando el video) y (junto a Sunday in the Park with George, que llegó a mi vida en el mismo momento) la obra es importante desde un punto de vista biográfico: casi cada canción la asocio de manera intensa a partes de mi vida. Por cuestiones complicadas, he tenido que irme a vivir fuera, lidiar con dificultades lejos de casa, repetir errores, y cada vez que me aventuraba a los bosques había aprendido algo, pero nunca había garantías. La experiencia siempre era estimulante y siempre daba un poco de miedo.

    Fue el primer musical de Sondheim que me aprendí más o menos de memoria y me dice mucho. Pero más allá de los reflejos de mi experiencia, habla sobre el modo en que tenemos que hacer algo cuando hay dificultades: Barbara Cook dice que No One is Alone y No More son ahora más relevantes de lo que eran en el 87, y creo que esto es cierto de toda la obra (las canciones adquirieron un sentido nuevo después del 11 de septiembre en los USA).

    Dicho esto la objetividad respecto a esta producción me resulta absolutamente imposible. Hablo de algo que me es muy cercano. Por otra parte también veo muchas cosas en cada canción en cada frase, y ya ninguna producción las expresará todas. Así que no me meto en si es floja o peor que otras de Sondheim (de Sunday te diría lo mismo, pocos momentos de Sondheim me hacen llorar tanto como el final de esta obra, si una canción de Sondheim es mi lema personal, ésa es “Move On”).

    De las producciones que conozco, esta era probablemente la más divertida (no la más bonita, a mí la de Londres de principios de los noventa me pareció más bonita), la más distraída.Muchos papeles (caperucita, la bruja) estaban bien interpretados otros (el panadero) no. También era la peor cantada. Sospecho que los cantantes no acaban de entender las canciones (el que canta No More sólo interpreta la mitad de lo que la canción significa) y el resultado es que todas suenan más igual de lo que deberían. Sale perdiendo Sondheim, sale ganando Lapine.

    Aquí decir que las letras en inglés son diabólicas, encaje de bolillos (la sintaxis de On the steps of the Palace es prácticamente proustiana). Y que no envidio al traductor: alguna vez me he planteado hacer versiones en castellano, pero me he rendido. El resultado es muy bueno. Sin embargo es lógico que con tanta cosa que se dice a la vez y con traducciones que sólo pueden ser lineales, pues algo de complejidad se perderá. Si encima hay una dirección que va hacia el significado más superficial de la obra, creo que se le hace flaco favor. Pero “superficial” no es “malo”.

    Con todo, me parece muy recomendable. Y, sí, a ver si pasamos a Sunday y Pacific Overtures. Sunday es problemático en nuestro contexto (algo en vuestros comentarios me dice que la obra no sería popular aquí: ¿de verdad a nadie le conmueve el díptico We Do Not Belong Together / Move On?), pero yo creo que Pacific Overtures quedaría muy bien en Barcelona. Si alguien me oye…

    Me uno a Roberto en lo de Pacific Overtures. Ganan muchísimo en escena. Yo vi la de Londres y me encantó pero la que fue realmente ESPLÉNDIDA fue la de Studio 54 en Nueva York. De hecho, el CD es muy recomendable (y ya que estamos, parte de los problemas pueden salir del CD de la ENO, que es terrible.)

    En fin, siento el rollo, pero es que el tema me toca muy adentro…

    M'agrada

  9. Tosca

    Hoy finalmente he ido a ver Boscos Endins y quizás por ser el día que es, no me ha fasinado precisamente. Quizás porque estaba rodeada por ruidosos fans de Gisela que aplaudian cada nota que daba. Me ha gustado más la segunda parte donde Mone ha sido la mejor voz del espectaculo. Me quedo con las ganas de oir más Sondheim, con mejores voces.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: