Per fi he pogut escoltar el famós Miserere de Hilarión Eslava, el capellà i music navarrès que va arribar a ser Director del Real Conservatorio de Madrid, després d’exercir de professor de composició, talment com va succeir amb Ramon Carnicer pocs anys abans, tal i com vaig comentar fa pocs dies en el post que li vaig dedicar.

Hilarión Eslava va composar un primer Miserere a l’any 1833 però no va obtenir gran consideració. A l’any 1835 li varen encarregar un altre que va escriure per la mateixa tipologia de veus, es a dir, totes masculines, com era preceptiu en l’època que es cantessin les obres religioses. Un tenor líric, un contratenor, assumint les parts destinades a la vocalitat més aguda (originàriament castrats), un baix baríton i dos tiples provinents del cor de veus blanques que assumien les parts que després estarien destinades a les sopranos i contralts, cor d’homes i orquestra.

A l’any 1837 li varen encarregar un altre, però motius econòmics motivats per la Desamortització de Mendizábal, varen obligar a l’estalvi i Eslava va utilitzar el material del Miserere de l’any 1835, canviant el “Christus factus est”, el Cor “Mundum” y el “Quoniam”.

El Miserere es va popularitzar de tal manera que a la Catedral de Sevilla s’interpreta per Setmana Santa fora del oficis religiosos del dimecres i dijous, com a peça de concert.

El Miserere és una peça de caràcter penitencial, malgrat això Eslava es va plegar al estil més belcantista que hom pugui imaginar, allunyant-se de les obres religioses, per apropar-se més a l’òpera italiana, del que sense cap mena de dubte s’emmiralla.

La riquesa melòdica és el factor més rellevant, doncs ni la feble instrumentació ni la polifonia són especialment rellevants. La vocalitat reservada al tenor és la de més compromís, tenint el seu càrrec tres números, el “Christus factus est” inicial, el segon número “Miserere” i finalment el “Benigne”, abans del conclusiu “Tunc imponent”, on la tradició fa concloure al tenor amb un Do no escrit per Eslava, però que el melòmans sevillans esperant sempre. Entre els insignes tenors que han interpretat aquesta obra trobem autèntiques llegendes vocals com, Gayarre, Tamagno, Stagno, Masini, Viñas, Lázaro o Lauri Volpi. Més recents han estat les participacions de Pedro Lavirgen, Bros o Dalmau González.

Amb tots aquests antecedents m’he predisposat a escoltar la gravació que acaba d’aparèixer, editada ni més ni menys que per la Deutsches Grammophon, amb un equip format per Josep Bros, Flavio Oliver, Carlos Alvárez, Jesús Manuel Carnicero, Antonio Sanz, l’Escolania del Real Monasterio de San Lorenzo del Escorial, el Coro de la Asociación de Amigos del Teatro de la Maestranza y la Real Orquesta Sinfónica de Sevilla, sota la direcció de Luís Izquierdo, autor també de la versió crítica d’aquesta popular obra.

Pel que fa a l’obra, jo que no la coneixia de res, us haig de dir que l’he trobat molt belcantista, però desconcertant. No és un Stabat Mater de Rossini, on el lluïment vocal està al servei de les melodies però també d’un conjunt aparentment homogenicament dramàtic. Aquí, després d’un número en ve un altre i tant li fa que es tituli “Tibi soli”, o “Redde Mihi”, també es podria anomenar “Regnava nel silenzio” o “Fra poco a me ricoveró” i sobretot no hi ha res que ens faci intuir que estem davant d’un obra religiosa de caràcter penitent. Orquestració molt senzillesa, polifonies no gaire elaborades i això si, melodies donizetianes i rossinianes a dojo.

A Sevilla aquesta obra és tan popular que tothom espera un moment o altre per jutjar les interpretacions solistes. Tenen molt i molt bo per comparar, com heu pogut comprovar.

De la interpretació que ens ofereix aquest CD, us haig de dir que m’ha semblat senzillament negativa.

Fa temps que vaig dient que a Josep Bros li passa quelcom a la veu. La veu de Bros no es especialment microfònica i on llueix més és en el teatre. Aquí tan sols l’escoltem, i el que escoltem és alarmant. Les gravacions es varen fer el 3 y 8 de setembre del 2007. Ara no l’hem escoltat tan malament com en aquesta gravació, però els problemes vocals encara hi son. Oscil·lació alarmant, sons molt guturals i nasals, amb una emissió irregular, unes vocals de sons lletgíssims i un pas de la veu més que conflictiu i masses dificultats en les coloratures del “Benigne”.

De Flavio Oliver en guardava un excel·lent record del seu Giulio Cesare al Liceu. En la seva única intervenció, el “Amplius” la veu se’ns mostra molt rància, d’acord que el fragment no dona per gaires alegries, però la decepció ha estat notable.

Tan sols Carlos Alvárez en “Ecce Enim” m’ha agradat. La partitura central i greu li va que ni pintada al seu color fosc, i la veu llueix segura, tot i evidenciar un lleuger vibrato.

Els dos nens que han de cantar l’únic passatge concertant, el duet “Redde Mihi”, m’han posat dels nervis.

Els cors, m’ha semblat d’una justesa harmònica i d’una impostació dubtosa, fins hi tot diria que en algun moment desafinen, però no puc creurem que els directius de la gravació ho hagin permès. Desconec si aquesta obra s’ha de interpretar així. Algun expert sevillà m’hauria de donar la seva opinió al respecte, però un cor que grava un CD per un segell com la DG, no pot sonar així.

M’he quedat perplexa. Una gravació d’una obra molt significativa , d’un music rellevant, servida d’aquesta manera. Perplexa!

Potser avui tenia el dia molt exigent, però a la segona escoltada, no he canviat ni un gram l’opinió.