IN FERNEM LAND

TANNHÄUSER, ha saltat la Banca.


Després de quinze anys sense Tannhäuser hi havia moltes ganes de tornar-hi. El Liceu ha comptat per aquestes representacions amb un dels tenors més solvents i musicals, si no el que més, per portar endavant aquest rol tan difícil i extenuant.

Efectivament en Peter Seiffert ha recaigut gran part del èxit assolit en la primera funció. El tenor alemany, de veu lírica, però suficientment consistent en el centre i amb una zona aguda molt sanejada, vesteix un Tannhäuser molt musical i segur. És veritat que en las frases finals del segon acte, allà on Wagner li exigeix una tessitura molt penjada, ha tingut algun so una mica escanyat, però per contra ha fet tantes coses ben fetes i el seu cant ha estat sempre tan musical, sense cridar i treure, com és costum en els tenors que canten aquest rol, el fetge per la boca, que es sorprenent com resolt el sempre esgotador relat de Roma en el tercer acte, després de tots els esculls que Wagner li posa al davant. Extraordinària prestació que tot i assolir un grandiós èxit, no ha estat a l’alçada del que jo crec que mereixia.

Ja sabem que contractar a Seiffert porta la torna de contractar la soprano de torn, la seva dona. Petra Maria Schnitzer ha arribat a cantar a Bayreuth, acompanyant és clar al seu marit. Caldria saber si no fos l’esposa del gran tenor, hagués fet la carrera que està fent.

El cant de la Schnitzer no és especialment rellevant, és una mica monocord d’expressivitat limitada i sense gaire tremp dramàtic. La veu tampoc és caracteritza per una especial bellesa, ni per ser carnosa, ans el contrari, a voltes sona excessivament fibrada, sense la morbidesa associada als rols de soprano lírica wagneriana. Tot i ser, el de Elisabeth, un rol líric, hi ha moments del segon acte, on Wagner li reclama un registre central i greu que ella no posseeix i en el bellíssim i commovedor concertant, ha quedat casi sempre tapada per la magnificència del cor masculí, que en estat de gràcia, no ha deixat traspassar els laments d’Elisabeth. En el tercer acte i en la cèlebre pregària ha tret el millor de si mateixa i ha deixat a nivell de dignitat, una actuació que jo hagués desitjat per a una soprano de més relleu, presència i emoció canora, però si és el preu que s’ha de pagar per escoltar el Tann del Seiffert, ben pagat està.

Els rols de mezzo wagnerians són força peculiars. Tan és que parlem de la Venus que avui ens ocupa, com de la Brangania, la Ortrud o la Fricka. Sempre estem entre la vocalitat de mezzo aguda o soprano dramàtica. Això porta forces problemes a moltes mezzos, que per tal de fer-se sentir en les exigències agudes de la partitura, han d’alleugerir la veu, perdent força en els greus o quedant xisclaneres o directament insuficients. No és el cas de Beatriz Uria Monzón, que treu tota la força i sensualitat de la Venus, amb una veu homogènia i rica en harmònics, molt vellutada i si que en algun moment ha quedat ofegada sobretot en la zona greu, però el seu cant sempre ha estat sincer i dramàticament poderós. La seva darrera i curta intervenció en el tercer acte, ha estat magistralment projectada. Ha assolit un important èxit, molt merescut.

 

Bo Skovhus no està en el millor moment de la seva important carrera. La veu perd massa sovint la projecció i queda excessivament coberta. No flueix amb naturalitat i en molts moments sembla situada al clatell. Hom pensa que si li donguéssim un clatellot, fluiria amb naturalitat. Si a això li sumem una tendència al portamento i a la fixació de la columna sonora, obtenim un cant poc natural, fluid i polit. En les intervencions del concurs de cant és on m’ha agradat més, però el bombó de la cançó de l’estrella li ha quedat fins hi tot un pel desafinada. Tot i així el públic l’ha premiat al final, amb una bona ovació, jo crec que excessiva.

El jove baix Günther Groissböck, te una veu de veritable baix, malgrat la seva joventut. Crec que farà una bona carrera, la sonoritat, quan flueix natural és esplèndida, però no sempre encerta a projectar la veu de la millor manera. Ha obtingut un èxit important.

El grup de nobles cantaires ha estat encapçalat per Vicente Ombuena en una sorprenent actuació. Si bé la veu no és especialment notable, ni de bellesa tímbrica, ha cantat la seva intervenció (que normalment és talla en la versió de Paris) de manera segura i solvent. També han estat correctíssims, com sempre, Francisco Vas com a Heinrich i Eliana Bayón en la descarada intervenció del pastor del primer acte. Correctes Lauri Vasar (Biterolf) i Johann Tilli (Reinmar).

La direcció de Sebastian Weigle l’efímer director musical del teatre, ha estat bé, però m’ha decebut, sobretot per la resposta de l’orquestra. Qui sap si en futures actuacions l’orquestra estarà més atenta, brillant i amb un so més net, però avui, igual que en el pre general, l’obertura no ha estat a l’alçada del que hom voldria per el nostre teatre. Tampoc durant la resta del primer acte, ha encertat Weigle ha trobar la justa mesura. Durant el segon acte, la prestació ha millorat moltíssim i en el tercer, masses vegades ha sonat vulgar. Si que és cert que Weigle ha tret un bon so de la corda, especialment, però no ha estat la nit del vent, la fusta i dels metalls, no per pífies notables, però si per sons poc polits.

Jo crec que l’actuació del cor avui és la millor fins ara del regnat Basso. Continuen sonant millor les cordes masculines que les femenines i millor les mezzos que les sopranos. Si bé és cert que en la exigent tessitura del segon acte, les sopranos han encertat de ple en els finals, sense sons oberts o crits. El so sempre ha estat ben cobert i el conjunt ha estat magnífic. Però l’excel·lència l’hem de buscar no en l’espera’t cor dels peregrins, extraordinàriament cantat, si no en tota la prestació del cor masculí en el final del segon acte. Amb una actuació vocal i escènica per no oblidar. Extraordinari!. Gran èxit, però no ha caigut el teatre quan calia. Si que després de la bronca a la direcció escènica, aleshores els mandrosos cridaners, per contrarestar el xivarri han donat una segona oportunitat al cor i l’han premiat amb la rebuda que haguessin hagut de tenir, quan en solitari i amb el mestre José Luís Basso al capdavant, s’han acostat al prosceni per primera vegada.

Ja vaig preveure que Carsen faria saltar la banca, hi ha estat així.

La proposta de Carsen és intel·ligent, personal, arriscada, amb tesí incorporada, amb una argumentació que es va desenvolupant durant tota la representació, i que al final pren tot el sentit i queda tot explicat. Jo comprenc que hi ha hagi gent que no li agradi aquesta visió, però és innegable que el treball és excel·lent i en cap cas estem al davant d’una proposta grollera, mal feta i agafada amb pinces, com hem vist moltes vegades.

Les constants en el teatre de Carsen hi son totes. La importància de la proposta visual, les distribucions en l’espai d’elements repetitius, com si fos un obra de Miralda, el tractament de la llum per reforçar la proposta dramàtica, la visió onírica de les situacions i els viatges interiors de cadascun dels personatges.

Tot això no es mereix la bronca grollera i els exabruptes llençats per un sector perfectament ubicat.

Tan de bo tinguéssim propostes d’aquesta mena, que ens facin pensar i que ens expliquin una història des de un altre punt de vista. Què algú em digui si us plau on han vist la pallassada que se li ha retret.

No és Tannhäuser un esser que va contra la corrent de la moralitat establerta?, no és cert que aquesta moralitat ha canviat al llarg dels anys?, no és cert que allò que ha estat motiu de persecució, empresonament i mort, avui és acceptat per la societat. Aquests cops d’efectes finals en que ens sotmet Carsen, unint les dues personalitats femenines en una i aixecant les parets per deixar-nos veure les obres que han estat perseguides i avui son obres admirades i estudiades, son girs, sota el meu punt de vista genials. El tractament de les obres pictòriques que no veiem mai (no ens cal), i dels vestiments convertits en creus un cop despullats del presumpte pecat, la bacanal mental del protagonista, desdoblat en multitud d’artistes davant la musa Venus, tot són imatges i visions que m’han captivat, així com tot el moviment escènic del segon acte, amb les ombres i llums reflectides en les despullades parets.

En el moment de l’òpera on la música esdevé mes banal, l’entrada dels invitats, Carsen ens regala amb una broma divertida, de la mateixa manera que ho feia Kupfer en la genial proposta de la darrera vegada que es va representar al teatre, en la visita de l’òpera d’ Hamburg, també sorollosament protestada.

No m’ha agradat que Carsen utilitzi la platea, trencant la quarta paret, per portar l’escena a la sala. Que la Elisabeth entri pel passadís central cantant Dich, teure Halle, amb les llums de la sala enceses o que els invitats entrin també per la platea, o que Tannhäuser quan es rebutjat pels nobles i cavallers, baixi a la platea, trobo que es un anticlímax que no calia, però la proposta és molt més que això i m’ha emocionat en molts moments.

Carsen quasi sempre em fascina, avui també.

més informació

31 comments

  1. Judit

    Ximo, a tu et fascina Carsen i a mi em fascinen les teves generoses i detallades cròniques que sempre aconsegueixen despertar la meva curiositat. M’alegro d’haver tret una entrada, encara que sigui amb pantalleta, pel que serà el meu primer Wagner!

    M'agrada

  2. Teresa

    Ai senyor, quines idees: mira que voler-li donar un clatellot al Bo!!! Tingués segur que aquest aplaudiments “excessius” amb que ha estat premiat provenien, sobretot, del sector femení…

    M'agrada

  3. Fiona

    Aquesta ha estat la meva primera òpera. Potser una mica arriscat començar amb Wagner. Tampoc no sóc gaire amant de les posades en escena massa novedoses, però sempre dins del context del meu coneixement pràcticament nul del món de l’òpera vull dir que vaig gaudir i molt. La posada en escena elegant i ben explicada. M’han fet emocionar Peter Steiffert i Béatrice Uria_Monzon però que heu de dir del cor, impressionant en més d’un moment.No sóc gens entesa però a mi m’han fet passar una molt bona estona.

    M'agrada

  4. Jaume

    No podre veure el Tann fins el diumenge 6 d’abril, no se si ho reistire despres de haver llegit la crònique.
    Despres de llegir les critiques fetes a las funcions de Paris no acabava de entendre el plantagement d’en Carsen, amb la teva ara ja me “quadre” me.
    Agrait com sempre!
    ¿Fins diumenge?
    Jaume

    M'agrada

  5. Isolda

    Estic d’acord amb la teva visió d’aquet Tannhäuser, menys al referent a la soprano Petra Maria Schnitzer. Crec que és una lírica de cant segur i afinat, i que va cantar una molt digne Elisabet.
    Ès la meva òpinio!!!

    M'agrada

  6. A València vam tindre dues vegades al Seiffert la temporada passada, al Fidelio i a la Valquiria, aquesta última vegada també va cantar la Schnitzer. Ella em va pareixer més que correcta, però ell en va deizar impressionat les dues ocassions. Per mi és un dels referents vocals de l’actualitat. Respecte a Carsen, pot ser que un sector del públic li estiga fent pagar ara la posta en escena de Tosca fa uns anys, que pareix que no va agradar massa?

    M'agrada

  7. Golaud

    Lo último que escuché de Seiffert fue un Siegmund en Walkyria que retransmitieron por radio el año pasado, y me preocupó cómo se le había acentuado el vibrato, mucho más amplio que pocos años antes, y que afeaba la línea. Me dio pena notarlo algo gastado, porque siempre me ha gustado este tenor. ¿Lo percibiste también tú en el Tannhäuser, Ximo?. A Schnitzer la escuché en Madrid como Elsa, y me pareció sólo una cantante cumplidora, muy aburrida. No conozco este trabajo de Carsen, pero ya que lo cita Titus, la Tosca del Liceo que también pude presencar no fue acertada bajo mi punto de vista: ¡qué horterada el final del primer acto!. Felicidades y gracias por la crónica.

    M'agrada

  8. Tosca

    Ayer pasé 4 horas gozando como loca. No puedo pedir más de un espectáculo.

    Todo el conjunto funcionó para conseguirlo con mención de honor para Seiffert, el coro del Liceu, Weigle y Carsen a quien desde aquí lanzo un entusiasta BRAVOOO!!!! (Ayer no le llegó en directo al quedar tapado por el coro de ruidosos e inmerecidos abucheos).

    A todos los que todavía tenéis que ir a verla y a aquellos que se lo están pensando, os animo a presenciar una representación altamente recomendable, seguro que disfrutareis!!!!!

    M'agrada

  9. Golaud, sí es cierto que Seiffert tiene un vibrato muy acusado, pero no afea la línea de canto. El año pasado ese vibrato fue muy patente en el Fidelio y no tanto en la Valquiria, pero en ambos casos su actuación fue muy disfrutable. Supongo que con el tiempo irá a más, pero de momento aún está dentro de lo permisible.

    M'agrada

  10. Hola Fiona, benvinguda i felicitats per estrenar-te amb Wagner. Has triat una bona representació i espero que a partir d’ara la teva curiositat et faci fruir de les grans òperes que t’estan esperant.
    Per altre part us voldria comentar que no em sembla just cobrar-li a Carsen el resultats d’una Tosca desgraciada. Ja el varen protestar en aquell moment, també podria servir d’atenuant, que no el necessita, les magnífiques propostes de Le Nozze di Figaro, o el fabulós A Midsummer Night’s Dream. Però no em sembla lògica aquesta manera d’actuar.
    Jo, ni el dia del pregeneral ni ahir (dos funcions diferents que no tenen perquè servir per jutjar una funció)no vaig notar cap oscil•lació en la veu de Seiffert, és més, el vaig notar molt més sa, vocalment parlant, que en el trist concert que ens va fer el matrimoni, en el torn T de la passada temporada.

    M'agrada

  11. olympia

    Ximo,
    Has aconseguit que em compri una entrada. Hi aniré el dia 25 amb moltes ganes i, naturalment, diré la meva en aquest teu blog que tan a gust freqüento des que me’l va recomenar l’Assur.

    M'agrada

  12. Isolda

    Ximo:
    He oblidat dir-te,prefereixo la maravellosa obertura escoltar-la amb teló baixat. Tant moviment escènic em distreu i no gaudeixo de l’etraordinària musica el cent per cent…

    M'agrada

  13. amfortas

    A mi em toca el proper 29 de Març. Avui he legit alguna critica semblant a les que havia llegit de les funcions de Paris per lo que respecta a la proposta d’en Carsen. Crec que es raonable xiular quan no estas d’acord, però es evident que a molta gent no li agrada pensar.
    Fiona, a mi em va arribar la falera per la opera despres de veure una representació de Parsifal. Crec que Wagner es lo millor per començar.

    M'agrada

  14. anna

    Pel que puc deduir dels teus magnífics comentaris, crec que no en va agradar massa l’esbroncada que una part del públic va dedicar al director artístic d’aquesta òpera. Com ja et vaig dir en una altra ocasió a mi tampoc m’agraden les esbroncades i xiulets que a vegades reben alguns cantants que no convencen a algunes persones. Jo soc partidaria del silenci però quan vaig comentar aquest tema em va semlar deduir que tu sí que eres partidari d’aquesta forma de protesta. És així en el cas dels cantants.

    Pel que fa a les noves produccions que ara ens ofereixen, no creus que aquesta dèria per trasl.ladar els arguments de les òperes a èpoques més properes ja està obsoleta?. Jo penso que sí.

    Crec que estem vivint uns anys on la creativitat artística, en tots els àmbits, és mol mediocre, basada en un fort marqueting. Per sobre de tot es busca provocar però….provor és fàcil, fer-ho bé és difícil.

    M'agrada

  15. anna

    Repeteixo la darrera part del mue comentari perque me he equivocat.

    Per sobre de tot es busca provocar però…..provocar és fàcil, fer-ho bé és difícil.

    M'agrada

  16. Hola Anna, moltes gràcies per tornar a deixar la teva opinió al blog i sobretot per provocar debat, que és la cosa que crec que l’enriqueix més.

    Certament sóc partidari de que el públic es manifesti lliurament, per tant haig de ser conseqüent i admetre que si a una part del públic no li ha agradat la proposta del Sr. Carsen, rebi el seu judici.

    L’esbroncada a un cantant, hauria de ser més fàcil d’admetre, per bé que dolorosa, sempre que estigui basada per actuacions clarament deficients (Hugh Smith en la Manon Lescaut del diumenge a la tarda, per exemple, però mai la rebuda per la pobre Ciofi en la premier de la Lucia del any passat, on no va fer res per ser esbroncada per un crepuscle petitíssim del públic malaltís que la varen protestar, ves a saber per quines perversions mentals).

    L’única cosa que em molesta és si aquesta resposta de part del públic del dimecres passat, està judicant el Tannhäuser o altres coses alienes al propi Carsen o altres muntatges del Carsen al Liceu, més concretament la discutible Tosca, per la que crec recordar va ser objecte d’un altre esbroncada. Pel mateix llistó de mesurar, hauríem de recordar els altres excel•lents treballs presentats al Liceu, com he dit en un altre comentari més amunt i concedir-li l’atenuant.

    Si seguim el criteri purament conceptual o estètic de la posada en escena d’un director, sempre hi hauran bronques quan surtin a saludar, doncs al dia que se’ns presenti un muntatge del hiper clàssic Zeffirelli o els lamentables I Puritani que han sortit a la venda en DVD del MET de New York, haurien de comptar amb el meu buhhh assegurat i això no succeirà si el muntatge malgrat no ser del meu interès estètic, té un nivell excel•lent, que és al cap i a la fi el que hauríem de valorar.

    Si jo detesto l’Aida del Sr, Gutierrez, més enllà dels magnífics paperets del Mestres Cabanes que me’n guardaré prou com d’escaldar-me de criticar-los, és perquè la posada en escena és senzillament nefasta, perquè el moviment de les masses és groller, perquè el espai escènic està desaprofitat i perquè no hi ha treball d’actors. Es això el que em molesta, més enllà de la proposta.

    Vull creació artística, no vull que em facin un espectacle burgesament acceptable per a tot el teatre, per tal de que em distreguin una estona. Aquest concepte de l’òpera ha passat, és caduc i si volem que els teatres s’omplin de gent interessada pel fet artístic de l’òpera hem d’anar més enllà de buscar el preciosisme tècnic de la soprano de torn o del agut de la “pira” del tenor, que sigui capaç d’enlluernar l’auditori oblidant tota la resta d’aspectes importants en una representació operística.

    Jo no crec que Carsen busqui provocar en aquest espectacle, si fos així hauria fracassat estrepitosament, no provoca res, però si que fa pensar en la proposta del mateix Wagner, però amb una visió més propera als ulls d’avui.
    En una societat del segle XXI la proposta moralista de Richard Wagner no té gaire sentit, la seva música sempre. Però si ens fixem de manera detallada en el que ens proposa Carsen no hi trobes res de diferent del que ja ens han proposat altres directors, unint les dues personalitats femenines d’aquesta òpera en una mateixa cantant, solució molt més discutible que la de Carsen, que tan sols simbòlicament ens està proposant al final, que l’amor ideal és el que uneix les dues visions.
    Si aquesta proposta està tant ben feta, treballada, pensada i executada, com ho està al Liceu, no veig el motiu per protestar-la.
    Si en canvi un director d’escena, em talla a cop de guillotina cada final d’acte, amb un so metàl•lic que trenca el clímax musical desitjat pel compositor (Andrea Chenier de la inauguració), això si que em sembla protestable, però una opció estètica i conceptual determinada, no.
    El director d’escena en l’actualitat, sembla ser l’aglutinador de totes les frustracions d’un públic que ha d’expressar la seva disconformitat i qui millor que ell. Estic d’acord que hi ha molts senyors que es dediquen a muntar òperes i que sembla que busquin l’escàndol. El cas de Robert Carsen no ho és. Per sort, tenim mols DVD que ens mostren les magnífiques propostes que aquest director ha fet, te’n diré unes quantes que et recomano fervorosament:
    • Mestitofele de Boito per a l’Òpera de San Francisco.
    • Les Contes d’Hoffman de l’Òpera de Paris.
    • Rusalka per l’Òpera de Paris.
    • Capriccio per l’ôpera de Paris.
    • Rosenkavalier del Festival de Salzburg.
    • A Midsummer Night’s Dream del Liceu
    En tots ells hi trobaràs quelcom més ganes de provocar. És cert que en te d’altres menys afortunats i altres lamentables (Trovatore de Bregenz), però en qualsevol cas estem parlant d’un creador, mai d’un pallasso com li varen cridar l’altre dia.
    Quan hi ha unanimitat al teatre, tots sortim feliços, però això no succeeix sempre i si hi ha gent que no opina com jo, tinc que acceptar-ho, malgrat esser discordants.

    Mira, avui sóc feliç, una vegada més la meva visió és completament oposada a la crítica del Sr. Alier a La Vanguardia, cosa que em satisfà plenament.

    M'agrada

  17. anna

    Gràcies Ximo per la teva resposta, les teves explicacions, les teves recomanacions, etc, etc. Jo és que estic bocabadada davant dels teus coneixements. Com ja he dit en altres ocasions, la meva cultura operística és relativament jova i no sé música però m’agrada molt l’òpera i procuro anar aprenent de persones com tu, de programes de ràdio, de crítiques.

    Quan parlava de directors artístics és clar que em referia en general i sobre tot no m’agrada, com ja et deia, aquesta moda d’ara, qué també afecta al teatre, de canviar l’època del llibret. Penso que hi ha arguments d’òpera que esdevenen ridículs si es traslladen als nostres dies.
    Estic d’acord amb tu que la guillotina d’Andrea Chenier era inoportuna però a mi em va molestar encara més la creu d’Otel.lo que també feia el seu soroll justament al bell mig de la representació.

    Em complau que siguis feliç però em sobta que sigui perque la teva visió de Tannhauser és oposada a la crítica del Roger Alier. No t’agrada aquest senyor?

    M'agrada

  18. Si Anna, no m’agraden gens les crítiques i els llibres que escriu el Sr. Alier, que en aquest país sembla que sigui el sancta sanctorum i del que tinc una pobre opinió pel poc rigor emprat en els seus escrits i per la quantitat d’errades que hom creu que d’un prestigiós historiador musical, no haurien de ser admeses.
    Professor de la gran majoria de crítics musicals d’aquest país que han passat per la Universitat de Barcelona, és clar, mai serà públicament amonestat per aquesta manca de rigor, però entre la gent que fa anys que ens movem per aquest apassionant món, fa molt temps que les valoracions i crítiques del Sr. Alier són més aviat no considerades. Hi ha tot un seguit de crítics i historiadors molt més joves, rigorosos i sobretot mentalment molt més oberts que el Sr. Alier, que exposen, argumenten i valoren els espectacles operístics de manera molt més propera a la meva sensibilitat.
    És per aquest motiu que quan un espectacle m’ha agradat molt, sempre penso que la crítica del Sr. Alier a La Vanguardia serà diametralment oposada, com quasi sempre succeeix i aleshores penso, anem bé. És una boutade si tu vols, però és un baròmetre que no sol fallar.
    M’agrada molt que segueixis el bloc, però no m’agradaria que em posessis al costat dels comentaristes radiofònics, els cronistes periodístics, els musicòlegs, historiadors i tota la parentel•la.
    No pretenc fer la competència, ells valoren sota uns criteris força més empírics i tècnics, jo em deixo endur per la subjectivitat, a mi em va molt bé, saps? però com a guia per a vosaltres, no sé si és el millor. Jo encantat, francament, però l’experiència de molts anys d’escoltar música i de tenir-ne uns coneixement tècnics limitats no em pot posar mai a l’alçada de qui professionalment, n’ha fet el seu modus vivendi.
    Una darrera cosa, fixa’t que el Otelo que menciones, l’època no es va traslladar i la creu tan sols va fer soroll un cop, en caure a terra de manera violenta. Tot i així, aquell espectacle estava pensat per un escenari de reduïdes dimensions i al Liceu quedava engabiat, però jo hi vaig trobar aspectes molt interessants, tot i no ser un espectacle que m’agradés gaire.

    M'agrada

  19. olympia

    Hola Ximo,
    M’ha agradat mlt el Tan que m’has fet anar a veure. Pensa que és el meu segon Wagner en viu i en directe. És un músic que m’ha interessat sempre però hi he d’anar piano piano.
    Avui el Tanhäuser del Liceu m’ha semblat un bon espectale. El tenor és tan potent…el baríton m’ha semblat magnífic. Ha cantat amb tot el misticisme que el paper demanda. Elles, Venus i Elizabeth han estat estupendes. La Petra Maria canta amb precaució però se’n surt i és molt delicada. I finalment el cor i l’orquestra. El primer ha cantat com una sola veu i la segona ha començat l’obertura del primer acte una mica titubejant però s’ha posat les piles de seguida i ha resolt bé tota l’obra.
    La posada en escena que tan t’agrada…Deu n’hi do. El que passa avui dia és que hi ha una competència ferotge per veure qui és més original i arriba un moment, no precisament en aquesta obra, en que la cerca de l’originalitat resulta molt forçada.
    Agraïda, Ximo per transmetre’m el teu entusiasme.
    Reclinatori.

    M'agrada

  20. anna

    Hola Ximo,

    Cada vegada estic mes sorpresa pels teus comentaris. Com tu bé dius això són molts anys d’escoltar música i de tenir-ne, crec jo, uns coneixements força sòlids.

    Respecte al Sr. Alier, no sempre comparteixo les seves crítiques però jo no he detectat les errades que tu dius i naturalment tampoc el conec per tenir-ne una opinió amb base.

    Ja procuraré aprendre més del món de l’òpera per altres mitjans ja que sembla que no vaig pel bon camí.

    Ja sé que Otel.lo no estava canviada d´’època però havia desaparegut el mobiliari i en moltes escenes els cantants s’havien d’arrossegar pel terra cosa que avui dia es bastant corrent. A vegades em fam patir.

    Avui m’he comprat una entrada pel Don Giovanni. No hi vaig anar l’altra temporada que la van programar perque a mi no m’agrada el Calixto Bieito. Et sorpren!. Quan aquest director encara no era gaire famòs jo vaig veure un parell d’obres de teatre, molt moderades, i no em van agradar. Després vaig veure Un Ballo in Maschera i tampoc em va fer el pes. Això no obstant aquesta vegada he canviat d’opinió perque el Simon Keenlyside em va agradar força quan va cantar el Hamlet. Hauré de seguir la representació amb els ulls tancats.

    M'agrada

  21. amfortas

    Ahir vaig anar el Liceu. Per una vegada coincideixo amb la critica d’en Ximo. em van agradar molts tots especialment el tenor i la Uria Monzon. La posada en escena es impresionant. La orquestra y el mestre Weigl despres de la obertura una mica trista va millorar al segon i al tercer acte, pero per mi va ser dificil entrar a la orquestra del Liceu despres de presenciar aquesta setmana al Met Tristan i Peter Grimes, amb la gran orquestra del Met.

    M'agrada

  22. Anna, cal llegir al Alier, però cal llegir altres comentaris i sobretot el que val és la teva percepció. No et deixis enredar per les opinions que escoltis i llegeixis, deixat emportar per que sentis tu i si estàs en contra del món, tant li fa!.
    Llegint molt i contrastant les opinions, te’n adones de les errades de les grans patums.
    Has fet bé en comprar una entrada pel Don Giovanni. Jo també en tinc, però directament d’entrades sense visió. No m’agrada gens el muntatge del Don Giovanni fet pel Bieito, però els cantants, si no es tiren enrere com en l’estrena de la producció, són extraordinaris. Amb Keenlyside al capdavant.

    M'agrada

  23. kundry

    Yo también estuve el sábado en el Tannhäuser del Liceu y pese a haberme hecho más de mil kilómetros mereció la pena el viaje, PERO sobretodo por compartir conversación y mantel con Ximo, Colbran, Anfortas, Pilar y otros buenos amigos. La función me gustó pero en ningún momento me entusiasmó. La puesta en escena me parece muy válida pero mal resuelto el final. La idea de que los dos ideales de mujer se funden en una sola, no la vi nada claro. Más bien es Elisabeth la que se transforma en Venus, en vez de rezar, se va al catre, por no decir que en vez de hacerse Santa Isabel, se hace más bien puta…
    Cuando el director musical falla en la obertura del Tannhäuser, es como si un torero mata de bajonazo. Para mí, el resto de la ópera no llegó a emocionarme en ningún momento. Las cuerdas y el metal de la orquesta me gustaron, pero la madera, tan importante en esta obra, estuvo regular. El coro MUY BIEN, los tenores, me parecieron un verdadero lujo y además actuando. Seiffert, como decís, será un lujo en el mundo entero, pero hoy día, con la carencia de tenores wagnerianos que hay, tampoco es mucho decir. Canta muy, muy bien, y se entrega, pero su tesitura es (para mí) excesivamente lírica para este papel. Schnitzer sin embargo me agradó mucho más que lo que esperaba y me pareció que estuvo a la altura. Groissböck y Uria-Monzón, ambos de sobresaliente. Y Eiche, en un papel tan bonito como es el de Wolfram, me pareció muy prometedor al principio y tan soso como Weigle en la canción de la estrella.
    Por cierto, en un comentario se dice que la obertura sería mejor con el telón bajado, pero en realidad es un ballet, por lo que exige danza, y pienso que Carsen lo consigue muy bien.
    ¡Ah! Volvió a sonar un teléfono al principio del tercer acto (¿para cuando se comienza a fusilar a alguien?) y miles de toses, y los hospitales llenos…

    M'agrada

  24. Pilar

    Despues de tanto comentario sobre el Tannhäuser de Carsen no se que más puedo decir, yo lo pasé de maravilla,(como casi siempre que voy a la Opera). LO único que no entiendo es como se puede abroncar de malas maneras esta producción, yo iba un poco intranquila a ver como se encajaba el concurso de pintura con el de canto, y me pareció extraordinaria la idea , esteticamente precioso y nada forzado. El segundo acto es sensacional.A mi Ximo me gusta que los cantantes y los instrumentos “tomen” el teatro que aparezacan por el fondo o por los lados…la escena en que literalmente expulsan a Tannhäuser me pareció que aumenta la fuerza dramática del momento .
    No estoy de acuerdo con Kundry, no creo que la puesta en escena convierta Elisabeta en puta,más bien diría yo que simplemente la humaniza la hace más real a ella y a Wolfram…
    También esperaba yo más de la dcción de orquesta, sobretodo efectivamente Kundry en la obetura, pero yo enseguida desconecté del mundo y me lo pasé bomba…
    Besos a todos y ¡viva Wagner¡

    M'agrada

  25. Ahir vaig veure el Tannhäuser. He penxat un post al meu bloc sobre l’escenografia: http://maxaue.wordpress.com/2008/04/04/tannhauser/
    Em va enlluenar! No sé si és veritat que és una escenografia de tesi, però és verdaderament impactant i, pensant-la amb el temps, em sembla que va pel camí que tu indicaves: la moralitat en aquests temes ha canviat tant en el temps, que la proposta wagneriana se’ns queda curta. Cal ampliar mires …
    De totes maneres no sé si Carsen ha aconseguit coherència amb la seva proposta. Encara ho estic rumiant.

    M'agrada

  26. miracle

    Ximo, vaig una mica tard, ja ho sé, però aquesta setmana he estat fora. Vaig assistir a la funció del meu torn del Tannhäuser i em línees generals el vaig trobar correcte però no gaire cosa més.
    Si que comptar amb un bon tenor per cantar el Tannhäuser tens molt de guanyat, però ni les senyores ni el baríton que jo vaig veure, ni l’orquestra, com sempre, varen passar de la correcció. Una posta en escena d’aquestes modernes, però al menys amb espurnes intel•ligents i a esperar la propera. Tot una mica rutinari. Potser he vist molta òpera i em costa tornar-me a il•lusionar com quan era jove, com ho sou la majoria de vosaltres ara. Em feu una certa enveja.

    M'agrada

  27. Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » he visto rayos C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser

  28. rosetapiccina

    Hola, Ximo, em presento, vinc del futur. He vist al youtube aquesta representació i m’ha encantat (bé, crec que era la d’un altre dia, doncs el Wolfram era Markus Eiche, que, per cert, ho feia molt bé). Buscant crítiques, he vingut a parar a aquest post tan interessant. Em recorda molt a un blog del 2013, que és l’any on jo visc actualment. Si encara estàs viu, pot ser coneixes el blogger que et dic, es diu Joaquim i és molt popular entre els espectadors del Liceu.

    Gràcies al Joaquim he pogut sentir sencera unes quantes vegades la versió de Tannhäuser que fa un tenor del futur, que es diu Torsten Kerl, i també canta molt bé, tot i que no té la veu tan maca com el Seiffert.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: