He manifestat moltes vegades la prevenció i reticència als liederabend d’un diumenge a las 5 de la tarda a la sala gran de Liceu.

Avui la cosa es preveia dura, però dura de veritat. Debutava al Liceu el baix holandès Robert Holl, amb prestigiosa carrera al darrera i amb notables prestacions en el Bayreuth dels darrers anys. El programa escollit no tenia cap concessió al públic del diumenge tarda, mes avesat a les grans explosions líriques que a les sessions introspectives al món del lied. A la primera part el Liderekreis de Robert Schumann i a la segona la Suite sobre poemes de Buonarroti de Dmitri Xostakóvitx.

Ja al inici, quan Robert Holl ha obert la boca per atacar “In der Fremde” ens hem adonat de la bellesa sonora de la veu rodona i mòrbida. Una capacitat inusitada per modular, per apianar i dominar el instrument a plaer. Algun so ha quedat una mica endarrere i alguna fixació, sobretot al inici, quan la veu no estava encara escalfada del tot, han embrutat una miqueta de res, una interpretació molt intimista i sentida. Jo creia que seria un recital avorrit i a la mitja part, amb tothom que he parlat coincidíem amb el mateix, renoi quin cantant més bo.

A la segona part ens esperava una immersió abismal als terrenys més profunds del lied amb unes cançons que no havia escoltat mai de Dmitri Xostakóvitx. 11 cançons terribles, pessimistes i fins hi tot us diria que depriments amb títols que cada vegada que s’anunciaven en el sobretitulat del escenari feia esgarrifar, Mati, Amor, Separació, Ràbia, Dante (aquesta absolutament sensacional) L’exiliat, Creació, Nit, Mort, Inmortalitat.

El que ens ha fet Robert Holl amb aquest cicle ha estat una lliçó de cant, de vivència i de creació musical extraordinària. Jo crec que ha dominat fins hi tot, el impuls vital del públic, que malgrat la tisi habitual, ha estat més atent i concentrat que de costum, assolint moments d’extraordinària comunió en pauses i silencis, impensables amb altres cantants. Mèrit indiscutible d’una interpretació sincera fins el moll de l’ós, viscuda i intensa. Holl, ha fet amb la veu el que ha volgut i mentre que a la primera part ha dominat més el color baix baritonal, en la segona part ha estat una veu de baix total i sobretot de baix eslau. No conec el rus, però allò sonava a rus de tota la vida.

El èxit ha estat notable, però era obvi que allò no era l’èxit d’un cantant mediàtic, amb bravos, paperets i mostres d’arrauxada entrega. Ha estat un èxit rotund d’un cantant immens amb un públic madur, atent i respectuós amb una obra i un intèrpret excepcional.

Ha fet dos bisos, preciosos tots dos. La primera cançó escrita per Mussorksky i una cançó de Txaikovsky.

Mereix un capítol a part el pianista Oleg Maisenberg, que amb una figura extraordinàriament inquietant ha tocat en completa comunió amb el cantant. Amb Schumann, intimista, introvertit, romàntic i sempre elegant. Amb Xostakóvitx ha fet sonar el piano com ha volgut, amb uns pianíssims i uns forte espectaculars, amb una tècnica, un dramatisme i lirisme alhora, colpidors.

Fantàstic concert aquesta tarda al Liceu, és clar que la sala mostrava molts buits, moltes desercions del públic habitual, que ha fet bé en no venir, s’haguessin posat malalts i haguessin inquietat a la resta de públic, que repeteixo, malgrat els estossecs de rigor, ha mostrat una maduresa sorprenent.

Espero a Robert Holl en una òpera

ACTUALITZACIÓ:

• Tracks 3,4 i 5 amb problemes tècnics
  
• Retransmissió Radio Clásica (RN2) (Gràcies Vianant)