IN FERNEM LAND

RETORNS


3 RETORNS, 3.

1.- Aquests dies ha retornat al Liceu el doble programa amb la producció de La Fura dels Baus, del Diari d’un desaparegut de Leoš Janáček i El Castell de Barbablava de Béla Bartók.

Res de nou a comentar. Idèntic cast, producció i direcció i constatar un cop més que El Castell de Barbablava és una obra mestre i que el conjunt d’artistes que la fa possible, és magnífic. Començant per la direcció de Pons que amb ma ferma fa música de la bona, amb una orquestra problemàtica.

Els dos solistes a gran alçada interpretativa i emocional, Willard White malgrat el pas del anys, autoritari i en tot moment present i Katarina Dalayman, que ja sabeu que m’agrada molt, estupenda tot i que des de 5è pis li vaig trobar a faltar una certa projecció.

Divendres poc públic al Liceu i molt poc participatiu i inspirat per la proposta musical i escènica.

2.- El segon retorn es produeix en la cinquena visió del Tannhäuser del Liceu, però amb el segon cast. Retorn doncs, no pel Tannhäuser, que s’ha instal·lat per una temporada en la meva vida, encara me’n falta un la setmana vinent però lluny, molt lluny, si no per dos dels cantants que hi han participat. Frank van Aken i Judith Németh (Tannhäuser i Venus) que havia vist el darrer estiu a Bayreuth cantant els mateixos rols.

El Tannhäuser que ens ofereix el Liceu en abonaments populars és decididament de primer repartiment en molts teatres, és més, si el Liceu hagués proposat aquest repartiment com a principal, sense veure l’altre, no haguéssim pensat que es tractava d’una representació mediocre.

Frank van Aken, tenor holandès de solida presencia i contrastada carrera als teatres del àrea germànica i tenor titular de l’òpera de Frankfurt, substituïa a Robert Gambill, que per problemes de salut no ha pogut cantar (fins ara) les representacions liceistes previstes. És un heldentenor dels d’abans. La veu és solida, regular, de gran volum, amb un centre molt generós, un registre agut molt consistent i una columna sonora molt homogènia. Com la majoria de tenors que canten Tannhäuser, durant el segon acte i en les temudes i temibles frases del concertant, “Zum heil den Sündigen…Erbarm dich mein, der, ach so tief in Sünden” demanant pietat per la seva ànima, la veu ha quedat estrangulada. Són frases que es canten en el passatge de la veu i que la dificultat no rau en els grans aguts que hagi de fer el tenor (no n’ha de fer). Més aviat es tracta de regular bé la respiració amb el volum sonor i la intensitat dramàtica, per tal de traspassar correctament l’orquestra i fer que el cant no esdevingui cridat. Molts pateixen i a van Aken li ha passat, tot i que s’ha recuperat bé i en el tercer acte ha fet un relat de Roma colpidor i en tot el primer acte ha estat segur, potent, i espectacular en el duo amb Venus i una mica més reservat en tota l’escena amb el cavallers, o hauria de dir pintors?. M’ha agradat potser més que a Bayreuth (que ja em va agradar) però és que al Liceu m’ha semblat que la veu és projectava més i que feia més matisos vocals.

Tenia moltes ganes de veure Elisabete Matos en la Elisabeth, ja que me’n havien parlat molt bé de la seva prestació durant els assajos i en les primeres funcions. M’ha agradat però m’ha decebut una mica. La veu és càlida i amb més harmònics que Petra Maria Schnitzer, però li ha mancat un punt d’emoció. La seva sortida ha estat correcta, però poc llançada. Durant tot el llarg concertant i en la confrontació i defensa del seu estimat davant la secció masculina de la caterva conservadora, no l’he sentida gaire, al menys des de on estava situat jo. La Bea i el Ricard (amics de tota confiança), s’han quedat impressionats de la veu de la Matos, és clar que ells estaven a primera fila de platea. En el tercer acte si que m’ha agradat. Ha cantat una pregaria emotiva i amb una veu riquíssima i matisada, però és una llàstima, Wagner després de la pregària ja no li dona res més a la dissortada Elisabeth.

Markus Eiche, que se’n fa un tip de cantar Wolfram, assumint els propis i els del primer repartiment, en la funció d’ahir dissabte és el dia que m’ha agradat més. Afinació ajustada, projecció notable i legato quasi perfecte.

El segon retorn del segon retorn ha estat la mezzo hongaresa Judith Németh. Venus a Bayreuth i Venus del segon repartiment al Liceu. No ens estem de res o a Bayreuth les Venus les compren a les rebaixes?, doncs més aviat lo segon. És una veu important, però el agut, tant segur en Beatriz Uria Monzón, en el cas de l’hongaresa és obert i vorejant el crit. El centre és molt poderós i això llueix més que en la cantant francesa, i en la zona greu ambdues pateixen problemes de projecció. No té l’elegància ni el físic de la Venus, o al menys dins els models estètics actuals, potser seria la model perfecte pels pintors de l’època daurada de l’escola flamenca, però Carsen contemporanitzant el Tannhäuser en el present no li possa fàcils les cosses.

El Hermann del gegant Johann Till (Reinmar en el primer repartiment) és gran en alçada però discret en prestació vocal, res a veure amb el sorprenent Günther Groissböck.

La resta (Ombuena, Vas, Bayón i el nou Pauls Putnins) en l’habitual i correcta correcció i l’orquestra cada cop millor, per bé, que el concepte de Weigle, al menys en el primer acte continua sent massa anèmic d’intenció i volada. En el segon acte, el novell, inquiet i permanentment refredat públic del torn PB no ha pogut reprimir l’entusiasme després del “Heil”! final del cor i ha esclatat en aplaudiments

Què el Liceu pugui presentar 13 funcions de Tannhäuser amb aquest nivell i comptant amb els tres tenors (Seiffert, van Aken i Stephen Gould en la funció del 27 de març) que segurament avui en dia són els que defensen i millor cantant aquest rol, és tot un luxe.

3.- El tercer retorn. Permeteu-me que no sigui musical. La meva fixació per la reafirmada Magdalena Álvarez no te límits. Per seguir amb termes de la crònica musical operística, diria que ZP ha cantat molt amb aquesta submissió a les exigències dels sociates andalusos. I els sociates catalans? i la societat catalana?. No pinta res. Gràcies a Catalunya el PSOE torna a governar a Espanya i el preu que s’ha de pagar, el càstig que han de pagar els mateixos socialistes del PSC a l’oposició del govern del aparell del partit, per haver fet el segon tripartit i per ser crítics i defensar la seva honorabilitat, davant el més que cantat matrimoni de conveniència entre ZP i Duran, és la reafirmació de la tasca d’aquesta senyora, que ara, no em vull ni imaginar quina és la propera ària que ens cantarà. No ho puc suportar!.

Ves m’he quedat més descansat que tranquil.

Que tingueu un bon diumenge.

11 comments

  1. Ferran - Un que passava

    Sóc un més del “poc públic” de divendres, i he de reconèixer que la posada en escena no em va fer ni fred ni calor. Vaja, si un forat a terra es pot considerar posada en escena, és clar… La d’El castell em va agradar més, vaig trobar que tenia alguns encerts, però és un estil que no em diu gaire cosa. Així que em vaig dedicar a gaudir de la música i de les veus; no coneixia cap de les dues obres i em van agradar força; El castell em va impressionar.

    M'agrada

  2. Teresa

    El tercer retorn…en fí, només puc dir que jo ocasionalment els habia votat, i que, amb aquesta decisió tant despreciativa pels que els han dut a guanyar les eleccions, ja han perdut el meu vot per a futures ocasions. Si es que, governin uns o d’altres, en ho referent a Catalunya…anem ben apanyats! Cada vegada soc més europeista, no sé si m’enteneu…

    M'agrada

  3. Mei

    Només comentar que el públic del torn PA també va aplaudir també va aplaudir al segon acte…!! O sigui que el públic dels torns populars passen de la tradició… No sé si això és bo o dolent…

    M'agrada

  4. Sens dubte, del Castell de Barbablava, cal aplaudir l’orquestra i la direcció musical. La partitura és extremadament difícil i la van treure endavant amb més que dignitat. Sobre el públic de divendres (jo era un d’ells) només dir que ja saps com funciona el públic del Liceu quan es programen coses que no son del repertori clàssic. Ni més ni menys que en d’altres ocassions. Ja veuràs el que passarà quan facin La Mort a Venecia, que ni tant sols estava en tots els abonaments (el meu per exemple).

    Sobre el tercer retorn: no comment. Diria paraules gruixudes!

    M'agrada

  5. Per cert, una pregunta: vaig veure en el programa de mà que l’obra ja s’havia representat la temporada 92/93. Jo no la recordo gens. Algú en té memòria? Ens en pot fer cinc céntims?

    M'agrada

  6. Ferran:
    Doncs va ser en una visita de l’òpera Estatal de Budapest.
    Una visita bastant d’estar per casa. Varen fer dos programes diferents. I Lombardi de Verdi per oblidar i el castell de Barbablava i Mario i el Mag (òpera contemporània) que va ser un bon programa però anys llum de la representació d’aquest any.

    M'agrada

  7. Ferran:
    18, 20 i 23 d’octubre de 1992.Companyia, cor i orquestra de l’Òpera Estatal d’Hongria.
    János Kovács director musical
    András Mikó, director d’escena
    Tamara Takács i Eva Balatoni (Judit)
    Kolos Kováts i Csaba Airizer (Barbablava)
    El torn T segur que nes va tocar i a altres dos, també.

    M'agrada

  8. turandot

    Jo també vaig ser el divendres al GTL. Vaig veure (i sentir) per primera vegada el primer repartiment del Castell de Barbablava i vaig disfrutat moltíssim. Llàstima que el teatre estigués mig buid i el públic tant poc entregat, perquè la funció va valer molt la pena.

    M'agrada

  9. Ferran no, no és ben bé això. Tinc una enciclopèdia, els dos llibres del Liceu 1847-1897 i 1947-1997.
    Hola Turandot, si no vaig errat, és la primera vegada que deixes un comentari. Ja era hora!
    Espero que a partir d’ara participis més sovint (de fet ja he vist que n’has deixat un altre donant la benvinguda al penúltim fitxatge, la dolça Irene, l’últim has estat tu) i ens donis a conèixer el teu punt de vista sobre el temes que vulguis.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: