Que Paolo Barzman el director d’Emotional Arithmetic, hagi comptat amb les expertes i magnífiques personalitats artístiques de Susan Sarandon, Christopher Plummer, Max von Sydow i Gabriel Byrne i no hagi aprofitat per fer una obra mestre pot ser degut a un guió massa lineal o sobretot a no saber conduir l’emoció d’uns personatges torturats i a punt d’explotar, al voltant d’un paisatge idíl•lic que amaga masses traumes, masses nafres obertes i sessions de psicoanalista per personatge i metre quadrat, que hom es pugui imaginar.
Jo no hagués fet aquests reiterats flashbacks, que a part de no aportar res de nou a la història, trenca el ritme i la tensió existent en la història actual, a estones els he trobat fins hi tot ridículs.
Si a la pel•lícula li haguessin donat un aire més cinematogràfic i no tant de telefilm i si la fotografia no hagués estat tant de postal o calendari del National Geographic, segurament estaríem parlant d’una películ•lassa en majúscules, doncs l’actuació dels quatre esmentats (Roy Dupuis, que interpreta el fill queda engolit per tantes personalitats) és prodigiosa.
Quin festival d’actors, de grans actors i quina actriu la Sarandon. Ella sola ja val una visita al reclinatori. En la crucial escena del sopar, la Sarandon és converteix en la Bette. Si sempre havia tingut una retirada, amb els seus ulls rodons, el seu cap altiu i la personalitat abassegadora, aquí és una pura reencarnació, amb la gestualitat i la mirada. No és una imitació, és la Sarandon inspirada per la Davis.
Von Sydow i Plummer, dues cares d’una mateixa moneda, ambdós esplèndids i molt sobris, amb la seguretat que aporten els anys i aquella pàtina de dignitat que l’experiència dona davant la càmera.
Gabriel Byrne també s’ha de mantenir en tot moment a punt de l’esclat i la contenció. Està brillant en l’escena del cotxe i al estable.
La història un cop més remou la traumàtica experiència d’uns nens jueus en un camp de deportats en el Paris ocupat i el jove que els va ajudar a sobreviure. El trauma que els acompanya fins l’actualitat i la difícil relació que s’estableix amb tots els personatges que els han envoltat i la necessitat de superar els records i el dolor. La necessitat d’oblidar i enterrar.
És una llàstima que tot plegat quedi en una ocasió perduda. És una pel•lícula que mai acaba d’aixecar el vol i que tot hi comptar amb el planter estel•lar no esdevé memorable.
Es deixa veure i a estones es frueix molt dels actors, però jo del cinema demano molt més.
IN FERNEM LAND 
El títol no deixa de ser atractiu: això de que l’aritmètica pugui ser emocional …
M'agradaM'agrada
Desde luego el reparto es maravilloso, una pena que el director y el guión no esten a la altura…
M'agradaM'agrada
Benvolgut Ferran, no he vist encara la peli, però la tinc a llista d’espera. Jo interpretava que potser devia ser a l’inrevés: el món emocional es susceptible (o no) d’operacions aritmétiques (sumem?, restem? multipliquem? o dividim?) afectes, pors, records, mancances, dessitjos…No sé, m’espero a veure-la!
M'agradaM'agrada
Teresa, si fos així, el títol hauria de ser més aviat Arithmetical Emotion. Per alló del sustantius i els adjectius, ja saps.
M'agradaM'agrada
Doncs ves per on Ferran, la Teresa la té tota. La intenció és ni més ni menys que aquesta, l’aritmètica que arrosseguen les emocions, sumant, multiplicant, restant o dividint.
Un altre cosa és l’ús semàntic de les paraules i el resultat de la pel•lícula.
M'agradaM'agrada
Debía tener un día muy pusilánime o es que últimamente me estoy volviendo menos exigente con cualquier película, dado que voy poco al cine y yo era y sigo siendo un adicto del séptimo arte, pero a mí esta película me ha gustado. Es cierto que sobran unas vuelta-atrás innecesarias y que cuesta creer que si tan maltratados estaban en el campo cómo es que podían detallar entradas y salidas de prisioneros en un cuaderno, etc.
Pero hay buenos sentimientos y eso a mí me desmonta y me enternece y a veces me emociona tánto que me provoca llanto. Los fabulosos intérpretes, incluídos los niños, me hacen creibles todas las situaciones, excepto algunas en el campo de concentración.
“Emotional Arithmetic” es un título correcto. El adjetivo va delante del sustantivo en inglés. En castellano es al revés, excepto en poesía que puede ir delante o detrás, por licencia literaria.
Y la traducción es “Aritmética emocional (o de emociones)”. Si fuera “Arithmetical emotion”, su traducción sería “Emoción aritmética” y no iría con la película porque son varias las emociones que se desarrollan y no sólo una.
Como te adelanta Ximo, Teresa, has dado en el clavo con el significado del título de la película. Estoy seguro que te gustará, aunque puedas encontrarle algún reparo, como me pasa a mí.
M'agradaM'agrada
De los estrenos de esta última semana era sin duda, a priori, el más atractivo, probablemente por el reparto estupendo. Pero las críticas no han sido muy complacientes, así que al final no la hemos visto. He echado a faltar comentarios sobre dos joyas cinematográficas que aún se pueden ver, “La familia Savage” y “Antes de que el diablo sepa que has muerto” un drama familiar con tintes shakespirianos dirigida por Sidney Lumet a sus 84 años.
M'agradaM'agrada
Acabo de veure la película, i coincideixo amb molt del que dieu, ximo i colbran. A mi m’agradat sense mases reparos, els flahsbacks no m’han molestat, malgrat el seu simplisme (volgut)i he tingut la clau del assumpte quan he vist els títuls de crédit: ÉS UNA NOVELA !
Així s’expliquen moltes coses, la sensació de temes sense acabar de desarrollar, una certa simplificació, algún fil argumental sense desenvolupar…Inicialment promet molt, és com un volcà a punt d’explotar,i desprès es tanca una mica massa simplificadament. Malgrat tot, m’ha interessat en tot moment i les interpretacions son de máxima qualitat, totes sense excepció.
Vec al full que donen als Verdi que del autor (Matt Cohen) només hi ha una obra traduida al espanyol, i no és aquesta. Quina llàstima, m’hauria agradat molt poderllegir la novela i aprofundir en la història.
Jo m’he quedat amb una frase, la que diu Jakob quan se’n penedeix de haver-li dit a la nena que recordés, en lloc de dir-li “viu”. Tots portem la nostra càrrega de records i experiències , però la clau està en fer, com el mateix Jakob, que no pessin, que no siguin un lastre que impedeixi (resti, com a la protagonista) de viure el present. Perquè l’ùnic que existeix a les nostres vides, en cada moment, és el present, i, malgrat el passat, som totalment responsables de com decidim viure’l.
M'agradaM'agrada