IN FERNEM LAND

Plagiant que és gerundi


Claude-Michel Schönberg, el compositor francès autor d’èxits tant sonats com Les Misérables i Miss Saigon, té, millor dir tenia, doncs fa temps que no es prodiga en els teatres del West End i Broadway com a music, una facilitat per plagiar o agafar préstecs importants d’altres musics, força notable. Això ho ha fet tothom, fins hi tot els més grans, però en el seu cas i sense gaire pudor va anar a inspirar-se en obres força conegudes.

El primer gran èxit li va venir, tot i que va trigar força que fos acceptada pel públic, amb Les Misérables, la monumental adaptació de la novel•la de Victor Hugo, que porta 28 anys en cartell. Es va estrenar a l’any 1980 a Paris.

En Les Misérables hi ha un préstec puccinià molt notori en un dels moments més celebrats de la partitura.

Jean Valjean, el sofert protagonista de l’obra canta en la tensa nit davant les barricades “Bring Him Home”. M’ho sembla a mi o el senyor Schönberg es va inspirar en el cor que tanca el segon acte de la Madama Butterfly?.

Escolteu el fragment tal i com el va cantar el intèrpret més emblemàtic del rol de Valjean, Colm Wilkinson, en el concert celebrat en el Royal Albert Hall de Londres el 8 d’octubre de 1995 per commemorar el desè aniversari de l’estrena a Londres.

Després del èxit de Les Misérables, Claude-Michel Schönberg va compondre la musica per Miss Saigon, una adaptació de la Madama Butterfly de David Velasco però ambientada en la Guerra de Vietnam. Aquest cop la inspiració schönbergiana va venir de La Bohème, per bé que més dissimulada entre els diferents números de l’obra. No us en posaré cap fragment.

Miss Saigon i les desgràcies de la pobre Kim va suposar un altre èxit. El musical que va venir després va ser Martin Guerre, una ambiciosa producció que va morir ofegada per les seves pretensions i grandiloqüència, malgrat tenir una partitura acceptable. En aquest desfici per trobar inspiració en l’obra aliena, Schönberg va deixar Puccini i va anar a buscar Offenbach i ni més ni menys que el fantàstic tema del tercet del acte d’Antònia de Les Contes d’Hoffmann.

Jo recordo que tan aviat vaig escoltar el inici de la melodia em vaig girar cap a Colbran i li vaig dir QUINA BARRA!
Escolteu

A tots aquells que no tingueu present el magnífic tercet d’Offenbach us deixo la versió de Jessye Norman, Samuel Ramey i Felicity Palmer dirigits per Jeffrey Tate.
Doncs això, QUINA BARRA!

17 comments

  1. colbran

    Yo al cuarto de hora de comenzar este musical lo sentencié: ésto es un rollo!

    A mí “Miss Saigon” no acabó de gustarme. En realidad el único número que atrajo mi atención fue “American dream” y encontré que Jonathan Pryce le sacaba mucho partido. Lo de la avioneta me pareció una tomadura de pelo soberana y a partir de ahí ya no me tomé el musical en serio. Para mí Schönberg había bajado muchos peldaños de calidad desde esa obra maestra que es “Les miserables”.

    Pero “Martin Guerre” aún está más abajo. Y cuando en el segundo acto, en el juicio a Martin Guerre, se interpreta el número que Ximo ha puesto, yo no daba crédito a mis oídos, cómo es posible?-pensaba- y con éstas vino el comentario de Ximo.

    Es un musical del que nunca me acuerdo y si lo hago es para tener presente la desfachatez del autor. Por lo visto escuchando el CD -y olvidando prejuicios- la música no es tan mala, pero el musical visto (que luego revisaron músico, letrista y autor del texto) no hay quien lo aguante, al menos yo.

    Y ya está, esto es todo, ahora a vivir de la sopa boba de un acierto (aunque este sea el extraordinario musical “Les miserables”), pues, desde este “Martin Guerre” que aquí se comenta, el autor musical ya no ha estrenado nada más.

    M'agrada

  2. Pilar

    Estuve viendo Los Miserables en Broadway,hace años, con todos mis respetos a los clubs de fans que sé que tiene, creí que no acababa nunca, me pareció SOPONCIAL me sonaba a músicas hilvanadas de aquí y de allá, en mi vida me he movido tando en una butaca de teatro…

    M'agrada

  3. Roberto

    No se muy bien a qué viene esto ahora después de ¿cuantos? ¿12 ó 13 años?, pero vaya, en su momento fue un fracaso. No ví “Martín Guerre” en directo, y como dice Colbran, cuando oyes el Cd la música no está tan mal. Puede que ahora ya se haya dado cuenta y en el nuevo musical que presentan Schönberg y su colaborador habitual Alain Boublil, “Marguerite”, sólo han escrito el libro y la música se la han dejado a Michel Legrand, lo cual tampoco es una garantía.

    M'agrada

  4. olympia

    A mi Les Misèrables em va agradar tant…que la vaig veure tres vegades, en viatges diferents, aixó sí. És ben cert el que diu l’Assur: la cançó, bellíssima i que tot sovint rememoro és la del cor de Butterfly…i jo sense adonarme’n! Les virtuts del cantant m’abstreien.
    Referent a Miss Saigon, la trobo molt més artificiosa i carrinclona. Quan jo la vaig veure, l'”American Dream” el feia un jove filipí d’extraordinari talent.
    ¿Ximo, ens faràs algun altra post sobre saquejaments, robatoris i expolis?
    Gràcies!!!

    M'agrada

  5. Tosca

    Si, es Butterfly, pero creo que me hubiera pasado lo mismo que a Olympia, me hubiera quedado atrapada por la virtud de cantante y del momento.Como decia Cyrano ante un plagio de Moliere: “¿ Y se han reido ? Pués está bien, de eso se trataba ” Genial Cyrano !!!
    Nunca sabremos que habría dicho don Giacomo!!!

    M'agrada

  6. colbran

    Tosca, en un acto que hicieron en Londres conmemorando, creo, los 10 añs en cartel de “Les miserables”, al despedirse del público Schönberg exclamó (en inglés, claro): “Gracias Puccini por no componer “Les miserables” “, pues, por lo visto, es uno de los temas que le atraían al gran Giacomo. Pero a mi entender tendría que haber dicho: “Gracias, Puccini, por permitirme plagiar el coro a bocca chiusa de la “Butterfly”.

    M'agrada

  7. Anem a veure criatures, això no pretenia ser un judici a Les Misérables, una fita a la història del musical, per molt que hi hagi gent que l’odia. Jo com la Olympia l’he repetit i quan veig el vídeo del desè aniversari (Royal Albert Hall) m’emociono amb la pesada de la Eponine i la toia de la Fantine.
    El tema del post d’avui pretén mostrar la caradura d’un senyor que ha copiat o calcat (Martin Guerre) la música d’un altre.
    Roberto aquest bloc fa tretze anys no existia i és clar vaig una mica endarrerit, i potser per aquest motiu de tant en tant surten mòmies i fantasmes com santa Lehmann, avui la beata Stevens i ahir Martin Guerre i Les Mis.
    Bé Olympia, buscaré pels arxius, copies, robatoris i préstecs varis. Trigaré una mica, però el tema és prou interessant.

    M'agrada

  8. Pilar

    Ximo, criatura, es que tú blog a veces es como una sobremesa de donmingo con toda la familia, incluidos cuñados, abuelos y algún vecino que se apunta al arroz con leche del postre. Petons

    M'agrada

  9. No sé si hi estaràs d’acord, però a mi, quan sento l’inici de l’ària “Assisa a pie d’un salice”, de l’”Otello”, de Rossini, just abans que a l’arpa inicial se li incorpori l’orquestra, sempre em fa l’efecte de sentir l’inici d’“El cant dels ocells”…

    I no sé si recordaràs una cançó que interpretava fa bastants anys la Glòria (no l’Olympia, eh?), i que no sé com es titulava però parlava del rei Joan I de Catalunya… Doncs bé: No sé si aquesta cançó estava basada, com “El cant dels ocells”, en una melodia popular, però era idèntica a “El Moldava”, de l’Smetana. Ho recordes?…

    Ja té rao, ja, la Pilar…, i, a més a més, aquests de Badalona encara et busquem més feina! :))

    M'agrada

  10. colbran

    Assur, la canciòn se llamaba “El rei Jaume I de Catalunya” y es de Antoni Ros Marbá…Y efectivamente es un calco de Smetana.

    Sobre “Assisa..” y “El cant dels ocells”, yo creo que debe ser una coincidencia porque la canción popular catalana no tenía en 1816 la difusión que viene teniendo desde la invención del fonógrafo y, sobretodo, desde que la armonizó Pau Casals.

    De todas formas tampoco pondría las manos en el fuego. Bizet para la habanera de su “Carmen” adaptó la habanera “El arreglito” de Iradier y para la Aragonesa o preludio del 4º acto una pieza de Manuel García…

    La lista de plagios es inmensa. A veces son “homenajes a…” y otras plagios descarados.

    Estoy seguro que si Ximo vuelve con el tema puede llegar a sorprendernos.

    M'agrada

  11. bocachete

    Ara que fa poc l’OBC va tocar la cinquena de Xostakòvitx, la melodia de la capçalera de “Los hombres de Harrelson” –una sèrie de policies de fa un grapat d’anys– és un calc descarat del començament d’aquesta simfonia.

    I en música popular… A “Capitanes intrépidos”, la cançó que toca Spencer Tracy, que fa de mariner portuguès és… “El noi de la mare”! Pot ser una melodia que també es doni al cançoner popular d’altres llocs, no dic que no, però per a mi que Franz Waxman podria conèixer la melodia, que havia enregistrat el Miquel Llobet a la guitarra. I en dir-se “El noi de la mare” (em sembla que el disc tenia l’etiqueta en francès “Le fils de la mère”), el bon home va pensar que allò anava d’un “fill de la mar”, la qual cosa era idònia per a l’argument de la pel·lícula. Possiblement, més que un plagi és una melodia “basada en” o un ús d’una melodia popular sense mala intenció. El resultat és maco, per això.

    M'agrada

  12. colbran

    Tanto “El noi de la mare” como “La mare de Deu” las popularizó en USA Xavier Cugat con su orquesta
    en los años 30 del siglo pasado. No es de extrañar que Franz Waxman en 1937 ya la hubiera escuchado interpretada por Cugat, en cualquiera de sus actuaciones en directo o incluso en películas, pues en esa fecha ya había intervenido en siete y grabado una montaña de canciones, incluídas estas dos en versiones orquestales. Posteriormente las grabó cantadas.

    Haciendo un poco de Poirot, podría decir que incluso cabe la posibilidad de que Waxman preguntara a Cugat quién era el autor de la canción y que éste le respondiera que era un tema popular. Con lo cual Waxman podía armonizarla como quisiera y Gus Kahn añadir la letra ad hoc para ponerla en boca del “portugués” que interpretaba Spencer Tracy.

    Por cierto “La mare de Deu” (la otra canción citada más arriba) fue la primera canción que grabó Frank Sinatra, acompañado por Xavier Cugat, a cuya orquesta pertenecía, y con el título de “My shawl” (“Mi chal”).

    M'agrada

  13. olympia

    Colbran,
    La cançó que esmenta l’Assur i que com tu dius és d’en Ros Marbà porta per títol, com diu l’Assur “El rei Joan I de Catalunya”, no “El rei Jaume I…”. Segur que recordaràs com aquest rei Joan era conegut com “l’aimador de la gentilesa”. Per cert la cançó era molt delicada i sí, ara que ho dieu és El Moldava!!!

    M'agrada

  14. Jo també estic convençut, amic Colbran, que Rossini no havia sentit mai “El cant dels ocells”, però oi que sí que s’hi assembla aquell petit fragment? 🙂

    Interessantíssim el que expliqueu en Bocachete i tu!

    Aquest “post” s’anima, Ximo!, i encara que potser fujo una mica del tema, recordo que fa molts anys, al programa “Ràdioscope”, Salvador Escamilla va posar un document sonor curiosíssim:

    No recordo si a finals dels 60 o a principis dels 70 del recentment passat segle, és a dir, en ple franquisme, a una de les processons de la Setmana Santa de Sevilla, una banda de la guàrdia civil tocava, a ritme de marxa lenta, està clar, la “Santa espina”, que, com molts recordareu, estava totalment prohibida, com ja ho havia estat també durant la dictadura de Primo de Rivera.

    El curiós document, que era una filmació feta amb súper8 per uns turistes catalans que van anar a passar la Setmana Santa a Sevilla, el vaig veure, també, a la televisió.

    M'agrada

  15. colbran

    Olympia, gracias por la aclaración. A mí me había quedado en la memoria como Jaume I. Y cuando a veces la he recordado Jaume I me rimaba muy bien con la melodía de Smetana.

    Assur, efectivamente ese fragmento de “Asissa…” tiene varias notas similares a “El cant dels ocells”.

    Lo de la Guardia Civil desfilando al son de “La
    santa espina” es genial.

    M'agrada

  16. bocachete

    La Santa Espina, arranjada, forma part del repertori de Setmana Santa de diferents bandes andaluses, i de la banda de la Guardia Civil (la té enregistrada). Suposo que allí és una melodia més que, pel títol, té a veure amb la Passió de Crist. Com que tot el que hi ha al darrere –lletra, història, etc.– no els ha arribat, tampoc no ho associen amb res reivindicatiu, nacionalista o similar. Per a nosaltres, això sí, resulta sorprenent.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: