La ara soprano lituana Violeta Urmanavičiūtė, és a dir Violeta Urmana, va començar la seva carrera com a mezzosoprano, obtenint èxits aclaparadors cantant la Kundry, la princesa d’Eboli o l’Azucena de Il Trovatore.
A l’any 1992 va guanyar el primer premi del Concurs Viñas de Barcelona i immediatament es va situar en la pool position dels cantants d’òpera. Fruit d’aquest premi va ser contractada per fer el seu debut al Liceu com a Suzuki de la Madama Butterfly al costat de Catherine Malfitano en el Teatre Victòria, durant el mes de maig de 1995. Sorprèn que acceptés fer aquell rol sobretot per què no semblava la veu i sobretot el físic més idoni per fer la humil serventa japonesa. Jo crec que mai s’ha fet un kimono amb tanta roba.
A l’any 2001 va debutar a com a soprano cantant la Sieglinde al festival de Bayreuth i a partir d’aquest moment ha anat incorporant tots els grans rols de soprano spinto i dramàtica, sorprenent de manera positiva a tothom.
La veu de la Urmana és perfecta, bonica, d’una extensió que sembla que mai s’hagi d’acabar, sense límits i amb un volum molt notable. És una autèntica força de la natura que té un control de la veu excepcional. És capaç d’arreplegar tota la columna sonora, fins emetre uns pianíssims sorprenents.
Ara ha centrat la seva carrera en el repertori italià, per bé que continua cantant la Kundry que tan ens va captivar al Liceu (propera temporada de Les Arts alternança amb Katerina Dalayman) i la Isolda, qui sap si aviat Brünnhilde.
Resideix a Itàlia i sovinteja força les temporades dels teatres espanyols. La propera temporada cantarà l’Amèlia d’un interesantíssim Ballo in Maschera al Real de Madrid i properament cantarà la Leonora de La Forza del Destino al Liceu (alternant amb la Cedolins) i la Lady Macbeth a Bilbao.
Jo cada cop que la veig i l’escolto em quedo literalment bocabadat, sorprès i admirat però sempre em quedo amb una certa sensació de fredor. Les veus perfectes i el cant perfecte ja ho tenen això. El fet de que faci tot allò que penses que pot fer, treu una certa emoció, però això com podeu imaginar no pot ser mai un retret.
Ella diu que la seva veu decideix el que és bo per a ella i és clar no deixa de sorprendre aquest distanciament entre la veu i la cantant, potser aquí rau la fredor interpretativa que li atribueixo. Quan escoltes la força vocal sembla impossible retreure-li aquesta fredor, però quan tot està mil·limètricament al seu lloc sense cap nota o frase aparentment improvisada, és més fàcil entendre el que vull dir.
Ara que la seva carrera s’ha decantat cap al repertori italià, incorporant la Norma i properament l’Odabella del Attila, us proposaré un ampli ventall de la Urmana wagneriana que és la que a mi m’agrada més. Ei! quan canta Aida, Tosca, La Gioconda o la Forza també, que consti, però “la cabra tira al monte”.
A Roma l’any 1999 va cantar la Fricka de Die Walküre, escolteu “So ist es denn aus”, amb una veu saníssima i segura, com poques vegades l’hem escoltat, habituats com estem a Fricka’s més aviat caduques. Crec que amb una Fricka així, Wotan les deu passar canutes.
A Bayreuth la Urmana va debutar a l’any 1994 cantant la Waltraute de Die Walküre i una de les Nornes del Götterdämmerung. L’any 1999 va cantar la seva primera Kundry, que va repetir en els dos estius següents. L’any 2001 debuta com a soprano cantant la Sieglinde que repetirà el 2002 i 2003. L’any 2000 cantava una Waltraute del Götterdämmerung molt notable dirigida pel malaurat i enyorat Giuseppe Sinopoli. Va ser el millor d’un repartiment molt mediocre. Aquí podreu escoltar la cabdal escena “Höre mit Sinn” d’aquella impressinant actuació.
Ara escoltarem la seva famosa Kundry tal i com la va cantar al MET a l’any 2001dirigida pel parsimoniós Levine. “Ich sah das Kind”
Per acabar amb el rols wagnerians, escoltarem el seu “Mild und leise” tal i com el va cantar a Roma a l’any 2004.
Definitivament la Urmana wagneriana m’agrada molt.
Un altre dia d’aquest us deixaré la Urmana italiana.
Espero que ho gaudiu, no tinc altre pretensió.
IN FERNEM LAND 
Ximo, no estic d’acord en que la perfecció técnica produïsca fredor, a mi de fet la Urmana em pareix una cantant que transmet moltíssima emoció, més encara en directe. El que no m’agrada és estar sempre amb l’ai al cor pensant que el cantant (normalment un tenor, no sé per qué) no podrà fer el que vol fer, que se li trencarà la veu, que no arribarà a l’agut… Això produeix emoció, però és la emoció que ens pót produir un funambulista, que es cau, que no es cau, no té res a veure amb la capacitat de transmetre els sentiments del personatge.
En el que sí que estem d’acord és en que la Urmana ens deixa bocabadats.
M'agradaM'agrada
És una cantant que m’encanta per la seva versatilitat en la veu, per el color i segurat que té en el moment de cantar.
Jo la considero una gran soprano o mezzo.
M'agradaM'agrada
Puc dir que amb el “Mild und leise” interpretat per Violeta Urmana, d’una brillant i extraordinària pulcritud, he descobert una Isolda extasiada davant del seu Tristan, unida per l’AMOR per sempre… (Mai abans havia sentida aquesta cantant) Trobo una perfecta armonia entre el text i la música. En cap moment m’ha semblat freda i distant. Gràcies Ximo… potser seria bo fer un llistat d’audio comparatiu, d’aquest “Mild und leise” en la veu d’altres intèrprets…
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb tu, Titus, l’execel·lència tècnica no és fredor…
A mi l’Urmana no em sembla freda i molt menys en aquest Mild und leise…
M'agradaM'agrada
Pues en esto voy a estar de acuerdo con Titus y Mei, el dominio de la técnica no es necesariamente frialdad. Es mas, cuando el dominio es muy grande..es mas facil olvidarse de la técnica y dedicarse a la interpretación del personaje.
La frialdad (o la ausencia de ella) a mi me parece algo mas relacionado con la personalidad del cantante que con el propio canto. Vamos, que no se aprende, que viene de fábrica.
M'agradaM'agrada
No hace mucho que presencié un recital Strauss suyo. Y aquello era la perfección cálida, cercana, emotiva. Esta mujer transmite…
M'agradaM'agrada
El fet de que la Urmana tingui un post a In Fernem Land ja vol dir, per si no havia quedat prou clar en la meva exposició, que m’agrada molt.
La fredor d’un cantant no te que ser un aspecte negatiu si va acompanyat d’altres virtuts que em justifiquin aquesta distància que separa el seu cant i el meu plaer al escoltar-los. En el cas de la Urmana les virtuts llueixen amb escreix.
De la mateixa manera hi ha cantants que s’han caracteritzat per la seva calidesa no m’han dit mai res, no tinc perquè seguir el corrent que em marqui l’opinió contrastada i autoritzada, ni en un sentit ni en un altre.
Titus, jo al òpera no hi vaig a patir, com és lògic, i un tenor o un cantant de qualsevol corda, no m’agradarà més pel senzill fet de que no sé si quan va a començar acabarà escanyat o no.
Jo el que vull dir és que fins hi tot a vegades les emocions d’un cantant estan perfectament estudiades i controlades i el que per un altre esdevé espontani, en un altre pot sonar a calculat i per tant fred. No sé el motiu per el qual entre alguns cantants i jo s’estableix una barrera que el manté allà en la llunyania, admirant-lo però allà, m’explico?. Un altre cas podria ser la Birgit Nilsson a la que admiro però ella allà i jo aquí. La meva llista de cantants freds admirats és llarga, un dia em despullaré.
La perfecció tècnica i estilística potser no necessita d’altres additius que facin més proper al cantant, de fet en alguns cantants em fa la sensació que és el públic qui els ha d’anar a buscar i no son ells els que si apropen.
Si he posat aquest quatre fragments wagnerians de la Urmana, precedits dels comentaris que he fet és perquè m’han semblats senzillament extraordinaris.
La fredor que jo li atribueixo, pot ser per un altre, la més escalfada de les calideses. Per sort en això de l’òpera, com en tot a la vida, hi ha una varietat extraordinària de parers i els patrons no són únics. A cadascú li transmet qui li transmet.
Si he de comparar a la Urmana amb la Meier, cantant els mateixos fragments us diré que la Meier, amb una veu més imperfecte, em transmet una emoció molt més intensa i això no significa que sigui millor, senzillament m’arriba de manera molt més directa. M’agraden totes dues i considero que la Urmana és més complerta, però alhora, la seva perfecció em crea un distanciament, QUÊ VOLEU QUE HI FACI.
El dia que parli de la Urmana italiana, on ja us avanço que aquesta fredor s’evidencia de manera més notòria, podrem continua amb el tema.
No fa gaire vaig parlar de la Martha Mödl. Bé doncs aquesta senyora és l’antítesi, segons el meu parer, del cant de la Urmana. A la Urmana la vaig a buscar amb ganes i m’agrada, la Mödl em ve a buscar, m’abraça i no em deixa, m’estima, l’estimo. A l’altre l’admiro bocabadat.
M'agradaM'agrada
No et penses que t’ho deia com a retret, Ximo, és només que allò d’emocionar-se amb el cant és un tema molt personal, molt subjectiu i cadascú s’emociona amb una cosa. Hi ha gent, això ho vaig llegir fa poc, que troba impossible emocionar-se amb la Meier perquè diuen que desafina amb freqüencia i té tendencia a calar i això els impedeix emocionar-se. Hi ha d’altres, com tu i com jo que ens emocionem amb la Meier, desafine o no. L’únic que volia deixar palés és que no es pot igualar perfecció técnica amb fredor, sino que la capacitat de transmetre del cantant és independent de la tècnica. Gigli o Pertile en són exemples.
M'agradaM'agrada
Ja és ben bé això Titus, jo també crec que Gigli i Pertile son cantants més aviat freds, però en cap cas mal cantants, per tan, crec que sóc coherent en els meus plantejaments.
Tampoc crec que un cantant hagi de desafinar per tal de que el comenci a valorar (ja, ja, ja,).
Potser desafinar és el que em molesta més de qualsevol cantant. Malgrat això si en un moment d’intensitat, l’afinació no és perfecte, no li faré un retret gaire sever.
L’únic que m’agradaria que quedés clar de tot aquest interessant debat, és que la fredor d’un cantant no és intrínsecament dolenta, però si que continuo pensant que la perfecció tècnica d’una interpretació acostuma sempre a portar un cert grau de fredor, necessari segons el meu entendre, per excel•lir-hi.
M'agradaM'agrada
Jo també m’apunto amb els que diuen que perfecció i fredor són coses diferents. Cada receptor “llegeix” les emocions o la falta d’elles segons el que l’intèrpret li transmet. Jo trobo la Urmana una soprano magnífica que havia admirat escoltant-la de mezzo a Il trovatore on feia una Azuzena tan indignada i amenaçant com requereix el rol. Com a Wagneriana em sona d’una pulcritud modèlica però, per mi, el seu Mild un Leise, tan ben cantat com vulgueu, no assoleix cap climax.No m’emociona. La seva forma de dir sembla prioritària a l’emissió d’un sentiment que la peça reclama.I amdós elements són imprescindibiles en aquest cant irrepetible.
M'agradaM'agrada