EL QÜESTIONARI IFL DE JORDI TARRAGONA

Ençà de que l’enyorat Tristany ens va presentar ara ja fa uns quants anys. l’amic Jordi no ha deixat mai de sovintejar el blog amb visites i comentaris sempre interessants, alguns parlant-nos de les envejables visites bavareses.

Tan aviat li vaig proposar la participació al qüestionari IFL es va prestar a col·laborar i me’l va enviar en un tres i no res afegint a les seves contestes aquest breu preàmbul que us adjunto i que tant agraeixo perquè vol dir que va entendre perfectament la perversió de la proposta limitant a un únic nom  aquelles contestes que és evident que necessiten molt més matís.

Deia en Jordi: Com et pots imaginar per a moltes de les preguntes no hi ha una sola resposta però jo simplement he decidit posar la primera que em ve al cap. Així t’ho facilitaré més que no pas amb llargues digressions… Continua llegint

BAYREUTH 2017

Festspielhaus de Bayreuth. Foto: dpa

Festspielhaus de Bayreuth. Foto: dpa

Bayreuth, com ja va fer l’any passat ha anunciat amb detall el Festival del 2017 abans d’acabar el del 2016, quelcom que representa una de les poques coses que han canviat en els darrers anys i per bé.

Esperaven que amb Katharina Wagner i la seva germanastra Eva Wagner, el festival canviés. La germmanastra se l’han tret de sobre just la que podia donar un veritable gir a un festival que el necessita. El nomenament de Thielemann com a director musical del festival també semblava un canvi que a l’hora de la veritat i com ja he comentat darrerament pot ser que acabi sent més perjudicial que beneficiós, perquè si comptar amb Thielemann vol dir deixar de comptar amb Gatti, Nelssons o Petrenko, no sé si és un bon negoci.

L’any vinent només hi ha una novetat, la nova producció de Die Meistersinger von Nürnberg després del desastre de la producció signada per Katharina Wagner estrenada el 2007 amb la direcció de Sebatian Weigle, que sembla ser que en realitat era d’un “negre” que la besnetíssima necessita per fer front als encàrrecs que ella mateixa es posa, davant la impossibilitat de fins i tot fer nyaps. La producció es va mantenir fins el 2011. Des del 2015 es representa el Tristan und Isolde que també signa ella però també sembla ser que amb l’ajuda d’un altre “negre”. No vull ni imaginar-me que el rumor que acabarà sent la directora del nou Ring del 2020 sigui cert.   Continua llegint

INSISTINT AMB EL PARSIFAL A BAYREUTH 2016

Calia tornar a la inauguració del Festival de Bayreuth 2016 per arrodonir l’apunt que us vaig deixar el 26 de juliol parlant de la nova producció de Parsifal deguda a Uwe Eric Laufenberg en la part escènica i Hartmut Haenchen en la musical.

La nova proposta no ha provocat grans escarafalls, ni tampoc adhesions i entusiasmes generalitzats, més aviat ha suposat un alleugeriment als temors inicials d’una provocació religiosa en un moment de pànic internacional, en veure que Laufenberg, com molts ja preveien, ha estat incapaç d’anar més enllà d’una proposta previsible i conservadora, embolcallada d’una contemporaneïtat gens desestabilizadora, de caire ecumènic que quasi qualificaria de “kumbaianesca” a aquestes alçades d’una certa ingenuïtat incomprensible d’un festival que pretén ser l’avantguarda, quelcom que serà motiu argumental de l’apunt dedicat a la Tetralogia.  Continua llegint

BAYREUTH 2016: PARSIFAL (Vogt-Pankratova-Zeppenfeld-McKinny-Grochowski;Haenchen)

Parsifal Vogt Bayreuth 2016

Més enllà del pànic lògic per els atacs terroristes i els actes paranoics assassins que han trasbalsat el món occidental en els darrers dies, tots aquells que estaven atemorits per el que podia arribar a oferir la nova producció de Parsifal deguda a Uwe Eric Laufenberg poden respirar tranquils, perquè segurament estem davant d’una de les produccions més tradicionals i respectuoses amb l’original, que s’hagin vist darrerament al turó verd. Només alguna protesta aïllada en mig de l’aprovació generalitzada ha trencat el clima de general eufòria.

Per primera vegada hem pogut gaudir en rigorós directa d’un streaming d’altíssima qualitat gràcies a la BR Klassik que ha ofert una transmissió de imatge i so absolutament envejable i que ens feia sentir a dins la sala en el que suposa un definitiu gir a la política de promoció del festival. Continua llegint

EL TEATRO REAL AL CINEMA 2015/2016: PARSIFAL

El Teatro Real sota el regnat de Joan Matabosch ha recollit el testimoni d’una de les fites més importants del Liceu dels darrers anys (2011), portant sobre l’escenari madrileny la producció de Parsifal que el teatre barceloní va coproduir amb Zuric i que bé valdria una reposició liceista, amb direcció escènica de Claus Guth i amb Semyon Bychkov dirigint l’Orquesta Sinfònica de Madrid, titular del Real, amb un repartiment amb alguna coincidència important amb Barcelona.

D’aquelles representacions barcelonines vaig dir això: Continua llegint

PARSIFAL A VIENA (Gould-Struckmann-Volle-Urmana-Daniel;Mielitz-Fischer)

Vuioleta Urmana (Kundry) i Stephen Gould (Parsifal)

Violeta Urmana (Kundry) i Stephen Gould (Parsifal)

Avui us parlaré del streaming del passat 30 de març des de la Staatsoper de Viena, que va  tenir com a protagonista a Parsifal, traient de manera una mica injusta, el protagonisme al Parsifal berlinès, que suposava el comiat de la grandiosa Waltraud Meier cantant el rol de Kundry. Però els designis del streaming, com els del Senyor, són inescrutables, i hem tingut l’oportunitat d’assistir a una interessant representació de la darrera òpera del catàleg wagnerià, amb un repartiment interessant i unes direccions discutibles, com no podia ser d’altra manera.

Segurament jo m’estimaria més una direcció més solemne i no tan accelerada com la que Adam Fischer imprimeix a una òpera com aquesta, tan exageradament venerada (a Viena acaba el primer acte i no aplaudeixen, seguint la per a mi absurda tradició de no fer-ho, considerant aquest primer acte com quelcom sagrat). Continua llegint

PARSIFAL A ESTOCOLM (Weinius-Dalayman-Mattei-Grümbel;Renes)

Massa sovint oblidem els teatres d’òpera del nord d’Europa i no cal dir que fem mal fet, ja que gasten un nivell artístic envejable i compten amb unes companyies vocals que són d’una solidesa admirable, quasi sempre nodrides només amb veus del país, un país que compte amb 10 milions d’habitants, recordem-ho.

Avui us parlo de la transmissió radiofónica de la representació de l’òpera Parsifal de Richard Wagner, que es va representar el dia 27 de febrer a la Kungliga operan d’Estocolm. Continua llegint

PIERRE BOULEZ IN MEMORIAM: BAYREUTH 1966-2005

Pierre Boulez

Abans d’ahir va morir a Baden Baden, el compositor, pedagog i director ‘orquestra francès Pierre Boulez.

La ressenya a IFL era obligada perquè el seu polèmic i cabdal pas per Bayreuth va significar una nova manera d’apropar-se a Wagner, i ho va fer en le sobres més emblemàtiques del opus wagnerià, Der Ring des Nibelungen i Parsifal.

Boulez va ser una aposta de Wieland Wagner una vegada Hans Knappertsbusch havia mort, i l’aposta no podia ser més radical, calia desempallegar-se d’un passat ancorat en la tradició i en una tradició política d’execrable i recent memòria.  Semblava que després de  Kna ningú podia dir res més al voltant de Parsifal i Wieland va dissenyar un producció minimalista per a Boulez, un jove i trencador director que va oficiar el gran “auto sacramental” fent el seu particular Concili Vaticà II,  i posant-ho tot potes enlaire. Continua llegint

PARSIFAL AL TEATRO COLÓN (Ventris-Milling-McKinny-Michael-Guedes;Pérez)

Amb la importància que sempre ha tingut el Teatro Colón de Buenos Aires i malgrat la crisi que fa temps que arrossega, no és normal que no ens arribin més documents audiovisuals de les produccions que programaven, potser per això aquest Parsifal que avui protagonitza l’apunt a IFL, provinent d’una representació el passat 6 de desembre de 2015, em fa especial il·lusió.

Aquesta producció tanca la temporada 2015 (recordeu que allà estan a punt d’entrar a l’estiu) i ha aixecat expectació, admiració i com no podia ser d’altre manera, polèmica, aquesta deguda a la producció escènica de Marcelo Lombardero de la que no en puc parlar ja que només disposo d’un document sonor i que és de la vessant que us puc parlar.

El director argentí Alejo Pérez Continua llegint

FESTTAGE BERLÍN 2015: PARSIFAL (Koch, Pape, Schager, Kampe, Tómasson;Tcherniakov, Barenboim) vídeo

Parsifal Tcherniakov Schager-Pape-Kampe

El dia 30 de març vaig publicar l’àudio de la primera representació de l’òpera Parsifal del Festtage de Berlín 2015 i avui publico el vídeo de la darrera representació d’aquesta nova i discutida producció del director rus Dmitri Tcherniakov que va tenir lloc el 18 d’abril. Com bé sabeu aquesta producció va ser comentada per la Marga, en la magnífica crònica artística que ens va fer del primer viatge que va fer IFL Tours.

Amb els lògics matisos que comporta una representació diferent, encara que es tracti de la mateixa producció i cantants, estic bàsicament d’acord amb el que es va comentar en el seu moment. Continua llegint

LA CRÒNICA DEL FESTTAGE 2015: BARENBOIM DIRIGEIX PARSIFAL, LA WEST-EASTERN DIVAN ORCHESTRA i TANNHÄUSER

Parsifal, producció de Dmitri Tcherniakov Fotografia Ruth Walz

Parsifal, producció de Dmitri Tcherniakov Fotografia Ruth Walz

Em plau molt publicar la crònica artística de les dues òperes i el concert que varen tenir lloc entre el divendres i el diumenge passat en el marc del Festtage 2015 que es celebra cada any a Berlín, i que com tots sabeu va ser el destí escollit en el primer viatge proposat per IFL, viatge que espero tingui una fructífera continuïtat i per això la Núria i jo ja estem treballant en noves i interessants propostes que us anirem presentant a partir d’ara.

Per raons personals que ara no venen al cas, jo no els vaig poder acompanyar com estava previst i com m’hagués agradat, i he d’agrair públicament a la Marga que acceptés la proposició que vaig fer-li per substituir-me. Substitució que lògicament incloïa l’apunt corresponent, que estic segur que tots els infernemlandaires estaven esperant.

Muchas gracias Marga!

Abans de llegir-lo m’imaginava que m’havia perdut un gran viatge, després de llegir l’excel·lent crònica, ho constato amb satisfacció.

PARSIFAL – STAATSOPER IM SCHILLER THEATER (3 ABRIL 2015) Continua llegint

PARSIFAL A BERLÍN (Schager-Pape-Kampe-Koch-Tómasson-Hölle;Barenboim)

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Divendres vinent un grup de infernemlandaires, entre els quals lamentablement no hi podré ser, assistirà al Teatre Schiller de Berlín a la tercera representació de les 6 previstes de la nova producció de Parsifal, dirigida musicalment per Daniel Barenboim i amb una proposta escènica del sempre polèmic i estimulant Dmitri Tcherniakov

Com que la Marga ens farà una crònica fantàstica jo em limitaré avui a deixar-vos, a part de les fotografies del muntatge amb imatges que ens remeten irremeiablement a altres muntatges del director rus, amb l’àudio de la primera representació, la que va tenir lloc dissabte 28 i en la que la soprano Anja Kampe va tenir un accident vocal en mig del gran duo amb Parsifal que la va fer patir molt fins al final d’acte. Com que us deixo l’àudio per escoltar de tota l’escena,apreciareu al final unes protestes que suposo que van dirigides a Tcherniakov, en qualsevol cas Kampe comença de manera espectacular i es trenca… Continua llegint

RECONVERTINT ARXIUS ANTICS…

Transfer 1

Una vegada comés el “parricidi” amb tots els arxius dipositats a RapidSahre he decidit fer una “petita” tasca de traspàs d’algunes gravacions d’àudio i vídeo a MEGA.

Amb la inestimable i voluntària ajuda de Werner que em va fer una feina sense que jo li demanés, i aprofitant que un infernemlandaire també em va demanar si podia tornar a penjar el Rèquiem de Verdi (àudio) que Montserrat Caballé va cantar a Salzburg l’any 1976, dirigida per Karajan, l’única vegada que van col·laborar plegats, he decidit fer aquest apunt i posar a disposició aquestes gravacions ara a MEGA, i així potser molts que teníeu tants problemes per descarregar-los, ara ho podreu fer amb molta més felicitat. Així ho espero.

Els arxius reciclats i altre vegada disponibles són: Continua llegint

EL VÍDEO DEL PARSIFAL DE DANIEL MANGRANÉ (1951)

Parsifal Mangrané

“PARSIFAL”, UNA PELÍCULA DISTINTA

En el controvertido panorama del cine español de la época franquista hay tres títulos que destacan sobre el resto, no ya por la posible inherente calidad de los mismos sino por ser absolutamente insólitos, no obedeciendo a los dictámenes del régimen y de la odiada censura que obligaba inevitablemente a que en toda película apareciera un cura -o curas- conciliador y salvador de ánimas, por lo menos hasta principios de los años sesenta. Estos títulos son: “Embrujo” (de Carlos Serrano de Osma-1947), “Parsifal” (de Daniel Mangrané, con asesoría técnica de Carlos Serrano de Osma-1951) y “Diferente” (de Luis María Delgado-1962, con el famoso bailarín argentino Alfredo Alaria y exponiendo suavemente el tema de la homosexualidad masculina). Habrá quien diga que en “Parsifal” no aparece ningún cura pero es religiosa; yo más bien creo que es una película más mística que religiosa y que además asimila la esencia de la última ópera de Wagner con respeto y dignidad.

Parsifal” es el resultado de la obstinación de una personalidad absolutamente singular: Daniel Mangrané que quiso rendir homenaje a su ópera favorita, a su legendario personaje principal y en especial a la montaña de Montserrat que en este film se da por descontado que es el Montsalvat wagneriano. Por esta razón la película durante su rodaje  (entre el 21 de mayo y 3 de septiembre de 1951) llevó por título “La montaña sagrada” y no fue hasta la finalización del mismo que se optó por el título de “Parsifal“. Continua llegint

EL VÍDEO DE PARSIFAL A LA ROH PER CELEBRAR EL CENTENARI DE L’ESTRENA AL LICEU

Francesc Viñas, Parsifal al Liceu. Font Viquipèdia

Francesc Viñas, Parsifal al Liceu. Font Viquipèdia

A IFL no podia passar per alt el centenari de l’estrena de Parsifal al Gran Teatre del Liceu i com que volia que l’entrada coincidís amb l’hora exacta, vaig decidir fer l’apunt “oficial” de comiat amb el de la Tetralogia de Lucerna, i deixar la “sorpresa” final del darrer apunt del 2013 (ara sí), per aquesta important efemèride. És per això que l’apunt surt puntualment (espero que el procés automàtic de WordPress no em jugui una mala passada) a les 22’25” hora que el 31 de desembre de 1913  l’Orquetra del Gran Teatre del Liceu, dirigida pel mestre Franz Meidler va iniciar el preludi del primer acte de Parsifal.

Diu el valuós i imprescindible diari del “Conserje del Gran Teatre del Liceu”, en l’anotació del 31 de desembre de 1913: Continua llegint

LICEU: UNA ALTRA OPORTUNITAT PERDUDA o EL CENTENARI DE L’ESTRENA DE PARSIFAL

Escenografia dels actes 1er i tercer de Parsifal obra de Oleguer Junyent Sans (1876-1956) Centre de Documentació Museu de les Arts Escèniques Institut del Teatre de Barcelona, ITB, Barcelona

Escenografia dels actes 1er i tercer de Parsifal obra de Oleguer Junyent Sans (1876-1956) Centre de Documentació Museu de les Arts Escèniques Institut del Teatre de Barcelona, ITB, Barcelona

Temps era temps que la Barcelona moderna, progressista, inquieta i wagneriana va fer possible que amb enginy i una mica de trapelleria el 31 de desembre de 1913 el Gran Teatre del Liceu acollís la primera representació oficial del drama sacra Parsifal, a fora del recinte “sagrat” del turó verd de Bayreuth, transcorreguts els 30 anys preceptius que la família Wagner havia imposat d’exclusivitat de les representacions al Festspielhaus.

Alfred Volpini l’empresari barceloní que gestionava el Gran Teatre del Liceu, es va anticipar a Berlín, Roma, Praga i Madrid, que havien programat representacions el dia 1 de gener, que és quan acabava el veto parsifalià, atenent a la diferència horària entre la capital catalana i Bayreuth, d’aquesta manera el dia 3 ales onze de la nit, una hora abans de les campanades, va començar el primer acte i la representació es va acabar passades les 5 del matí de Cap d’Any. No vull insistir en aquest aspecte prou conegut per a tots els wagnerians i si que vull parlar de la poca repercussió que aquest fet “cabdal” en la història musical i wagneriana del Liceu, Barcelona i Catalunya, tindrà durant els propers dies. Continua llegint

PROMS 2013: PARSIFAL (Cleveman, Dalayman, Tomlinson, Roth, Fox, Hagen; Elder)

Lars Clavemann i John Tomlinson al Parsifal dels PROMS 2013. Foto Chris Christodoulou

Lars Clavemann i John Tomlinson al Parsifal dels PROMS 2013. Foto Chris Christodoulou

Tornem a Wagner i als PROMS londinencs amb la darrera aportació que el Festival ha fet al bicentenari, una aportació notabilíssima, que després del nivell de la Tetralogia era difícil mantenir, però que ha superat en forces aspectes i sense les polèmiques escèniques que li donen notorietat i presència, al mateix festival de Bayreuth, encara que això pugui semblar sacríleg per a uns quants.

Per celebrar aquest Parsifal es va comptar amb l’orquestra Hallé amb seu a Manchester, i amb el seu director titular des de l’any 2000 Sir Mark Elder, que els darrers anys ha fet una immersió wagneriana molt reconeguda. Al seu voltant es va reunir un equip de cantants de prestigi wagnerià ben contrastat, si bé l’estat vocal no era tan bo com haguéssim desitjat tots plegats. Sir John Tomlinson i per molt que Anglaterra vulgui homenatjar-lo amb aquest Gurnemanz, no estava per fer front a aquest llarg i exigent rol, el seu estat vocal és penós. Continua llegint

EL PARSIFAL SEGONS THOMAS HENGELBROCK

Parsifal, acte 3er, producció original de l'estrena a Bayreuth (1882)

Parsifal, acte 3er, producció original de l’estrena a Bayreuth (1882)

Un dels esdeveniments wagnerians de la commemoració del bicentenari és sense cap mena de dubte la versió de Parsifal que el director alemany Thomas Hengelbrock (Wilhelmshaven, 9 de juny de 1958) ha ofert a Dortmund, Essen i al Teatro Real de Madrid, intentant recuperar el so original de l’estrena, incorporant instruments reconstruïts, imitant els de l’època de l’estrena de l’òpera.

Al mestre Hengelbrock ja li devem aproximacions historicistes d’altres òperes, com la de Norma de Bellini, de la que en va fer una versió que va suposà el debut de Cecilia Bartoli en el rol (Dortmund 2010). A la seva pàgina web trobareu més informació dels nous projectes. Continua llegint

JONAS KAUFMANN CANTA WAGNER

Jonas Kaufmann, Siegmud al MET de Nova York, producció Robert Lepage

Jonas Kaufmann, Siegmud al MET de Nova York, producció Robert Lepage

Encetant la setmana wagneriana que de ben segur ho inundarà tot, us deixo la segona part del concert que Jonas Kaufmann va fer el mes passat al Royal Festival Hall de Londres, aquesta dedicada a Richard Wagner i que completarà la part vocal del concert, que la setmana passada tenia com a protagonista a Giuseppe Verdi.

Recordeu que el concert va tenir lloc el passat 21 d’abril de 2013 a la sala londinenca i que el tenor alemany va estar acompanyat per l’Orquestra Philharmonia sota la direcció de Jochen Rieder. No he inclòs, com tampoc ho vaig amb la part verdiana,  les peces  orquestrals, que a la segona part van ser: la cavalcada de Die Walküre, l’obertura de Die Mestersinger con Nürnberg i el preludi del tercer acte de Parsifal. M’ha semblat que sent una gravació casolana tot i que esplèndida per la veu, la part pròpiament orquestral no tenia tant interès, sobretot perquè el director tampoc és un fora sèrie.

Si cantant Verdi, Kaufmann pot suscitar controvèrsia, em sembla que quan fa front a  Wagner, trobarem més consens, però com sempre, vosaltres podeu donar la vostra opinió, que serà ben rebuda i si cal argumentarem els pros i els contres. Continua llegint

PARSIFAL AL FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2013

Parsifal, acte 2on, producció de Michael Schulz Festival de Salzburg. Foto picture alliance / dpa

Parsifal, acte 2on, producció de Michael Schulz Festival de Salzburg. Foto picture alliance / dpa

Encara sota la influència i commoció del Parsifal al Metropolitan Opera House de Nova York, que va assolir l’excel·lència musical i vocal, ens arriba la proposta del Festival de Salzburg, edició Pasqual, que amb la deserció de la Berliner Philharmoniker, orquestra per la que va ser creat el Festival en èpoques vonkarajanianes, i que ara s’han estimat més acceptar la suculenta oferta econòmica de la competència, el Festival de Baden-Baden, substituïda amb la prestigiosa, luxosa i emèrita Staatskapelle de Dresden sota la direcció del grandiós Christian Thielemann.

Thielemann que jo cada vegada veig més a prop de la titularitat de la Berliner una vegada Rattle acabi el contracta, s’allunya del misticisme estàtic i contemplatiu de Daniele Gatti i ofereix una versió també esplendorosa, més àgil, lírica i quasi diria que idíl·lica en els moments més místics, densa i dramàtica en el segon acte, amb l’immensa complicitat d’una Staatskapelle de sonoritats riquíssimes i de superba qualitat tímbrica que sota la inspirada direcció del director alemany fan que l’experiència musical sigui extraordinària. Continua llegint