La DECCA ha tret a un preu realment atractiu una caixa d’aquelles que recopilen totes, o quasi, les òperes que en algun moment o altre han passat per les nostres mans o hem escoltat i que sense ser les versions referencials de cada títol, tenen el interès de ser totes gravades en directa al festival de Bayreuth, amb unes condicions tècniques excel·lents i uns resultats artístics més discutibles.

Me’l vaig mirar del dret i l’inrevés i vaig decidir no fer la despesa, tot i que el cor i les mans se mi anaven, sabent que no aportarien gaire cosa a tota la pila d’excel·lents i referencials versions que corren per casa i el disc dur.

A finals de maig cada any s’acostuma a celebrar que fa anys que vaig néixer i ves per on, la fantàstica caixa va aparèixer embolicada amb paper de regal, que vaig obrir amb fruïció som si fos un nen el dia 6 de gener.

La caixa conté les 10 òperes “oficials” que es representen a Bayreuth, sense els texts i un llibret de 132 pàgines, amb la sinopsis, els repartiments i els tracks de cadascú dels discs.

En contra del que jo creia, de les 10 òperes, tant sols en tenia una repetida (Die Walküre) totes les altres o les havia tingut en LP o mai, tot i que tret dels Meistersinger, les coneixia totes.

Durant el mes de juny i el que portem de juliol he anat escoltant al cotxe (sempre tornant de la feina) aquestes versions. D’alguna d’elles he fet una segona escoltada a casa, amb més deteniment i en qualsevol cas en totes he trobat motius i moments de calfreds a l’espinada o directament genuflexions (que al cotxe tenen molt mèrit)

Avui us presento la primera tanda i abans de la inauguració del festival d’aquest any faré el resum de la resta. Els no wagnerians no podran entendre aquesta immersió, però creieu-me quan us dic que cada cop que escolto Wagner, la resta em sembla poca cosa.

Comencem doncs?.

DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Daland: Josef Greindl
Senta: Anja Silja
Erik: Fritz Uhl
Mary: Res Fischer
Der Steuermann Dalands: Georg Paskuda
Der Holländer: Franz Crass

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Director del cor: Wilhem Pitz
Wolfgang Sawallisch
Agost 1961

La versió té una direcció esplèndida, i una presa de so excel·lent, però l’Anja Silja omnipresent en moltes de les gravacions d’aquesta caixa, no m’agrada gens (en general). La Silja és una cantant per veure, amb el seu fascinant atractiu escènic que va trastocar a Wieland, però la veu de timbre infantil i penetrant em fereix molt sovint, malgrat cantar la balada a to, una raresa. El baix Franz Crass amb una bona veu, no té el misteri necessari en aquest personatge. Greindl, encara està bé com a Daland i la resta compleix. El cor i l’orquestra, esplendorosos.

TANNHÄUSER

Hermann, Landgraf von Thüringen: Josef Greindl
Tannhäuser: Wolfgang Windgassen
Wolfram von Eschenbach: Eberhard Waechter
Walter von der Vogelweide: Gerhard Stolze
Biterolf: Franz Crass
Heinrich der Schreiber: Georg Paskuda
Reinmar von Zweter: Gerd Nienstedt
Elisabeth: Anja Silja
Venus: Grace Bumbry
Ein junger Hirt: Else-Margrete Gardelli

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Director del cor: Wilhem Pitz
Wolfgang Sawallisch
Festival de 1962

La famosa versió de 1961 amb la Venus negra de la Bumbry que tanta polseguera va aixecar es va repetir a l’any següent. Aquesta versió barreja la versió de Dresde amb la de Paris, respectant tota l’escena del ballet del Venusberg que per l’ocasió va ser coreografiat per Maurice Bejart.

A Sawallisch li manca passió en la seva direcció. Jo m’hagués estimat més que el registre oficial del Tannhäuser hagués estat amb la Victòria de los Ángeles, que s’alternava amb la Silja. La soprano catalana no tenia la sensualitat de la Silja, és cert, però per la Elisabeth, l’aire místic i eteri li escau molt bé. En qualsevol cas la Silja m’agrada més com a Elisabeth que no com a Senta.

Windgassen resisteix com tant sols sabia fer-ho ell, regulant perfectament les forces. Tot hi així la veu mostra algunes tibantors desagradables durant el segon acte. És extraordinari com resolt el relat de Roma, pletòric i punyent. Esplendorós.

La Bumbry segurament s’havia de veure per arribar a produir l’impacta que va causar en les mentalitats mes conservadores. És possible que la seva figura voluptuosa i sensual acompanyada de la coreografia ajudés molt en la concepció global de Wieland. Escoltada decep una mica, no s’aprecia la sensualitat que tant va escandalitzar.

Fantàstic el Wolfram d’Eberhard Waechter i senzillament horrorós Josef Greindl com a Hermann. La resta no està a l’alçada que hom espera del Festival.

El cor esplendorós com sempre i encara dirigit pel mític Pitz.

Qui ha dit que a Bayreuth so s’escolta ni el volar d’una mosca mentre es canta?. La quantitat de sorolls i estossecs per part del públic és sorprenent. Sembla el Liceu!.

LOHENGRIN

Heinrich der Vogler: Franz Crass
Lohengrin: Jess Thomas
Elsa von Brabant: Anja Silja
Friedrich von Telramund: Ramon Vinay
Ortrud: Astrid Varnay
Der Heerrufer des Königs: Tom Krause
Vier brabantische Edle: Niels Möller, Gerhard Stolze, Klaus Kirchner, Zoltan Kelemen

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Director del cor: Wilhem Pitz
Wolfgang Sawallisch
Juliol de 1961

Wieland Wagner va prohibir que s’edités aquesta versió que estava destinada a ser la versió oficial del Lohengrin del festival, no m’estranya.

La veu preciosa de Jess Thomas passa seriosos problemes en el registre agut. La Silja (n’estic fins al capdemunt) començava a mostrar aquella veu destemprada que tant la caracteritza. Jo la trobo especialment insofrible, situant en una de les pitjors Elsa gravades. La fabulosa Varnay està extraordinàriament gastada. La interpretació dramàtica és esfereïdora, però els portaments tant característics i exagerats arriben a molestar amb una veu molt malmesa. Ramon Vinay el tenor tornà a fer de baríton que és el que era inicialment, però amb la veu ruïnosa. De tots els intèrprets el que se’ns mostra en un estat vocal immillorable i amb una veu bellíssima és el Herald de Tom Krause, poca cosa per salvar l’enregistrament.

Excel·lent treball de Sawallisch, molt líric, però traient un so preciós de la magnífica orquestra i del immillorable cor. Llàstima de solistes. Estem ben bé al final de les grans veus del Neue Bayreuth.

TRISTAN UN ISOLDE

Tristan: Wolfgang Windgassen
König Marke: Martti Talvela
Isolde: Birgit Nilsson
Kurwenal: Eberhard Waechter
Melot: Claude Heater
Brangäne: Christa Ludwig
Ein Hirt: Erwin Wohlfahrt
Ein Steuermann: Gerd Niemstedt
Ein junger Seeman: Peter Schreier

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Director del cor: Wilhem Pitz
Karl Böhm
Festival 1966

Reclinatori, ja era hora!.

Nillson-Windgassen, la parella eterna pel Tristan und Isolde. Jo he dit moltes vegades que el meu Tristan referencial és Mödl-Vinay dirigits per Karajan al Bayreuth de 1952, però aquesta edició de Karl Böhm és extraordinària.

Segurament la direcció de Böhm hi te molt a veure, doncs la mateixa Nilsson amb la gravació d’estudi amb Solti, no està tant intensa com aquí. Jo sempre he trobat a la Nilsson freda (ja hi som, quina mania amb les temperatures, oi?). El seu timbre i la seva veu extraordinàriament punyent hi te molt a veure, és clar, però la intensitat d’aquesta Isolde és magnífica. Amb un primer acte d’impacte, un segon on jo li trobo a faltar la carnalitat de la Mödl i un tercer que realment commou, acompanyada de manera extraordinària pel director.

Windgassen admira per la interpretació més que per l’estat vocal, però la intensitat del seu cant és tant gran que ens oblidem de les dificultats que passa i que comparades amb el que ens hem hagut d’acostumar després amb els Tristanys tísics que hem hagut de patir, resulta pràcticament anecdòtic.

Fascinant la Ludwig amb un segon acte de somni. Talvela impressionant, Waechter jove i intens i encara cal remarcar a Schereier
com un jove mariner.

Fabulosa orquestra amb un Böhm intens, detallista, enèrgic, brillant, vibrant, inspirat.

Oh! quina intensitat i quina meravella.

DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Hans Sachs: Karl Ridderbusch
Veit Pogner: Hans Sotin
Kunz Vogelgesang: Heribert Steinbach
Konrad Nachtigall: József Dene
Sixtus Bermesser: Klaus Hirte
Fritz Kothmer: Gerd Nienstedt
Balthasar Zorn: Robert Liche
Ulrich Eiβlinger: Wolf Appel
Augustin Moser: Norbert Orth
Hermann Ortel: Heinz Feldhof
Hans Schwarz: Hartmut Bauer
Hans Foltz: Nikolaus Hillebrand
Walther von Stolzing: Jean Cox
David: Frieder Stricker
Eva: Hannelore Bode
Magdalena: Anna Reynolds
Ein Nachwächter: Bernd Weikl

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Director del cor: Norbert Balatsch
Silvio Varviso
Agost 1974

Aquesta és senzilla. No hi ha per on agafar-la. Bé, és una llàstima que el excel·lent baix Karl Ridderbusch estigui envoltat de tanta mediocritat, per ser benèvol, doncs lo de Jean Cox i Frieder Stricker és senzillament impresentable. Tampoc ajuda gaire la sorollosa i vulgar direcció de Silvio Varviso. Sembla ser que Ridderbusch no va fer la carrera que es mereixia doncs com a persona deixava bastant que desitjar i mostrava de manera ostentosa una ideologia nazi que va fer que Solti el rebutges per la seva primera versió discogràfica dels Meistersingers.
Com a curiositat cal dir que sorprèn negativament un públic que aplaudeix al mig del tercer acte un cop acaba el quintet en la transformació de l’escena. Potser hi havia molts espectadors del MET. També al final, malgrat el pobrissim resultat artístic d’aquesta vetllada, el públic no deixa acabar a l’orquestra i irromp amb uns aplaudiments que em varen deixar estorat. Després diran de Bayreuth.

Queda pendent la Tetralogia de Karl Böhm i el soporifer Parsifal de James Levine.