IN FERNEM LAND

El Wagner maleït: Die Feen, Das Liebesverbot i Rienzi


En aquesta setmana wagneriana que culminarà amb la inauguració del Festival de Bayreuth el proper dia 25 amb una nova producció de Parsifal i després de la primera tanda de la caixa de la DECCA que us vaig presentar ahir, avui us vull posar un fragment de cadascuna de les filles maleïdes.

Hi ha tres òperes que la mateixa família Wagner ha desterrat del temple familiar, Die Feen (les Fades), Das Liebesverbot (La Prohibició d’estimar) i Rienzi. Pobres elles, abandonades a la dissort amb un pare que va renegar d’elles (lleig, molt lleig) i tan sols programades o gravades en comptadíssimes ocasions, més com a rareses del seu autor que no pas pels mèrits de la música que contenen.

Costa intuir que darrera aquestes partitures hi hagi el creador del Tristan o del Parsifal i més aviat sembla que siguin obres perdudes del opus de Webber o Marschner. A mi sempre m’ha fet ràbia que aquestes tres filles no fossin mai reconegudes pel pare, com si es tractés de Cenerentoles destinades a amargar l’existència de la família i a tacar l’excelsa integritat de l’obra posterior.

De Die Feen, estrenada 55 anys desprès de la seva creació (1833), és una embolicada òpera romàntica, que ja té en la redempció per amor, l’eix central del seu argument. Obsessiu ho era en Ricard. Avui us deixaré la llarga escena d’Ada, la soferta protagonista de Die Feen, on entre la gran quantitat de notes que ha de cantar la soprano, aquí una magnífica Linda Esther Gray i trobem un tema que més endavant desenvoluparà de manera diferent al final del primer acte de Tannhäuser, o sigui que una part de la genètica wagneriana ja es pot reconèixer.

La gravació prové de la versió de concert dirigida per Wolfgang Sawallisch en el Festival d’Òpera de Munic del any 1983.

De Das Liebesverbot ( en realitat La Prohibició del Amor) porta el subtítol de La Novicia de Palerm, està basada en l’obra de William Shakespeare Mesura per mesura. Es va estrenar el 29 de març de 1836 i va ser un desastre. En la seva partitura tornarem a trobar moments, cèl·lules musicals i temes de Tannhäuser o del mateix Parsifal, però fins hi tot en aquest duet que us deixaré jo he reconegut notes del tercer acte de Il Trovatore de Verdi, en l’escena de la tortura de l’Azuzena. Verdi el va copiar? Què fort!

Els esforçats cantants son, el gran tenor Anton Dermota (Claudio) i la soprano Hilde Zadek (Isabella), en una versió dirigida per Robert Heger a l’any 1963.

Finalment escoltarem la famosa i magnífica pregaria de Rienzi, la millor òpera de Meyerbeer com han dit alguns.

Rienzi una Grand Opera, en cinc actes i amb un heroi molt wagnerià i un argument amb gran contingut polític, es va estrenar el 20 d’octubre de 1842 a l’òpera de Dresde.

A Rienzi trobem gran quantitat de música inútil, grandiloqüent i absolutament prescindible. Marxes, cors i molta fullaraca, però entre tanta parafernàlia hi trobem la magnífica obertura, l’ària d’Adriano, l’escena de la crema del Capitoli i sobretot aquesta magnífica pregaria del últim acte, on el geni wagnerià brilla molt.

Recordo que quan varem escoltar-la en versió de concert al Liceu dirigida per Weigle, tothom es va posar les mans al cap, tirant pestes contra l’obra. Doncs potser si, però Rienzi no avorreix mai.

La versió, molt matisada de “Allmächt’ger Vater” és la del tenor canadenc Ben Heppner acompanyat per l’orquestra de la NDR dirigida per Donald Runnicles a l’any 1998.

En aquestes obres, encara que sembli mentida, rau amagat però mostrant molts indicis, el més gran compositor d’òpera de tots els temps, Richard Wagner.

4 comments

  1. Pilar

    Rienzi la vi en Viena,el 3 de enero de 1998 con Z. Mehta, S. Jerusalem y N. Gustafson (he buscado el programa) ya sabía a lo que iba y también el resto del público que aplaudió entusiasmado al finalizar la representación (muy Kitch por cierto la puesta en escena, Kitch con todas las de la ley, a mi me encantó, como no). Ojala muchas operas de repertorio o no, estuvieran a su altura.
    Las otras dos que comentas Ximo, creo que no las conozco pero me gustaría, me encantan las rarezas.

    M'agrada

  2. Golaud

    Las Hadas y La Prohibición de Amar no las tengo tan escuchadas, pero con Rienzi me pongo las botas. Es cierto que sobra media partitura, que el tenor tiene que afrontar un papel duro para ofrecernos una música con muchísimos altibajos – ¿merece la pena tanto esfuerzo?- pero hay momentos notables y cosas que ya suenan nuevas. A mí me emociona escuchar una música en la que Wagner todavía no ha dado con la tecla, pero con la que pone la primera piedra (El Holandés son los cimientos). Hay defensores de su inclusión en el Festival. Quizá no sea para tanto.

    ¿No te gusta el “Erstehe, hohe Roma, neu!” para incluirlo en la lista? Melódicamente no es que sea gran cosa; pero el tono heróico, directo, enérgico, ese imperativo inicial que casi es una suerte de “Esultate”, en manos de una voz adecuada, es un momento feliz.

    ¡Ah, espero que conozcas el aria de Adriano en la versión de Ludwig! Si no, pídemela.

    “El més gran compositor d’òpera de tots els temps, Richard Wagner” (Ximo). Para la posteridad 😉

    M'agrada

  3. Tot i que de vacances (lluny de la tecnologia informàtica)no he pogut estar-me d’entrar a IN FERNEM LAND… I després de llegir aquest post et voldria demanar (per considerar-me neòfit en el món de l’òpera) algun fragment de l’Africana, del poc valorat Meyerbeer. Gràcies Ximo!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: