S’ha inaugurat el festival 2008 amb un Parsifal dirigit per Daniele Gatti, el director milanès que per allà on dirigeix triomfa, en la part musical i Stephan Herheim en la part escènica, que sembla ser que a part de dessacralitzar l’espectacle, l’ha polititzat.

No puc parlar per la vessant teatral del espectacle, però per les fotos que he vist haig de jutjar la proposta, una vegada més com a trencadora, (sembla ser que si no trenquem no podem evolucionar). Espero que sigui una trencadissa molt millor que la proposta anterior a aquesta, que vaig tenir la desgràcia de patir, en la meva estrena al festival.

Parlem una mica de la part musical?, doncs després d’haver escoltat la fantàstica retransmissió que ens ha regalat l’Arsace, de la Bayern4 Klassik via satèl•lit, el primer que cal dir és que Gatti ha dominat, en el seu debut bayreuthià la difícil orquestra, cosa no sempre fàcil i que ha portat més d’un problema als debutants. No cal recordar els problemes de l’any passat amb el mestre Weigle o dos anys enrere amb el també nostre Eiji Oue, per no parlar de directors molt més experimentats i estels rutilants, que s’han estavellat amb els musics, la particular distribució de l’orquestra al fossar o l’acústica del teatre.

Gatti és un gran director i ha triomfat. Al menys així ho demostra la resposta de públic, que no va respectar el absurd silenci després del primer acte i el més greu, que no acabés l’últim compàs del tercer acte, per mostrar la seva conformitat, això és inadmissible a qualsevol teatre, sigui Bayreuth o al MET, on això és habitual.

Pel que he escoltat jo, no m’ha agradat gaire el tempo emprat, jo diria que en el segon acte li ha mancat força. El que m’ha agradat més és el color i la calidesa orquestral. No sembla una visió mística de l’obra, potser més romàntica del que estem acostumats, cosa que no està malament.
Escoltem com ha portat el preludi del 1er acte

En l’acte central no ha estat tan teatral com pensava, jo crec que motivat per les veus molts líriques. Ha creat climes interessants però no he escoltat un clímax dramàtic com va fer Boulez de manera extraordinària l’any 2004.

El crescendo de tot el tercer acte és constant, arribant al final amb un esclat emocional preciós.

Dels cantants cal dir que Christopher Ventris, el que al Liceu per fortuna coneixem força (també en Parsifal), ha estat magnífic. La veu és molt lírica, no és un tenor de traca i mocador, però és segur i musical, amb una bona veu de tenor i no d’escolanet. No ha defallit mai i ha triomfat també en el seu debut al festival. Tan de bo es converteixi en un assidu.

La Fujimura l’he trobada bastant justeta la veritat. És una cantant que no acabo d’entendre el posicionament que ha pres en aquests darrers anys. La veu és de mezzo lleugera, força agradable, però sense gaire personalitat. És musical, però li falta el tremp diabòlic de les Kundrys més experimentades. És correcta, però no ni ha per tant. Al final del segon acte li ha costat arribar. Les crítiques parlen de gran èxit.

Us deixo escoltar els últims 25 minuts del segon acte, des de “Amfortas! Die Wund!”

Parsifal Bayreuth 2008

Sorpresa notabilíssima amb el Gurnemanz de Youn. Aquí si que estem davant d’un cantant de cap a peus. La seva musicalitat és extraordinària. Potser no és un baix rotund, però arriba amb suficiència a les notes i sobretot canta magníficament, sense avorrir mai i amb una veu preciosa.

Bé l’Amfortas d’un altre debutant, Detlef Roth i m’han semblat correctes el Titurel de Diógenes Randes i el Klingsor de Thomas Jesatho.

Les noies flors molt compactes i sensuals.

Fabulosa l’orquestra i la joia del festival, aquest cor que emociona en la primera nota que emet.

Escoltem l’emocionant final, des de “Mittag: Die Stund ist da” fins el sacríleg aplaudiment abans de que l’orquestra toqui l’última nota i aquesta s’esvaeixi per la sala.

PARSIFAL

Bayreuth sembla que comença a entrar en el terreny de la modernitat. De moment ha canviat la seva pàgina web oficial, ja era hora! i aquest any ofereix la possibilitat de COMPRAR, la retransmissió dels Meistersinger del dia 27 de juliol, és a dir AVUI.

Si el 27 no la podeu veure, fins el dia 2 d’agost tindreu la possibilitat de visionar-la. Per tal de fer possible aquest esdeveniment, cal inscriure’s a la pàgina web del festival i el més important, pagar.

El preu és prohibitiu, 49 € em semblen una barbaritat.

Ens conformarem amb la retransmissió radiofònica, sobretot tenint en compte el desgavell escènic que ens proposa la senyora Wagner, de infausta memòria.

Un deixo l’enllaç per a tots aquells que estiguin interessats.

Cliqueu aquí