TEATRO REAL 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (Youn, Brimberg, Schukoff, Youn; Ollé, Heras-Casado)

Der Fliegende Holländer, producció d'Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

Der Fliegende Holländer, producció d’Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

No us negaré que la visió per streaming d’aquest Der Fliegende Holländer des del Teatro Real de Madrid ha resultat ser una de les decepcions grans del que portem de temporada i segurament Pablo Heras-Casado n’és el principal culpable i a partir d’aquí quasi tot no ha estat a l’alçada del que esperava.

No comprenc la direcció del afamat director granadí. No entenc el so brut i groller d’una orquestra en baixa forma, despistada, desencaixada, farcida d’errades i on la corda quedava absolutament ofegada, sense cap mena d’equilibri entre les famílies orquestrals i el que és pitjor, entre el fossat i l’escenari,  vorejant en masses moments de la representació el cataclisme catastròfic. No admeto que el director permetés que la intervenció del cor dels mariners de l’holandès en l’imponent escena del tercer acte on es confronten els dos móns, fos en un enregistrament vergonyant i de qualitat sonora pèssima. Tampoc entenc el tempo desencaixat en els dos primers actes i desaforat en un tercer on semblava que els músics tinguessin por de perdre el darrer metro. Incomprensible que el cor del Teatro Real cada vegada estigui en més baixa forma. Tot plegat en una obra de director. Lamentable. Continua llegint

INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

TANGLEWOOD 2016: UNA APROXIMACIÓ A AIDA (Opolais-Urmana-Caré-Vasallo.Youn;Nelsons)

Kristine-Opolais-Andris Nelsons-BSO-Aida-20-08-2016-Tanglewood-foto_Hilary-Scott

Kristine-Opolais-Andris Nelsons-BSO-Aida-20-08-2016-Tanglewood-foto_Hilary-Scott

 

El Festival de Tanglewood íntimament lligat a l’orquestra Simfònica de Boston, ha ofert aquest any una aproximació a l’Aida de Verdi,oferint els dos primers actes, no sé si per prudència dels solistes o perquè l’òpera sencera s’excedeix en molt dels horaris dels  tradicionals concerts a l’aire lliure.

L’ocasió era interessant per copsar la mirada que Andris Nelsons donaria a la direcció d’aquesta popular òpera i sobretot per veure com la seva senyora, la soprano Kristine Opolais se’n sortiria del mig repte després d’haver-ho intentat l’any 2006 a la seva nadiua  Riga, amb resultats que van fer aparcar el rol durant una llarga temporada. Ara sembla que Opolais ho vol tornar a intentar i de moment ens ofereix aquest interessant tast que evita l’acte del Nil, un veritable parany que amb l’excusa de la llargada salva i demora per a un més que probable segon intent abans de assumir-la, si cal, sencera. Continua llegint

LOHENGRIN A VIENA (Lippert-Nyllund-Schuster-Mayer-Youn;Homoki-Jenkins)

Mentre esperem el Lohengrin des de Dresde amb Beczala i Netrebko dirigits per Thielemann, la Staatsoper de Viena també ha programat l’òpera de “In Fernem Land“, si bé el resultat no ha estat tan reeixit com sembla que ha estat a la Semperoper, ja que a Viena hi van haver canvis a darreríssima hora que sempre acaben afectant el resultat final, sobretot si un dels canvis, com ja va succeir a la Tosca del retard de l’Angeleta, el director musical va ser substituït a darrera hora.

El director holandès Jaap van Zweden es va posar malalt i en el seu lloc van avisar a  l’anglès Graeme Jenkins que es fes càrrec de la representació, i com que Lohengrin no és precisament una òpera fàcil, el resultat va ser molt desigual, semblava una lectura a primera vista, més aviat poc matisada, una mica barroera, amb una tendència al forte que no deixava mai pas a una expressivitat orquestral i sobretot en més d’un dels complicats episodis concertants que sovintegen en tots tres actes, el mestre Jenkins se les va veure i desitjat per fer quadrar el conjunt. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LUCIA DI LAMMERMOOR

Amb una mica de retard us comentaré la representació que va tenir lloc a la ROH el passat 25 d’abril i que es va retransmetre als cinemes. Una proposta interessant per molts aspectes, però que malauradament no compta amb una direcció musical a l’alçada.

Daniel Oren ja va dirigir una Sonnambula al Liceu molt poc belcantista i ara al Covent Garden ha tornat a mostrar la seva poca traça en un repertori on és imprescindible una cura del so, amb una lleugeresa i transparència que acaroni a les veus que han de ser protagonistes. Oren fa una direcció feixuga, a estones més que lenta letàrgica i sobretot estrident. No crec que Oren ajudi gens a fer triomfar una nova producció discutible, però sense cap mena de dubte necessitada d’un director musical molt més sensible i estilista, ja que el belcanto no necessita cap genialitat orquestral. Oren és incapaç d’emular a Kirill Petrenko que a Munic va saber donar-li la volta a l’obra de Donizetti sempre respectant l’estil i els cantants, però és clar, Oren no és Petrenko. Continua llegint

LA MARIA STUARDA DE SONDRA RADVANOVSKY AL MET

Seguint amb el repte belcantista Tudor, la soprano Sondra Radvanovsky ha assumit abans de l’imminent Roberto Devereux que aviat veurem al cinema, la Maria Stuarda després d’haver fet front a l’Anna Bolena, totes elles de Gaetano Donizetti.

Radvanovsky en la Maria Stuarda ha pres el relleu de la discutida i discutible versió DiDonato, aquella que adequava la tessitura a les possibilitats de la mezzosoprano fins a uns límits difícilment sostenibles. Si l’estil belcantista de la mezzo de Kansas és reconegut i admirat arreu, per tant fora de tot dubte, aquella alteració de la totalitat de la tonalitat de la partitura per tal d’adaptar al seu registre, va fer que l’obra perdés brillantor i perjudicant tant a la diva com als seus companys de repartiment que quan cantaven amb ella veien afectat el seu registre. Continua llegint

EL DEBUT DE JUAN JESÚS RODRÍGUEZ AL MET AMB IL CONTE DI LUNA D’UN TROVATORE DECEBEDOR.

Juan Jesús Rodriguez Luna

Si l’altre dia el protagonista de l’apunt va ser el baríton malagueny Carlos Álvarez amb el seu Scarpia a Torí, avui torna a ser-ho un baríton espanyol, el onubense Juan Jesús Rodríguez, arran del seu debut al Metropolitan de Nova York cantant el difícil i compromès rol del Conte di Luna a Il Trovatore de Giuseppe Verdi.

Juan Jesús Rodríguez ja fa uns quants anys que va preparant el seu gran salt en els grans teatres assumint els rols més exigents del repertori verdià, que són aquells més orfes de veritables protagonistes amb veus de cos baritonal, amplada i fraseig noble i elegància musical, amb el control de la respiració i el legato, que precisament té un dels seus paradigmes en l’ària “Il balen del suo sorriso” d’aquesta òpera. Continua llegint

BAYREUTH 2015: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Ricarda Merbeth (Senta) and Samuel Youn (Holländer) © Bayreuther Festspiele | Enrico Nawrath

Riccarda Merbeth (Senta) i Samuel Youn (Holländer) a Bayreuth

El dia 31 de juliol va tenir lloc en el Festspielhaus de Bayreuth la primera representació de les 6 previstes en l’edició del festival 2015. Aquesta producció deguda a Jan Philipp Gloger es va estrenar en l’edició del 2012 i es va poder veure per televisió  l’any següent i en versió de concert el setembre del mateix any al Liceu, si bé amb Sebastian Weigle dirigint l’orquestra, en lloc de Thielemann que se’n va fer càrrec de manera magistral en les quatre primeres edicions, i aquest any i el vinent, que també està prevista la reposició, és el director alemany Axel Kober qui se’n fa càrrec i la diferència amb Thielemann és notòria.

No parlaré de l’avorrida producció, ja en vaig parlar en l’apunt dedicat al vídeo, però si alguna cosa mantenia aquest Der Fliegender Holländer amb un cert punt d’interès, aquesta era la participació de Thielemann, un Thielemann d’exultant romanticisme, però l’edició 2015 és molt més seca, abrupta i en algun moment fins i tot desequilibrada. Continua llegint

BAYREUTH 2015: DIE WALKÜRE

Anja Kampe (Sieglinde) i Johan Botha (Siegmund). Acte 1er Die Walküre Producció de Franz Castorf per a Bayreuth Fotografia  © Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Anja Kampe (Sieglinde) i Johan Botha (Siegmund). Acte 1er Die Walküre Producció de Franz Castorf per a Bayreuth Fotografia © Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath

Veritablement els detractors de Kirill Petrenko, que els hi ha, ho tenen difícil per menystenir la important tasca que per tercer any consecutiu està fent a Bayreuth amb la direcció d’aquest Der Ring des Nibelungen, que amb la primera jornada oferta ahir més el pròleg de dilluns, ja ha presentat a gran part de la plantilla vocal, a manca del proper Siegfried i els miserables Gunter i Hagen al Capvespre, una plantilla que a manca de sorpreses no destacarà per comptar amb intèrprets que quedin a la memòria de qui porta uns quants Rings a l’esquena i que es coneixedor d’una història fonogràfica imponent, ja sigui dels propis arxius de Bayreuth com d’altres primers teatres.

Tot i les renovacions d’alguns dels intèrprets de les edicions anteriors, la de més impacte és el canvi del Siegfried de Ryan per el Siegfried de Vinke i d’això ja en parlaré en el proper apunt bayreuthià, la base continua sent la mateixa, i en aquesta Die Walküre repeteixen els mateixos i quasi us diria que podria tornar a escriure el que vaig escriure l’any passat  ibcontinuaria sent perfectament vàlid, si bé és veritat que Wolfgang Koch ha intentat engrandir l’abast del seu Wotan, amb moments que tendeixen a ser dignes, sense que l’autoritat de Wotan acabi d’imposar-se mai perquè la seva veu és massa limitada per aconseguir-ho, començant per una mancança absoluta de greus que ridiculitza qualsevol intent del baríton en fer veure el que és evident que no és. Ha aprés a acabar el comiat del tercer acte, tot i que en prou feines deu poder dir fava en acabar, ja que arriba justíssim de forces i sense a penes fiato. Continua llegint

LA CRÒNICA DEL FESTTAGE 2015: BARENBOIM DIRIGEIX PARSIFAL, LA WEST-EASTERN DIVAN ORCHESTRA i TANNHÄUSER

Parsifal, producció de Dmitri Tcherniakov Fotografia Ruth Walz

Parsifal, producció de Dmitri Tcherniakov Fotografia Ruth Walz

Em plau molt publicar la crònica artística de les dues òperes i el concert que varen tenir lloc entre el divendres i el diumenge passat en el marc del Festtage 2015 que es celebra cada any a Berlín, i que com tots sabeu va ser el destí escollit en el primer viatge proposat per IFL, viatge que espero tingui una fructífera continuïtat i per això la Núria i jo ja estem treballant en noves i interessants propostes que us anirem presentant a partir d’ara.

Per raons personals que ara no venen al cas, jo no els vaig poder acompanyar com estava previst i com m’hagués agradat, i he d’agrair públicament a la Marga que acceptés la proposició que vaig fer-li per substituir-me. Substitució que lògicament incloïa l’apunt corresponent, que estic segur que tots els infernemlandaires estaven esperant.

Muchas gracias Marga!

Abans de llegir-lo m’imaginava que m’havia perdut un gran viatge, després de llegir l’excel·lent crònica, ho constato amb satisfacció.

PARSIFAL – STAATSOPER IM SCHILLER THEATER (3 ABRIL 2015) Continua llegint

TRISTAN UND ISOLDE 2010: Voigt-Seiffert-Schuster-Skovhus-Youn;Steingraber-Weigle (vídeo)

Avui tenim una altre cita amb Wagner, Tristan und Isolde a IFL i el mateix títol a partir de les 7 de la tarda al Gran Teatre del Liceu, amb Valery Gergiev, els Mariinski i una companyia que ja veurem. Demà en parlaré, és clar.

Mentrestant us deixo el vídeo del darrer Tristan und Isolde que es va representar al Gran Teatre del Liceu, en la temporada 2009/2010, no el darrer, ja que aquest, si bé de forma concertant com el d’avui, va ser el que va servir per acomiadar la històrica visita del Festival de Bayreuth.

En aquesta producció videogràfica els protagonistes van ser: Continua llegint

FIDELIO A LA SCALA: (Kampe, Vogt, Struckman, Youn, Erdmann, Hoffmann; Warner, Barenboim) vídeo

Feia uns quants anys que ens havíem acostumat a assistir a la famosa “prima de la Scala” mitjançant les projeccions cinematogràfiques, com des de feia molts més anys encara ho havíem fet escoltat les transmissions radiofòniques, però aquest any ens han deixat sense la possibilitat d’anar al cinema i seguir el ritual si voleu descafeïnat, però ritual al cap i a la fi, d’entrar en una sala i compartir amb un públic interessat i respectuós l’experiència d’assistir a una cita tan tradicional i exclusiva com és la inauguració del teatre milanès, quelcom només a l’abast de les “celebrities” o aquells que tinguin molts diners avorrits.

El cinema, i ho hem dit moltes vegades, no podrà mai suplir l’experiència d’anar al teatre on l’emissió, projecció, equilibri i balanç és el real i no una filtració que adultera una de les essències del gènere, això sí, amb una visió subjecta als capricis del realitzador però que ens oferirà uns aspectes escènics i teatrals, amb primers plans i una qualitat del detall teatral, que cap espectador del teatre podrà gaudir, per tant amb al·licients que han acabat fent d’aquest substitutiu per el qual molt pocs apostaven fa  pocs anys, una cita obligada. Assistir a l’estrena des de casa, tot i disposar d’un bon televisor i equip de so, ja no parlo de la pantalla de l’ordinador, tablets i encara molt menys  telèfons, és una adulteració còmode però que converteix l’experiència en quelcom quotidià i quasi vulgar que pot ser interromput per una trucada telefònica o a la porta de qualsevol poca solta que no sap que som a l’òpera. Hi ha coses que per ser gaudides necessiten d’un embolcall adient, i les sales de cinema amb grans pantalles i equips de so de qualitat, encara l’ofereixen. Continua llegint

TANNHÄUSER A VIENA (Dean Smith, Nylund, Theorin, Gerhaher, Youn; Guth,Schneider)

Avui us parlaré de la representació que va tenir lloc el passat 2 de novembre a la Staatsoper de Viena de l’òpera Tannhäuser de Richard Wagner amb un equip solvent, que en el cas del Wolfram von Eschenbach de Christian Gerhaher arriba a l’excel·lència.

Sense ser un desastre, les seves direccions mai ho són, la direcció musical de Peter Schneider no és genial, ni tan sols diria que interessant, compleix amb nota gràcies a una orquestra magnífica que demana a crits quelcom més que una correcta, polida i ordenada lectura. Magnífic el cor reforçat. Continua llegint

EL VÍDEO DE TANNHÄUSER A BAYREUTH 2014 (Kober-Baumgarten)

Tannhäuser Bayreuth_2

Encara no ho havíem vist tot en aquest estiu letal en tants aspectes, també l’operístic, i avui us proposo una d’aquelles produccions fetes només per enutjar i crispar a tots els que creiem que l’òpera és quelcom més que el vehicle idoni per alimentar l’ego del regisseurs o la teràpia idònia per alleugerir els seus traumes més recòndits.

No sé el que pretén Sebastian Baumgarten, jo no he estat capaç de descobrir-jo. M’ha semblat que ens vol explicar una història que no he sabut identificar amb el que ens vol explicar Wagner, ni tan sols si porto la fastigosa trama de la planta de Biogas que elabora el seu producte final amb excrements humans. La meva limitada formació no em permet trobar un paral·lelisme, ni tan sols metafòric entre l’obsessiva  fàbrica i Wartburg, entre el Venusberg i aquella gàbia emergent de les entranyes del mateix Wartburg, dels conflictes dels treballadors, d eles projeccions amb missatges que el meu nul coneixement de l’alemany no em permeten associar a res del que passa o hauria de passar, però el pitjor és, segons diuen,  que ni els erudits en la llengua de Goethe tampoc li troben cap sentit. Continua llegint

BAYREUTH 2014: DIE WALKÜRE

L’apunt d’avui no por reflectir la meva opinió com els altres tres dedicats al Festival de Bayreuth del 2014, ja que vaig escoltar Die Walküre a betzagades i com que posar-me a escoltar aquesta òpera a mitjanit, tenint que anar a treballar l’endemà, em sembla una temeritat, us deixaré un tast del que m’ha semblat el que he escoltat.

El gran triomfador de la vetllada és Petrenko que es creix amb una direcció molt vigorosa, lleugera però no per això relaxada, ja que el discurs es tens i mai decau, m’agrada molt aquesta manera d’entendre el Ring, si bé estem a les antípodes del meu referent, cosa que no vol dir que accepti altres punts de vista.

L’orquestra respon de manera exemplar i tot i que hi han hagut alguns desajusts, no crec que siguin totalment censurables a la direcció. Continua llegint

BAYREUTH 2014: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

El moment convuls que està passant Bayreuth, amb tot el que vaig comentar ahir i amb la renuncia d’Eva Wagner Pasquier a co dirigir el Festival amb la seva germana Katharina, que ara queda com a única directora, sembla haver esperonat a Christian Thielemann signant una de les direccions més electritzants, dramàtiques i plenes de tensió que jo recordo en aquesta òpera. El director berlinès sap perfectament que en ell recau bona part del prestigi del gran Bayreuth, del Bayreuth històric que garanteix una excepcionalitat difícil de trobar en altres escenaris del món, i per tant la suma d’orquestra i cor del Festival, amb un excepcional director com ell, té com a resultat una representació carregada d’emoció i d’un esclat eufòric de veritat al final de la representació, protestes a Jan Philipp Gloger i el seu equip, a banda.

Thielemann aposta fort i fa allò que tant m’agrada, una versió personal, creativa, arriscada, que quasi et deixa sense alè, dramàtica i teatral. Hi ha molta passió en aquesta direcció i una tensió que mai decau i que es desborda en un tercer acte que posa als cantants al límit.

L’equip vocal d’aquesta representació no està a l’alçada del geni directorial, però el segueix amb devoció i convenciment i la veritat és que tots se’n surten prou bé, i aguanten ferms la tensió. Continua llegint

BAYREUTH 2014: TANNHÄUSER

Tot i que la perfecció no existeix hom vol creure que errades tècniques com l’ocorreguda ahir en la inauguració del Festival de Bayreuth 2014 són impròpies d’un país com Alemanya i d’un festival com aquest, on hi ha coses que suposem o suposàvem que mai podrien succeir.

Parlo de la interrupció més famosa possiblement de la història recent del festival, quan tot just feia una mica més de 20 minuts que s’havia iniciat el primer acte i que va trigar aproximadament una hora a solucionar un problema tècnic de l’escenari. Insòlit en qualsevol cas, però més en una producció que és el quart any que es representa tot i que aquest any Sebastian Baumgarten havia promès algunes “millores” a la producció que en els darrers anys ha suscitat de manera més unànime crítiques molt adverses.

Un fet com aquest deu desestabilitzar per força a tota la companyia, que un cop re iniciat el primer acte sencer, sense la repetició de l’obertura, va denotar una certa manca d’estabilitat en alguns cantants, especialment el protagonista, el tenor Torsten Kerl al que semblava que li costava mantenir l’afinació d’algunes notes. Continua llegint

EL VÍDEO DE IL TROVATORE A LA SCALA (Álvarez-Agresta-Semenchuk-Vassallo-Youn; Rustioni-De Ana)

IL Trovatore al Teatro alla Scala, producció Hugo de Ana

IL Trovatore al Teatro alla Scala, producció Hugo de Ana

Ahir em vareu fer contestar tants comentaris que no m’heu deixat temps per escriure un apunt detallat.

En realitat tampoc hi ha gaires coses a dir. Avui us porto una representació de Il Trovatore programada el febrer passat a la Scala de Milà, amb Marcelo Álvarez de Manrico, millor que al MET, però sense acabar de ser el gran Manrico que podria ser, amb les seves virtuts belcantistes i els seus defectes dramàtics, amb la “Pira” escurçada i baixada de to, of curse. A la Scala ja no protesten, els han acabat domesticant.

Interessant com sempre Maria Agresta, una Leonora potser excessivament lírica, però una cantant sempre interessant, creativa i seguidora de la tradició de l’escola de cant italiana. En realitat Leonora és el seu límit vocal, al menys avui per avui, ja que el registre greu continua sent l’assignatura pendent. Quan et diuen els compromisos futurs de la soprano, preocupa.

Ekaterina Semenchuk és una correcta Azucena, lluny del que hauria de ser i per sota de la seva explosiva Eboli a Sazburg, mentre que Kwangchul Youn està tan allunyat del cant verdià, com proper a la correcció més absoluta, tot i que mostra en alguna ocasió una oscil·lació preocupant.

El Sr. Vassallo… en la línia dels barítons verdians actuals, és a dir, res de res, fa el que pot dins d’una correcció dubtosa.

Continua llegint

EL VÍDEO DE TRISTAN UND ISOLDE DELS PROMS 2013

Semyon Bychkov dirigint TRistan und Isolde als PROMS 2013 Foto: BBC/Chris Christodoulou

Semyon Bychkov dirigint TRistan und Isolde als PROMS 2013 Foto: BBC/Chris Christodoulou

No tinc gaires coses a afegir al que va vaig deixar escrit el passat 31 de juliol a l’apunt:

PROMS 2013: TRISTAN UND ISOLDE (Smith,Urmana,Youn,Fujimura,Daniel;Bychkov)

Avui teniu el vídeo d’aquell concert que us permetrà, com sempre que la banda sonora va acompanyada de les corresponents imatges, fer alguns matisos, normalment millorant la impressió que tan sols escoltant hem fet d’una interpretació. No parlo de quan veiem una representació al teatre o a la sala de concerts i després escoltem el vídeo, ja que les percepcions són ben diferents, parlo d’una mateixa interpretació vista i escoltada, o tan sols escoltada, mitjançant suports audiovisuals.

Veure ens fa canviar o potser podríem dir, distreure, de l’atenció que acostumem a dedicar a una interpretació tan sols escoltada, pendents de l’essència, és clar que sempre podreu dir que en una òpera, encara que sigui en versió de concert, la part de interpretació “escènica” és fonamental per arrodonir la musical i vocal, i no puc estar-hi més d’acord, però compte que les carències, les tibantors i els crits hi continuen sent. Continua llegint