La Teresa em va regalar divendres passat el disc de René Pape, titulat Gods, Kings & Demons i que la DG acaba de comercialitzar.
El nom del disc fa referència a un altre disc de similar contingut del gran George London, aquell portava el títol de Gods and Demons.

René Pape hi afegeix els reis, i escoltat amb atenció, ha fet una bona aportació a la monarquia operística.

El disc fa un repàs dels rols que porta en repertori o portarà en un futur proper, el baix alemany, nascut fa 43 anys.

La veu de Pape ja hem dit fins la sacietat que és d’una bellesa extraordinària i també hem dit moltes vegades que es tracta d’un cantant molt expressiu amb una dicció claríssima i una caracterització profunda dels personatges que interpreta.

He escoltat vàries vegades el disc, amb deteniment, cadascuna de les àries, arribant a la conclusió que la veu de Pape no és de baix baríton com aparentment sembla a una primera escoltada. És un baix, un baix encara jove, que amb els anys anirà agafant una solidesa i rotunditat en el registre greu, que ara no té i és per aquest motiu que pot confondre. De fet un baix baríton hauria de tenir una facilitat pel registre agut, que ell, al menys en tot aquest disc, no té. El color és clar, molt nítid, gens cavernós com ens tenien acostumats els grans baixos alemanys, però la veu vellutada no traeix mai. És una columna sonora molt solida, amb homogeneïtat de color i una versatilitat en el repertori no gens comú en la seva corda.

De totes les peces gravades em quedo amb el déus i els reis. Els dimonis a excepció de les àries de Rubinstein i Berlioz, m’han semblat menys interessants. Els Mefistofèlics personatges de les òperes de Gounod, Boito i el malèfic Dapertuto de Les Comtes d’Hofmann, estant ben cantats, m’han semblat versions més genèriques, sobretot amb “Le Veau D’or” i la serenata “Vous qui faites l’endormie” que inauguren el disc.
Després segueix amb el “Ecco il mondo” del Mefistofele d’Arrigo Boito, on m’ha faltat una mica més de rotunditat en el centre i el greu. Potser d’aquí a uns anys podrà cantar aquesta part, amb la rotunditat sonora (no volum) que el dimoni de Boito requereix.

Insistint amb els dimonis que inicien el disc, ens canta després la delicada “Voici des roses” de La Damnation de Faust d’Hector Berlioz. Pràcticament un lied que en la veu de Pape assoleix un aire màgic.

Per iniciar la monarquia operística, Pape canta la gran ària de Felip II del Don Carlo de Verdi. Aquí si què cal treure el reclinatori. El dolor i la soledat, se’ns mostren magistralment amb un cant d’extraordinària musicalitat i expressiu, amb una emissió sempre perfecte. En la veu no trobem mai els sons fixats i els portamentos tan característics dels cantants germànics, sobretot quan canten òpera italiana. L’entrada de “Ella giammai m’amò!” és d’una tristesa colpidora, amb un fil de veu i amb pianíssim, veritablement un lament. Escoltant el “amor per me non ha” m’he estremit de dalt a baix. Genial interpretació on cada frase és de manual. No ho havia escoltat i sentit mai així.
Després d’aquest referent és una errada col·locar la bellíssima però banal “Scintille, diamant” de Les Contes D’Hofmann de Jacques Offenbach, on Pape, si haig de ser sincer, no he trobat que deixi una gran petjada. Fins hi tot crec que no acaba de ser per la seva veu, tot i que en el MET cantará tots els rols malèfics, aquesta propera temporada. Però ja està bé, doncs potser no ho podríem suportar si no hi hagués hagut aquest interval, ja que segueix el “Abendlich strahlt der Sonne Auge” de la segona escena de Das Rheingold.

Pape serà sense cap mena de dubte el Wotan dels propers anys, el referent absolut que tothom va buscant. És una llàstima que en el disc no hi hagi incorporat el final de Die Walküre, però el tast del seu Wotan és magnífic, superb, noble. Jo ja imagino el Pape de Wotan, dirigit per Thielemann a Bayreuth.

En ple èxtasi wagnerià, ara deixem el déu, per commoure’ns amb el patiment del Rei Marke amb el “Tatest du’s wirklich?” del segon acte de Tristan und Isolde. Això, que per fortuna ho vaig gaudir en directe a Madrid (gràcies eternes Jesús i Pilar) és senzillament perfecte. No puc afegir-hi res més.

Ara arribem al dimoni més interessant del disc, amb dos fragments de l’òpera oblidada d’Anton Rubinstein, El Dimoni. Comença per la bellíssima ària “Na vazdushnam akeane” i després “Ne plach dit’a“, que no es queda curta respecte a l’anterior. És inútil que reclami que un dia ens la facin al Liceu, oi?. Pape m’ha fet bavejar. Aquest dimoni romàntic és un regal.

Seguint en l’àrea eslava, ens canta “Beda, Beda! Ubohá rusalko bleda” (Assur lo de la bleda no sé si és una referència a les assolellades) del segon acte de la Rusalka d’Antonín Dvorák. Aquí quedem una mica fora del context del Déus, Reis o Dimonis. L’Esperit de les Aigües de la magnífica òpera txeca no encaixa gaire bé en cap dels tres. Fantàstica interpretació que ens predisposa a escoltar el colpidor final d’aquest disc, que us confessaré que no m’ha entrat a la primera escoltada i potser la culpa la tenen les àries escollides per encapçalar-lo.

Pape ens reserva un regal de traca i mocador amb la mort de Boris en la versió de 1869 de l’obra mestre de Modest Petrovich Mussorgsky. “Oi! duschno, duschno“, com l’ària del rei verdià, estremeix altre cop fins a límits increïbles. Bé ja sabeu que jo sóc una mica exagerat, però us prometo que escoltant les peces més conegudes, cantades per Pape, m’ha fet descobrir i sentir coses que altres reputats intèrprets no ho havien fet fins ara. Lo del Felip II és revelador.

Fantàstic disc amb una Statskapelle Dresden dirigida sensiblement per Sebastian Weigle, sabent donar el caire íntim i acompanyant les delicadeses de René Pape, amb molta cura.

Us deixaré les dues àries de El Dimoni d’Anton Rubinstein. Un cop escoltades no caldrà que em demaneu explicacions del perquè d’aquesta tria.

Disc imprescindible, d’un cantant que també ho és. GRÀCIES TERESA!!!