En la preparació del post previst per avui, m’ha sortit tot malament, de tal manera que he hagut d’anar improvisant sobre la marxa i al final he utilitzat el fons d’armari, que és un recurs que mai falla i vet aquí què buscant en un concert que m’ha arribat avui mateix de les immensitats de la xarxa, m’he trobat amb una sèrie d’obres de Korngold, sempre font d’inspiració i admiració.
M’he quedat de pedra.
El 29 de novembre de 2007 John Mauceri, un vell conegut del bloc, va dirigir un concert amb l’Orquestra Simfònica de la Radio Vienesa en la commemoració del 50 aniversari de la mort del gran compositor, on hi varen assistir membres de la família Korngold.
En el programa hi figuraven obres d’Arnold Schönberg, Korngold (és clar), Bruce Broughton, Jerry Goldsmith, John Williams i Hugo Friedhofer. De tal manera que el concert presentava la música d’E.W.Korngold i la seva posterior influència en el món de les bandes sonores. El concert portava com a títol From Hollywood to Vienna.
Doncs bé, he escoltat una fanfàrria curteta d’Arnold Schömberg que inaugura el concert i immediatament he escoltat això:
Què em dieu?, això és titula Fanfare from Kings Row i prové de la pel·lícula de l’any 1942 del mateix títol, dirigida per Sam Wod i protagonitzada per Ann Sheridan i Robert Cummings, però com creieu que es podria titular, Star Wars? i si no fos perquè Mauceri la va programar amb tota la consciència del que programava, de qui haguéssiu dit de qui era aquesta música?, doncs de John Williams.
John Williams va guanyar el Oscar per la banda sonora de Star Wars a l’any 1980 i Korngold pel “mateix tema”, no. Jo francament m’he quedat perplexa. Per dir-ho d’un altre manera, el tema més conegut de Williams és de Korngold.
I ara per homenatjar al compositor més eminent que ha trepitjat Hollywood, és fort això que acabo d’escriure, eh?, però si ho crec, ho escric. Estic segur i fins hi tot sé que Wimsey i la Glòria em diran i Bernard Hermann?, ho sé, però si aquest bloc es caracteritza per alguna cosa és per la meva gosadia a escriure el que penso, tant si és políticament correcta com si no. Hermann és lo màxim, però Korngold està per sobre.
Seguirem amb un perla extraordinària, no tan coneguda com The Sea Hawk o The Adventures of Robin Hood. La partitura que va fer E.W.Korngold per la pel•lícula de 1944 Between Two Worlds (Edward A. Blatt) és magnífica. Ara escoltareu l’obertura que John Mauceri, garant com ningú de l’obra de Korngold, ha arranjat i dirigeix per a tots vosaltres. Les influències wagnerianes i straussianes (Salome) en els temes i les orquestracions son més que evidents, però en cap cas hi ha “homenatges” com el que va fer John Williams.
Obertura de concert amb temes de Between two Worlds, arranjada per John Mauceri.
Ha estat un post d’urgència però escoltant aquesta música us asseguro que me’n sento molt satisfet de proposar-vos-la i és clar, m’agradaria molt que us hagués agradat.
Més Korngold a In Fernem Land:
Korngold a can Wimsey:
IN FERNEM LAND 
una musica excelsa, Korngold: twelve points
M'agradaM'agrada
Cuando el cine americano era cine, tenía estos músicos; los actuales no les llegan ni a la suela de los zapatos, pero es es que el cine actual americano (salvo honrosas excepciones) tampoco es comparable con aquél. Atravesamos crisis de valores en todos los ámbitos y USA mucho más.
M'agradaM'agrada
Benvolgut,
Un amic m’ha fet arribar l’enllaç al vostre blog i això m’ha donat l’oportunitat de passar una bona i més llarga estona del que tenia previst gaudint-lo. Felicitats pels continguts, per l’escriptura i sobretot pel gust.
No obstant, permeteu-me que faci una referència a l’article sobre Williams i “La guerra de les galàxies” en relació a Korngold i “Kings Row”.
Realment, és quelcom més que una semblança (i evidentment mai coincidència): quan Williams es va plantejar la música de “La guerra de les galàxies” va apostar per una banda sonora simfònica que s’arrelés en les bandes sonores dels films d’aventures dels anys 30 i principis dels 40. I la seva referència màxima van ser les partitures de Korngold. Un compositor, la música del qual va començar a ser recordada de nou a partir de la primera meitat dels 70 gràcies a un parell d’edicions discogràfiques de la seva música.
Molt s’ha parlat i s’ha escrit (i debatut) sobre la música de “Star Wars” i les seves fonts d’influència (Wagner, Holst…)però un dels elements sempre reconeguts pel mateix John Williams i que surt referenciat en la major part de textos sobre ell és, precisament, que l’inici del gran tema inicial d’aquesta banda sonora va ser escrit a partir de la fanfara de “Kings Row” de Korngold.
Per tant, evidentment que l’elecció d’aquesta peça en aquest concert és volguda. Però és que a més és un gran encert, tenint present què va motivar dècades més tard i el que aquesta resultant ha influït després i fins ara en la música de cinema.
Res més. De nou agrair-vos el blog.
I per damunt de tot:
Lloat sigui Herrmann. Amen.
M'agradaM'agrada
Y Williams aún se creerá que ha mejorado la partitura original, grgrgrgrgrgr…
XD
Mks.
M'agradaM'agrada
“King´s row” no es ninguna película de aventuras sino un melodrama extraordinario de Sam Wood, digno predecesor de “Peyton Place” (“Vidas borrascosas”-1957) que en su momento, y por motivos de censura, no fue estrenado en España. Por consiguiente la justificación de Williams para su plagio-homenaje estuvo fuera de lugar.
M'agradaM'agrada
Ei, d’acord sempre: tothom rep les coses com les vol rebre.
El meu comentari en cap moment ha volgut transmetre cap judici de valor. Simplement, m’ha semblat bé participar en aquest blog que acabo de descobrir amb un matís sobre el que s’hi dèia, per ampliar-ne la informació.
Per part meva, no he llegit enlloc que Williams digui que se sent superior musicalment parlant a Korngold (i per la part que em toca, agraïré molt -ho dic sincerament- que si no és així m’informeu on puc trobar la referència). D’altra banda és a l’estil musical del Korngold cinematogràfic al que apel·lava Williams, certament “Kings Row” és un gran melodrama i en tot cas em dec haver expressat malament.
Laus Herrmann (encara que ell ho hauria solventat d’una altra manera).
M'agradaM'agrada
Hace años que encuentro que John Williams se repite una y otra vez. Supongo que hoy en día es muy difícil no tener influencias (reconocidas o no) pero eso no justifica copiar descaradamente. Korngold era un músico extraordinario que ya había escrito ópera y música de cámara cuando se trasladó a Estados Unidos y comenzó a escribir las maravillosas partituras para los melodramas y películas de aventuras de la Warner Bross. Aparte de estar nominado a los Oscar por un par de películas más, al menos fue recompensado con la estatuilla en 1938 por su partitura de “Robin de los bosques”.
M'agradaM'agrada
El CD de Mauceri amb la banda sonora de “Between Two Worlds” (junt amb la serenada simfònica), és extraordinari. El recomano a tothom.
Triar entre Korngold i Herrmann és com fer-ho entre el papa i la mama: els dos van ser grans innovadors i la cima dels seus respectius estils. Potser parlo més de Herrmann perquè va ser un experimentador incansable, i les seves partitures amagen milers de sorpreses.
M'agradaM'agrada
Hola Xavier, benvingut.
Ves per on, jo que segueixo habitualment el Violí vermell, rebo la teva inesperada i agraïda visita.
Coneixia, com suposo que tothom, “l’homenatge” que Williams va fer a Korngold en la que potser sigui la seva banda sonora més celebrada. Tot hi així m’indigna el fet que el homenatge sigui tan literal, llarg i descarat, i sobretot que Williams hagi estat mereixedor de tants Oscars, tot i que ja sabem la inconsistència d’aquests premis en totes les categories.
Williams ha demostrat masses vegades ser poc original en les seves bandes sonores. Ja sigui fent homenatges èxplicits o més aviat soterrats.
Per altre part no em cansaré mai de pujar a Korngold als altars, sense que això sigui un menyspreu per Hermann, Steiner, Rozsa, Waxman i tants d’altres.
Moltes gràcies pels elogis al bloc i ja ho saps, com tots els que entren a In Fernem Land, com si estiguessis a casa teva.
M'agradaM'agrada
El Club de fans no deja de crecer, Korngold pasó de niño prodigio (el último) a adulto asombroso.
M'agradaM'agrada
Tengo la esperanza de que algún día alguien se acuerde de que uno de los mejores compositores de bandas sonoras del cine norteamericano fue el ruso, nacionalizado norteamericano, Dimitri Tiomkin. Para mi es uno de los mejores y el que mejor clima supo dar a los westerns, aunque también hay otros que se distinguieron en este cometido dentro de dicho género.
Valgan como ejemplos “Sólo ante el peligro”, “Duelo de titanes” y, muy especialmente, “Gigante”.
Aunque no sólo se dedicó a musicar westerns. Son notabilísimas sus partituras para “Horizontes perdidos”, “Vive como quieras”, “La sombra de una duda” (Hitchcok), “Dilinger” y “Extraños en un tren” (Hitchcock), por citar unos títulos de los 123 a los que puso música. Ganó 4 óscars, 21 nominaciones y otros 16 premios. Sería por algo. Entonces los óscars no estaban tan menospreciados como ahora ni se otorgaban a los films más comerciales como ahora, aunque sean los peores de los nominados.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Bernard Herrmann: l’eterna inspiració « La llança de Klingsor