IN FERNEM LAND

LIFE VICTORIA 2015: UNA CLOENDA DE RECLINATORI AMB ÁNGELES BLANCAS


La clausura del LIFE Victoria 2015 no podia ser més feliç, en primer lloc el pavelló San Rafael ple de gom a gom i en segon lloc una vetllada inoblidable, d’aquelles que es recordaran i que quan hagin passats unes quantes edicions del LIFE els afortunats que hi hem assistit direm allò que fa tanta ràbia quan no hi has pogut o volgut anar de, jo hi era.

A Ángeles Blancas se l’ha de gaudir en directe, ella més que ningú necessita el contacte amb el públic, però sobretot necessita adonar-se que des de la primera nota ja ens té al seu costat, ben atrapats i als seus peus, i per aconseguir-ho “només” té el seu art magnètic  d’una notorietat abassegadora i una personalitat artística innata, quelcom que no s’aprèn, o es té o no. Tot en l’art vocal de Blancas  és intens i sincer, potser no hi haurà perfecció tècnica en algunes notes i atacs, però què importa si la música t’arriba i te la fa sentir com no ho aconsegueixen aquells que tot ho fan perfecte.

Blancas no es reserva mai, es llença sense xarxa protectora i quan la veu no respon (ahir no era el cas) resulta irregular, mai et deixa indiferent i recull adhesions i també comprensibles rebuigs que no comparteixo, a parts iguals, i això succeeix en aquells cantants que com ella no especulen, amb l’art no es pot especular mai, ella és sincera i ho dóna tot, però és clar, en justa correspondència també necessita rebre-ho tot, i quan això succeeix, i ahir va succeir, s’ha de treure el reclinatori, No és la primera vegada que em passa amb Blancas, la recordo en altres tres ocasions que m’ha trasbalsat com ningú, una Rusalka a Torí, aquella trasbalsadora Voix Humaine al Liceu i un recital al Foyer del Liceu dedicat a la seva mare. Ahir es va tornar a repetir el miracle, no parlaré dels dies que no m’ha agradat, que també els hem tingut, però quan m’agrada de la manera que em va agradar ahir, roman com un dels meus referents de com s’ha de transmetre la música mitjançant el cant.

El recital d’ahir va tenir dues parts ben diferenciades i les dues memorables, la primera dedicada a Strauss amb quatre lied: An die Nacht (Clemens Brentano), Lied der Frauen, wenn die Männer im Kriege sind, Verführung (John Henry Mackay) i Morgen!.

Ja des de el “Heil’ge Nacht!” inical del “An die Nacht” ja es va percebre una unitat vocal del grans dies, amb una veu plena, extensa i intensa, sense les fluctuacions que algunes vegades ens han alarmat tant. La veu sonava descansada i l’emissió era lliure, ideal per connectar ràpidament i així va ser. En els descomunals lieds centrals, pensava que la intensitat desaforada amb la que Blancas s’entregava ens apropava irremeiablement a una Elektra que de ben segur no trigarà a arribar. Quanta intensitat i quin grau tan intens de veritat. Hi ha qui em va dir a la mitja part que el “Morgen” no calia, i jo penso que si, i tant que calia, no hagués estat bo ni per a ella ni per a nosaltres, deixar-nos amb el cor en un puny durantel que hagués estat una incomprensible mitja part. Amb el “Morgen” hi va haver un intent de retornar a la realitat, potser el lied és massa bell i emblemàtic per utilitzar-lo de manera “profilàctica” però ahir calia i en a mi em va semblar bé, tot i que a nivell formal no és el que li va millor a Blancas, també cal dir-ho.

A la segona part el canvi de registre va ser total, no només pel canvi de vestuari, sinó perquè l’anunciat cabaret va aparèixer i de quina manera!

Blancas també té la sensibilitat i la virtut d’adequar-se molt bé als estils, i mentre a la primera part ens va regalar amb una veu poderosa, rodona, ferma i de registre vorejant la vocalitat de soprano dramàtica, una percepció que també podia ser motivada per l’acústica del pavelló de Sant Rafael (ahir que estava en un lateral no em va agradar tant com el dia de la inauguració que estava al bell mig), uns lied d’un Strauss molt operístic, i en canvi a la segona part aquella veu es va transformar de manera notòria i evident, alternant la impostació, el color i l’emissió, entre la vocalista de cabaret i una soprano molt menys lírica. Quants cantants lírics ho saben fer això? Diria que ben pocs.

Blancas acompanyada com en la primera part per l’excel·lent Giovanni Auletta al piano, i en la segona també per el no menys excel·lent i versàtil trompetista Luis González, per donar més color i sabor de cabaret berlinés a les cançons de Weill, es va transformar de dalt a baix, interpretant, movent-se amunt i avall, ajudant-se de petits instruments de percussió per vestir, i de quina manera el bo i millor que Weill ens va deixar, ja fos de l’etapa berlinesa o de l’americana tan injustament injuriada per aquells més puristes que no li perdonen a l’esquerrenós comunista que es prostituís en el bressol consumista. Misèries!

Berlin im Licht, Die Moritat von Mackie Messer, Barbara sonng, Seeräuber Jenny, Speak low, Alabam song, Saga ofJenny i Surabaya Johnny. 8 perles, 8 retrats, 8 maneres de recrear paisatges, personatges, ambients i moments, amb una capacitat teatral enorme, d’una intensitat interpretativa superlativa i sobretot amb uns recursos interpretatius memorables.

Amb quina saviesa canviava l’emissió, ara impostada, ara de pit, com una vocalista de veritable cabaret berlinès o com una cantant de jazz d’un club novaiorquès, dominant en tot moment un instrument que ahir responia meravellosament a l’excitant prova a que era sotmès, i Blancas ballava, ens seduïa, se’ns insinuava i se’ns oferia amb punyent i mestrívola combinació de teatre, opera, cabaret i musical, sense semblar mai una cantant lírica fent un “crossower” d’aquells que tant els hi agrada fer i del que tots acostumen a sortir-ne mal parats. No és el cas de Blancas.

L’èxit va ser apoteòsic, ella estava eufòrica i el públic més, va repetir “Saga ofJenny” quasi tan bé com la primera vegada.

No parlaré de la new generation que va obrir la nit perquè la providència va jugar una mala passada, ja que sortir a cantar Liszt, Berg, Strauss i Grieg sabent que després sortirà Ángeles Blancas no deu ser gaire fàcil . Farà bé Anabel Peréz Real d’aprendre la lliçó que Blancas ahir li (ens) va regalar, té camí per recórrer, i temps per aprendre i perfeccionar, però sobretot per entendre el món del lied. Va estar ben acompanyada per Hug Vilamala.

Eternament agraït a Blancas per donar-me una altra nit memorable, al LIFE Victoria per fer-ho possible i per anunciar ja la propera quarta edició. Edició amb la que ens hi hem de bolcar per tal de que aquest projecte de liederabend/academia/conferencies que porta el nom de Victoria de los Ángeles i la seva Fundació al darrere, esdevingui un clàssic a Barcelona. Ells ho estan fent molt bé, ens cal exigir més, i cal que millorin certs aspectes, però no els podem abandonar, ja ens han donat molt i estan disposats a donar-nos més. Que apostin i arrisquin per portar-nos el lied desitjat a Barcelona quant tants altres que ho podien fer no ho han fet, ja mereix el nostre etern suport. L’any vinent ja hi podeu comptar!

4 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: