e-mocions
Això hauria de ser el comentari al post d’ahir però el vull elevar a categoria de post.
Ahir vaig tenir un dia horrorós. Les coses a la feina pinten malament i s’acosta el moment de prendre decisions. Un altre cop. Tot just fa un any vaig apostar per un projecte que perilla o que en tot cas no té res a veure amb allò que em va fer decidir a retornar al món que havia deixat un any abans, iniciant una aventura molt enriquidora.
Les coses s’anaven complicant de mica en mica i va arribar a un punt a última hora de la tarda que ho hagués engegat tot a rodar. Treballar a més de 40 Km, de casa té la avantatja que durant alguna estona pots pensar. A mi conduir em relaxa i m’allibera la tensió. He hagut d’arreglar unes cosetes familiars que han complicat encara més el dia horribilis. Després de sopar he entrat a In Fernem Land, després de llegir i contestar uns quants mails que ja m’han posat una mica bleda (assolellada).
Serà perquè estic bastant tou, però la lectura del vostres comentaris, que normalment hem satisfan, avui m’han fet donar un petit tomb a aquesta tendència perniciosa que tenen les ones negatives que nosaltres mateixos ens encarreguem de fabricar i que si ens deixem, ens porten a una espiral sense sentit.
El bloc té aquestes coses, entre d’altres. A sant de què deixaria de dormir o fer altres coses dia rere dia, si no fos perquè al darrera de cada post hi ha molta gent amb la que compartir vivències i sensacions, encara que no sempre siguin des de la mateixa òptica.
Estic orgullós del tema Oue, la veritat. La ajornada referència al radiofònic Blog de Nit és un altre cosa, potser més vistosa, però del tema del mestre Oue n’estic molt content. Des d’aquest racó, s’ha demostrat el poder de la xarxa. Hi ha coses que no es poden obviar i en això la xarxa és molt poderosa. No imaginava que un post d’un concert, aixequés tot el que ha aixecat, amb la participació d’alguns musics de l’orquestra, és clar, sense ells no haguéssim conegut el que passava allà dins.
No hi ha res decidit, ni hem aconseguit el més important, però si la premsa en comença a fer ressò, segur que les decisions que es preguin no s’ejecutaran de la manera inicialment prevista. Ja ho vaig dir, ho hauràn d’explicar molt bé.
Per tot això i moltes altres “anècdotes”, és evident que el bloc ha pres una vida pròpia que no puc controlar del tot, vosaltres condicioneu una mica, el que cada dia publico.
Avui m’heu ajudat una mica i us ho haig d’agrair amb música, amb música emocionant, amb música de Puccini. El rei de les bledes assolellades.
Provinent del MET, “Chi il bel sogno di Doretta” de La Rondine de dissabte passat amb l’Angela Gheorghiu fent moneries i cantant de meravella. Brava!
vídeo de la imponent col·lecció de Oneguin65
IN FERNEM LAND 
No dejes que te condicionemos, Joaquim, el mayor (y casi único) valor de cualquier bloguero es SU visión de las cosas (lo cual no quiere decir que dejes de mimarnos de cuando en cuando, XD)
Mks.
P.D. Lo verdaderamente imponente de Oneguin65 es que ¡NO LE BORREN LOS VÍDEOS! XD
M'agradaM'agrada
Me encanta el regalo, gracias Joaquim. Me encanta y me sorprende, me ha producido un efecto hipnótico ver a esta mujer cantando así, no lo ha cantado perfecto ni falta que le ha hecho. El duende…
Y sigue como siempre, que lo haces estupendamente. A veces es conveniente aislarse de lo que nos rodea para vernos con claridad. Es tu blog y escribe de lo que te apetezca y cuando te apetezca ¿Y yo que cñ hago dando consejos?
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Escriu el que vulguis, reposa, mostran’s altres matisos qu en tens molt i no permetis que el que ha de ser una seriosa diversió, com és el blog per a tu, no se’t pot convertir en una ansiosa càrrega. Nosaltres, el teu públic -parlo per mi- només volem ser-te una font de saatisfaccions.
La xarxa és poderosa and you 2.
M'agradaM'agrada
El poder fruir de la musica es el millor antidot contra els problemas de la musica, i Puccini i Mozart (en un cas similar Le nozze di Figaro va ser miracolosa) son especialment indicades.
I al teu cas a mes a mes tens el blog que fa que en torn a tu estem tantas persones connectades.
Endavant Joaquim.
M'agradaM'agrada
Joaquim, el teu blog és magnífic per mi. He après molt i he pogut escoltar i gaudir de la música que feia molt de temps restava adormida en el meu interior… coses de la vida.
Comprenc el teu esforç i la teva emoció, la teva lluita a la que em sento invitada i solidària sempre. Ara m´agradaría dir-te que, amb tot i això, hi han moments que penso que tens moltes més coses a dir… Sería meravellós que, aprofitan l´acollida i la solidaritat dels que ens a sentim amics teus, parlesis també d´aspectes del nostre món de cada día i que, si bé afecten a d´altres essers humans, també ens afecten a nosaltres. Tu tens una capacitat immensa de comprenssió i podries, de tant en tant, fer-nos ressò de vivències a les que, jo personalment, em sentiria impulsada a compartir. Gràcies…
M'agradaM'agrada
Prendre decisions es molt difícil però encara que ahir estiguessis un xic tou en el moment de la veritat prendràs el camí correcte, i com sempre sorgirà ‘the unsinkable Molly Brown’ que portem dintre
M'agradaM'agrada
querido Joaquim, una de las cosas que me gustan de tí, es esa faceta tuya de “bleda assolellada” que te hace tan próximo… aunque no te definiría yo así precisamente…
Puccini, me gusta muchísimo, empecé mi afición a la ópera sobretodo con él, pero hace tiempo que tiro más hacia el norte.
Te mando un abrazo desde Madrid donde empieza de nuevo a nevar y ¡de qué manera¡…
M'agradaM'agrada
Ah, el gran Puccini es único para estos casos!
Yo, que no tengo la suerte de contar con el apoyo de tantas personas, recurro a él con tanta frecuencia que ya forma parte de mi misma, eso me define como la mayor “bleda assolellada “del mundo supongo, con permiso de Assur, claro.
Ánimo Joaquim, Puccini y todos nosotros, estamos contigo (uy!, suena a slogan barato), o mejor, como dice un amigo mio, a disposar.
Petons
M'agradaM'agrada
Yo uso a JS Bach o a Mozart, pero el mecanismo emocional es el mismo…
M'agradaM'agrada
Per a mi també era molt catàrtic conduir 40 kilòmetres per anar de la feina a casa. I això que a mi no m’agrada conduïr! Em servien per desconnectar totalment i no portar els problemes d’un costat al altre: a la feina, només feina; i a casa, només casa. Que ja n’hi ha prou! Ho havia fet des de sempre, i ara, malhauradament, des de fa uns pocs anys, això ja no és així. Però me’n estic sortint prou bé.
Què dir de l’elecció de Puccini i Georgiu? Immillorable!
M'agradaM'agrada
Me ocurre lo mismo al volante. A veces es el único momento del día en el que puedes pensar un poquillo, estar solo, escuchar algo de música… mientras fuera nieva, los coches se atascan, la gente se desespera… Un abrazo, Joaquim.
M'agradaM'agrada
Jo et dic el mateix que Awake: no deixis que et condicionem. Continua escrivint el que vols escriure i com acostumes a fer-ho, al cap i a la fi és això el que ens porta cada dia aquí, a llegir el que escrius, a aprendre’n el que puguem, a escoltar la música que comparteixes amb nosaltres i a desfogar-nos als comentaris. Ànims i una abraçada.
M'agradaM'agrada
Els que tenim un bloc sabem que és la nostra creació, una mica com la nostra petita obra d’art, i que en darrera instància nosaltres som els que li donem vida.
Sobre el tema Oue, que podríem fer extensiu al Liceu, ja era hora que la veu de l’abonat i l’espectador es poguessin fer sentir, més enllà de la camarilla (política o no) del director de torn.
I encara no m’has dit què penses del nou format de La llança!
M'agradaM'agrada
Un petó!
M'agradaM'agrada
Ja estem a dimecres 14 i no ha passat res més.
Diríem que va ser molt pitjor el dilluns 12 que el tòpicament fatídic dimarts 13.
No es que tot hagi millorat,però potser és que pitjor que dilluns no podia anar.
Un cop més i en la meva fase bleda asolelladesca, els comentaris i mails rebuts m’ha fet humitejar els ulls vàries vegades.
Puccini ha estat un pretext fàcil, però com diu Barbebleue el que compte és l’efecte terapèutic de la música sobre nosaltres. Què no ens falti mai! i vosaltres tampoc d’acord?
M'agradaM'agrada
Me alegro mucho, Joaquim, que el blog tenga la repercusión que tiene y llegue hasta donde llega, es inevitable.
Días malos tiene que haber para que otros sean muy buenos, así que mucho ánimo. Un abrazo.
M'agradaM'agrada
Tarde, pero me incorporo para darte todos los ánimos que te mereces personalmente y por este regalo de blog que no tiene precio.
Saludos y en cuanto al regalito de la función del Met que tuve la suerte de presenciar por ARTE, ojalá tengamos la suerte de tener a la buena Gheorghiu por el Liceu que cuando quiere y se levanta con el pie derecho es una excelente soprano lírica. ( esperemos no cancele en el Palau el próximo 26 y que incluso si puede, cambie algo del programa anunciado ).
M'agradaM'agrada